Jo, Annota Martorell

Conversa.

2009-06-13T21:09:00.003+02:00

En les vacances de Pasqua vaig rebre la visita de dos amigues barcelonines.
A continuació vos reproduïsc una xicoteta conversa, que em va sorprendre -si més no-mentre esperàvem el metro, demane disculpes -de bestreta- per la pèssima adaptació.

- Aquí, al País Valencià, els accents de l'a són com en castellà, cap allà (indicant a la dreta)?
- Ací? No, com vosatros, cap allà (indicant a l'esquerra), per? Torna-li la trompa el xic! Som la mateixa llengua, els accents i tot és igual!
- Ah, val. No, si ja, però com hi ha tants llocs on està al contrari...
- Aah! Ja, això és perquè qui fa els cartells no sap escriure...

Carta a Font de Mora

2009-05-20T17:08:00.002+02:00

Senyor Conseller d’Educació, sóc una assídua usuària dels noticiaris web per la seua pluralitat, i he notat que l’epicentre de les notícies esdevingudes en els darrers temps s’ha desplaçat, de soca-rel, a la qüestió lingüística que, conseqüentment, m’ha despertat certa estranyesa: el govern de què n’és membre i alguna gent de la seua militància amb càrrecs públics estan proliferant contínuament vexacions lingüístiques- ai las!- envers la comunitat valencianoparlant, molts de la qual usen esta llengua amb exclusivitat.

“D'acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l'actualitat […], la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals)".

Estes línies valen de començament per al "Dictamen sobre els principis i els criteris per a la defensa i la denominació del valencià", que va aprovar el 9 de febrer de 2005 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com bé sap, l'ens normatiu del valencià segons el nostre Estatut, creat l’any 2001 mentre manaven vostés. Tot i això, el seu partit (com a Govern i a títol personal) continua desobeint els dictàmens de les universitats (eppur si muove!, va dir Galileu Galilei en ser jutjat per la Inquisició), de la pròpia AVL, així com les 19 sentències judicials que establixen que valencià i català són dues denominacions aptes per a designar la llengua que empra una gran quantitat dels nostres ciutadans.
Amb tot, és públic que la Generalitat Valenciana finança institucions com la RACV, que promouen una normativa lingüística contrària a la Llei de Creació de l'AVL, i que el DOCV publica en la seua versió en valencià barbaritats lingüístiques com castellanismes, perífrasis, construccions verbals i calcs sintàctics aliens a la nostra llengua. Accentuant així el secessionisme que beu en personatges com el president de la Diputació de València, el senyor Rus, amb els seus insults i apel·lacions a rematar els professors que fan servir els mots aleshores o gairebé, acceptats- paradoxalment- per l’AVL que tots i totes financem i que, a més, suposa una discriminació de caire lingüístic que prohibix tant el nostre Estatut com la Constitució espanyola. També censuren unes jornades tan lloables per a la defensa del valencià com les Trobades d'Escola Valenciana, a les quals no només donen l'esquena, sinó que fins i tot posen entrebancs per a la seua realització. I per si això era poc, vosté ha iniciat un procés d’anulació del dret a decidir com estudiar, compel·lint a rebre l’ensenyança en castellà a més de 50.000 xiquets en centres de primària, secundària i també batxillerat, el darrer cas, l'IES Verge del Remei d'Alacant sortejant també, articles de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

Caldria tindre present l'article 404 del Codi Penal, regula la prevaricació dels funcionaris públics i assenyala literalment que "a l'autoritat o funcionari públic que, sabent-ne la injustícia, dicte una resolució arbitrària en un assumpte administratiu, se'l castigarà amb la pena d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un temps de set a deu anys". Potser, algun dia, els seus amics dirigents facen cua davant els jutjats per prevaricació lingüística.

El 9 d’octubre de fa 770 anys Jaume I va entrar triomfalment a la ciutat de València amb les conseqüències que any rere any commemorem. El rei conqueridor ens va donar honor internacional, unes lleis pròpies i allò més usual: una llengua. Cada Diada els valencians acudixen a la cita amb el sentiment valencià recorrent el centre del cap i casal fins arribar a la seua estàtua eqüestre en la plaça del seu descendent més il·lustre, Alfons el Magnànim, per a posar-hi flors oferides pels valencians representats pel Molt Honorable i per la representant dels valentins, l’Excelentíssima.

Poc a poc han anat privant-nos del més important per a la formalització de la llengua que fem servir per a parlar amb la nostra família i veïns no cedint espais públics per a fer concerts de música en valencià i no donant-nos el dret a decidir com volem que s’escriga el nostre futur- ni molt menys, el de la nostra descendència- i, conseqüentment, obligant a precipitar-nos a un abisme que fa molts anys que sortegem. El seu interés és superar el bilingüisme per a instal·lar-nos una progressiva homogeneïtzació del castellà sense que en puguem fer res.
Per este motiu, per la defensa de la nostra llengua i cultura: allò més preuat de què disposem, es va presentar, fa cosa de dos mesos, una PNL (proposició no de llei) que hauria d’haver-se aprovat per unanimitat, però que al remat va suposar el rebuig del seu grup parlamentari.

Cal afegir-hi que l’ajuntament gandià considera que la música en valencià és d’inferior qualitat a la feta en castellà. M’atreviria a preguntar si parlem de llengües o de música i qüestionar si alguna cosa té a vore el Consell, donat que és competència de vostés. Potser fer ús del valencià i promocionar-lo com cal seria una bona mesura. M’agradaria saber que es fa i que, realment, no és així. Sóc realista i sé que això mai no arribarà a materialitzar-se.

Perquè açò no passara amb la llengua que ell mateix es va encarregar d’expandir: primer a Mallorca i més tard a València, Jaume I va disposar que tota la documentació del Regne de València fóra redactada en valencià i no en llatí amb la creació de la Cancelleria Reial. Totes les institucions utilitzaven un mateix model de valencià. Tasca, a grans trets, de l’AVL.

Jaume I haguera votat a favor de la proposició. Però això sembla no interessar-los ara, atés que tot pareix que només són “valencians” un dia a l’any.
Senyor Font de Mora, de valencians al món en fan falta, ajude’ns a accentuar esta dependència no posant en venda les nostres senyes d’identitat, el nostre passat, present i futur.

Ens ha tocat la loteria!

2009-04-14T09:55:00.001+02:00

-Ens ha tocat la loteria.

Recorde amb molta estima estes paraules, esta metàfora, pronunciades per ma tia la vesprada del 29 de març. Les recorde tots els dies.
He tardat cert temps en esbossar estes lletres, segurament per prudència, però ara amb la confiança que dóna vore passar el temps, és el moment de deixar-ne constància.

La plujosa nit del 28 de març vam rebre una cridada a casa, hi érem tots: el temps no convidava a fer altra cosa i el dia havia sigut ben mogut. Els meus pares eren a baix veient la tele i jo a dalt fent el mateix.
No sent ni les 22,30 ma mare va vindre a avisar-me, amb la seua actitud de capçalera: la tranquil·litat, que havien telefonat des de l’Hospital General d’Alacant al·legant que hi havia un rinyó compatible amb ella, almenys en primera instància.
Inconscientment ens vam vore fent una maleta plena, sobre tot, d’una esperança i il·lusió que ultrapassaven els límits de la banalitat àmpliament.
Una vegada fetes, i superades, les proves que restaven per determinar que era un rinyó adequat, la van hospitalitzar. L’operació seria el matí del dia següent, diumenge 29 a les 11 del matí alacantí.

Fa dos anys el nostre metge de capçalera va descobrir que alguna cosa als rinyons no funcionava com calia i que caldria un transplantament. Després de dues operacions per disposar allò que calia per a la diàlisi, primer d’un tipus després de l’altre per acabar fent servir el primer, va ser el juliol de l’any passat quan la van posar en llista d’espera, després d’esperar un temps donat que les màquines no funcionaven com calia. El temps continuava corrent. Durant estos dos anys i mig ha mantingut una actitud brutalment feliç i incansable i mai no ha volgut que ningú no patira per ella in tan sols per pur tràmit. Res no es feia evident.

Casualment eixa setmana estava especialment feliç i sana, donat que no patia cap malaltia de caire inferior. Era, doncs, el millor moment.

Després de l’operació va haver d’estar un temps lògic que es va vore reduït per la ràpida recuperació a més, tot anava millor del que s’esperava: a l’endemà ja parlava, dos dies després ja s’alçava i menjava i tres ja podia telefonar. L’operació també va ser mítica, en paraules mèdiques:“ ha estat una operació molt bona, de les millors, sense cap tipus de complicació”. Sis dies més tard tornàvem, tots tres, a casa.

Ara només cal esperar amb més esperança i ànims que este camí cap a la qualitat de vida seguisca tan ràpid i eficaç com fins el moment.

Uns dies abans de la seua tornada, estant en la seua habitació acabant-ho d’enllestir tot per a la seua arribada, vaig vore el que fa servir per a la diàlisi, l’aparell que cada dia li encenc per fer-se-la i a sobre, la bossa amb el líquid, tot preparat per a la propera diàlisi. Instantàniament vaig somriure, alhora plorar, pensant que no li caldria més mai una diàlisi.

Des d’esta combinació de lletres hui especialment emotives, volia donar gràcies pel recolzament gratuït i continu que m’heu oferit.

Ma casa des de fa uns dies és ocupada aclaparadorament per un ens invasor, felicitat li diuen. Ens ha tocat la loteria.

Rebeu un incansable GRÀCIES!

Fallers, Falles

2009-03-22T11:07:00.000+01:00

L’oratge dels primers dies postFalles ens fa detindre’ns obligatòriament en la reflexió del que han sigut les Falles del 09. L’eufòria fallera ha acabat després de prop d’un mes d’activisme al Cap- i- Casal i les nostres Oliva, Tavernes i Gandia, entre d’altres. Les ciutats, ara sí, es detenen per tornar a ser el que era. Es denota un cert grau de tristesa si es contraposa amb els dies anteriors on era impossible no contagiar-se de l’alegria inundant de les ciutats del centre del País. Els operaris amb el seu treball diürn i nocturn fan que tot torne a la normalitat el més prompte possible, fent un impàs en la melangia de locals i forasters. Només en queda l’empremta dels visitants i els preus abusius d’alguns comerços. Sí, les Falles han estat una evident empenta anticrisi a què s’han sumat els ja quotidians preus desmesurats per vore les falles més cares amb tranquil·litat. Ara, és hora d’emmagatzemar les fotos fetes, acabar els coets, guardar brusons i mocadors i recuperar-se de la molta orxata, suc de taronja, paelles de tot tipus, xurros i xocolate que s’han ingerit i acte seguit embalsamar l’esperit faller i demanar-li a qualsevol ens que l’any que ve no es note la crisi fallera tant com s’anuncia.
M’apassiona l’ambient que es respira els dies de Falles.
Durant uns dies el País és cobert per un microclima de valencianisme només percebut per pocs. Són dies de germanor, d’esperança. Dies on els tecnicismes fallers parlen valencià, malgrat tot. Les falles també ho fan tot, no normativament sovint, provocant desesper entre valencians i espanyols. Els fallers, per algun motiu estrany, trauen la llengua a relluir en arribar els assenyalats dies. L’absència de música en valencià és una obvietat i la feta en castellà ofega. La promesa ritenca de posar-ne és paper mullat, novament. Enmig d’aquest desert trobem dos oasis, però, l’un a València -organitzat pel col·lectiu local del BLOC JOVE- i l’altre a Burjassot -proposat per Escola Valenciana, els dos concerts amb el valencià com a motiu i d’una qualitat equiparable o superior a les orquestres que, carrer sí, carrer no, omplien les nostres nits de comboi.
La Plaça de la Verge, al seu torn, és omplerta per la gent que defuig l’esbarjo nocturn, devots o no, valentins, forans o valencians d’arreu del país són envaïts per l’emoció tot retent homenatge a la Mare de Déu.
M’apassiona l’ambient que es respira els dies de Falles perquè és purament valencià.

Pintada

2009-03-05T19:37:00.000+01:00

Fa mesos i pesos (sí, m’ho acabe d’inventar) de la pintada. Ja és una cosa més que servix d’adorn i s’ha instal·lat en la paret d’un magatzem atzarosament. Com eixe cartell que té ben a prop i que alguna cosa encara clareja si ho mires bé, el d’Almúnia del PSOE, pelat i amb barba. En aquells temps la propaganda política ocupava totes aquelles parets que es deixaven. La pintada, ja ha sigut resposta i tot. Com em temia. Com esperava pacientment. Inclús fa molt de temps que han respost. No és que siga res de l’altre món, però ací no hi ha pintades i això fa que qualsevol passe a ser tot un esdeveniment. Per no haver, no hi ha ni espanyolistes. Crec que la darrera va ser per oposició al PHN del PP. L’he llegida moltes voltes. Me la sé de memòria, però cada dia la torne a llegir. Segurament n’hi ha més. De fet, n’estic segura. Però esta sense saber-ho em resulta especial. Sóc una d’eixes persones a qui estes xorrades aparents li importen molt. Igual massa. Gràcies a una pintada d’estes sóc nacionalista i potser per això llegir-les, més que un tràmit, em resulta especial. Dec estar en deute amb esta persona, o una cosa semblant. Si açò és kale borroka, m’apassiona. Poca gent ho fa i això ens convertix en peculiars per a molts i obsessionats per a la majoria. Crec. Recorde el dia que la vaig vore per primera vegada. Dissabte, de matí. Me n’anava a música, com cada dissabte de matí. Eixe dia em vaig posar una camiseta d’Obrint Pas, cosa que no faig mai. Entretinguda, escoltant música i caminant corrents, vaig vore alguna cosa novedosa. Eixe lloc és la parada de l’autobús i està en un lloc transitat a tothora. Vore lletres em van fer somriure. Començava a divisar –talà cosa que em va desconcertar, innocentment. NO AL CATALÀ EN L’ESCOLA! Més que sorprendre’m ho vaig concebre com un repte. Cada dia que passava la mirava, desafiant, però no hi havia notícies noves. Després d’esperar molt de temps, potser dos mesos, va haver resposta. M’esperava que fóra com les de les pintades a Bellreguard. O la mitat de la que hom va fer a la seu del PP de Beniarjó, però no. Ni s’ha obert un debat ni res. Esta pintada només és una petjada, blavera, a la vista de tot aquell que passe per l’escola. Des d’ací demane que siga resposta com cal. Només això. Un poble “tan polític” com Rafelcofer no pot permetre-ho!

És fàcil i es diu eutanàsia.

2009-02-15T13:12:00.005+01:00

L'eutanàsia és la paraula que significa"la bona mort" en grec. La concreció del dret universal a una mort tranquil·la, sense dolor, un adéu silenciós i calm, aquell que explicitem en les nostres últimes voluntats.L'eutanàsia no és un assassinat, tampoc és un suïcidi assistit, és la mort assistida quan no hi ha possibilitat de viure d'altra manera que com un ser inert, turmentat pel dolor inhumà que no podrà cessar.

Eluana, la xica italiana, s'ha convertit en el símbol de la intransigència de l'església catòlica que s'erigix no com a defensora de la vida sinó com a propietària de la vida aliena, la nova inquisició que en nom d'una moral ideològica condemnava el cos d'Eluana a continuar sent el d'una morta en vida condemnant, tot seguit els qui volien alliberar-la de la condemna.

El cas d'Eluana, 17 anys de viure sense viure, sense poder demanar morir dignament. Ens obliga a preguntar- nos qui tenia dret a demanar-li el final si ella no ho podia fer? els polítics, l'església, la gent que ni la coneixia ni l'estimava, ni patia amb i per ella? o les persones que l'estimaven, que li havien donat la vida, que eren amb ella cada dia durant dèsset anys, perduda l'esperança que durant molt de temps conservaren ? La seua família parlava per ella, era la veu de la seua última voluntat. Podem morir abans que el cicle de la vida haja arribat al final predicible, pot ser per voluntat pròpia, per voluntat d'altres o per un fet inesperat.Però quan som al final predicible del cicle vital el desitgem com una mort digna, natural o assistida, la que els grecs antics anomenarien eutanàsia, la bona i bella mort. La mort que no temem, que obri o tanca una porta.
La que, segons Ovidi, ens fa prendre'ns unes vacances.

Cítizens dislaic citizenxips eduquéixon

2009-02-08T18:18:00.002+01:00

Fa relativament poc el govern de l’Estat van apostar per impartir una nova assignatura, l’Educación para la Ciudadanía. Una assignatura que la resta d’Europa fa anys que impartix i on els valors d’igualtat i respecte en són l’essència. Però com sempre al País Valencià, futur no pot anar de la mà del progrés ni benestar, Paco Camps i el nombrós seguici que l’acompanya i l’elogia- el 56% dels votants- han mostrat la seua disconformitat atés que entenen l’assignatura com una mena de manipulació socialista. Va ser per això que Francisco va pensar de fer un xeing, perquè ui can. Este desficaci de xeing suposa que els alumnes de catorze anys reben en anglés una assignatura farcida de paraules que no entenen perquè mai no les han escoltades en un context valencià/ castellà.

Es basen en què l’anglés està en hores baixes al País Valencià, cosa certíssima, però no ho ha estat sempre? Yes, it has. Fins a tercer d’ESO difícilment s’estudia alguna cosa més que el present, cosa que suposa que molts alumnes de batxillerat no sàpiguen conjugar verbs en pretèrit perfet o plusquamperfet. I les beques que destina la Generalitat poc solucionen, ja que són insuficients.
Usant símils, els coneixements d’un alumne acabat segon d’ESO són inferior als d’un alemany tres anys menor. A Itàlia també fan classe d’alemany als instituts, i la majoria dels tineigers van a acadèmies d’idiomes.

Per tant, no suposa gens d’esforç entendre que un any enmig del uei acadèmic no pot solucionar un desastre que els estudiants arrastren des de l’inici, sinó que aquest s’ha de resoldre de soca-rel.

Des d’ara vorem i tornarem a vore xiquets suspenent Ciutadania- perquè no entenen res- a instituts amb goteres i persianes trencades, i pares pagant perquè la sàbject ens costarà 6000 euros per centre i any i plantejant-se si també ho hauran de fer perquè els seus fills- si aconsegueixen eixir del gap- reben en castellà- naturalmente- el batxillerat.

I la cítizenxip valenciana, per què ha d’assistir a este patètic teatre conduit- novament- per Camps (o Felts)? Per què sempre hem de ser la riota d’Europa? Com ólueis un país perplex assistix atònit al teatre on Camps sempre té el paper principal.

Iniciativa no complix amb la iniciativa

2009-01-25T22:01:00.005+01:00

Esta és la primera vegada que a Jo, Annota Martorell es parla de política – fora de denunciar situacions incòmodes que només es perceben quan la raó juga de defensa en este partit de futbol que és la política al País, poques voltes- mai potser- pot jugar de davantera tot i que encara no he sabut per què. Els que tenim un blog el fem servir com a acusació particular d’este judici que mai no ix- tot i saber-ho de bestreta- del desplegament lineal que el tema que proposes suposa tot esperant que la resta de la gent, sempre bessons ideològics, que l’han llegit ens recolzen mitjançant comentaris per no sentir-nos sols en l’odi que ens aflora radicalment. Per primera vegada florix un post que no vol suposar una denúncia,de primera hora l’he considerat una renúncia, després de més d’un any des de l’inici d’este camí que es veu ara per ara més fort que mai i percep un rerefons ferm i puixant i no en constant estat de dispersió. Inicie un nou cicle. Que dóna per finit l’anterior, després de llevar-me la bena que m’obstaculitzava la visió i comprovar que l’espill amb què m’havia entestat en mirar no era del tot fidedigne sinó que amagava un entrebanc que em resulta rotundament impossible d’entendre per què no ha estat resolt i passar tot seguit a ser transparent i fidel al que s’intenta transmetre.

Quan Iniciativa del Poble Valencià va nàixer fa grosso modo un any la vaig concebre com a transgressora, fresca!, i la vaig considerar la força que el País necessitava. Va nàixer en mi un sentiment de pertinença que vaig anar refermant quan van caure en les meues mans cada ç, à, è i ò dels seus documents que vaig fer propis. Em vaig mostrar activa dins de les meues possibilitats i vaig intentar estar tan en contacte com vaig poder amb Ignasi, Mónica i Mireia. Però el seu interés poques vegades era el que- al meu parer- mereixia. Alhora veia com els meus bessons ideològics formaven part d’un altre projecte comú en tots ells. Després d’intentar-m’ho tots ells fer vore vaig accedir a detindre’m a pensar farà cosa d’un mes si més no i vaig vore com l’odi que sentia envers el BLOC no era atés a cap raó i anava minvant fins ser inexistent en els darrers temps.
El concepte de projecte país que tinc, imperativament fonamentat en la llengua – tot i que sempre serà cooficial amb el castellà per no haver rebut pobladors catalans tot el nostre territori durant el procés de Repoblació- seguida de la cultura i la història, que molt bé figura al document polític de Joves amb Iniciativa, va jugar la segona part.

Cite textualment:
“TENIM INICIATIVA VALENCIANISTA perquè defensem el dret a l’autodeterminació dels pobles. El País Valencia forma part d’una realitat nacional compartida amb la resta de territoris de parla catalana. Tenim una cultura i una llengua pròpies que cal defensar des d’aquí, a l’Estat i a Europa. [...] El nostre marc de treball polític va més enllà del territori valencià, treballem conjuntament amb aquelles organitzacions amb qui compartim projecte amb especial atenció als territoris de parla catalana.”
I ha estat el no- compliment d’este requisit, el de defensa de la llengua, per part d’una de les redactants d’este document, amb una altra membre del partit, tot i ser –a priori- valencianoparlants, el que m'ha fet entrevore una realitat que desconeixia fins el moment, i tot seguit, fer vessar el got.

Potser tu que estàs davant d’estes línies em consideres una exagerada, en sóc conscient i no m’importa massa.
Ara és hora de fer una anàlisi al meu voltant. Però hi ha alguna cosa que m’obliga a detindre’m. Es tracta del ferm, actiu i consolidat projecte que ens ha oferit i oferirà passat el congrés el BLOC i el BLOC JOVE, on s’aglutinen- gens casualment- tots aquells que s’estimen el País i creuen que amb alguna cosa més que el no res poden fer renàixer de les brases el regne que fa 771 anys Jaume I va dotar amb una llengua, cultura i història pròpies tot i que més tard un tal Felip V i unes gens creïbles còpies s’han proposat- indignament- d’esborrar. No reconéixer-ho és un greu error que ara mateix no puc permetre’m.

