diumenge, 25 de gener de 2009

Iniciativa no complix amb la iniciativa

Esta és la primera vegada que a Jo, Annota Martorell es parla de política – fora de denunciar situacions incòmodes que només es perceben quan la raó juga de defensa en este partit de futbol que és la política al País, poques voltes- mai potser- pot jugar de davantera tot i que encara no he sabut per què. Els que tenim un blog el fem servir com a acusació particular d’este judici que mai no ix- tot i saber-ho de bestreta- del desplegament lineal que el tema que proposes suposa tot esperant que la resta de la gent, sempre bessons ideològics, que l’han llegit ens recolzen mitjançant comentaris per no sentir-nos sols en l’odi que ens aflora radicalment. Per primera vegada florix un post que no vol suposar una denúncia,de primera hora l’he considerat una renúncia, després de més d’un any des de l’inici d’este camí que es veu ara per ara més fort que mai i percep un rerefons ferm i puixant i no en constant estat de dispersió. Inicie un nou cicle. Que dóna per finit l’anterior, després de llevar-me la bena que m’obstaculitzava la visió i comprovar que l’espill amb què m’havia entestat en mirar no era del tot fidedigne sinó que amagava un entrebanc que em resulta rotundament impossible d’entendre per què no ha estat resolt i passar tot seguit a ser transparent i fidel al que s’intenta transmetre.

Quan Iniciativa del Poble Valencià va nàixer fa grosso modo un any la vaig concebre com a transgressora, fresca!, i la vaig considerar la força que el País necessitava. Va nàixer en mi un sentiment de pertinença que vaig anar refermant quan van caure en les meues mans cada ç, à, è i ò dels seus documents que vaig fer propis. Em vaig mostrar activa dins de les meues possibilitats i vaig intentar estar tan en contacte com vaig poder amb Ignasi, Mónica i Mireia. Però el seu interés poques vegades era el que- al meu parer- mereixia. Alhora veia com els meus bessons ideològics formaven part d’un altre projecte comú en tots ells. Després d’intentar-m’ho tots ells fer vore vaig accedir a detindre’m a pensar farà cosa d’un mes si més no i vaig vore com l’odi que sentia envers el BLOC no era atés a cap raó i anava minvant fins ser inexistent en els darrers temps.
El concepte de projecte país que tinc, imperativament fonamentat en la llengua – tot i que sempre serà cooficial amb el castellà per no haver rebut pobladors catalans tot el nostre territori durant el procés de Repoblació- seguida de la cultura i la història, que molt bé figura al document polític de Joves amb Iniciativa, va jugar la segona part.

Cite textualment:
TENIM INICIATIVA VALENCIANISTA perquè defensem el dret a l’autodeterminació dels pobles. El País Valencia forma part d’una realitat nacional compartida amb la resta de territoris de parla catalana. Tenim una cultura i una llengua pròpies que cal defensar des d’aquí, a l’Estat i a Europa. [...] El nostre marc de treball polític va més enllà del territori valencià, treballem conjuntament amb aquelles organitzacions amb qui compartim projecte amb especial atenció als territoris de parla catalana.”
I ha estat el no- compliment d’este requisit, el de defensa de la llengua, per part d’una de les redactants d’este document, amb una altra membre del partit, tot i ser –a priori- valencianoparlants, el que m'ha fet entrevore una realitat que desconeixia fins el moment, i tot seguit, fer vessar el got.

Potser tu que estàs davant d’estes línies em consideres una exagerada, en sóc conscient i no m’importa massa.
Ara és hora de fer una anàlisi al meu voltant. Però hi ha alguna cosa que m’obliga a detindre’m. Es tracta del ferm, actiu i consolidat projecte que ens ha oferit i oferirà passat el congrés el BLOC i el BLOC JOVE, on s’aglutinen- gens casualment- tots aquells que s’estimen el País i creuen que amb alguna cosa més que el no res poden fer renàixer de les brases el regne que fa 771 anys Jaume I va dotar amb una llengua, cultura i història pròpies tot i que més tard un tal Felip V i unes gens creïbles còpies s’han proposat- indignament- d’esborrar. No reconéixer-ho és un greu error que ara mateix no puc permetre’m.