Volíem un suc de taronja

2009-01-17T09:46:00.004+01:00

---Hola, un café i un suc de taronja.
---¿Cómo?
---Un suc de taronja i un café.
---Será un zumo de naranja –posant émfasi en les paraules.
---És el que he dit: un suc de taronja.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---Jo parle català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
--- Si no m’entens, com és que em respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan hom diu açò -el recurs de la ignorància- és el moment de somriure i anar-se’n, ja hem guanyat. Jordi no se’n va anar perquè, tot i que el vaig obligar a anar-nos-en, ens va acabar servint el que demanàvem –la crisi, tot i la ideologia, impera pertot. El problema és que en el bar hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra ell. Primer ho va fer un home que hi havia al seu costat dient que “Estamos en España” i que tenia l’obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials ‘en sus comunidades’. Va respondre-li que estàvem a la Platja de Gandia i que parlant en valencià estava parlant la llengua local. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Gandia és l’espanyol, no el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de la Platja de Gandia és Playa de Gandía.

No hi ha dubte que va ser un suc molt accidentat, perquè la cambrera, buscant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, li deia que “hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación”. Naturalment, va haver de dir-li que l’única persona que no tenia educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, va dir: “Váyase usted a la mierda”. Per sort, els insults no fan ni fred ni calor. Tant verbals com escrits. Són l’expressió de la impotència. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient que teníem l’obligació de parlar en espanyol. Jordi, però, els va respondre que no, que no en tenia l’obligació perquè era al seu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els va recordar l’article 14 de la Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixement. Però no l’escoltava. També s’hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Una situació massa desagradable, perquè res no hauria passat si Jordi, en lloc de parlar en valencià, ho haguera fet en francés o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de ‘café au lait’ o ‘kaffee mit Milch’. Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seua pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra ell i el van considerar un negre insubmís. I tot per un simple suc de taronja. De fet, si va eixir-ne ben parat, tot i ser sis contra un, va ser per la serenitat que li donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el seu país i la seua llengua [els de Jordi, clar], però es defensava amb tant de convenciment que es van desconcertar.
Després d’ingerir el suc- que sumava patriotisme a la situació- pegant una volta, la situació feia fàstic. Joves creients en el déu GAV amb sons estranys i aliens a la boca- cacofonies!. Cap paraula en valencià, cap mostra que són valencians. A açò aspiràvem? La Gandia d’Ausiàs, Joanot i Roís està soterrada sota una capa grossíssima de mentides i vergonyes lingüístiques. De què va valdre el seu esforç? Cada vegada ser valencià implica menys. Et planteges el per què de tot, per què perdre el temps si l’esforç mai no el coneix ningú –qui sap si ho farà. I en eixe moment, escoltes algú parlar la teua llengua pel carrer i el cor et dóna un bot. Somrius. Molt. Com el millor moment de la infantesa. Tots ells fets en valencià. Este post homenatja a Jordi, va ensenyar-me que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

A les fosques.

2009-01-10T10:43:00.003+01:00

En la llengua eyak, dedlé vol dir parlar. Ara la paraula està morta, perquè tu, Marie Smith Jones, eres l'única persona que podia usar-la, la darrera persona que parlava este idioma indígena americà. T'han soterrat a la gens menyspreable edat de 89 anys, i t'has endut els teus mots a la tomba. Fa temps, milers de persones vos comunicàveu en eyak; vivíeu en una regió que ocupava 500km de l acosta d'alaska i teníeu els vostres propis costums, creence, virtuts i defectes. De jove, Marie, dedjelaves amb tots els teus veïns.

Però us van imposar l'anglés, no vau transmetre l'idioma matern(tu tampoc als teus nou fills) i a poc a poc et vas anar quedant sola. Els últims 15 anys no tenies ningú amb qui enraonar del temps o de la vida en el teu idioma antic. Dieun que captaves la grandesa i la misèria de la situació. Fumaves compulsivament i insisties a conservar la memòria a través dels lingüístes. Això ha fet que de l'eyak un cas insòlit dels idiomes extingits, perquè tu has permés compilar-ne un diccionari prou complet.

De moment, tot serà cosa de museu, i no tinc clar si això serà millor o pitjor que l'oblit. El cas és que la ciència ha rescatat el teu eyak, que ha passat a formar part de la llista dels 20 o 30 idiomes que desapareixen tots els anys. La lliçó és clara per a qui vulga aprendre-la: ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és dedlejar o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.

Zaplana i Telefònica

2008-12-31T12:06:00.003+01:00

Ha estat molt curta la carrera com a "simple diputat" d' Eduardo Zaplana. Sembla que ser diputat no és el millor lloc per les persones que es dediquen a la política per enriquir-se, clar que entre el sou de diputat i el de delegat europeu de Telefònica hi ha una bona diferència (a TVE varen parlar d'un milió d'euros anual).

No sabem el que premia Telefònica si la seva trajectòria, política profundament marcada per la corrupció; des de la seva elecció com a alacalde de Benidorm, gràcies al vot de la trànsfuga socialista Maruja Sánchez, passant per Terra Mítica i el ministeri de treball, fins a la seva actuació com a portaveu del govern de Jose Maria Aznar en els atemptats de l'11M (la teoria de la conspiració.

O tal vegada Telefónica premia la seva gestió econòmica davant de la Generalitat Valenciana. En este sentit, actualment l'endeutament del govern valencià arriba fins els 13.314 milions d'euros, l'11,4% de seu PIB- es va doblar des que Zaplana va governar- amb la suspensió de pagament de Terra Mítica inclosa. Al Ministeri de treball Grimaldos resumeix el pas de Zaplana a un capítol que titula molt gràficament "A exprimir el Ministerio", per exemple la factura publicitària va passar de 931.000 euros en 2002 a 41,4 milions d'euros just abans de les eleccions del 2004. Com exemple només en "chuches", incloses galetes Quely, 5000 euros en un any.

Una altra possibilitat és que hagen contractat a Zaplana per la seua preparació acadèmica; començant pel batxillerat al col·legi Lope de Vega de Cartagena, conegut a aquella època com el "Lope de vagos" per la facilitat amb què aprovaven els "xiquets bé" que no mostraven massa interés pels estudis. Després va començar a estudiar dret a València, on va conèixer a Jaume Matas amb el que segueix vides paral·leles. Va acabar la carrera a la facultat de dret d'Alacant, que no tenia el llistó massa alt i on ja va arribar ben apadrinat. La seua carrera com lletrat va ser molt breu i poc brillant ja que ràpidament es va centrar en el seu objectiu principal que es poden resumir a aquesta frase:

-Le pides dos millones de pesetas o tres de lo que quieras...¿Eh? Lo que te dé y me das la mitad bajo mano.(Paraules literals de Zaplana gravades per la policia al cas Naseiro)

Este és el personatge que lloen alguns. Com és possible que una empresa pública privatitzada, contracte a tal persona?

Amb el currículum de Zaplana està clar que les connexions entre grans empreses (la majoria empreses públiques privatitzades) i ex- polítics no es fonamenten en la vàlua o preparació de les persones si no en els seus contactes amb el poder, les seues influències, els tractes de favor...
I després parlen de liberalisme, lliure competència, mercat... Tot mentida, seguim en un sistema oligàrquic, caciquil i monopolista. O no?

Que passeu un molt bon any!

Una nina encantadora

2008-12-18T19:02:00.006+01:00

Resulta ser que fa uns anys va eixir una llengua feta al País Valencià que diu que té fam i que vol menjar. Va ser l'any 2006 quan uns fabricants de nines d'Onil (l'Alcoià) van pensar de fer una nina de drap que parlara en valencià. L'èxit va ser gran i han hagut d'augmentar la producció inicial de 1.000 nines. Actualment en fan 4.000 que es reparteixen al Principat i al País Valencià. A ses Illes se'n venen un 5%.

La nina té set frases diferents: demana que la pentinen, es queixa si li fan mal, diu que té son, demana anar a dormir, que se l'abracen, i es queixa quan està molt de temps a la mateixa posició.

El preu d'esta nina és de 35 euros. I es pot comprar online al web http://www.infoempresa.com.es/Juguetes/Fabricantes/6-29-0-1658-1.html

Nines Artesanals D'Onil.
Carrer Jaume I, núm.10 - 03430 Onil
Telèfon: 965 565 351; fax: 965 565 987.

Propagandisme o no, paga la pena fer-ho en esta ocasió. Tant de bo se'n venguen moltes més i altres empreses copien la iniciativa per l'èxit d'esta.
I tu, ja saps què regalar en estes festes?

Gossos i gossera

2008-12-07T09:53:00.002+01:00

Alguna volta s’heu detés a pensar com d’estranys són els noms que als nostres gossos posem? Jo sí, farà exactament tres minuts. I he arribat a la conclusió que els noms en qüestió són paraules rares, estranyíssimes! Que algú- o més d’un algú- un bon dia va inventar, un dia en què estava tan avorrit com jo fa ara quatre minuts i mitjançant una mescla de síl•labes va florir noms com ara Chucky, Whisky... els gossos valencians tenen una característica comuna: tenen noms anglesos (però fan Ciutadania en valencià- o en castellà, en el seu defecte). I els gossos no british tenen noms que recorden a persones: Mila, Blai, Marina, Gaspar. Així com tota classe de diminutius: Boleta, Blanquet, Moreta...

El moment en què et compres el gos- l’edat, s’entén- també influix: si eres xicotet (que sol ser així) li poses noms de paraules que veus a la tele, de pel•lícules o sèries sobre tot. A l’escola en teníem un que estava abandonat i el vam anomenar Titànic perquè la pel•li en qüestió era un boom. I els dels meus amics, Tobby, Rocky, Willy, Waldo- no pel pilotari, Salsitxa, Simba, Tula, Moreta, Marina, Milú, Fosca...També he observat que el binomi xiqueta i gossa convertix la gossa en Linda. La meua cocker també és un cas d’anglosaxònia canina, li diuen Nikita, i el que tenia la meua àvia, Dinki.
El que no sé és si hi ha algun Fabra o... Ripoll, Alperi millor! Què us sembla Fontdemó? I Costa? Definitivament Glòriamar (a Piles ja van pensar en ella quan obriren el restaurant). De gosses-Rita també me n’he trobat, però no sé si per “ella” o perquè sí. Per a posar estos noms has de ser fanàtic, pensant-ho bé.
Si algun dia trobes una Oltra (per Mónica), Mira (per Joan F.), Simó (per Isabel-Clara), Sicània (ho lamente, tens un nickname fantàstic!) o estrelada serà que me n’he comprat una i l’he perduda.

El gos pel qual he escrit les línies precedents és d’un amo fanàtic. A l’amo de Hitler el conec des de sempre, ja que hem anat junts a l’escola- en cursos diferents, això sí. Aquest sempre ha estat un alumne conflictiu, la majoria dels de la seua edat també ho són, dubte si pel contacte diari amb ell o per què. Els que érem més menuts que ell el temíem. Després va vindre l’institut, on va començar a fumar detot i a fer detot. Allà va protagonitzar de nombroses baralles, amb el cap d’estudis i la meitat del professorat que el tenia inclosos. Ho vaig comprovar quan compartírem parets, encara que va ser poques hores, perquè no tenia per costum passar per classe. I si ho feia, estava assegut en una cadira de les darreres files emprenyant el company que s’asseia davant seu.
En acabar eixe any s’ho va deixar- o potser durant el curs? Se’n va anar a treballar un any abans que ho poguera fer.

Però no l’hem de culpar per la seua conducta, perquè de casta le viene al galgo: el seu germanet serà com ell i ell és com el seu cosí- germà, dibuixant d’esvàstiques, el qual- paradoxalment- també du tatuatges, signe amb què marcaven els jueus.

Els seus amics no seran mai advocats ni parlaran en estàndard, tampoc. No sé si ell en fa d’esvàstiques o pintades, però en cas de fer-ne serà l’unic motiu pel que li ha valgut d’alguna cosa l’escola.

S’entén ja per què Ángela quan m’ha dit com li dien al gos ha continuat amb un “Anna, és de T****” el matí del dia de la Constitució. Concepte que encara déu ignorar el significat perquè es va quedar en segon d’ESO, curs en què això encara no es dóna.

Post mortem

2008-11-12T20:25:00.004+01:00

Ahir, en obrir el méssenger em botava una finestreta en què un amic, Xavi, em preguntava quan faria un post nou i “en condicions”. Vaig contestar-li que quan arribara alguna cosa que tractar i em retornara l’interés.
Ja han arribat els exàmens a segon de batxillerat, és evident, i el pitjor de tot és que venen per quedar-se. Els caps de setmana passen entre deures, estudiades i activitats extraescolars (em pregunte si puc continuar gastant eixe terme a estes altures). I quan no, ahí estan els Joves, Josep o Jordi manant faeneta(^^). En conclusió, no tenim temps.

Hui m’he proposat fer un post que parle de l’institut. No repetiré allò de “Font de Mora dimissió”, però ahí queda.

Des que vaig deixar de creure en Déu- “l’estàndard”, el del Ràtzinguer, eixe de re...- he tingut la necessitat de trobar-ne un altre. No és que haja sigut massa beata en la vida anterior, res d’això. Simplement he considerat Déu com una mena de full de ruta el qual havia de ser seguit amb perseverança i alhora aquest també protegia hom quan, intentant seguir el full de ruta i pujar algun escaló, les coses no anaven com s’esperava.
Tot això sense pensar en el Déu d’abans, sinó en el “projecte de Déu” que buscava. Potser mite seria la paraula més adient. Deixem-ho en mite.
Ara puc dir que he tingut un mite durant poc més d’un any. I era el professor de llatí. Sempre que he parlat d’ell l’he definit com la persona més intel•ligent que he conegut. Encara ho és i potser sempre ho siga, quasi segur. Els companys de classe també compatixen l’opinió amb els seus “Paco, tu saps molt, no?” o “ Per què saps tant, Paco?”.
El seu currículum es completa amb més de dos carreres, entre les quals hi ha dret i filologia clàssica. Altrament, és capaç de contestar qualsevol pregunta per difícil que siga i de la temàtica que siga. De llengües en sap moltes (català, castellà, grec clàssic i modern, llatí, francés, italià, alemany, anglés...), i amb un domini més que considerable. Era tal el seu coneixement que li preguntàvem dubtes d’altres assignatures, en lloc de fer-ho al professor pertinent, sobre tot de grec, però això serà un altre dia. A més, la manera en què ho explica dóna gust d’escoltar-lo, més d’una volta li he fet alguna pregunta referent al valencià (o català, com sempre diu ell) i m’ha dut llibres per fonamentar les seues explicacions o el portàtil, des d’on entrava a DCVB. Domina el català bàrbarament, és capaç d’explicar coses del més remot indret dels Països Catalans, accepció que gasta bastant- no és de política, però. Vam arribar a plantejar si també havia estudiat catalana.
Però l’altre dia va quedar ben clar que no. El divendres. Ens contava que havia estat vivint a Atenes per aprendre grec modern i que vivia amb un alemany amb qui parlava en llatí perquè no havien trobat cap altra llengua per parlar.
Seguidament va dir que era la seua segona llengua més estimada i estudiada.
La primera, el castellà, la llengua que usava a tothora, en què parlava amb la seua dona, la predominant a la seua llibreria, la seua.
Vés a saber el per què d’este revés. La seua realitat lingüística no semblava evident, gens.

Sembla que ha salido rana.

...hui tenia examen de llatí.

El Carxe és valencià

2008-10-29T16:54:00.009+01:00

Fa uns dies, parlant amb uns murcians, va eixir el tema d'El Carxe, si era o no territori valencià.
Ells dien i redien que ni, perquè allí no s'impartia classes en valencià.
Jo els redia que ho era perquè les seues gent parlaven i parlen valencià, malgrat estar a prop de llocs on no s'hi parla, almenys majoritàriament.
La discussió no va arribar enlloc.
Desafortunadament tampoc no hi ha massa informació a Internet sobre açò

Des de la Viquipèdia es diu...
"El Carxe és una serra de 1.371 metres d'altura i que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental on es parla valencià de forma continuada des del segle XIX. També és el nom de la partida menys xicoteta d'aquesta zona. Té una superfície de 310 km2 i 697 habitants empadronats (2006).

LLENGUA

Gràcies a les investigacions sociolingüístiques dutes a terme per Pere Barnils i Antoni Girera, es creoneix per primera vegada la seua existència com a zona de parla catalana en la publicació el 1919 de "Dialectes Catalans", i el 1921 d'"El valencià", respectivament en el "Butlletí de Dialectologia Catalana VII". Posteriorment, Manuel Sanchis-Guarner analitzaria en profunditat les características dialectals pròpies. Malgrat que el valencià no té reconeixement oficial a la Regió de Múrcia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de valencià a Iecla, a petició del mateix Ajuntament."

A Arrels, Punt 2, es podia vore...

I a Ràdio 9, malgrat dir llengua valenciana, es podia escoltar...

Jo, per la meua part dic..

El català i les drogues

2008-10-16T16:27:00.006+02:00

Una associació d'immigrants colombians a les Balears difon una campanya de boicot als productes etiquetats en català, perquè consideren que el català aboca els joves colombians al consum de drogues.

L'Associació Colombia Unida a Balears (Asocolombia) ha iniciat una campanya de boicot als productes etiquetats i els establiments retolats en català a través d'un enviament massiu de correus electrònics signats pel president, José William Vega García, que arriba a vincular la immersió lingüística en català amb el consum de drogues.

Este catalanòfob, que ha mantingut vincles amb el Partit Popular i amb Pedro J. Ramírez, defensa a la campanya 'No compres si no entiendes' que els colombians residents a les Balears boicotegen els productes etiquetats en català. Aquesta seria una mesura contra el que Asocolombia considera un govern balear "dirigit pels nacionalistes xenòfobs d'Unió Mallorquina" . En declaracions posteriors a la distribució del comunicat, el president de l'associació ha assegurat que l'impuls del català a l'educació duia els joves colombians a entrar en el món de la droga. Segons Vega, la immersió lingüística fa que els joves colombians "no s'hi puguen integrar", fet que "provoca absentisme a les aules" i els aboca "al món de les drogues".

El comunicat, que ha estat rebutjat per la majoria d'entitats polítiques balears, així com per altres associacions d'immigrants, ha estat posteriorment matisat pels mateixos autors, assegurant que han estat "amenaçats per nacionalcatalanistes" i que la campanya "no pretén discriminar ningú".
Ara, la Direcció General de Política Lingüística estudiarà de quina manera pot oferir activitats lúdiques en català per als nouvinguts per tal que el coneixement de la llengua pròpia s'incremente.

Ara, mentre els pares dels joves colombians eviten que es droguen allunyant-los del català, els joves valencians usen el castellà per a dir haixix i cocaïna.

(Demane disculpeu per les nombroses faltes del comunicat i del correu, tant de bo els seus fills sàpiguen escriure millor que son pare...)

València, 9 d'octubre

2008-10-09T11:53:00.004+02:00

Sonen les dolçaines
en el carrer Sant Vicent,
més de quinze-mil persones
volen fer sentir la veu.
Les paraules cobren força,
hem fet nostra la ciutat,
ja s'enlairen les banderes
per damunt dels nostres caps.

Missatges d'esperança
en els càntics de la gent,
el futur és patrimoni
de qui creu en el present.
És tan fàcil contagiar-se
de l'eufòria dominant,
bastirem els nostres somnis
sense por a flaquejar.

És València, 9 d'Octubre,
no podran fer-nos callar,
cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

Caminem com sempre,
avançant contracorrent,
la revolta és quotidiana
i n'hi ha molta feina per fer.
Salvarem tots els obstacles,
és qüestió de voluntat:
construirem una utopia
amb les nostres pròpies mans

Redreçarem la història,
mamprendrem un nou camí,
girarem la vista enrere,
lluitarem contra l'oblit.
Aprendrem de les errades
que hem comés en el passat,
escriurem en les façanes
que estem farts de claudicar.

Un fort aplaudiment

2008-09-28T20:50:00.002+02:00

Fa un any que conec a Inés i Amparo, anàvem juntes a anglés, més tard van apuntar-se més, però les tres vam estar tot el curs.
Elles ja es coneixien, anaven a la mateixa classe des de xicotetes, i encara que mai havien sigut de la mateixa colla, sempre havien anat juntes a anglés.
Ens portàvem bé, conforme anava passant el temps ens agradava més i més estar juntes.
Des de sempre foren converses bilingües, Amparo parla castellà, Inés mig-mig i jo en valencià. No ens semblava agressiu; Amparo mai havia parlat en valencià i jo no estava disposada a parlar en castellà a casa, no ens importava massa tampoc.

Inés atenent a qui es dirigira parlava d’una manera o d’una altra. Els seus pares són valencianoparlants. Sa mare treballa en una botiga familiar d’articles per cosir. Una volta vaig anar per comprar amb unes amigues i fins la tercera resposta no em va parlar en valencià. Ara que em coneix, em parla en valencià, m’ha donat immunitat al castellà. La seua àvia sempre parla en valencià, però.
La seua forma de parlar, la d’Inés, és com a mínim peculiar. Parla un valencià molt apitxat, amb constants castellanismes, encara que, al seu parer el parla “molt bé, quan m’examine del mitjà, faré bé l’oral”. En canvi quan parla en castellà, usa valencianades. La interrelació amb sa mare és en castellà, amb la seua germana també. Alguna volta li he preguntat per què, i sempre em respon que “ei...conforme ens ix” una llàstima que en castellà siga conforme els ix sempre.

Sovint em feien preguntes perquè “la nostra professora no sap res de valencià, l’altre dia va dir amarill!” era la mateixa per a l’anglés, castellà i valencià. I pel que vaig vore, sabia tan poc d’anglés com de valencià.

Amb l’avorriment de les classes ens féiem dibuixos o escrits al llibre. Jo, l’estelada. Seguidament Inés la tatxava i escrivia “no mos fareu catalans” després de dir-me catalanista i preguntar per què dibuixava això. Després de preguntar-li per què invocava el GAV dia “per què no som catalans ni parlem català”. Després d’un altre per què contestava “perquè sí”, molt en la línia del GAV. I tenia part de raó, quan parla en valencià ho fa en castellà amb moltes valencianades.
... va arribar el dia en què ens preguntàrem què volíem estudiar. Amparo va dir que filologia anglesa, Inés suposa que hispànica. A mi em preguntaren per què no filologia valenciana.

Inés acostuma a preguntar-me per què parle en valencià si vist roba de Lacoste o Burberry. Què ho impedix?- li qüestione. Dona, els que porten roba de marca parlen castellà...- mig- argumenta. Què impedix que parle valencià?- reitere. Res- respon.

Amparo en canvi, està en una altra generació. Pel que he pogut saber sa mare de jove parlava en valencià i ara “tan sols parla en valencià per renyar-la”. A casa mai havia aprés res en valencià. Una bombolla lingüística molt més comuna del que ens agradaria.
Ella tan sols l’usa “per parlar amb animals o nadons quan està sola”. Déu ser, o és, perquè no té prou confiança amb ningú com per fer-ho.
Però un dia va començar a fer-ho. Va ser pel Messenger. Era un valencià farcit de faltes, tampoc no és que m’importara massa. No em va estranyar gens que em parlara en valencià, suposava que tard o d’hora ho faria, tampoc li ho vaig qüestionar, solament me’n vaig acontentar. Dies després continuava fent-ho. També per telefonada. Inclús anant juntes al cine.
Tenim confiança perquè ho faça sense por, ho feia per voluntat, i això m’acontenta encara més. És un pas important, a primeries parlar una llengua amb nadius d’eixa llengua fa molta vergonya. La qüestió és acostumar-se i fer-ho amb normalitat.
Ja de camí a casa també va parlar en valencià amb mon pare. Mon pare ni tan sols es va adonar que de normal no parlava en valencià.

No sé si estarà eixint el sol, però de moment no plou. Deixem-ho en què està núvol.
Amparo, aplaudisc enèrgicament la teua actitud. I et convide a continuar.

L'Ajuntament tria: Balenciá(?)no(!)

2008-09-13T13:51:00.008+02:00

“La Safor és una de les comarques on més es parla valencià si no la que més”
“Gandia subvencionarà si és necessari l’Institut Ramon Llull”
“Qui no parla valencià a la Safor és perquè no vol”
“És més difícil aprovar qualsevol examen de la JQCV en Gandia perquè això va en funció d’on més es parle valencià”
“La retolació en Gandia és únicament en valencià”

Novament estem davant d’una patada de l’ajuntament de Gandia.
A la premsa local no es deixa de comentar, sobretot a GTV i la part de Tele7 que encara és TV Mediterráneo.

La coalició BLOC- Verds, que compta amb dos regidors a l’ajuntament gandià, va instar el govern a oferir en la programació de la Fira i Festes d’enguany alguna activitat en valencià, per tal que la gent que ho desitjara poguera assistir-hi. Actualment els visitants no poden assistir a cap activitat en valencià que estiga dins de la programació de Fira i Festes perquè no hi ha.
Pocs anys enrere tan sols hi havia el Correllengua que organitza la Fundació Casal Jaume I, però des de fa dos anys van decidir deslligar-se, i aquesta es celebra una setmana abans que comence la Fira i Festes.

La premsa local es va interessar per saber què n’opinava el director de l’Àrea de Polítiques Culturals, Toni Durà, i aquest va respondre que malgrat el que BLOC- Verds pensava sí que hi ha oferta valenciana. “En el full de ruta d’este govern està oferir tota la programació d’artistes valencians, i això ho estem complint al 100%”. “El problema que té el BLOC no és la música, sinó la lletra”.
Cosa que és força inexacta, perquè s’ofereix assistir a concerts com els de La Quinta Estación, Miguel Bosé, Carlos Baute, Bertín Osborne... Tots ells artistes que ni canten en valencià ni tampoc ho són.
“L’ajuntament de Gandia està en favor del valencià, hi ha clares mostres d’això com ara els premis literaris, la programació del Full Cultural, que compta amb activitats en valencià, l’ajut a l’Institut Ramon Llull”
“Per a Fira i Festes intentem dur grups bons, de primera fila, perquè hi puga assistir molta gent. Si hi haguera grups d’estes característiques en valencià, els contractaríem”.
Fa uns anys contractaren grups que canten en castellà o anglés (i pocs en valencià)de Gandia o la Safor perquè abans de les orquestres feren concerts i es donaren a conèixer, com ara La Raíz.
Fira i Festes 2007, concert de David Bisbal a l’IES Maria Enríquez, no arribaren ni a la meitat de les expectatives.
Estiu 2007, concert de Paulina Rubio a l’IES Maria Enríquez, pràcticament buit.

Orengo, per a l’any que ve podríeu contractar Pot de Plom, Albena Teatre, Pluja Teatre...
La Gossa Sorda, Obrint Pas, Desgavell, Sva- ters, Soul Atac, Odi, Pau Alabajos...
Correfocs, lectures d’obres d’Ausiàs March, Joan Roís de Corella,el Tirant...(!)

“Es lo que hay”- conclou Durà.
Es cert. És el que hi ha, i mentre siga això el que hi haja deixareu molts gandians i saforencs sense el dret a decidir i sense poder participar de la festa.

Catalans i valencians, cosins germans

2008-09-04T12:59:00.004+02:00

Dèsset per a nosaltres.
Disset per a la majoria.
Seventeen per a més.
Diecisette per als veïns de l’est.
Siebzehn per als que censuren noms.
Diecisiete per als que ho censuren quasi tot.
Dèsset al remat.

No és el dorsal de cap jugador del Vila- real, del València tampoc, ni del Llevant (que ja està en valencià al web).
Tampoc calcule quantes medalles ha aconseguit Espanya a Pequín, en serien algunes menys.
Tampoc la posició que ocupa el català en el rànquing europeu, està més endavant! També al mundial.
El cas és que fa un poc més de dèsset anys vaig nàixer. I sí, el 31 d’agost d’enguany també ha estat ben calorós a Barcelona, i a Salou. El temps d’espera en el Tutuki Splash ho demostra.

L’amic Guy em comentava que havia estat uns dies a la Catalunya del Nord fent el pancatalanista.
Jo ara em trobe a la Catalunya Central (?) sense saber quasi per què. Pel mateix que Guy no crec. Però el cas és que no hi ha res com estar tres setmanes amb gent de molts indrets d’allò que hom anomena Països Catalans(que continua fent-me fredat) per acabar dient “xe, però si és de Barcelona i l’entenc!” o “mira! Però si és de Lleida i pareix de Pego!” i després de la sorpresa respondre amb un “ però fa uns dies no invocaves Valencia Freedom?”.

Hom diu- i no es cansa de dir- que a les distintes formes de parlar una llengua se li diu riquesa lingüística. Però i la cultura? A les distintes formes d’entendre una cultura (per a uns prou, per a altres molt, per a altres gens) semblant, se li diu riquesa cultural? La pregunta és, tenim una cultura unitària?
No. Sí. Potser. Qui sap. Qui ho sap?
No entre en el grup. No sé si ho sé. No, crec que no. Sóc massa menuda per saber-ho potser.
La llengua és més simple, sembla.
Però i els castells? Crec haver llegit que són valencians, però em trobe a Vilafranca del Penedès i me’ls tope davant dels meus ulls. La de Tarragona diu que a casa seua també se’n fan. De sobte un so de dolçaina. No, és una gralla. De lluny la Muixeranga, ara sí, estic a casa.
Ho estava ja abans? Em pose l’Ipod mentre mire com van pujant els castellers, sovint me’l trac perquè alguna amiga vol dir-me alguna cosa, tan se val si és de Vic, Benicarló, Sant Cugat, Barcelona, Vilafranca, la Vall d’Aran, Tarragona...
Això sí és un Correllengua!

Per la nit, concert d’Obrint Pas, i demanen si hi ha algun valencià. Molts alcem els braços: d’Ontinyent, Bocairent, Banyeres...Canten Del Sud. Qui és del sud? Jo crec que sí. Però la de Benicarló? Estic confosa, sempre he cregut que era del nord però ara no ho tinc clar. Àngels Gregori sí, del sud.

Dèsset... quasi divuit!

Una història de renúncies

2008-08-18T14:09:00.002+02:00

Els canvis regeneratius de Leire Pajín al PSPV-PSOE han començat per canviar la marca. Carregar-se les sigles de País Valencià per "adaptar-se al nou Estatut". La decisió porta al darrere una grandíssima càrrega simbòlica, que és possible que algú amb poca connexió amb la història política valenciana des de la transició no acabe d'entendre.

El procés de gestació del PSPV-PSOE és, amb molts matisos, equiparable al del PSC. És a dir, confluència de partits d'esquerra burgesa amb pòsit nacionalista amb la federació local del PSOE. D'aquí el nom: el PSPV era un partit d'arrel cultural i universitària on l'autodeterminació era un eix estratègic, unit a la lluita de classes i al reconeixement dels lligams amb els germans de llengua. Es va ajuntar amb el PSOE i van unir sigles. En el moment clau, i a diferència del PSC, van vendre la seua autonomia i es van convertir en una federació socialista més.

En plena Batalla de València es va negociar l'Estatut de segona mentre Lerma guanyava les eleccions. Un darrere l'altre, el PSPV-PSOE va anar abandonant tots els símbols que havien caracteritzat l'esquerra valencianista: senyera quatribarrada, defensa ferma de la unitat i normalització de la llengua, comarcalització, horitzó de l'autodeterminació... De les èpoques passades, de l'arrel fusteriana de la cosa, només quedaven dues lletres en unes sigles, PSPV-PSOE, que s'amagaven quan venien eleccions.

Avui ja no queda ni això. Aquesta esquerra valenciana ha culminat la pèrdua de perfil propi soterrant el PV del nom. Ara la federació valenciana socialista ja és exactament igual que l'extremenya o la castellano-manxega. La història del PSPV-PSOE, una història de renúncies.

PS: hi ha articles correctes a la Viquipèdia sobre el PSPV, l'Estatut d'Autonomia i la Batalla de València. També es pot llegir "L'esquerra al sofà", així com veure "Del roig al blau". Per si voleu aprofundir més, vaja.

PS2:La culpa del retràs, les vacances.

Forasters a casa nostra

2008-08-12T12:26:00.001+02:00

Una de les darreres enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas porta per títol Identidad Nacional en España. Amb aquest títol és evident que conté dades interessants per conèixer la progressió dels sentiments nacionals dels individus que residim dins l'espai del món on hi ha Estat espanyol. A banda, conté altres dades que més que preocupar-nos ens haurien de fer reaccionar d'alguna manera.
Segons l’enquesta, el 60,5% dels residents al País Valencià es consideren castellanoparlants davant de només un 21,7% que es defineixen com a valencianoparlants. L'enquesta no entra a valorar si els que es consideren valencianoparlants mantenen el català en converses amb castellanoparlants, una pràctica que els valencians tenim quasi com a norma. L'enquesta també constata que el percentatge de persones que poden escriure en català d’Oriola a Vinaròs no arriba al 36% , el que significa quinze punts per baix de la mitjana de les autonomies que comparteixen cooficialitat amb el castellà.
La última i potser més desastrosa dada és que només el 28,8% afirma que a casa es parla en valencià.

La pervivència del català és una qüestió d'anys. Probablement, nosaltres viurem, si durem el que és previsible, la desaparició del català... si el procés de minorització no para.De fet, la vivim i ja l'hem viscuda en llocs concrets.
De fa quaranta anys cap ací a ciutats com Alacant, els catalanoparlants comencen a ser una anècdota dins d'un paisatge monolingüe espanyol.

I tot i això, estem en el moment de la història en què el procés normalitzador té més eines per jugar i treballar. En què el català està a l’escola. En què tenim l'oportunitat de viure en català si no plenament, sí almenys en la majoria d'àmbits oficials.
Què ens falta, doncs? Potser que qui mane s'ho crega i faça tot el possible per convertir el català en una llengua “normal”, amb tots els usos possibles, en tots i cada un dels àmbits de la nostra vida.Perquè, tal com diu Toni Mollà en el seu darrer llibre "Quina política lingüística?" (editorial Bromera), "la política lingüística basada exclusivament en els àmbits escolars i les campanyes de sensibilització social indiscriminades són pràctiques estèrils sense un projecte global que les dirigisca convenientment", per tant "la normalització lingüística depén, en definitiva, de l'articulació d'un procés globalitzador i col•lectiu que repercuteix en totes i cadascuna de les activitats socials, culturals, polítiques i econòmiques que es realitzen en el país".

I qui farà esta faena? Este és el misteri més ben guardat i el que més pressa ens corre de saber.
Mentre s'aclareix, només ens queda el de sempre: fer-ho tot en català i infectar els altres parlant-lo, per respecte cap a nosaltres i, sobretot, cap a ells.

On hi ha la conciència nacional?

2008-07-21T08:58:00.009+02:00

Sovint m'he fet aquesta pregunta. Molta gent s'ho podrà haver preguntat també (no sóc gens enginyosa ni vull presumir d'això) veient com hem actuat els valencians, en aquestos 30 anys de democràcia. La "Batalla de València", perduda pels propis valencians, guanyada pels espanyolistes, que a banda de un país, ens furtaren un símbol, és la més visible i la que més ha calat en la empremta dels valencians, però també la "Batalla dels Valencians" que veiem dia a dia, dels que encara no hem abaixat el cap, i continuem parlant català com si fóra el més normal cada dia o sentint-nos orgullosos d'ésser valencians, malgrat les mirades agres, insults...

Aquestes "batalles" diàries, la manca de visibilitat político- social a nivell estatal i nacional de forces valencianes, la manca de suport entre la nostra pròpia gent i potser, la cinètica pròpia de la història actual, ha fet que no tinguem autoestima com a poble. Hom pot vore, com un basc defensa ser basc, de forma orgullosa, i també un català. Com no, els andalusos fan pinya quan algú insulta la seua terra, cosa que també fan els canaris. No parle de nacionalistes, no, parle del conjunt, en general. Insultar a un andalús o canari és ficar-se a la contra a la pràctica totalitat de la població.

Això no passa amb els valencians, com poder vore diàriament. Sempre busquem excuses: Un mira a un costat, l'altre a l'altre, un diu que ell no sap res d'això, altre es defensa i l'altre diu que "s'està passant", que millor "ho deixe córrer".
Però, sense autoestima no hi ha país.
Si nosaltres no defensem allò nostre amb fermesa, com demanem respecte i “mig exigim” els estrangers que siguem com nosaltres?

Com a mostra podem vore com xiquets de 10 anys, malparlen valencià de forma jocosa, com si fóra una cosa rudimentari, cosa que també fa gent de 20, 30 i 40 anys, això els que per sort ho fan en valencià. No obstant, el valencià és la nostra parla, així ens comuniquem nosaltres- alguns: és... la nostra ànima.(!)
Ací vénen de fora, insulten els valencians davant nostre i ningú fa res.
Al País Basc? No. A Catalunya? No. A Galícia? No.
Sang d'Orxata?

A platges com la de Gandia hi ha pintades de madrilenys dedicant-nos tota mena d’insults. Fins i tot a casa seua perden el temps insultant-nos, ens qualifiquen com a "no aptes". No aptes perquè?
Els castellans ens diuen "Els catalans són polonesos i els valencians, (t)xe-coslovacs" en al•lusió a la ocupació nazi.

Al País Valencià, on hi ha la consciència nacional?

Carrera...de motos?

2008-07-21T08:58:00.006+02:00

Sóc a l'estació del Nord, esperant. Al meu davant hi ha un mostrador amb una senyoreta. S'hi acosta un jove d'uns 25 anys que vist elegant i parla en valencià:
- Perdone, voldria consultar els horaris de tren a Barce-...
- ¡No te entiendo!
- Sí, els hora-...
- ¡Que no te entiendo! ¡Háblame en español!
El xic es gira, sense fer cap comentari. Hi torna:
- Escolte, té el full de reclamacions, per favor?
- No te lo voy a dar.
- Però si m'estàs entenent...! Vull el full de reclama-...
- ¡Que no te lo voy a dar! P
l- Sóc advocat, aixina que sé que tinc dret a...
- Aquí hay mucha gente con carrera.

El xic es queda mut.
La senyoreta l'està entenent, i el seu company intenta convéncer-la que el que ha de fer és parar de discutir i donar el full de reclamacions al client que l'hi està demanant. Ella s'hi nega, argumentant que (encara) no és client.
El quasiclient decideix que prendrà mesures. Se'n va, tot recordant l'anècdota que ha viscut no feia massa a El Corte Inglés, quan ha preguntat a una dependenta:
- Perdona, teniu còpies de claus?
I li ha respost:
- Lo siento, la marca Claus no la tenemos.
`
El xic s’ha quedat sense anar a Barcelona i sense claus.
Perquè molts no és igual a la totalitat, i en este cas ha quedat patent. “aquí hay mucha gente con carrera ( pero como ves, yo no)”.

Que Déu ens done salut…!

Sequera&Company

2008-07-21T08:52:00.002+02:00

El període estival comporta sequera, a la televisió no es cansen mai de dir-ho.
Només cal eixir al carrer per a comprovar-ho: el País n’és una bona mostra.

No vaig a parlar d’eixe tipus de sequera, però.
A la sequera que em vull referir té solució- la d’abans, també. Esta és una sequera ocasional: no és permanent, ni tampoc universal. U “pot estar” de sequera i el veí no.
I no és que el veí siga millor, no. Tampoc més enginyós. Potser sí amb més temps lliure.

A això volia referir-me: al temps lliure.
Qui diu temps lliure diu temps...ocupat: és relatiu.
Relatiu. Què no és relatiu? Tot és relatiu jo crec.
Les llengües ho són: no totes tenen el mateix nombre de paraules per a referir-se a una mateixa cosa, estem farts de comprovar-ho traduint. Allò que hom va metaforitzar-ho com un prisma: les llengües són un prisma- i vaja que si ho són...! Inclús m’atreviria a dir que una llengua també ho és. En català d’açò sí que n’estem farts, dels qui volen trencar el prisma per a fer-ne dos, o tres, quatre, qui sap si deu...

Amb tot açò venia a dir que este blog estarà de sequera, no serà permanent, tan sols durarà tres setmanes. Un fet que anava engrandint poc a poc i ara està més accentuat que mai. Però esta sequera serà relativa. Com molts, també he anat deixant posts sense publicar, i conforme va passant el temps, en són bastants. Qui sap si era perquè no era el moment o perquè no havien agarrat la forma desitjada... però, ara els ha arribat el moment, i seran aquests els que facen de “contrasequera”. Espere que almenys puguen ser-ne dos, els menys desencertats. Si hi ha temps per a algun més probablement siga sense sense accents ni dièresi ni tampoc ç: el teclat irlandés no ho permet- ai las!.
Cada llengua és un món i no totes una nació. I a això el senyor Internet no li pot fer res.
Però sí per a poder accentuar, la sempre simpàtica gent de “Catalans a Dublín” ens ho ha solucionat.

Joanot Martorell va anar de viatge a Anglaterra i a Nàpols, per qüestions amb reis.
Prop d’Anglaterra, a Escòcia l’any passat hi havia moltes pintades que exigien la república. De segur que a Irlanda també hi ha gent tan rebel com Marina Albiol, que en lloc de llegir un bon llibre, es dedica a fer pintades com els xiquets de l’escola. Esta xica a les Corts té una actitud semblant als xiquets de 6é que entren en el Consell escolar. Hi ha gent que mai hauria de ser major d’edat.

Ens veem prompte!

Per una Font Roja verda!

2008-07-15T10:31:00.004+02:00

Des de fa uns pocs anys no passe les vacances de Pasqua enlloc. Em referisc a anar a passar el dia per la muntanya. Ho solíem fer amb els amics dels meus pares, jo era la més major de tots els fills, i em solia fer càrrec d'ells mentre ells acabaven de dinar. Solíem anar a Aitana. També a la Font Roja, molt. Fa molt que no vaig per allà, la darrera va ser farà ja quatre anys, segurament, no obstant la recorde amb especial afecte.
Reconec que no sóc una d'eixes persones a qui els encanta la muntanya, perdre's per allà dies i dies. No. Sóc més bé de ciutat. Però, m'he sentit tan amenaçada com tanta i tanta gent que m'ha enviat un mail, el mateix, el de la possible construcció d'un hotel allà, entre la verdor. Un intent desesperat de ser originals. El mail contava, quasi pregava, als lectors com signar per fer suport a la iniciativa.
Us l'adjunte el mail per tal d'adherir-se a la iniciativa. No esteu obligats, però us agraïria que s'adherireu.
"Els participants animen a totes les persones que s’estimen
el paratge a implicar-se en les activitats previstes

Hui, en el local del Centre Excursionista d’Alcoi, s’ha presentat en una roda de premsa davant dels mitjans de comunicació la campanya “La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural”. L’acte ha comptat amb la presència de representants de nombroses entitats socials i polítiques.

En la campanya participen persones a títol individual i també donen suport diversos grups d’Alcoi i Ibi; a hores d’ara es disposa d’una llista provisional d’entitats adherides, que s’actualitzarà periòdicament amb les noves incorporacions.

L’objectiu únic de la campanya és impedir la construcció d’un hotel en el paratge de la Font Roja, que limitaria el seu ús públic i generaria un impacte ambiental i paisatgístic irreversible.

Segons la informació que s’ha pogut conéixer a pesar del secretisme del govern municipal, l’única empresa que s’ha presentat al concurs pretén construir un edifici nou de 4 plantes (un semisoterrani + 3 plantes en superfície), que a més de ser un atemptat paisatgístic seria clarament il·legal. O siga, que no es tracta en absolut d’un petit hotel de muntanya, sinó d’un amb 55 habitacions, amb capacitat per a 110 places, i a més 75 places d’alberg distribuïdes en 10 habitacions. A açò caldria afegir dos cafeteries (una a l’aire lliure), un restaurant, un gimnàs, un spa amb piscina, jacuzi, sauna i termal, sales de reunions, etc.