dissabte, 17 de gener de 2009

Volíem un suc de taronja

---Hola, un café i un suc de taronja.
---¿Cómo?
---Un suc de taronja i un café.
---Será un zumo de naranja –posant émfasi en les paraules.
---És el que he dit: un suc de taronja.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---Jo parle català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
--- Si no m’entens, com és que em respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan hom diu açò -el recurs de la ignorància- és el moment de somriure i anar-se’n, ja hem guanyat. Jordi no se’n va anar perquè, tot i que el vaig obligar a anar-nos-en, ens va acabar servint el que demanàvem –la crisi, tot i la ideologia, impera pertot. El problema és que en el bar hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra ell. Primer ho va fer un home que hi havia al seu costat dient que “Estamos en España” i que tenia l’obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials ‘en sus comunidades’. Va respondre-li que estàvem a la Platja de Gandia i que parlant en valencià estava parlant la llengua local. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Gandia és l’espanyol, no el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de la Platja de Gandia és Playa de Gandía.

No hi ha dubte que va ser un suc molt accidentat, perquè la cambrera, buscant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, li deia que “hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación”. Naturalment, va haver de dir-li que l’única persona que no tenia educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, va dir: “Váyase usted a la mierda”. Per sort, els insults no fan ni fred ni calor. Tant verbals com escrits. Són l’expressió de la impotència. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient que teníem l’obligació de parlar en espanyol. Jordi, però, els va respondre que no, que no en tenia l’obligació perquè era al seu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els va recordar l’article 14 de la Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixement. Però no l’escoltava. També s’hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Una situació massa desagradable, perquè res no hauria passat si Jordi, en lloc de parlar en valencià, ho haguera fet en francés o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de ‘café au lait’ o ‘kaffee mit Milch’. Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seua pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra ell i el van considerar un negre insubmís. I tot per un simple suc de taronja. De fet, si va eixir-ne ben parat, tot i ser sis contra un, va ser per la serenitat que li donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el seu país i la seua llengua [els de Jordi, clar], però es defensava amb tant de convenciment que es van desconcertar.
Després d’ingerir el suc- que sumava patriotisme a la situació- pegant una volta, la situació feia fàstic. Joves creients en el déu GAV amb sons estranys i aliens a la boca- cacofonies!. Cap paraula en valencià, cap mostra que són valencians. A açò aspiràvem? La Gandia d’Ausiàs, Joanot i Roís està soterrada sota una capa grossíssima de mentides i vergonyes lingüístiques. De què va valdre el seu esforç? Cada vegada ser valencià implica menys. Et planteges el per què de tot, per què perdre el temps si l’esforç mai no el coneix ningú –qui sap si ho farà. I en eixe moment, escoltes algú parlar la teua llengua pel carrer i el cor et dóna un bot. Somrius. Molt. Com el millor moment de la infantesa. Tots ells fets en valencià. Este post homenatja a Jordi, va ensenyar-me que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

dissabte, 10 de gener de 2009

A les fosques.

En la llengua eyak, dedlé vol dir parlar. Ara la paraula està morta, perquè tu, Marie Smith Jones, eres l'única persona que podia usar-la, la darrera persona que parlava este idioma indígena americà. T'han soterrat a la gens menyspreable edat de 89 anys, i t'has endut els teus mots a la tomba. Fa temps, milers de persones vos comunicàveu en eyak; vivíeu en una regió que ocupava 500km de l acosta d'alaska i teníeu els vostres propis costums, creence, virtuts i defectes. De jove, Marie, dedjelaves amb tots els teus veïns.

Però us van imposar l'anglés, no vau transmetre l'idioma matern(tu tampoc als teus nou fills) i a poc a poc et vas anar quedant sola. Els últims 15 anys no tenies ningú amb qui enraonar del temps o de la vida en el teu idioma antic. Dieun que captaves la grandesa i la misèria de la situació. Fumaves compulsivament i insisties a conservar la memòria a través dels lingüístes. Això ha fet que de l'eyak un cas insòlit dels idiomes extingits, perquè tu has permés compilar-ne un diccionari prou complet.

De moment, tot serà cosa de museu, i no tinc clar si això serà millor o pitjor que l'oblit. El cas és que la ciència ha rescatat el teu eyak, que ha passat a formar part de la llista dels 20 o 30 idiomes que desapareixen tots els anys. La lliçó és clara per a qui vulga aprendre-la: ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és dedlejar o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.