L’assemblea que impulsa i coordina aquesta campanya ha insistit en la importància que totes les persones que s’estimen la Font Roja s’impliquen en les activitats que van a organitzar-se per tal de defensar-la.

Demà dimarts, a les 8 de la vesprada, tindrà lloc una nova assemblea per coordinar la recollida de firmes i la instal·lació de punts d’informació al carrer; aquesta assemblea tindrà lloc al Club UNESCO d’Alcoi (c/Cid, 12 – baixos). En l’assemblea també es concretaran els materials divulgatius que es preveu confeccionar (tríptics, cartells, adhesius i camisetes).

Com a acte principal, s’ha convocat per al dijous 24 de juliol, a les 20:15 h, una concentració a la plaça d’Espanya d’Alcoi.

Qui vulga obtindre informació de la campanya a través d’internet, pot consultar el blog que s’ha creat amb eixa finalitat. L’adreça és: fontrojadetots.blogspot.com

Així mateix, s’ha obert un compte perquè les persones sensibilitzades puguen contribuir amb les seues aportacions econòmiques (el núm. de compte és el 2090 1100 81 0003886218)".

Moltes gràcies i ens veiem a l'Alqueria d'Asnar el dissabte.

La fera ferotge

2008-07-07T10:59:00.002+02:00

"105.000 personas en doce días"
Era impossible no llegir a la portada d'El Mundo del passat dissabte.
I òbviament, segons recollia el periòdic Público, Francisco Camps, president del Consell es va afegir ahir al manifest dels intelectuals espanyols reivindicant la supremacia del castellà sobre la resta de llengües oficials. Aquest manifest afirma que pretendre que la llengua oficial distinta del castellà siga coneguda és senzillament un “deseo encomiable”. L’Estatut del País Valencià afirma en el seu article 6 que "la llengua pròpia de la Comunitat és el valencià”. Mercadona també està d'acord. El text situa el valencià al nivell del castellà i afirma que la Generalitat adoptarà les mesures necessàries per tal de garantir el seu ús normal i coneixement que gaudirà “d’especial respecte i protecció”. El manifest espanyolista que ha signat Francisco Camps demana canviar els estatuts si així fos necessari, critica la preeminència de les llengües oficials en l’educació i la seua exigència en la funció pública. La Generalitat valenciana ha manifestat públicament que “comparte plenamente la filosofia del manifiesto, conscientes de la riqueza que supone un bilingüismo integrador y positivo".

Com quedem?

Conseqüències

2008-06-29T23:06:00.004+02:00

Com entonar el “podemos”.
Com desitjar que Espanya guanye.
Com entonar l’himne d’Espanya.
Com entonar el Cara al sol tot rient.
Com parlar castellà.
Com escriure “no mos fareu catalans”.
Com escriure “llengua valenciana mai catalana”.
Com argumentar que existeix la llengua valenciana perquè hi ha “coses” distintes a la catalana.
Com no saber argumentar per què parlem en llengua valenciana.
Com posar en dubte els orígens de la llengua.
Com proposar converses en cristià (partint del punt que són els primers que no saben llatí).
Com proposar estudiar filologia catalana a Barcelona perquè allà són més…catalans.
Com proposar/preguntar per què no estudiar filologia valenciana.
Com iniciar converses en la llengua A sense saber si l’altre parlant també té com a llengua materna la B.
Com pensar que Espanya va nàixer amb Carles I.
Com pensar que Espanya era anterior a Jaume I.
Com pensar que “tant de bo Jaume I no ens havera conquerit!”.
Com escriure/parlar d’Espanya en qualsevol any(s.XIV,XV,XVI..).
Com els insults.
Com les pors.
Com creure que hi ha llengües més prestigioses que altres.
Com creure que hi ha llengües més boniques que altres.
Com rebutjar la llengua materna.
Com no saber escriure en la llengua materna.
Com accentuar el procés de substitució.
Com sentir-se més espanyol que valencià.
Com no sentir-se valencià.
Com el govern del Partit Popular.
Com la manipulació a què estem sotmesos.
Com la censura.
Com agredir gent.
Com els altercats blavers.
Com silenciar veus.
Com ser la Comunitat Valenciana.
Com ser la Comunidá Balenziana.
Com no ser el País Valencià.
Com ser PAIs valencià
Com els més de 50% d’electors que escolliren el PP l’any 2007.

CAUSES
"He juzgado por conveniente, así por esto, como mi deseo de reducir todos los mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla".

29 de juny de 2008, tres-cents un anys després de l'abolició dels Furs i l'intauració del Decret de Nova Planta.

Y usted le llama "carrer"?

2008-06-27T11:19:00.003+02:00

Una servidora i amigues van passejant pel carrer Sant Francesc de Borja quan, de cop i volta, un bon home, d'aparença de turista clara, ens interromp el passeig:

- ¡Perdonen, señoritas! ¿Cómo puedo llegar al palacio Ducal?

I ja tenim la situació servida. És molt probable que este senyor no sàpiga català, però també és evidentíssim que l'espanyol és la seua llengua materna, la qual cosa el converteix en perfectament capaç d'entendre la nostra resposta, acompanyada, és clar, de molta gesticulació. Per l’escassa eficàcia de les indicacions de les meues amigues, vaig haver d’encaminar-lo jo:
- Mire, és molt fàcil. Aquell carrer -assenyalant-l'hi amb el dit- i tire recte, recte,i després -gesticulant que havia de girar a la dreta- i vorà el Palau.
- Ahà, ahà. Aquella calle, gracias. ¿Y usted le dice "carrer"?

- Sí, sí, però és una altra llengua: valencià, així parlem ací.

L'home posa cara de "primera notícia", però a continuació, ben rialler i interessat, em demana:

- Dígame usted, ¿cómo se dice hombre y mujer?

- Home i dona.
- ¡Home i dona! -repeteix. Pues... ¡Gracias, dona!

I m'allarga la mà, per a donar-me-la.
Ell segueix amb la seua colla cap a la plaça de les Escoles Pies. Nosaltres, girem en una altra direcció pensant com és de curiós que un estranger que ni sap que el català existeix m'haja entés i que, en canvi, gent que fa anys i panys que viu ací encara diga que no entén res...

(Per a fer més gran la imatge, prem-la. Una altra de les errades gandianes, que ja en són moltes...)

Anys anys per molts anys...!

2008-06-20T11:58:00.004+02:00

Un quart de segle i unes poques setmanes fa que tornem a tindre Corts i per tal de celebrar-ho fa uns dissabtes les van obrir al públic.
Després de passar per l’escàner a fi de comprovar si érem o no un perill potencial- almenys amb allò que dúiem damunt- vam entrar.
El quadre de la Batalla d’Almansa ens rebia abans d’arribar on dos dones oferien un tríptic, un llibret i un pin, al tríptic estava reduït el contingut del llibre, on s’explicava breument la història de les Corts i què són. Tot bilingüe exceptuant el pin, que estava en castellà. També donaven un exemplar de la Constitució per un costat en valencià i per l’altre en castellà, el per què d’este regal encara no l’entenc.
En arribar a l’hemicicle les senyores que duia davant van afanyar-se a vore qui ocupaven els escons que feien cantó però, van entendre que eren dels rojos i van “fugir” mentre dien “anem-se’n allà on estan els seients blaus que són dels nostres que estos...anem, anem” tot això en la llengua del pin, òbviament. Estes dones a la fi van seure on Camps; van eixir contentes. Probablement també es van assentar en totes les blaves, que eren únicament del Consell. Ricardo Costa, per exemple seu en una de les roges.
Jo també vaig eixir contenta, després d’haver trobat el de Mònica Oltra. Destaque el mal estat dels seients de Compromís comparant-los amb els altres i per damunt de tot els del Consell.
Després d’haver estat segur que més de mitja hora a l’hemicicle el camí continuava cap a una sala on es podia escriure allò que se’ vinguera al cap i apegar-ho en un gran panell. Després de repensar-m’ho molt vaig escriure “Que les corts valencianes continuen sent l’expressió dels ciutadans del Regne de València fundat per Jaume I el 1238”. Era junt a un altre, que dia “Igualtat, pluralitat i no censura”,els únics en valencià. La resta estaven en castellà, destacaven els que demanaven que els impostos serviren per a alguna cosa i també n’hi havia un blavero que demanava explicacions sobre per què es bevia aigua catalana en lloc de valenciana (malgrat ser valenciana).

Ja de camí a casa vaig fer-li un colp d’ull a la Constitució i m’agradaria destacar sobre tot un, el 148.1.17 que diu “Les comunitats autònomes assumeixen les competències del foment de la cultura, de la investigació i, en el seu cas, de l’ensenyament de la llengua de la comunitat autònoma”

(Demane disculpes per la poca puntualitat en la publicació d'este post però, els exàmens han impossibilitat fer-ho abans)

Si algú viu d'açò...(III)

2008-06-18T16:21:00.002+02:00

Què faran ací? Pentinats fallers tot l'any?
Un treball més absurd que ser catalanoparlant i treballar a AirBerlín.

Pluja

2008-06-18T16:10:00.001+02:00

Per què tant de paper?
Quants records paguen un euro?
Cap d'ells es troba escrit
ni corren estúpids vels.

Menta, esmaragda fresca, freda
nit de quasi estiu.
Música
i una pobra llum.
Fotocòpia
de sofà banyat!
Quan t'aixecaràs?

Demà.
Sempre demà.
Sempre és demà;
demà de matí.

Catalanisch

2008-06-13T18:47:00.005+02:00

Quasi res.
Potser ni tan sols ho sabieu, i en visitar el blog us heu sorprés en vore allò d'Air Berlin, ara bé l'explicació.
El govern balear va demanar a través de carta a diverses companyies aèries que operen a les Illes que inclogueren el català a les seues revistes, ja que "el català i el castellà són les dues llengües oficials a les Illes, i per tant s'haurien de respectar totes dues igualment".
No obstant, el director d'Air Berlin va contestar amb un editorial del director, Joachim Hunold, i una vinyeta humorística. i per si era poc, s'ha permés parlar de política lingüística i distribució territorial de l'Estat espanyol.
Amb això l'ex diputat d'ERC, Joan Puig ha posat al seu blog un logotip lleugerament modificat de l'aerolínia i que ens anima a difondre. La modificació està composada pel real logotip de l'aerolínia amb una esvàstica.
La cosa passarà pel jutjat- ha anunciat Hunold.
Però Hunold no ho ha deixat ací, que si hi ha massa poder en mans de les autonomies, que l’espanyol està desapareixent en alguns pobles, que si molts pares no poden escolaritzar els seus fills en la llengua que volen… Això és cert, més de 90.000 xiquets valencians no podran cursar els seus estudis en valencià. Però d'això Air Berlin no pot fer res, queda en mans de la Conselleria d'Educiació.

No obstant, he de dir que he volat alguna vegada amb Air Berlin, i no és que no parlen català, sinó que no parlen cap llengua que no siga l'alemany. A la propera ho pensaré dos vegades.

Si algú viu d'açò... (II)

2008-06-06T21:48:00.004+02:00

Vos presente a la lletra Y. Segons diuen, és la vint-i-sisena lletra de l'alfabet espanyol i la vintena consonant.

El seu nom és i grega, també coneguda com ye.

En castellà, és la conjugació copulativa o siga, uneix adjectius, paraules formant un sintagma o oracions, això sí, en concepte afirmatiu: forma grups de paraules, etcètera.
Ex: Pablo y Javi están estudiando.
Pablo está estudiando y después visitará a Javi.
Pablo está estudiando matemáticas y física.

També en matemàtica s'utilitza la Y, per a designar la segona incògnita o variable d'un sistema d'equacions.

Si us ha quedat algun dubte, a l'ajuntament de Gandia us el poden solucionar, ajunament d'on "qui no parla en valencià, és perquè no vol".

Si algú visquera d'açò...

2008-06-03T19:19:00.000+02:00

Amb tants exàmens com n'hi ha ara, em sume una vegada més a les enganxines de posts trobats a Internet. Esta vegada mh'a sorprés este, a vore què us sembla.

Tinc el goig de presentar-vos el darrer model de traductor automàtic valencià-català. Tradueix uns cinquanta fulls per minut i no cal repassar el resultat perquè proporciona una traducció absolutament fiable. L'únic xicotet inconvenient és que si no s'hi presta molta atenció es pot confondre la versió original i la traducció...

La genialitat de Josep Maria Terricabras.

Llàtzer de Tormos vs Lazarillo de Tormes

2008-05-30T17:02:00.006+02:00

Mira açò que he trobat surfejant-surfejant.

Ja fa anys que molts hispanistes atribueixen el ‘Lazarillo de Tormes’ a l’humanisme valencià. No només pels girs lingüístics i expressions utilitzades, sinó sobretot per la visió que es té de la societat. Doctors en literatura castellana com Francisco Calero de la UNED atribueixen l’autoria del ‘Lazarillo’ a Joan Lluís Vives, en llibres pagats pel mateix Ajuntament de València. Però què passa si Vives mai va escriure en castellà? Com s’explica que la novel•la estiga plena de catalanades i errors de traducció?

N'hi ha un estudi signat per Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu que a part de corroborar l’autoria valenciana de la novel•la (Joan Timoneda o Joan Lluís Vives) i fer un repàs exhaustiu de les catalanades, va més enllà i denúncia un procés de deslocalització de la història original. Així, el Llàtzer seria de Tormos i no Tormes, i la seua mare filla de Teulada i no Tejares. La població on viu la seua mare amb un negre seria Dénia i no Salamanca (a Salamanca no hi havia negres, mentre Dénia era un important port de tràfic amb Àfrica). Seria des del pont romà d’entrada a Dénia des d’on s’acomiadaria Llàtzer de sa mare, i Gandia i no pas Escalona la ‘vila ducal’ on passa l’escena en què Llàtzer fa xocar el cec contra una columna, als porxos que encara ara existeixen. La versió castellana que ens ha arribat parla d’un ‘Regne de Toledo’ que mai ha existit, seria la traducció que els censors de la Inquisició van posar a ‘Regne de València’. En la mateixa línia, un per un tots els carrers de la novel•la s’han localitzat en l’entramat urbà de la València de l’època. Tot això explicaria la incongruència de la localització castellana, que ha fet que els hispanistes sempre hagen dit que l’autor mai havia estat als llocs on passa la història, o que no coincidix cronològicament els anys en què es feren Corts a Toledo amb les Corts que apareixen al llibre, però si amb les Corts celebrades a València, per posar un altre exemple. Un altre enigma de la novel•la que l’Acadèmia mai ha sabut explicar és la mateixa estructura del llibre. Un orfe explica a ‘vostra mercè’ tots els amos amb els qui ha estat. Només s’entèn si coneixem les institucions valencianes de l’època de protecció a la infància, com son el Pare d’Òrfens i l’Afermamossos. Aquestes institucions no tenen un equivalent castellà, i es dedicaven a donar amos als orfes, i a les quals un cop grans els mossos havien de rendir comptes.

Més informació ací.
Trobat ací.

In albis, veritat?

Arribarà el dia...

2008-05-16T18:39:00.003+02:00

...en què Albelda, Albiol, Ferrero, Ferrer, Faubel, Adrián Vallés o qualsevol altre dels molts grans esportistes valencians actuen com va fer Sébastien Chabal (internacional francès de rugby que juga a Anglaterra) en esta entrevista, què haurem de fer?

Irracionals

2008-05-09T17:51:00.004+02:00

Fa uns mesos em va arribar la informació al correu no obstant, vaig pensar “ho publicaré un dia” però no ho he fet fins ara.

No sé perquè no ho he fet abans, potser estem massa acostumats a vore coses d’estes a la televisió però, esta no és” normal”.
És una veritable aberració. És tan bèstia que, al principi, vaig creure que devia ser una mena de llegenda urbana, però no, al mail hi havia un enllaç per a rebutjar l’exposició d’este individu.

Un suposat artista de Costa Rica va fer una aberració que va fer passar per obra d'art. El més greu és que altres persones també han cregut que pot ser anomenada així i els de Bienal Centroamericana de Arte, edició d'enguany, l'han convidat a reproduir-la.

L’any 2007 Guillermo Vargas Habacuc agarrar un gos abandonat del carrer i el va lligar amb una corda curtíssima a la paret d’una galeria d’art i el va deixar fins que morira lentament de fam i set.

Durant varis dies els visitants pogueren comprovar com moria poc a poc el gos. I ho anaven a veure. I la Bienal li demana que ho repetisca... Algú més no entén res?

Hi ha un vídeo a YouTube.

Hi ha un web per a signar en contra d'esta exposició, per tal que este home no siga felicitat ni anomenat artista per esta obra. Podeu signar ací contra aquest acte a la Bienal.

Degustació de ministres

2008-05-02T16:45:00.000+02:00

Espanya és molt rica políticament i les joies de la corona, el colofó d'aquesta riquesa, en són els seus ministres. Els hem de separar en dos grans blocs. Per un costat hi ha els "ministres de degustació" que són tots aquells que duren pocs mesos i acaben sent substituïts per uns altres, molt abans que el poble assimile el seu nom i el seu càrrec. Vaja, que els ciutadans saben que era ministre perquè veuen a les noticies que els han destituït/canviat.
Si diem noms d'algunes ministres del darrers govern de ZP molta gent ni sabria que ocupaven aquest càrrec. En llenguatge culinari, es un problema de la cuina política de disseny que es practica al “nostre” país on hi ha un gran gran plat i una cosa ridícula al mig que, sovint, s'hi ha col•locat tot improvisant, per provar.
El segon bloc és els dels ministres que, lluny de ser degustats, s'ofereixen a crear ells els plats, a degustar per evitar ser cruspits en un instint natural de supervivència. Del govern Aznar en recordem la Ministra de Sanitat, Celia Villalobos, en la polèmica dels ossos del brou i les vaques boges. Mai sabrem si la seua recepta va ser equivocada, però Villalobos va demostrar que es pot menjar brou de pobre amb un sou de ric.

Després va venir Carme Chacón que, com a Ministra de la Vivenda, va fer-nos entendre que una parella jove pot viure en un habitatge de 30 metres quadrats com els que proposava el seu Ministeri. Chacón va anar més lluny ampliant la seva pròpia família per a demostrar-nos que en els mateixos 30 metres "donde caben dos, caben tres" però no ha pogut acabar la seua demostració perquè l'han canviada de ministeri i ara defensa la cartera de Defensa tot emocionant-se amb el "rompan filas" i la Cabra de la Legión que li han regalat, en format peluix.

Anem per un tercer cas, el del Ministre de Sanitat, Bernat Soria. Davant la polèmica de les més de 7.000 tones d'oli de gira-sol que ens ha endossat il•legalment Ucraïna, Soria s'ha compromés amb un periodista a beure's la meitat d'una ampolla amb oli contaminat, si aquest últim la troba i li la porta.
Aquesta resposta, valenta i arriscada és també prepotent, per part d'una persona que ha reconegut la existència del problema i que intenta apaivagar el foc amb aquest missatge que no convenç ningú i menys a ell, no siga que el periodista li porte l'oli que li ha demanat.
No m’imagine ni a Bernat Soria intoxicant-se amb l'oli, ni a Celia Villalobos fent brou de vaques boges ni a Chacón en una capsa de llumins que només desitja per als altres. El que sí imagine és un Consell de Ministres format per persones capacitades per exercir el seu càrrec però, de moment, és només un somni.
Fins que arribe el moment, seguirem degustant ministres insípids que, lluny de cuinar bones receptes, s'ofeguen en un got d'aigua.
Bon profit!

Mira mamà, està al contrari!

2008-04-25T16:45:00.005+02:00

L'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas defensa que el seu avi tenia un gravat de Felip V cap a baix a començaments del segle XX. La casa la freqüentava el director del Museu de Xàtiva.

Un dels secrets més ben guardats de la família de l'escriptora valenciana Carmelina Sánchez-Cutillas: - "era una cosa de sempre a què no prestàvem interés fins ara", diu- podria ser la solució a l'enigma que encara existeix entorn del retrat de Felip V, que llueix cap a baix en el Museu de Xàtiva: La identitat de l'autor intel•lectual d'una cosa que va començar com una broma carregada de significat i s'ha convertit en un emblema de la ciutat. L’escriptora recorda que quan era molt xicoteta, a mitjan dels anys 30 del passat segle, en una de les visites a casa del seu avi, l'intel•lectual Francesc Martinez i Martinez, es va sorprendre en veure un gravat de Felip d'Anjou penjat al revés. Era una peça d'uns 60 centímetres d'ample, recorda Sánchez-Cutillas, que llavors estava col•locat al passadís d'accés a un dels banys del domicili, situat al carrer Gobernador Vell de València. En preguntar el seu avi, la resposta va ser clara i decidida: "Per això mateix, perquè la gent em pregunta per ell". A continuació li va explicar els "mèrits" pels quals el monarca Borbó mereixia estar exposat en una postura tan incòmoda. "Em va parlar de la guerra, del que va passar a Xàtiva, de l'arxiduc Carles d’Àustria, però tot en la clau perquè l'entengués una xiqueta", afegeix l’escritora. La néta recorda a més que "aquest gravat ja estava així molts anys abans; abans ho van veure la meua mare i els meus oncles, els meus cosins ... havia estat exposat en diferents punts de la casa. Tots el teníem assumit com una cosa normal i de sempre". El domicili de Francesc Martinez i Martinez era llavors freqüentat per la intel•lectualitat de l'època, tal com recorden els seus descendents. Entre els seus amics i els seus cercles de relacions hi havia Teodor Llorente, Nicolau Primitiu, López-Chavarri i, especialment, Carlos Sarthou Carreres, que va ser des dels anys 40 i fins a principis dels 70 director del Museu de Xàtiva. "El fet que tenia el gravat al revés era conegut per tots els seus amics", afegeix la seua néta, que pensa que algun dels seus coneguts o el propi Sarthou" va haver de prendre d'allà la idea que, anys més tard portarien a la pràctica al Museu de L'Almodí de Xàtiva. La família mai no li havia donat massa importància a l'assumpte "en tractar-se d'una cosa de tota la vida" i, de fet, "actualment a aquest gravat li hem perdut la pista, no sabem qui el té ara", afegeix. Amb tot, Carmelina Sánchez-Cutillas reconeix que la primera vegada que va anar al museu, "fa ja molts anys", quan va veure el retrat "del d'Anjou" cap a baix, "no vaig poder evitar recordar el meu avi i vaig pensar en la connexió amb Sarthou Carreres, però després l'oblidé".L’escriptora insisteix en què "fer públic aquest tema només pretén aportar una mica de llum al debat". Francisco Martinez i Martinez, "com a bon alteà que era, era un maulet de cor", conclouen els seus descendents.

"Gaudiu del dia".
Una terra que plora comença la història.
País Valencià, lliure i sobirà.

L'antic testament?

2008-04-18T17:38:00.004+02:00

Fa uns dies, Levante EMV publicava a la portada i a la primera plana de l’apartat
“Comunitat Valenciana”: L’arquebisbat ven a una constructora un solar d’1,6 milions d’euros donat per a una església.
José Pascual Romero, nat a Benipeixcar (poble que més tard va fer-se una barriada de Gandia) va estudiar teologia, però mai va exercir de rector, ni va tindre fills no casar-se.
Era família del Lector Romero(qui du el nom del principal carrer del barri).

Tres anys abans de morir va deixar tots els seus béns a l’Església: un terreny a l’àrea d’expansió territorial urbana de Gandia i uns 80 milions de pessetes (480.000€) per tal de construir una església on prèviament havien de soterrat a ell i als seus pares que fóra dedicada a Sant Jeroni Hermosilla ( que va ser noviciat amb el ja nomenat Lector Romero).
Ho va deixar tot sobre foli i signat per ell i Agustí Garcia- Gasco.

Quan Romero morí en 1993, l’arquebisbat de València ho va vendre a una constructora per 1,6 milions d’euros per a fer un edifici.
Ara que l’obra pràcticament està acabada, els nebots demanen explicacions.
Primer enviaren una carta a l’arquebisbat, sense obtenir resposta.
Més tard, els representants del cardenal Garcia- Gasco havien sigut convocats a un acte de conciliació en els jutjats de Gandia. No va anar ningú.
Però ara, com la notícia està al carrer, l’Església ha contestat.

S’ha argumentat dient que prop ja hi ha una església. A 300 metres està, però es va construir als anys 50 del segle passat, per tant ja estava quan Garcia- Gascó acceptà la donació del terreny i dels diners per a construir l’església.

Esta història conclou amb la demanda judicial que prepara un advocat contractat per la família per què es tornen els diners a la família, ja que l’última voluntat de Romero no s’ha complit.

Per cert, mentre escrivia estes línies he estat comentant-li a mon pare la notícia, i m’ha dit que un dels seus clients va voler comprar un d’eixos pisos, i l’Església ( que encara té alguna cosa a vore) demanava uns quants millonets per a anar fent camí, d’eixos negres...

Què em dieu d'açò?

El País Valencià, 15 anys després.

2008-04-11T18:24:00.006+02:00

Fa 15 anys i sembla que fou ahir. Els qui vam viure la mort de Guillem no l'hem oblidat ni un sol dia. No ens deixen. No podem i no deguem, ja que l'actualitat tristament ens retorna al passat, a aquells anys d'Acción Radical, dels concerts nazis i les caceres a immigrants, homosexuals i rojos. Les velles ferides que no es curen bé mai cicatritzen, i la de Guillem és una que resta encara ben oberta. Ens agradaria poder dir que allò dels skinheads nazis, de les pallisses i els atacs queda ben lluny, que fou una moda passatgera dels '90 que va seduir a uns quants joves sense expectatives que acabaren per desertar d'aquella bogeria. Però no és així. I no ho és perquè en el seu moment no es va prendre seriosament, no es va voler admetre el problema, es reduïa tot a baralles juvenils entre tribus urbanes, es despolititzava i s'esquivaven les responsabilitats, i ara tenim el que és conseqüència d'aquella hipocresia.

En només 17 anys, segons publica el darrer Informe Raxen que elabora Movimiento Contra la Intolerancia, s'han produït 75 assassinats coneguts a mans de l'extrema dreta per motius de discriminació i odi al diferent. Aquesta xifra, a la que se sumen les nombroses barbaritats que constantment van coneixent-se a través de la premsa protagonitzades per feixistes i neonazis, hauria de servir sense cap dubte perquè l'Estat prenguera mesures eficaces d'una vegada. Amagar la pols sota l'estora, aquesta és la política dels responsables, perquè no volen admetre-ho, perquè no els toca a ells, perquè tenen altres preocupacions com els grans esdeveniments o conservar la simpatia de la monarquia. Llavors si que s'apliquen. Cremen fotos del rei i en dos dies detenen els responsables, els jutgen i els cau una pena pròpia de l'edat mitjana. A València, un grup de nazis apunyala un jove que quasi perd la vida, a Castelló li graven una esvàstica a la cara a un altre jove, i ara apareixen videos d'ultres agredint i humiliant immigrants a Orriols, i no passa res. Només en el cas de la punyalada es detenen a 5 neonazis, que son deixats en llibertat el mateix dia, no suposen un perill, han estat apunt de matar un jove perquè sí, però no passa res, tonteries de xiquets. De les constants agressions a Castelló no se sap res, cap detingut, igual que de les bombes contra ERPV, BNV i CEAR.

15 anys després, el panorama no és gens esperançador pels defensors de la llibertat. Els partits ultres comencen a tindre regidors als ajuntaments, els camps de futbol continuen sent un paradís pels psicòpates, i les caceres continuen. Però, quin interès té l'Estat en conservar aquesta situació de setge, d'impunitat i de terror? Serà perquè als polítics i jutges de torn no els esguita la sang? Es pensen que als seus fills, als seus germans i cosins no els pot passar res? Es pensen que qualsevol dia no és el seu fill qui ha estat apunyalat al barri del carme? Què això només els passa als rojos, als punkis, als separatistes, als homosexuals o als immigrants? què faran doncs quan siguen ells o els seus les víctimes?

L'assassí de Guillem, Pedro Cuevas, fou caçat ara fa 3 anys per la Guardia Civil dins el marc de l'Operació Panzer ja que formava part de la organització neonazi Frente Antisistema (FAS), a la que van incautar armes de tot tipus, fins i tot un llençagrenades. Dos anys després, a les darreres eleccions municipals, el seu nom apareixia a la candidatura del partit neonazi Alianza Nacional per la localitat de Xiva, on viu el líder d'aquesta formació, Juan Manuel Soria, també implicat al Cas Panzer. La premsa se'n va fer ressó: l'assassí de Guillem, que no fou considerat que tingués motivacions polítiques per matar Guillem, apareixia sota l'esvàstica 14 anys després. Els fets ens donaren la raó. Un crim polític en majúscules, però clar, ara ja Cuevas havia complit la seua pena. Però ara, què passarà amb els nazis del FAS? Seran considerats associació il·lícita o banda armada? segons la Guardia Civil, s'organitzaven per apallissar immigrants, venien armes per internet i posseïen material bèl·lic amb gran capacitat destructiva. El judici està al caure. Hi ha una nova acusació popular, aquesta vegada de la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat, de la que formen part ajuntaments, partits, Ongs i associacions culturals. Molts ulls atents a les pel·lícules que ens vullguen contar jutges, periodistes i advocats defensors.

El judici del Cas Agulló ja fou una vergonya. A través del diari Las Provincias, llavors en mans de Mª Consuela Reyna, es criminalitzà la figura de Guillem, de tot el moviment independentista, els okupes del Kasal Popular, l'antifeixisme i tot aquell que advertia del perill neonazi. L'acusació popular es va retirar per la gran farsa que es cuinava als despatxos dels jutjats de Castelló. Estàvem bojos, veiem fantasmes, érem inclús igual que els nazis, però de l'altre extrem. Un discurs malaurat que des dels governs i responsables de torn es repeteix cada vegada que ocorre una desgràcia similar. Quan assassinaren a Carlos Javier Palomino a Madrid el passat novembre, irremeiablement, miràrem enrere i vam vore el cas d'en Guillem. I els mateixos discursos, les mateixes paraules buides i les mateixes mentides. I què ha passat des d'aleshores? Que els neonazis i feixistes han vist que a l'Estat espanyol tenen carta blanca per fer el que vullguen, i així han continuat, amb més punyalades, més atemptats i més caceres, sense cap represàlia.

La llei a més, mima els racistes. Absolen un dels màxims difusors d'aquestes tesis, Pedro Varela, propietari de la Llibreria Europa, i permeten que porte a oradors com David Duke, vetat a la resta de països "civilitzats". La Llei de Partits no alcança als qui defensen la qüestió racial als seus programes, ni als qui assenyalen els immigrants com el major problema de l'Estat, permetent que gran part de la joventut desencantada acabe seduïda pels discursos apocalíptics i discriminatoris, i quan apareixen videos de joves neonazis intentant cremar dos immigrants que dormien en un cotxe, ens preguntem com algú pot tindre aquestes cruels i males idees. A Pamplona detenen 50 ultres de Yomus armats amb ganivets, pals, petards i boles de billar. Havien provocat disturbis contra els seguidors de l'Osasuna, i la policia els va caçar. Els van pujar a l'autobús i els van tornar a València, a dormir tranquil·lament a casa.

Per molt que s'amague amb eufemismes de gamberrisme, vandalisme o rivalitat entre tribus urbanes, el problema està ací. El perill què qualsevol de nosaltres i vosaltres siga víctima de l'odi, tolerat per uns i promogut per altres continua. Però on està el límit? Quants morts fan falta sobre la taula perquè els responsables polítics i judicials es prenguen en serio aquest càncer? Només amb la creació de la Fiscalia especialitzada en delictes d'odi que promouen diverses ongs, dotarien d'una protecció necessària a totes aquelles víctimes que avui dia estan totalment desemparades, que fins i tot ni denuncien per por a represàlies, per sentir-se indefenses davant els violents. Mentre, les xifres van creixent, i el País Valencià continua al capdavant de l'Estat en agressions feixistes. Fets aïllats que si els ajuntem, formen quasi un continent, per molt que intenten amagar-ho.

És per això que cal reivindicar el simbolisme que el Cas Agulló té. Pel gran frau que significà a la "democràcia" que intenten vendre'ns, a les llibertats i a la justícia, i per la vigència dels seus ideals, dels nostres, i del nostre compromís amb la lluita contra els imbècils que pretenen retornar-nos a les cavernes i colpejar-nos, com si no hagueren tingut prou amb els darrers 70 anys. Així, fins que no s'acabe d'arrel amb els qui promouen i executen l'odi, no pararem. Continuarem lluitant amb totes les nostres forces, sense perdre la il·lusió ni el somriure, sense oblidar i sense retrocedir.

País Valencià, abril de 2008.
Equip de Redacció d'antifeixistes.org
http://www.guillemagullo.tk/
http://www.maulets.org/guillem.php

Somos valencianos

2008-04-06T21:16:00.000+02:00

A continuació us reproduïsc una carta que el senyor Pelayo Llompart va enviar a Las Províncias i va publicar-se el passat dimecres. La va titular somos valencianos.

En mi larga vida nunca se había puesto en duda nuestra condición de valencianos, hasta que aparecieron los nefastos y anacrónicos nacionalismos. Estos días el Consell apela a reforzar el mensaje valencianista y me asusta todo lo que huele a nacionalismos. Para mí sería mejor hablar de la fuerza o protagonismo valenciano, aunque resulta extraño ensalzar a Valencia y dar catalán en las escuelas, teniendo a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Los dialectosse han convertido en instrumentos políticos al servicio de nacionalismos y separatismos y debían haber desaparecido en un mundo cosmopolita y moderno, como desaparecieron el latín y el griego, que eran más importantes. No me gusta hacer largas las cartas, pero quiero decir, después de leer el Las Províncias sobre el acto que se celebró en Poblet, de homenaje al rey don Jaime y a la lengua catalana, que debía aclarar el profesor Grisolía su ignorancia o complicidad en su empeño de dar el nombre del monarca a la plaza del Ayuntamiento, que estaba claro que era gesto de apoyo a los quiméricos países catalanes.
Lamento que el acto de Poblet asistiera representación valenciana, pues con los sentimientos no se juega.

Dubte qui és i fins on arriben els estudis d’este senyor, però clar està que ni és lingüista ni historiador ni metge.
Em pregunte el perquè del seu títol, somos valencianos.
Si és que ni ell, ni els seus fills i dubte que els seus pares ho són. -“ Valencià no és qui parla valencià, sinó qui li l’ensenyarà als seus fills”- Em dien a l’escola.
Per tant esta afirmació poc s’assembla a la realitat.
No sé què seria millor canviar, si la persona del seu verb, o l’atribut què alegrement li ha assignat al verb. No obstant, alguna cosa hauria de canviar.
Més cap avall de la seua carta diu que els dialectes deurien d’haver desaparegut i més tard cita el llatí i el grec. Em pregunte si es refereix al català com a dialecte del llatí, i per tant també hauria de desaparèixer el castellà, francés, italià, retoromànic, portugués, dàlmata, etc. Un menys, el dàlmata ja no existeix. I si ho fa pel valencià, dialecte del català, tant com el murcià del castellà, no déu saber que el cúmul de dialectes constitueix una llengua o no pots dir d’una llengua que és un dialecte, i tot això.

També entenc que política i cultura i història no han de barrejar-se, l’acte de Poblet no va ser més que un homenatge al rei En Jaume.
Obviant això de la ignorància, ja que el senyor Llompart guanyaria per golejada.
I suposant que este senyor no sap que la proposta de canviar el nom a la plaça va ser del Partit Popular i no de cap partit nacionalista, acabe.
Acabe dient que si tant glorifica el rei, hauria de complir la seua voluntat i parlar en la seua llengua. Cancelleria Reial, Furs, repoblament: paraules que mai no ha sentit...
Ni tampoc que el fundador del periòdic on ell ha publicat, escrivia en la llengua que ell critica.
Us deixe per a vosaltres allò que he volgut obviar...

Els nouvinguts que ens calen

2008-03-31T19:52:00.002+02:00

Fa uns dies, vaig estar intercanviant experiències en quant a lingüística pel Messenger tant a casa com fora d’ella i també del que suposava l’arribada d’estrangers al nostre país. Els dos coincidirem en què a llarg termini -i també a curt- suposaria sentenciar la nostra llengua a mort. Si més no, farà uns tres anys vaig llegir a una revista comarcal d’ideologia nacionalista, Quinze dies, un article que signava En Jesús Escrivà i Garcia, un estudiós de la llengua catalana, així com d’altres vessants, que li donava al valencià cinquanta anys. Sí, cinquanta. L’article va aterrar-me, no recorde res d’ell, però sí que va argumentar-ho tot. Per una vegada, no crec que fóra veritat al 100%.

Tornant al tema inicial, el català i els immigrants. Vaig a contar-vos una anècdota que va passar-me farà una setmana, i no he parat de pensar-la per la seua raresa. Una raresa agradable.

No sé si a tot el país, però sí a la meua comarca i pel que he vist també al Comtat, Ribera Alta i Alcoià, hi ha tendència, entre els més joves, a passar alguns dies de les vacances de pasqua inicialment a un càmping, però ara sobretot a pisos, això sí, a la platja. La de Gandia n’és un exemple. La festa que per ací hi ha, és de sobra coneguda.
El meu, va ser un d’eixos grups que, aprofitant la poca distància que ens separa de la platja, estiguérem uns dies per allà. Els dies passaven asseguts al sofà, mirant com tothom que volia: venia, seia, engegava la play i es posava a jugar al Pro. La monotonia m’esgotava, i no vaig dubtar un dia en anar a passejar i comprar-me el periòdic. Anhelava la informació: Camps, Rita, el Cabanyal; tot menys estar asseguda veient passar les hores.
Vaig anar a buscar Ivan, un amic, però no estava i vaig anar sola. El llarg camí fins el quiosc m’aniria bé.
Ja de tornada vaig passar per una gelateria, i incitada per un cartell on es llegia “helados italianos”, vaig decidir-me a entrar.
Ara, us reproduïsc, a grosso modo, la conversa amb el gelater. Ell en castellà, perquè era argentí i jo en valencià.
-Per favor, la carta?- Vaig dir.
-Sí pren: ací està.
-Gràcies.
Vaig sorprendre’m per l’àmplia selecció de tes, i vaig triar-ne un que em va semblar exòtic.
-Ací tens. T’importaria que et fera una pregunta?- Va dir-me.
-No, per descomptat, fes-la!
-Quina edat tens? No tingues por, t’ho dic perquè em resulta estrany vore una jove com tu amb el periòdic. En tens divuit? Pot ser dinou?
-No, enguany en faré desset. Pensava que anaves a preguntar-me si podia parlar-te en castellà. I el periòdic...bé, m’agrada saber.
-M’ha sorprés molt. La llengua? No ho faces,per favor. Estic fart que la gent em parle en castellà pel fet de ser argentí, em fan sentir un estúpid. El valencià em pareix una llengua ben bonica escrita, i també parlada. Acostume a mirar les notícies per...Canal 9? per escoltar-la. Hi ha coses què em costa entendre, però si no és així... ací treballant, entre els madrilenys i els d’ací què no parlen valencià, no n’aprenc. I si vaig a comprar a algun lloc...Hi ha què parlen valencià que són ben roïns.
-Vaja! Quina alegria escoltar-te. Ja, quan vas a alguna tenda, sovint no canvien la llengua, però no ho fan amb maldat, jo tampoc acostume a canviar-la. Potser sembla egoista, però amb tot, s’afavoreix la desaparició del valencià. La majoria d’immigrants sud-americans, com tu, venen i ho tenen tot fet: ja se’ls entén, per què han de preocupar-se? Comprens? I els madrilenys...si jo et contara...fan fàstic. Es creuen els amos de tot...
-Ja, ho entenc però, al remat, paguem justos per pecadors. Per la meua part, vaig a aprendre valencià, ja ho estic fent. Tinc 21 anys, només m’ensenye algunes coses més, seré valencianoparlant. Me l’ensenya la meua germana, què va a l’institut. Sovint li demane el llibre per a pegar-li una fullejada. Però escriure’l se’m resisteix, em resulta complicadet...
- Poc a poc. Sí que és veritat, escriure’l és complicat, però no t’obsessiones, molta gent de ma classe no sap tampoc escriure’l, i ells sí que no tenen excusa...
-Ara que pense...tu en estes eleccions no has votat, no?
-No, fins els divuit no es pot. A les pròximes, sí.
-Jo tampoc puc fer-ho per ara. I què penses? A qui votaries? Si puc preguntar-ho..
-Temps al temps. Per suposat que pots. Jo haguera votat Isaura Navarro, potser no saps qui és... (Vaig explicar-li com era)
-Sí, sí, sé qui és. En cas de poder votar, també l’haguera votada. Com a política, em va parèixer que era la que menys mentia, i com a dona, era bonica. I a més, Rajoy i Zapatero, sempre estan discutint!
-Si els haguérem de votar per la seua bellesa, hi hauria molts que no estarien en política... Rajoy i Zapatero i els seus partits mai m’han transmés res, i dubte que ho facen...
-Però Isaura, no anirà de diputada, no? Mirant-ho des de ma casa per Canal 9 no va quedar-me massa clar...
-No, no férem ni un escó ni a València ni Castelló ni a Alacant i és una llàstima, és una dona molt intel•ligent. I que no isquera a Canal 9 és d’entendre... crec que ells sols contribueixen més a què desaparega la llengua i el sentiment...patriòtic que no els nouvinguts. No ho entenc, però s’odien.

Vaig estar contestant-li algunes preguntes més, i vaig anar-me’n.
Per cert, el te molt bo, i va eixir-me debades.
N’estic segura que tornaré. Hem de donar via lliure a estos nouvinguts.
Al remat, són els nouvinguts que ens calen.

Visita a nuestro amigo del Vaticano

2008-03-25T22:51:00.003+01:00

Estos dies de falles, en una de les visites a l’Sturbacks, em vaig creuar amb un home què duia una motxilla a la seua esquena que es preveia de color groc. El cas és que eixa tonalitat em sonava,però no sabia a què. No sabia si al dels Power Rangers, al del parxís, a la llumeta del router,etc. I em va vindre la inspiració: era el famós groc de la motxilla de l’Encontre Mundial de les Famílies de València!
Després d’haver-me creuat amb ell vaig girar-me per a comprovar-ho, sens dubte, era ell.
De sobte vaig posar-me seriosa i alhora contenta; contenta per haver-ho encertat, malgrat no ser massa difícil... i seriosa perquè vaig recordar-me’n d’esta notícia que vaig prometre’m comentar i què fins ara no he fet. Potser és massa tard, no m’estranya.
Ja se sap que no cal perdre les amistats, i depenent de quines, menys.
I esta és una que no, el Vaticà. Deveu saber que el Vaticà fa cada dia 300.000€. Sí, cada dia està més clar que és el negoci més gran del món.
Per això no la “volem” perdre.
I és que els nostres representants polítics, Paco Camps, Rita Barberà i Alfonso Rus- el de vaig dir que si em votaren els duria la platja, i els ignorants van i em voten- se’n van a Roma. El seu amic el papa els ha concedit una audiència privada, en ella li regalaran el llibre i DVD què RTVV ha editat per la vinguda del papa fa quasi dos anys.
Si mal no recorde, fa uns mesos van estar per allà. Amb motiu de la cerimònia d’imposició del birret cardenalici i d’entrega de l’anell del papa a l’arquebisbe de València, Agustí Garcia- Gascó.
Se m’oblida una xicoteta cosa sense importància, la data escollida just d’ací a un mes, el 25 d’Abril. De què em sona eixe dia? Supose que déu ser l’aniversari d’algú o dec tindre torn al dentista...
Supose que Camps haurà de modificar la seua agenda per a anar a Roma, i cancel•lar la partida de tennis que va jugar l’any passat el mateix dia.
Aprofitaran el viatge per a menjar molts pocs macarrons però sí per a assentar-se a descansar a l’escala de la Piazza di Spagna, just després de demanar un desig a la Fontana di Trevi. Crec que no déu ser la independència. Què penses?
Qui em mana voler un Flapuccino de crema i caramel...?
(La foto, la primera imatge què se m'ha vingut al cap en pensar amb el papa. Vestimenta nazi presa per mi al camp de concentació d'Oranienburg)

Falles? Això què és?

2008-03-16T10:00:00.010+01:00

Arran de la eminència de les festes falleres, us oferisc estes línies, alhora que us desitge unes molts bones festes.

Les falles es planten als carrers, i són monuments o escultures, fetes, tradicionalment, de fusta i cartó, encara que en l’actualitat es fan, majoritàriament, de poliestiré i fusta. Estos monuments han d'estar plantats abans del dia 15 de març, dia en què el jurat visita les falles per tal de jutjar quina és la millor. Esta selecció es fa per seccions a partir del pressupost amb què compten. Les falles es cremen el dia 19 de març per la nit, nit de Sant Josep.

Una de les característiques més visibles, és l’ambient festiu que s’hi viu.
Els carrers fan olor a pólvora i es veuen músics per tot arreu, ja siguen bandes, xarangues o colles de dolçainers i tabaleters. En els dies de falles, és típic tocar el pasdoble El Fallero.
De coets se’n veuen de tot tipus: en forma de mascletà, castells, traques o simplement tirats pels xiquets- estos coets es venen als quioscs-. I es tiren a tothora, pel matí (despertaes), migdia (mascletaes) de nit (castells) i entre hores (bombetes i xinets: els xiquets, parelles,fallero, etc).

Pel que fa als fallers, durant tot l’any fan sopars, però és per març quan aquests augmenten. Els dies de falles, els fallers visten amb una vestimenta tradicional.
Les dones duen vestit de fallera, amb delicats brodats, i pentinats clàssics de valenciana. Per als hòmens és més senzill i pot ser un brusó i un mocador (llaurador), el vestit de gala (col•loquialment denominat panderola, pel seu color negre) o cada dia més freqüentment amb el vestit de saragüell.

Les festes falleres van nàixer a partir de la crema que es feia als carrers dels gremis, per tal d’eliminar els productes que els artesans no volien, Aixa com donar la benvinguda a la primavera.
Són originàries de la ciutat de València, però hui en dia se celebren a quasi totes les ciutats i poblacions grans de la província de València, i algunes d’Alacant i Castelló.
Però també a altres països, com ara Argentina, amb motiu de l’existència de valencians per allà.

En totes estes ciutats hi ha una Junta Central Fallera, que organitza i regula tots els festejos. Existeixen moltes categories per a la competició de diferents premis a les falles (general, ingeni i gràcia, enllumenament, etc.) a més d’un únic premi, en què s’escull el millor ninot i s’indulta: el ninot indultat.
Hi ha dos tipus de falles, les grans, i les infantils, en correspondència a l'existència d'una fallera major i una fallera major infantil per cada casal faller.

A les falles sol fer-se una crítica a allò que ha passat durant l’any. I hi posen textos que solen ser en valencià, i generalment, estan farcits de faltes.

En els dies de falles es nota un especial sentiment valencianista, els fallers- que solen parlen castellà- posen en pràctica allò que van aprendre a l’institut(solen gastar paraules com nano, xicon,i tot allò que siga bast), beuen burret i cassalla i juguen al truc i al bac i tiren coets, molts.

També, durant els dies 17 i 18 a València, i a la resta de ciutats només el 18, es fa l’ofrena, en què les falleres ofereixen flors a la Mare de Déu dels Desemparats, la patrona. I què acaba el primer dia, en entrar la Fallera Major Infantil, i el segon quan entra la Fallera Major. Els músics, en passar per la plaça on està la Mare de Déu (Plaça de la Reina) toquen el pasdoble València. (Canal 9 la retransmet íntegrament).

A continuació, i per tal d’acabar, us oferisc la mascletà que Borredà va disparar a València el dia 10 d’enguany.

I repetisc, que passeu unes molt bones falles!
Ens veem a València.

Espanya 19- País Valencià 0

2008-03-15T11:40:00.004+01:00

Camí d’Alzira per a tocar, i ja se sap: Alzira i Setmana Santa són tres paraules que juntes fan –molta- por. Supose que aviat comentaré alguna coseta al respecte.

Però ara cal valorar allò que ha passat del passat diumenge cap ací. Sé que és tard per fer-ho però, estic adonant-me que està de moda fer les coses tard. I ja se sap, millor tard que mai.

Poc ha canviat, i poc canviarà. I si alguna cosa canvia, dubte que siga per a millor, en tot cas per a pitjor- menys que amb Rajoy, però...més que amb Isaura a Madrid-.
Valorem.
Difícil traure’n una de positives- impossible-.
Els nostres polítics- personalment parle de BIV, però entén-ho arran de les teues simpaties- ho han donat tot per una campanya que no ha donat els fruits desitjats. Mítings, cartells... La campanya ha sigut dura, però de res ha servit.
No han estat al nivell que mereixien Isaura i companyia. Parle dels que prefereixen o bé al Bloc o bé Iniciativa o bé Els Verds, però en canvi han volgut fer allò del vot útil.
Personalment, crec que això del “vot útil” és una estupidesa. El “vot útil” el fas quan votes a qui vols, perquè vols, perquè creus en ells, i no a partir de les teues operacions matemàtiques que poc han de vore amb la realitat. L’ amic Guybrush ho comentava en un dels seus posts.
Però, quin és el perquè d’este...fracàs -si em permeteu, per suposat-?

-Sens dubte la poca cobertura informativa que han donat des de la televisió, sobretot.
Si bé Internet és lliure i pots saber-ho tot amb un clic, amb la televisió no passa això ni de bon tros.
Els valencians estem obligats a vore i escoltar RTVV si volem saber “íntegra” i principalment què passa al País Valencià. Però et trobes amb què estàs pagant per una televisió bipartidista, gens plural i manipuladora.
Vaig vore el programa post electoral per Campsnal 9.
El vaig vore sencer. Però vaig anar-me’n a dormir sense saber qui havia guanyat. Donaven una visió totalment falsa i manipulada, a la què ens tenen acostumats.
Bloc- Iniciativa- Verds no va eixir en cap moment de les- pam dalt pam baix- 6 hores que va durar el programa. Realment, per a què havia d’eixir, si s’han preocupat d’oferir-li tan sols un minut i mig durant tota la campanya?
De segur que ningú se’n recordava de nosaltres, d’ ella.
De qui sí se’n recordaren va ser de Montalbán i de LLamazares.
“Caos” , “crisi profunda”, “important davallament”: no paraven de repetir referint-se a ells Carme(n) Bort i Carl”e”s no-sé-què.
Van ser vàries les connexions que van fer amb ells, per exemple quan LLamazares va dimitir i va valorar els resultats, vam saber això i res més, perquè van tallar la connexió dient que tenien “problemes de so”.
De la de Lerma també en van retransmetre un poc.
Ara bé, res pot comparar-se amb la de Camps- algú sap perquè no va parlar el de la camisa blanca(blanca porque es transparente, como nuestro partido) de Ralph altrament anomenat E. González Pons?- no vaig calcular quant va durar- a priori pensava que poc- però sóc conscient que sobre els vint minuts, segur.

-I l’altre motiu del fracàs va ser la coalició.
Ja va passar l’any passat l’any passat amb Compromís, i enguany ha tornat a passar factura.
Això sumat al desmembrament d’Esquerra Unida del País Valencià, ha donat els resultats què tots coneixem.
Vaig revisar totes les ciutats i poblacions més grans de les nostres comarques, gràcies a les taules que Levante-EMV va publicar el dilluns 10, i tan sols Alcoi va experimentar una pujada respecte els anteriors comicis estatals. A la resta de les ciutats s’ha notat una més o menys important davallada en els resultats.
És obvi estar decebut. Al remat, units no som més, sinó menys. Com bé publicava l’amic Xavi al seu blog fa uns dies( per a no afectar en la teua “reputació” no diré el teu autèntic nom per a mi. Ànim).
Potser eres un dels que, com jo, estaven il•lusionats en pegar la campanà però, no ha pogut ser- una vegada més-.
Teníem una molt bona representant, potser la millor de tots els qui es presentaven a l’àmbit nacional.
I a més valenciana, no com Michavila, Trillo i De la Vega.
Malgrat que altres- PP, per exemple- diuen en llista a polítics que per a ser regidorets de poble estan molt bé, però per a diputats és sobrevalorar-los –pose per cas la número 6 per la circumscripció de València, gandiana ella-.
Però una vegada més no hem de decaure.
Ens queden 3 anys per a renovar energies.
Tres anys de lluites contra el govern “valencià”.
Tres anys en favor de TV3.
Tres anys de manifestacions- i esperem que algun festeig-.
Tres anys per a continuar parlant valencià, com he estat fent fins el dia de hui.
Tres anys en què no podem callar.
Perquè el món necessita preguntar “d’on eres?” i que algú li conteste “sóc valencià”.
Perquè som la pedra en la barricada.
Perquè som l’espurna què encén la flama.
Perquè som el poble per construir.
Perquè som un futur per guanyar,
renaix l’esperança.

Bé, a tots,que passeu unes molt bones falles. No beveu massa burret, i als que, com jo, sou músics, no vos canseu massa i disfruteu-les tot el que es puga i més.
Ens veem per València estos dies. Salutacions!!

TV3 al País Valencià: Missió impossible?

2008-03-13T18:35:00.005+01:00

De nou un tribunal del Contenciós Administratiu de València, aquesta vegada el número 4, ha denegat a la Generalitat Valenciana l'entrada i el tancament efectiu del repetidor del senyal digital de TV3 que Acció Cultural del País Valencià (ACPV) té al Mondúver (Pic més alt de la Safor). Segons la resolució judicial la jutgessa estima la documentació aportada per l'entitat, en què es detalla que l'expedient administratiu de la Generalitat que comporta una sanció de 300.000 euros i l'ordre de cessament de les emissions per a ACPV està suspés pel Tribunal Superior de Justícia valencià fins que no hi haja una sentència en ferm.

Aquesta és la segona vegada que un tribunal Contenciós Administratiu de València denega a la Generalitat Valenciana l'accés a les instal·lacions d'un repetidor d'ACPV. La primavera passada el jutjat número 2 valencià denegava a la Generalitat l'accés a aquest mateix repetidor. A part un jutjat de Castelló també va denegar a l'executiu valencià l'accés al repetidor d'ACPV al Bartolo (la Plana Alta). ACPV considera que la decisió judicial "evidencia la feblesa legal de la posició de la Generalitat Valenciana pel que fa a les emissions de TV3 -i de C33, 3/24 i 300- al País Valencià".

L'entitat creu que "malgrat això, però, la Generalitat continua l'ofensiva contra la totalitat de repetidors que possibiliten l'arribada del senyal d'aquests canals a les comarques valencianes". ACPV recorda que aquesta mateixa setmana la Direcció General de Promoció Institucional de l'executiu Camps ha donat a ACPV tres dies de termini per triar "dia i hora" per al tancament dels repetidors de Perenxisa (l'Horta), Alginet (la Ribera Alta) i la Llosta de Ranes (Costera). La Generalitat té previst demanar l'autorització judicial corresponent si ACPV es nega a fixar una data concreta per a la intervenció.

Vorem què passa.

Notícia treta de Racó Català.

Salutacions des de la Safor.

Fa un any que no és el dia de la dona.

2008-03-08T15:32:00.001+01:00

Ja ha passat un any. 366 dies. 366 dies de l’home. 366 dies de l’home treballador.
Plantejant-ho d’una altra manera, hauríem d’interpretar que l’home treballa tot l’any menys hui, dia de la dona? Altrament, enguany és dissabte, i no es treballa.
No fa massa, buscant una imatge per a este post, vaig trobar-ne una- en anglés, clar- què dia una cosa semblant a dona+mare+esposa+treballadora a casa+treballadora fora de casa=superdona .
No entenc com no vaig guardar-la.
Al remat les dones- conforme dia un senyor a qui van entrevistar pel carrer- millor dit, el dia de hui 8 de març, no hauria de dir-se dia de la dona treballadora. Les dones pel fet de ser dones ja són treballadores, siga dins o fora de casa. Hi ha qui és afortunada i té ajuda a casa, hi ha qui no. La faena de casa és la més difícil i la menys agraïda: sempre hi ha alguna cosa a fer.
Però, vegem què diu el diccionari si escrivim dona:
|| 1. Senyora.
|| 2. Persona de sexe femení ( pe contraposició a home).
|| 3. Persona del sexe femení que ja ha arribat a la pubertat (per oposició a nena o nina); cast. mujer. «Ja és dona»: es diu d'una noia que ja té la menstruació.
|| 4. Persona del sexe femení ja casada o que ha practicat l'acte sexual (per contraposició a fadrina, soltera, xica, donzella); cast. mujer. «En dir dones, s'entén les casades; les no casades s'anomenen xiques».
|| 5. Persona del sexe femení casada (en contraposició a marit).
És necessari revisar la morfologia: les paraules han de poder ser tant masculines com femenines, mots com política. Així com esborrar les paraules misògines. Estàvem molt bé a l’Edat Mitjana i van ser suficients per consagrar Jaume Roig. Però no per a qualsevol Jaume Roig contemporani.
Una vegada més hem de dir involució, no evolució.
Revisem què ha passat fins ara.
El 2007 es va tancar amb un balanç de 87 dones assassinades a conseqüència de la violència de gènere. València i Alacant encapçalaren la llista de províncies on més dones mataren, amb set dones en cadascuna.
El 2008 per ara compta amb 26 dones mortes. Al País Valencià ja en van 3. La passada setmana mataren 4 dones en un mateix dia. Una d’elles a Cullera, davant la mirada d’un bar ple.
(Els enllaços són taules on apareixen els recomptes tenint en compte diversos factors)
L’arquebisbe d’Alacant- Orihuela comentava en una entrevista que els homes pegaven les seues esposes perquè ja no aguantaven tant com abans (?).
Cada dia el 016 rep 700 telefonades. El dia que mataren 4 dones, van rebre’n 3653.
Hi ha 84000 dones protegides. I unes 9000 reben el servei de teleassistència.
A la província de València s’han detingut 29 maltractadors esta setmana.
I nosaltres què podem fer?
Què fer quan en demanar una ordre d’allunyament li diuen al teu agressor on vius?
Què fer quan ja no escandalitza vorem com maten dones?
Què fer quan obliguen a xiquetes a prostituir-se?
Què fer quan les màfies enganyen les dones amb un futur millor, i després descobreixen que han de prostituir-se?
Què fer quan- alguns- salaris femenins són més baixos?
Què fer quan hi ha cultures què per natura són misògines? Bon joc d’oposats.
Què fer?
Espanya com sempre està endarrerida.
Actualment només Xile, Argentina, Alemanya i un país africà estan presidits per dones- si no se m’escapa cap-. Quatre, tan sols quatre a tot el món. I pareix que va per a llarg, a França Sarkozy va tindre una dura competidora. Així com Obama.
I Espanya? Itàlia? Anglaterra? Portugal? Rússia? Però...estos països no són desenvolupats?-Em referisc a dones amb possibilitats reals-.
Estos dies els polítics han estat els polítics plenant-se la boca. Que si reformar les lleis en quant a la violència de gènere. Que si més dones treballaran. Les dones són el futur. La xiqueta de Rajoy, i de rebot de González Pons. Paraules.

Hi ha qui creu que la solució seria el que els castellans diuen ojo por ojo, diente por diente. O en valencià, cap agressió sense resposta. No és la solució. Tampoc vol això el feminisme- n’hi ha de tot-, tan sols eradicar el masclisme.
Peguem una altra ullada al diccionari.
Feminisme : Doctrina política i social que propugna l'emancipació de la dona.
I tornem a la interminable guerra de sexes.
Haureu escoltat la cançó d’un raper espanyol referint-se a açò.

Quants sexes hi ha? Dos.
Dic açò perquè hi ha qui diu que n’hi ha 32 (?). D’on els ha tret? No s’ha de confondre sexe amb opció sexual.

S’hem ve al cap la frase de nosaltres parim, nosaltres decidim. Reconec que no m’agrada gens. No és qüestió de defendre’s acusant.
Deixem’ho per a altres.

Esta setmana a l’institut han fet una exposició amb motiu del dia de la dona.
Eren uns cartells grans patrocinats per la Generalitat. On apareixia una xicoteta biografia i una foto de la dona en qüestió. N’eren nou. Tan sols un en valencià.
Qui era? La grandíssima Matilde Salvador (en pau i glòria descanse). Afortunadament no era l‘única que parlava valencià.
L’exposició es completava amb Sara Navarro- dissenyadora principalment de calcer-, Isabel Fernández- judoka què ha guanyat una medalla als JJOO-. I altres que no recorde però estaven seleccionades per la seua labor en els camps de literatura, dret, lletres i ciència.
Se’m va quedar un immillorable gust de boca.
Vaig acabant. La llibreta està prou plena i ja m’han acusat de fer posts massa llargs.
Sóc dona, tinc molt a contar!
Acabe recordant la Comtessa de Dia. Va ser trobadora a l’Edat Mitjana. A un món d’homes.
Al remat, com deien les treballadores americanes de la I Guerra Mundial, we can do it (nosaltres podem fer-ho). Ja se sap, tiran más dos tetas que dos carretas...

PD: Demane disculpes de bestreta si algú creu que no he estat neutral o per qualsevol altre motiu pel qual m’haja de disculpar.

Salutacions, i passeu un bon dia.

Debats entre estúpids = debats estúpids

2008-03-05T17:07:00.001+01:00

Dimarts 3, 11:20 del matí: Sona la sirena, toca Història del Món Contemporani.
En arribar els meus trenta-set companys comença la classe.
Has llegit bé, ternta-huit en som. Encara em costa creure-ho.

A eixa classe hi ha tant gent que l’any passat ja podia votar com gent que hauria d’anar al primer cicle d’ESO. Cert és que s’ajuntem els d’Humanitats amb els de Ciències Socials.

Després d’haver passat llista el professor( ex alcalde pel Bloc)- que sol furtar-nos un parell de minuts- se sent una veu des del fons de la classe( era un company, qui va atrevir-se a desafiar la vista del professor escrivint sis vegades revolució amb b i s) que proposava parlar del debat bipartidista d’anit.
-No, per favor!- Vaig pensar.
Tan sols pretenien perdre una hora de classe, com ja passà amb motiu de l’anterior debat.
Va començar exposant una companya, filla d’un militant del PSOE què seu al costat d’una altra de pares oients d’En Jiménez Losantos.
Per moments semblava Gabilondo. No recorde que diguera cap cosa massa poc irreal.
Després va prendre la paraula una altra companya. Exposava arguments pro-Rajoy, sense això: arguments. Alhora, defenia a Zapatero, difícil d’explicar.
Va arribar un moment en què no vaig poder-me resistir, i vaig haver de parlar. Pluralitat, bipartidisme amb exemples com EUA o Anglaterra, 22% creïlles, Isaura, Montalbán, De Juana Chaos a una presó de Madrid mentre Aznar governava... Supose que els pareixerien tecnicismes de política o una cosa semblant jutjant les seues cares. Va arribar un moment en què rigueren, no pel que dia, sinó perquè se m’havia esgotat el temps de parlar, estava durant més de trenta segons. I no estava exposant idees del tipus no votaria a Zapatero perquè no m’agraden les seues celles.
Després em seguiren una sèrie de comentaris estúpids què no recorde.
Sí, en recorde un: Tots sabem que ETA també va estar darrere de l’11M sinó, com van entrar a Espanya les bombes?
Tot seguit, el xicon què seu al seu costat va respondre-li: Si entren camions de droga, com no van a entrar bombes? A més, el material per a les bombes està a Espanya, a les mines d’Astúries.
Quan va acabar la classe vaig quedar-me un poc a parlar convidat pel professor- després d’haver-me descobert- per tal d’alabar Isaura.
Vam concloure en què Isaura ha aprés molt a Madrid estos quatre anys. I potser Madrid, el Congrés, es perda una gran política, és una llàstima.

Al remat, no sé si estos debats servixen d’alguna cosa més que furtar-nos temps de fer classe. I riure’ns un poc, també. Dubte que hom aprenga alguna cosa.
Hauré de pensar en anotar les frases més estúpides que es diuen a classe i publicar-les amb motiu del 25 d’Abril o a la columna de la dreta o alguna cosa semblant.
Ho pensaré.
Vorem què diuen la propera setmana. Els debats ja són monòtons.

Concert del Bloc Jove

2008-03-03T17:11:00.002+01:00

Seguint amb la campanya electoral, Bloc Jove va organitzar concerts de grups en valencià a vàries ciutats del País Valencià. Gandia en va ser una.
Estava previst per a les 10,30 a la Plaça d’En Jaume I( més coneguda amb el nom de la Placeta dels Colomets). Una plaça molt cèntrica i mítica de la capital saforenca. Molt prop del Casal Jaume I, també. Pensant-ho bé, va ser el millor lloc possible: la plaça en què uns pinotxos de color roig oferixen aigua.
La nit no pintava gens malament, després d’insistir molt, anàrem.
S’hi havia fet una crida via Internet, reconec que va fer falta alguna cosa més que això per a que la gent anara. Malgrat tot no érem quatre gats. N’érem prous. Van haver algunes faltes considerables... Al remat, estàvem qui havíem d’estar.
Feia molt que no eixia per estos ambients- ni per cap altre- ja ho diu Aixada, si no et tanques a casa no tens el batxillerat.
Ni recorde quin va ser l’últim. Sí, el no-concert d’Odi. I abans, el d’Obrint Pas a Gandia. Massa temps.
Actuaren tres grups de joves- uns més que altres- de la Safor. Desgavell, d’Oliva; Aixada de Bellreguard i Raça Borda que no sé massa ben bé on localitzar-lo.
Els Desgavell fa poc han tret el seu segon disc- millor dit primer, l’altre era una maqueta-.
Aixada va fer el seu primer concert coincidint amb el 25 d’Abril a Bellreguard.
I Raça Borda va estrenar-se coincidint amb el 9 d’Octubre a Beniarjó. Malgrat no fer ni tan sols un any que s’han estrenat, ja han tocat a distints llocs. Ara tots dos estan gravant el seu primer disc.
La veritat, va ser un bon concert. Sobretot pels preus a la barra...
No van haver incidents. No va ser un concert del que es puga dir massa.
Al remat, un concert més. No es van fer al•lusions a la formació en cap moment.
La campanya es fa a Internet, sembla.
Vaig a contribuir.
Malgrat estar absolutament esperançada. Vorem si servix d’alguna cosa.
Per cert, enhorabona Xavi. Contribuiré en la meua part del tracte. Espere que siga recíproc.
Per cert(II), heu vist l’espot de ERPV? Em va parèixer ben original.
Ha arribat el moment en què pose l’enllaç dels espots.
Units som més
Fes un bot útil
Salutacions.

Nosaltres els saforencs- valldignencs

2008-02-27T17:21:00.001+01:00

La Safor-Valldigna una comarca al sud d’aquella regió o territori que en diuen, per entendre’ns València o algun derivat d’aquest nom. Una Safor- Valldigna on trobem per “excel·lència” figures – estàtues dels Borja. Sí! Aquells Borja sovint tractats en alguns mitjans de comunicació com a bruts, maleducats, que no sabien menjar. Una sèrie de falsedats històriques més òbvies que mai no s’haja pogut veure i escoltar. Tal vegada per falta de “cultura” perquè només cal fer una ullada a les cartes dels Borja publicades pel Pare Batllori o al llibre De honesta voluptate et valetudine de Bartolomé dei Sacchi, on queda ben clar que els “catalans” (i per tant els valencians de l’època) eren famosos pel seu refinament en l’art de menjar.
Mentrestant cada cuiner del “cap i casal” pretén que la seua recepta de Paella siga la millor, però el que no es posa en discussió és que aquest clàssic plat d’arròs té una capital vertadera : València. Alguns puristes entren en una sèrie d’encabotaments exasperats sobre si és correcte posar-li ceba, i si hi ha alguna circumstància en què és permissible el peix o marisc.
A casa nostra els Saforencs – Valldignencs ens la porta fluixa això de la Paella, com que tenim un altre plat al nostre abast: La Fideuà on no discutim si toca posar ceba, peix o marisc, perquè és ben evident.
Hi ha d’altres que per ser nosaltres i tenir-ho clar ens acusen de ser “localistes” o dit de forma més clara, de mirar-nos el melic. I és que a nosaltres no se’ns pot acusar de res, i menys d’això ( “fer com fan no és pecat” diu la gent gran). Ja anava per l’any 1512 l’historiador Guicciardini deia sobre els espanyols que: “la causa de ello su discordia natural y el no ser el reino de uno solo, sino el haber estado dividido entre muchos y varios señores, y en muchos reinos, cuyos nombres todavia subsisten ...”. O tal vegada quede més clar agafant a Gerald Brenan dins El Laberinto Español publicat l’any 1943 on destaca l’individualisme espanyol , incapaços de concebre la “nación” com algo comú i col·lectiu.
I és que nosaltres els Saforencs – Valldignencs no ens ho plantegem ni discutim, perquè sabem qui som i d’on venim. Només així sabrem on volem arribar, perquè ens diuen “The Safor –Valldigna is different” o, perquè posem un logo “Gandia, the best in València”.
Aquest exemple indica una actitud cap a nosaltres, i una actitud nostra com a resposta, que s’ha de donar en tots els camps de la cultura, des de la cuina a la política. Una actitud pròpia exemplar per a la resta del País Valencià com a conjunt davant les agressions a la nostra cultura, una actitud a imitar. Contagiem la nostra actitud al País Valencià!
Serà qüestió de “cultura”? (Sí! “cultura” això que deia Joan Fuster que els faltava als Valencians).

Sobre el missatge "subliminal"

2008-02-24T00:13:00.001+01:00

Hola a totes i tots.
Escric este post sé que massa tard. Però més val tard que mai. Això diuen, no?
No havia vist l’anunci. Però als zàpping massa l’han tret ja.
No sé si és beneficiós o no que ho traguen tant. Indirectament ens ridiculitzen. No som del Partit Popular. Almenys no tots.
Ho entenc com una mena de missatge subliminat per a les eleccions: Ei valencianista! Si te l’estimes, has de votar el Partit Popular. Que no veus que el teu equip ho porta a l’escut? Vota’l! Amb V: de votar, de València C. F. , i de valencians, que d’això anem sobrats!
Un partit “d’estes característiques” entre el València i el Barça és massa morbós, a Girona i València cremen la monarquia, i ara van a enfrentar-se per tal de poder aconseguir una copa, la del rei. Massa poc pronacionalisme, no? I ara que l’ombra de la les eleccions és el pa de cada dia...
València- Barça em recorda al no Vila-real- Barça de fa uns anys. Sé que no hi ha ni punt de comparació, allò era Champions i açò simplement la Copa del Rei, però ambdues són competició internacional.
Si passaven els dos jugaven la final, una final amb “Ç”. El meu professor de valencià ens ho dia dia sí, dia també. Al final el Vila- real no va passar. Llàstima!

Este València- Barça no atrau gens. Una cursa de caragols seria més atractiva crec jo.
Val sí, és la semifinal de la Copa del Rei, però este València no dóna més que vergonya (i ho diu una que ha sigut molt -massa- valencianista). Si ja eren poc valencians, ara que no està Albelda és la gota que colma el vaso.
Ara segur que ho vorà més gent, a priori almenys.

No m’acabe de creure que no s’hagueren adonat que l’escut tenia un missatge ocult. Que va ser fet pels aficionats del Llevant.
El que també és “graciós” és que canvien l’escut, bé. Però... en posen un que tampoc és l’oficial. A què ve açò?

Que guanye “el millor”.
Visca el Vila-real!
Mira el vídeo

Veritats versus atacs

2008-02-22T18:44:00.004+01:00

Hola a totes i tots:
Divendres: esperant divendres! Gràcies... món! (no sé massa ben bé a qui agrair-li-ho)
Ja era hora, millor dit; dia! (Quina frase més estranya, no?)
Ja comencen eixos dies que algú va agrupar dient-los cap de setmana. Per cert, no acabe d’entendre massa ben bé perquè es denomina així en català. En altres llengües com el castellà sí es diu com cal, o anglés o l’alemany. Però...cap? Peus si de cas!
Ja avance que és més que probable que la propera setmana i els primers dies de la següent m’absente, tant d’este modest racó, com de la vida social (i amb aquells que parle... em disculpe de bestreta si estic tensa); ara és l’hora d’estar cara al flexo i els llibres. Massa per a tan poc de temps. Vorem com va.
Després d’estes línies que no acabe d’entendre massa ben bé perquè les escric, hi ha qui diu que són l’encant dels posts jo, no sé què pensar. Les meues introduccions semblen les d’Evarist en Història MC, no?
Vaig a posar-me en matèria ja.
Reconec que he estat uns dies sense llegir premsa ni vore els noticiaris.
Navegant per Levante i Pàgina 26 per tal de comentar la notícia del partit que enfrontarà el Barça i el València, m’he topat amb una altra que considere més important i que probablement pocs sabeu, com a la tele no ix...

El passat dimecres a les Corts, la diputada per Compromís Marina Albiol va recordar-li el llistat de càrrecs populars amb problemes amb la justícia. Dient que Hernández Mateo (alcalde de Torrevella (sí! Sou de Torrevella: Torre- VELLA) i diputat a les Corts pel PP) havia aconseguit una plusvàlua de 5,2 milions d’euros per una compravenda que li havia costat 180.000 euros.
L’alcalde va demanar la paraula, per tal de dir que "si no retira sus palabras me veré en la obligación de decirle que es usted una de esas personas a las que se conoce por la profesión de su madre”.
Suscità les crítiques de l’oposició.
Davant el revol, la presidenta de les Corts demanà a ambdós diputats la rectificació.
Albiol no ho retirà, perquè era una valoració política i no personal.
Hernández Mateo contestà dient que No sé por qué se tiene que ofender nadie, yo no sé si es hija de una costurera o una comadrona".
Per consegüent la presidenta de les Corts va donar per acabat el tema.
Més tard, no deixà ni a ella ni a Glòria Marcos intervindre ni tan sols una volta malgrat haver demanat una paraula. Ni E. Morera ni M. Oltra estaven, anaren més tard, quan tot ja havia passat.
Quan la sessió acabà Oltra, Morera i Marcos anunciaren que demanarien l’acta de la sessió per a estudiar-la amb deteniment.

Plantejament del problema: A les Corts no es pot parlar de corrupció.
Solució: Furtar la paraula, insultar o impedir parlar amb ells.
Mentre tant, a Campsnal 9 continuen sense comentar estes notícies.
Resultat: Un altre gol que ens fan. Partit Popular- Campsnal 9 2000/ Veritat 0.

No saps qui és l’alcalde de Torrevella? Mira’l a Youtube!
Vols una televisió pública i plural? Adherix-te!

Enhorabona kosovars!

2008-02-18T16:49:00.008+01:00

Diu: "At some point in time, sooner rather than later, you've got to say, 'enough is enough, Kosovo is independent".
Per a qui no ho entenga: En algun moment, més prompte que tard, has de dir: Ja hi ha prou, Kosovo és independent!

Res millor que imatges.

Perquè no lligen en valencià?

2008-02-18T16:37:00.002+01:00

Segons les dades que ha fet públiques el baròmetre d'hàbits de lectura i compra de llibres per a 2007, l'índex de lectura en valencià ha caigut més de dos punts en només un any. L'estudi ha estat elaborat per la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya, i xifra en un 3.6% els percentatge de valencians que lligen en la llengua pròpia. El 2006, segons la mateixa font, n'eren un 5.7%.

L'únic territori que queda per sota del País Valencià pel que fa a l'índex de lectura en la llengua pròpia és el País Basc, on només el 2.2% llig en èuscar. Així i tot, es passa d'un 1.8% a un 2.2% de 2006 a 2007. També apuja el gallec, que passa del 3.5% al 3.9%. Pel que fa a la resta de territoris amb qui compartim llengua, els índexs se situen per damunt del 15% a Catalunya i les Illes Balears.

(Notícia treta de pàgina 26)

El valencià? SA!!

2008-02-16T19:53:00.002+01:00

Hola a totes i tots.
Torne amb els posts de cosecha propia. És hora de contar-vos.
En tinc alguns posts pensats ja: poc a poc.

Hui el cos em demana una bona notícia.
Alegria. Això m’ha donat el periòdic hui quan he anat a comprar-lo.
Us conte, l’Acadèmia Valenciana de la LLengua, ha fet una enquesta en què han participat 1000 persones de distintes comarques, com ara la Safor, la Marina Alta, el Comtat, l'Alcoià, la Vall d'Albaida. Els resultats que va donar, en comparació amb l'enquesta feta a la resta del País Valencià són els següents:

l'entén
(prou bé i perfectament)
PV: 82%
Safor:90%

El parla
(prou bé i perfectament)
PV:59%
Safor:78%

El llig
(prou bé i perfectament)
PV:51%
Safor:56%

L'escriu
(prou bé i perfectament)
PV:27%
Safor:31%

Segons va explicar Honorat Ros, la competència lingüística en valencià ha baixat respecte l'any 1995 a causa "de la immigració i de la política lingüística de les institucions públiques". L'enquesta reflexa que la població té esperança en l'augment de l'ús del valencià i ho valora positivament, encara que els enquestats desitjarien que s'usara més el valencià per part dels representants polítics i dels mitjans de comunicació.Honorat Ros va ser optimista en fer balanç de la situació del valencià i en el futur. Va assenyalar el paper cabdal de la Generalitat Valenciana , dels partits polítics i dels sindicats en què la "llengua valenciana siga part substancial del patrimoni cultural de tota la nostra societat, i la recuperació i extensió del seu ús com un dels factors de retrobament de la nostra identitat com a poble".

Estic sense paraules, millor no dir res: els números parlen. Quedem-nos amb la primera dada.

...

2008-02-14T16:33:00.003+01:00

somnis
confusions
sentiments
inseguretat
alegria
tristesa
enyorança
cançons
soletat
companyia
temps
més temps
renuncies
silencis
pors
estima
complicitat
bogeries
llàgrimes
somriures
mirades
hores
nits en vela
felicitat
carrers
fums
esperança
places
sorolls
miratges
distància

...

T'estime sol...!
PD: Gràcies per haver-me deixat fer este copy-paste.

El masclisme nostre de cada dia...

2008-02-08T18:32:00.001+01:00

Lluitar contra el patriarcat no és cap delicte!! Absolució 4 joves feministes! [València, 05/02/2008]
CONVOCATÒRIA: DIA 14 DE FEBRER A LES 12 hores davant la ciutat de la Injustícia. MOTIU: Judici per pintades a 4 militants de Maulets per haver realitzat accions contra la violència que patim les dones. Des de l'assemblea de Maulets de l'Horta, aprofitant el 25 de novembre vàrem realitzar una acció de protesta per denunciar les constants agressions que patim les dones dia rere dia.Unes accions que volien denunciar les constants agressions que les dones patim dins d'aquest sistema patriarcal que ens condemna a ser ciutadanes de segona pel simple fet de ser dones. Desgraciadament, ja no ens sorprén escoltar a les noticies que una dona ha mort a mans de la seva parella sentimental. Ens parlen de violència de gènere, quan el que s'està volent dir és violència física. La violència de gènere va molt més enllà: se'ns imposa tindre el cos 10 que ens marquen uns cànons de bellesa imposats per la societat; s'intenta que ens sotmetem a dietes miraculoses o intervencions quirúrgiques que poden acabar en la mort ( com hem vist a les darreres setmanes on tres dones han mort després d'una intervenció quirúrgica a diferents clíniques de Barcelona) o se'ns discrimina a l'hora d'accedir al món laboral (recordem que les dones cobrem fins un 30% menys que els homes per la mateixa feina realitzada). Des de Maulets, consideren que la violència de gènere no és sols violència física, sinó que ja hem vist que ens referim a totes les agressions que patim les dones a l'escola, al treball, al carrer o a casa. No sols ens hem de limitar a denunciar aquest fet dies que ens venen marcats per les institucions, sinó que és una feina diària acabar amb aquest tipus de discriminacions, trencar amb aquest tipus de societat patriarcal i aconseguir una societat igualitària, justa i no sexista. Per tots aquests motius exposats, vàren realitzar una série de pintades al llarg del c/ Colón, la nit del 21 de novembre, per reivindicar l'enderrocament del patriarcat per acabar amb tot tipus de discrimació que patim les dones. Pintades on es veia la silueta de dones mortes i una explicació sobre la causa de la seua mort. Mentre realitzàven les accions ens va sorprendre la policia local de València que es va presentar on estàven les joves, retirant-les el material que portaven i identificant-les per considerar que el que s'estava fent no era cap reivindicació, sinó simplement destrossant i embrutant part del mobiliari urbà. Ara, 4 joves s'enfronten a un judici de faltes per danys, reivindiquen que no és cap delicte lluitar contra la violència de gènere, contra el patriarcat i per aconseguir una societat igualitària. Maulets, el jovent independentista i revolucionari, reivindica aquestes accions, demana l'absolució de les 4 joves i continuen, cridant ben fort que " A casa, a la feina, al carrer... lluitem contra la violència cap a les dones".
Absolució 4 feministes encasaudes!

Canal 9, la televisió de tots els valencians?

2008-02-07T18:21:00.000+01:00

Hola a totes i tots.

Arran de la proposta de debat de González Pons a De la Vega, han estat vàries les cartes què a distints periòdics han enviat en els últims dies gent per la causa.
Estes línies són per a solidaritzar-me amb ells, amb nosaltres mateixos.

Als Populars els ha agradat això dels debats a Campsnal 9, els deuen convidar a un bon soparot amb directius o alguna cosa semblant. Qui no recorda el debat de l’any passat, amb el “nostre” president, Camps (de golf), Pla i Marcos? Importaven altres coses; veritat Pla?
Va ser divertit. Eixa seria la paraula definitòria del debat, divertit, també entretingut, graciós. Semblava més un d’eixos programes on intervenen “humoristes” espanyols, com el programa dels dissabtes després del futbol, Noche sensacional, que un debat pre-electoral: Camps dia la seua, primer en valencià, després en castellà, i com diuen que qui està bé no es meneja, continuava en castellà, tot això sense deixar de mirar a càmera, per suposat. Pla i Marcos recriminaven a Camps allò que no ha fet bé durant els passats quatre anys, ara cinc -tot, vaja- barracons, (des) promoció del valencià, urbanisme, America’s Camps, la vinguda del Papa, etcètera, etcètera. Què vindrien a ser totes les preguntes què han fet els periodistes valencians a Camps i no ha contestat. Camps, per a defendre’s va acusar-los d’haver pactat pactar. Marcos i Pla quasi moren de riure...

I ara... sembla que Camps és més considerat que Pons. Açò sembla l’època en què teníem vuit anys; quan un amic li diu a l’altre si queda per a fer deure després de l’escola, davant de la teua cara i penses, ara m’ho dirà a mi i... et quedes esperant. Et sents trist, rebutjat.
Bé, el valencianisme polític ve a ser el mateix, millor dit la política al País Valencià: és més lleig però, més realista.
He escrit País Valencià? Comunitat Valenciana volia dir, Pons.
Pons= exemple de valencianisme.
De sobra és coneguda l’exaltació de valencianisme que sempre acompanya al PPCV. Diuen que valencians són qui ensenyaran valencià als seus fills, queda clar, ells “ho són”. Pobrets, són uns incompresos, deu ser tant difícil...
Perquè resulta estrany que ells que defenen el valencianisme, no els agrada allò de País Valencià? Si queda moníssim...!
Fa poc Pons proposava al PSPV que canviara allò de PV per CV, perquè “creo que eso de País Valencià es una cosa setentera que no le dice nada a nadie”.
Espere que Isaura, l’aposta valencianista, li ho pregunte al debat.
Ostres perdó! Oblidava que no estarà, el valencianista no l’ha convidada, que poc cavaller...
Però... Campsnal 9 no és pública? No la paguem tots i cadascun dels valensianos?
Que no saps què és Campsnal 9? Com que no?!
Xè sí, eixa que té uns periodistes tan polifacètics: igual presenten el temps, que els esports, o les notícies: estan tan capacitats. Crec que per a contractar-los feren un càsting a nivell espanyol -internacional, vaja-. Explicaria moltes coses, veritat?
El seu accent tan valencià.
Les connexions amb Utiel- Requena siguen en la llengua que empren només deixen d’emetre i un llarg etcètera.
Si tot es solucionara amb una simple traducció de nom...
Encara no ho recordes? Eixa que per cada 2000 anuncis que posa en castellà, en posa un en valencià. Hem aplegat a un punt que t’emociones de vore un anunci en valencià...
Eixa que perfectament pots usar com a classe intensiva de valencià si eres un nouvingut. Veus dos pel·lícules i adquireixes una riquesa lingüística que ja voldrien els de la futura Ciudad de las lenguas de Castelló.

Poc cal dir sobre el debatet entre els titans del valencianisme. Una que ni sap què és el valencià versus l’exemple de com voler i no-voler ser valencià. Perquè debaten tots els representants?
He sentit parlar d’una tal Isaura Navarro. Tu també? Crec que és cap de llista d’una coalició. Us sona Bloc- Iniciativa- Els Verds?
Només per ser representar de tres partits, ja deuria participar.
També per ser la tercera força política al País Valencià.
Per comptar amb uns 300 regidors arreu del País Valencià.
Perquè en les darreres eleccions va contar amb el suport de 120000 valencians i valencianes.
Són algunes raons, però hi ha qui no entén.
Hi ha qui tan sols pretén que ganarse los votos de los que siempre han votado a la izquierda.
El nostre vot no el tens, mai el tindràs. Dia rere dia vas perdent possibles votants valencianistes.
Sorpreneu-nos: Olimpiades?
No. Ara no són allò que per a uns son eleccions nacionals i per a altres com enganyar els valencians i alhora plenar-nos les butxaques.

Espere, accepteu les ironies. M’agradaria no haver-les d’usar, però...
Almenys ja no hi ha multa per TV3 i a les Falles s’hi escoltarà música en valencià, ja vorem. Renaix l’esperança? Mai ha mort.

Ja estic fart, ja estic fart d’obrir la tele i vore tres camps: Camps de golf, especulació i menys ajudes per als llauradors.
Ja estic fart, ja estic fart d’obrir la tele i vore a Rita Barberà:America’s Cup, especulació i menys ajudes per als llauradors (Aixada).

3 segles i 1 any + 4 segles i 99 anys

2008-02-02T11:11:00.000+01:00

El dia 2 de febrer es commemora el vuitè centenari del naixement de Jaume I. Cal dir que d’entre tots els personatges històrics que tenim els valencians –sant Vicent Ferrer, els Borja, Lluís Vives, Joan Fuster, Josep Renau...– el de Jaume I n’ocupa, amb distància pregona, la primera posició. I no és casualitat ni es deu a cap caprici de l’atzar. El mite i la llegenda de Jaume I té fonaments històrics sòlids i raons convincents que expliquen la seua perdurabilitat en el temps, la seua fermesa quasi irrebatible. Jaume I és, ni més ni menys, que “el pare de la pàtria”, per dir-ho amb termes un punt entusiastes; el detonant que va propiciar la fundació d’un regne cristià nou a les antigues terres de Xarq Al-Àndalus, habitades durant vora cinc segles pels sarraïns, pels “infidels”. Jaume I ens dóna carta de naturalesa com a poble, a nosaltres, els valencians. La conquesta de les terres andalusines compreses entre Vinaròs i Oriola, si fa no fa, esdevindria, de bon començament, i per voluntat expressa del rei conqueridor, el pas previ a la inauguració d’un regne independent, diferenciat jurídicament i política dels altres dos territoris que conformaven l’aliança catalanoaragonesa. Jaume I crea ex professo un regne nou a València, i un altre també a Mallorca. I aquesta voluntat de dotar-nos, als valencians, d’entitat i personalitat pròpies –ni que fóra únicament des del punt de vista polític i jurídic–, justifica, per se, l’exacerbació del mite. Des de Jaume I, els valencians hem mantingut una part importantíssima -essencial, indentitàriament definitòria- del que som, encara. I el que som es deu en gran mesura a la llengua catalana que parlem, miraculosament, després de tres-cents anys sense estat propi, arran de la desfeta d'Almansa i del Decret de Nova Planta que un rei borbó ens va imposar com a càstig.Si voleu aprofundir en l'obra del nostre rei insigne, llegiu El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda (Edicions Bromera), d’Antoni Furió, una obra acurada i rigorosa, didàctica i amena, que té la voluntat d’acostar-se al gran públic. Una “biografia assajada” il·lustrada amb més de 150 imatges que vol commemorar el 800 aniversari del naixement del rei Jaume I, el Conqueridor, el fundador de l’antic Regne de València; un llibre sobre la vida d’un personatge històric importantíssim que va donar carta de naturalesa al nostre poble.

Guillem Agulló ya murió, ya murió

2008-01-31T21:01:00.001+01:00

Hola a totes i tots.
No, no és el què pareix, estigueu tranquils. Estic segura que l’encapçalament, us ha cabrejat o us ha fet tremolar, també hi haurà qui haurà tancat la finestra, i algú qui ha recordat que tinc família, potser tots.
Però repetisc, no és el que sembla. Crec no conéixer gent qui em puga absorbir, potser sí... però són tan...! Gent sense bases, no donen raons, ni ells les coneixen.
L’any passat a l’institut venia un xic, que segons dien ja feia anys que venia, no el recorde, ni ningú, potser pel seu nou(en aquell moment) estil tothom es va familiaritzar amb ell. Diuen que era heavy (era, no estava), que tenia els cabells llargs, molt. Però... de cop i volta va “canviar” va rapar-se’ls. Sí lectors, ací “naix” un nazi, en poc de temps va canviar completament, botes, tirants, samarretes amb esvàstiques... Donava autèntica pena.
Un conegut 100% anarquista i provalencianisme em contà que un dia, estant amb uns amics, van estar parlant de valencianisme, d’antiespanyolisme bàsicament, i de sobte l’espitjaren per darrere, era Ivan.
Un altre dia, un professor d’Història li proposà acompanyar-lo i ajudar-lo a fer una de les seues classes en un nivell de 2n de batxillerat, la classe anava de la II Guerra Mundial (en vista d’allò que ell estudiava, mòdul de mecànica, em semblaria una proposta més que acceptable) va acceptar. Ell tan sols havia d’estar a classe, i contestar si és que hi havia qualsevol pregunta, o rectificar si alguna cosa no li semblava correcta. Ivan merament va perdre una hora de classe, no sabia res...!

Tornant a allò que realment us volia comentar.
Ahir, a Ca Revolta, esta matinada: millor dit, han aparegut una sèrie de pintades del GAV (Grup d’Acció Valencianista). M’han fet recordar el passat dissabte, me’n vaig assabentar gràcies a la premsa, escrita clar, de la televisió no dic res. Se m’ocorre una pregunta, recordant certes paraules d’Enric Morera dilluns passat, a la conferència sobre blogs i polítics (amb una nombrosa assistència, cal remarcar), la llance, ja em doneu resposta, si en teniu, què seria de nosaltres, dels valencianistes, o simplement d’aquell qui l’entusiasme el saber, què no ocupa espai, sense els mitjans de comunicació (com dia Morera) austriacistes? Sí, sé que fa pocs anys que tothom pot accedir a Internet, i el nacionalisme no va nàixer amb Internet, però... Canal 9 està més impossible que mai, o és impressió meua...? I la televisió espanyola...ha de cobrir tota Espanya! TV3 en perill d’extinció... Gràcies per existir, Internet!

Anem a allò que volia comentar-vos (per cert, heu de saber que sóc una d’aquelles persones aficionades a les explicacions, no m’agraden les exposicions pobres, este no és un blog de posts curts, sé que segurament heu de llegir abans d’obrir el parèntesi per a recordar de què estava parlant, potser tard per a dir-ho... és virtut o defecte? Virtut, crec jo).
Us faig memòria, parlava d’un acte legal d’ERPV el passat dissabte a València, volien explicar el paper d’Esquerra al Congrés, ja que les properes eleccions són imminents.
I les forces de seguretat no arremeteren contra els manifestants il·legals.
Què una hora abans de l’acte, ja estaven allà. Els feren fotos, i quan l’acte va començar: foren constants els sorolls de sirenes, crits per megafonia, amb frases insultants incloses (òbviament) etcètera. Una frase que no paraven de dir era la de Guillem Agulló ya murió, ya murió.Fent apologia del terrorisme...molt bé!
Els d’Esquerra van haver d’estar més d’una hora tancats. Policia “Nacional” i antidisturbis permetent-ho.
Què passaria si este complot no anara per a Esquerra, sinó per al PP, o el PPSOE? Primera plana als periòdics, i actuació immediata de les forces de seguretat, òbviament.
Clar, ací tenim allò que a Espanya no hi ha, al contrari, o... al contrari?
No vaig poder evitar visitar la web del GAV. Sí, sé que és pèssim. No sé exactament la idea que tenia, mai havia estat, ja sabeu que m’horroritzen eixe tipus d’agressions tant lingüístiques com,i sobre tot, visuals. Esperava, potser, trobar alguna cosa com Els invencibles o som els millors, perdó Los invencibles i sóm los millors de la Nació Valenciana, però no, no entenc com se’ls plena la boca de dir BARBARISMES, repetiu amb mi: bar-ba-ris-mes. A tothom se l’ha de respectar, però...donen vergonya aliena. No fa massa vaig estar parlant, millor dit: em van reclamar, en una conversa, en què participava la filla d’una família molt PePera, dos futurs votants d’España 2000 (o d’algun partidet d’estos) i un... “nacionalisteta”. Parlàven del debat etern, parlem valencià o català? Els vaig exposar una sèrie de raons que ho demostrava, ells també; la negació. Amb esta gent no es pot parlar, -mira! Este podria ser un dels propòsitls per a 2008!-.
Mentre vaig estar a la web del GAV intentar llegir alguna cosa, però sóc dèbil, el dolor als ulls no cessava, augmentava: vaig abandonar. Però tranquils, em sotmetré a un entrenament semblant al dels astronautes, potser més dur i tornaré, o almenys ho intentaré. Ja que un dia, farà potser dos, potser tres anys em van enviar una carta, millor dit un sobre, transparent, duia un llibret, no he tornat a saber res d’ell. Potser vaig voler evitar enriquir el meu oculista.
A la premsa també venia un notícia (darrere d’una altra) del cap de llista per València pel PP: Esteban González Pons. L’article es titula Pons reivindica la figura de Lizondo por ser “un referente”. A les línies del text es podia llegir frases com que al PP s’hi troba el valencianisme polític, que els populars han demostrat que ser valencianista és una manera de ser espanyol, la forma més lleial de ser espanyol, també dia que pretenia recuperar la figura d’El Palleter, i inclús que estava dispost a fer reunions amb aquells col·lectius que ho demanaren (perquè supose que açò no passarà? Clar, el vídeo de CQC).
Val, vaig entenent coses. Coses com que a ExpoJove el GAV tinga un stand. Coses com l’episodi a Sueca. Coses com els episodis als 25 d’Abril. Coses com les (constantíssimes) pintades (per ser molt superficial) a la seu del Bloc a Benicàssim. Coses com la bomba del 9 d’Octubre a la seu d’ERPV (o als casals Jaume I, o a casa d’En Fuster o a...mil llocs). Coses com que l’assassí de Guillem Agulló es puga presentar a les eleccions i ho faça. Coses com facen un judici al cap d’España 2000, i torne d’on ha vingut: sa casa. Coses com que a València siga legal vore una cadena què és il·legal a Alacant i Castelló. I que passant de la legalitat, vagen a incomplir amb la il·legalitat. Coses com que a Xeresa, vull dir, enmig de la muntanya i la carretera nasca un poble, ciutat millor dit, a passos de gegant, Gúlliver com a mínim. Coses com que passe a tot el País Valencià. Coses com que ens diem Comunidad Valenciana, i el partit que ho canvià conserve País Valencià en el seu nom. Coses com que no parlem “cristià”. Coses com que parlar valencià puga ser motiu de “multeta” de la Guàrdia Civil, vull dir Guàrdia (amageu-ho tot!). Coses com que González Pons siga molt valent i vulga “retar” a De la Vega a Canal 9, i vulga fer-ho en valencià, tot dient que és l’únic que coneix “els pobles i les gents de la Comunitat”. Ja m’enteneu, coses. Coses que faig creure’m que entenc i no entenc.

Però...el pessimisme no afavoreix els Jocs Florals.
Han guanyat l’aula, però no perdrem el pati.

El meu poble Rafelcofer

2008-01-28T13:51:00.001+01:00

Hola a totes i tots.

Rafelcofer.
Ai Rafelcofer... Us puc dir tant d’ell...
L’han esborrat del mapa, tant com hem sigut...
També hi ha qui fa burla del seu nom, porte molts anys intentant trobar-li la gràcia, i vaja que m’he esforçat, però res, per favor si algú li la troba que m’ho explique, i riurem tots.

Esta és la desena publicació! Molts m’heu demanat que parle sobre ell, o alguna cosa semblant, malgrat saber que este bloc no anava cap a eixe camí, però durant els llargs viatges, s’ha de parar a fi de descansar un poc, i bé, este serà un d’eixos descansets. I així, aprofitant que el barranc de Palmera passa per Rafelcofer, coneixereu el meu poble, i complauré alguns.
La primera tasca seria la pronúncia. Rafelcofer ha eixit (malauradament) en més d’una ocasió a la televisió tant en edicions valencianes, com a l’Estat espanyol, i he sentit autèntiques barbaritats. A vore, practica-ho allà on sigues, no és gens difícil; difícil és dir-ho malament: és com dues paraules que s’han unit formant-ne una (Rafel-cofer) i la síl·laba tònica recau en cadascuna de les darreres síl·labes de les dos “paraules” (Rafèl- cofér). Ja està! Ni Ràfelcófer, ni Rafelcofér, ni Refalcofer, ni res: Rafèl-Cofér.

Rafelcofer no és allò que diem un poble gran, som 1500 coferers i cofereres, aproximadament, estem a la Safor; La Font d’En Carròs, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa i Beniarjó (senyoriu d’Ausiàs March) ens envolten. No cal que diga que ens trobem en un emplaçament fantàstic, entre platja i muntanya. Tan sols set quilòmetres ens separen de Gandia, i encara estem més prop d’Oliva. Amb el nou traçat de carreteres, arribar a la Vall d’Albaida o el Comtat és fàcil i ràpid, l’espera ha valgut la pena. I des d’Oliva s’aplega a Dénia i Pego en un tres i no res. Semble constructora, eh?

Però...sí, els coferers som...atípics, Rafelcofer ho és. Si no passa a Rafelcofer, no passa!
Per exemple, al meu poble no hi ha especulació: no es construeix.
De ben menuda, pel 1995, recorde jugar amb els típics amics d’infantesa al costat d’una tanca que separava el carrer, per una banda, un tros de carrer amb vivendes i per l’altra una nova zona en construcció, fins el moment tarongers, la casa de la meua àvia i la d’enfront, de ma tia, eren les últimes, i pocs anys després més enllà de les seues cases en feren un fum, un pont per a unir el poble amb el poliesportiu (abans s’havia de fer un recorregut més extens), l’auditori...
En aquella època no es construïa gens, i ara, tan sols han obert un carrer, fet un parc i prolongat el passeig on, durant un fum d’anys locals i forasters han treballat, una fàbrica de lleixiu, fa ja molts anys que va tancar, ni tan sols ho he conegut, l’estat en què es trobava era penós.
I a l’altra banda del poble han fet una xicoteta urbanització, on abans anaven a parar els mobles vells dels veïns de la zona, un grandíssim descampat, cinc anys han tardat en fer-ho.
Però ara tenim premsa mensual local, després en parlaré, i en l’últim mes vaig poder llegir que ja s’ha aprovat el nou PGOU, fet amb “la col·laboració del poble”, ja vorem que ix d’ací.

Canviant de tema, al meu poble el 96% parlen valencià, òbviament, abans de la immigració (encara que no n’han vingut massa, tan sols sud-americans i romanesos, i alguna família d’anglesos, però res més, tan sols europeus i americans, ja m’enteneu) n’érem més.
Per tant, perquè a la web del poble, a l’apartat de valencià, no hi ha res? perquè s’ha editat i repartit “la Premsa de Rafelcofer” mig en valencià, i per l’altra part en castellà? Si diueu per a esta gent, quan va a comprar a la carnisseria, al quiosc, al forn, a la botigueta de de tot o al bar,com se’ls adrecen? En valencià!

D’ací és el campió de lletra menuda, En Vicent González i Peiró, qui va escriure el Pare Nostre en un gra d’arròs (de veritat!) ara a sa casa hi ha la Caixa Rural.
Recorde un dia, estant dinant a un japonés, mon pare em va contar qui era també coferer, el General Frasquet, el carrer d’aquell restaurant duia el seu nom, este senyor ha sigut o és general de l’armada naval a Cadis (o una cosa semblant) no l’he vist mai, però supose que deu ser ja major.
També tenim museu (què s’havieu pensat?) perquè a la Muntanya de la Creu va haver un assentament iber. Esta és una de les dos muntanyes que tenim, l’altra és la de l’Ermita de Sant Miquel, o la Muntanyeta de Sant Miquel, com solem dir tots, esta és menys alta i té una coveta (que no pots entrar si no tens set anys), la Cova de la Mamella, així es dia quan jo anava a l’escola, la degue posar algun xiquet, ja saps, és una d’eixes paraules que quan eres menut et fan riure moltíssim.
L’altra amés de l’assentament, té un clavill enorme, com a conseqüència de construir-la per a què passara l’autopista. Segur que d’ací a tres anys torna a eixir Rafelcofer a la televisió, esta vegada perquè s’ha partit d’autopista pel clavill.

Segons diu qui no és d’ací, tenim una xicoteta característica lingüística, que l’han anat adoptant tot aquell qui sovint està amb nosaltres, la terminació de la primera persona del singular en c, per exemple vullc, portec, tornec...
I una frase que es diu amb freqüència per ací, és d’ací, eres més burro que Tacó, no sé perquè es diu, però Tacó és un home que viu al principi del meu carrer.

Rafelcofer també és coneguda per la seua pirotècnia, de tradició familiar i 50 anys d’experiència. L’any passat dispararen en Falles a València, l’última vegada que dispararen fou l’any en què explotà la fàbrica, en maig del 2000, moriren 13 persones, ja havia ocorregut altres voltes, ho recorde com si fos ahir, estàvem a classe, i justament des d’aquelles finestres es veia perfectament la pirotècnia, el fum semblava un cervell enorme, el soroll es sentí fins i tot a Xeraco (a 20 quilòmetres). La pirotècnia és de la família d’un amic, i els oncles i mare d’un altre també hi treballaven. Hi hagueren molts desperfectes, ens enviaren al poliesportiu, recorde anar en cotxe amb les finestres abaixades, hi havia perill d’una altra explosió, vingué Serafín Castellano i a l’endemà no hi hagué escola. Els oncles del meu amic havien mort i sa mare estava a l’hospital, l’altre res, ja havia tingut prou pobret: son pare morí abans que ell nasquera en una altra explosió, i el seu avi molts més anys enrere també. El poble es va plenar de premsa, ràdio i televisió: TV3, Canal 9, TVE, Tele5, Antena 3; totes.
Fins passar molts dies no tornà res a la normalitat, per això aquella disparada era tan especial, mig Rafelcofer va anar: perfecte.

Hi ha qui diu que les cases del C/ Major (el de l’església, per si li interessa a algú) són les més boniques de les rodalies, són modernistes, no ho sé, entenc poc d’arquitectura.

Canviant de tema, allà pel 25 d’Abril, Sva-ters feren un concert, i a l’endemà despertàrem amb una pintada nazi no pintada exactament, rascades a una paret amb pedretes, la Casa de la Cultura, tot això en...basc.
Suposem saber qui ha sigut, justament u que duia una estelada dibuixada en una carpeta farà dos anys. Amb això ha quedat clar, no? Té l’ESO de xorra.
Per a la vostra tranquilitat, també hi ha de nacionalistes, més antigues, també una del CUP i una a favor del PHN.
Parlant de nacionalistes, farà 2 anys una colla de dolçainers va tocar la Muixeranga quan va eixir el sant de l’església en festes, i dies després tothom(qui sabia ben poc) comentava que havien tocar l’himne de Catalunya.
I el més graciós, setmanes després la posaren de sintonia per al bando. Ara en tenim una d’El Botifarra.

Malgrat ser un poble amb no massa habitants, podriem dir que hi ha dos barriades: el poble i el Raval(et).

I totes dues tenen festes, les del poble són a primeries de juliol, les del Ravalet en agost, i amés també celebrem Sant Antoni i Sant Vicent en els seus respectius carrers, i també el 9 d’Octubre.

Bé, ací acaba esta visita a Rafelcofer, encara que ens han faltat molts carrers i places. Espere que us haja agradat i que si voleu, ens visiteu. Moltes gràcies per haver llegit estes línies, espere que no se t’hagen fet gens pesades.
Acabe amb una frase de Buskant, adaptada. Estic orgullós(a) de ser coferer(a).
“Vine a Rafelcofer, si no tens res a fer”

Dignitat catalana

2008-01-24T17:23:00.000+01:00

Quan arribem a aquests extrems,en què la justícia no és justa,en què la veritat no és veritat, en què les lleis no són lleis. Quan els qui tenen el poder són els delinqüents,quan els qui dirigeixen només menteixen,quan tot és fosc i l’única claror porta per nom “Llibertat”.Quan estem en democràcia, però no podem expressar-nos,quan si volem tranquil•litat hem d’abaixar el cap i no queixar-nos,quan exigim justícia i els nostres drets...On ens podem adreçar? A la generalitat? A algun partit polític? A la justícia, a la policia?Doncs no. Els qui volem els nostres drets hem d’unir-nos,mobilitzar-nos, manifestar-nos, ajudar-nos.Què vol dir, en democràcia, llibertat d’expressió? Si penseu que vol dir que tenim el dret a defensar les nostres idees aneu errats.Només volen que els votem i que els donem més poder.Però, qui ens dóna suport a nosaltres? He estat acusat per defensar la meua llengua.Uns diuen que he comès un acte terrorista, uns altres volenque em detinguin, altres donen ordres de registre per entrar en casa meva, altres em confisquen l’ordinador, m’acusen i m’amenacen.Altres filtren notícies falses als diaris per penjar-se medalles,altres diuen que m’han denunciat tres empreses per demanar-losque etiquetin en català.Quan als catalans ens acusen de ser catalans i estimar el nostre país,quan la justícia creu preferent detenir un català que ajudaruna dona que els havia demanat protecció i que ara ja es morta,crec convenient que ens ajuntem tots i defensem ben alt els nostres drets.No parem fins que tot el país estigui en català.Per què la Generalitat aprova una llei i no l’aplica?Per què jo, un nen de catorze anys, he de fer la feina dels polítics?L’únic que n’he tret han estat disgustos i problemes per fer la seva feina.Ells, en canvi, guanyen diners i fan veure que no en saben res.Per què apugen la benzina, si necessiten diners pel dèficit sanitari? No seria més lògic que multessin les empreses per no etiquetar en català? Com que ells no prenen mesures, les hem de prendre nosaltres.Hi ha gent amb capacitat per fer-ho? Si voleu que us digui la veritat, jo no puc ni sé com fer-ho.Salut a tots i gràcies per el vostre suport. Portem lluny aquest cas, que Europa vegi que Espanya, després de la dictadura,continua prohibint la llibertat d’expressió i moltes altres llibertats.Una Espanya que diu terroristes a tots aquells que no pensen com ella.

Aquest és un fragment d'Èric i l'Exèrcit del Fènix

Este xiquet,de tan sols 14 anys, va estar acusat per voler viure en català.

La llengua, una arma

2008-01-22T18:24:00.000+01:00

En els últims mesos o anys la llengua, sobretot la seua unitat, s’ha convertit en una arma política que no dubten en aprofitar la majoria de partits: el senyor Camps ens diu que el català i el valencià són llengües diferents i “todo ello hablando en un perfecto castellano”; Unión valenciana afirma el mateix.

Algunes persones que defensen aquestes idees acusen als nacionalistes pensant que les idees que defenem només les comparteixen “quatre gats”, i sempre acaben dient la mateixa “i per què han de dir que som catalans”.

La història ens demostra que hem compartit molt amb Catalunya, tenim una llengua, una història i una cultura comuna. Immersors, i no de manera voluntària, en l’idea “d’Espanya, només portem un pocs anys ". Aquesta idea d’Espanya ha estat duta fins a l’extrem de la seua concepció de “una, grande i libre”. Però és una, perqueè ells volen, ja que ens obliguen a ser presoners lligats amb blaves cadenes. Grande ja no, per sort la majoria de territoris que s’havien conquerit de manera tan agressiva han aconseguit ja alliberar-se (no obstant encara en queden). I pel que fa a libre, no ho crec ja que ens estan obligant a continuar dins d’aquesta farsa anomenada Espanya.

Se’ns han imposat a més uns símbols, no propis.

Per sort encara hi ha gent que no oblida l’incomparable bellesa d’una senyera onejant al cim de qualsevol de les nostres muntanyes com ho fa als nostres cors. Encara hi ha gent que no resta indiferent al escoltar l’harmoniós so de la muixeranga tocada per les nostres dolçaines i els nostres tabals. Aquestes dolçaines i aquests tabals no són res més que això, el so de la terra que batega als nostres cors. Esperem que el so arribe algun dia a sonar lliure com qualsevol au.

Potser només som uns somiadors, però que seria la vida sense somnis i sense aspiracions?. Només passaria el temps de la manera més ensopida possible.

Els nacionalistes o independentistes (com preferiu) desitgem que els nostres fills i totes les persones que estimem puguen viure en un país millor, un país sense injustícies, un país plenament lliure on ningú del seu propi país es burle d’ells d’amagat quan parlen la seua llengua o els diga que no els entenen, un país que viu en harmonia amb la natura. Per que com molts han dit, “qui perd els orígens perd la identitat” i qui per la llengua perd el 99 % o més de la seua cultura, del seu passat, de la seua història, d’ell mateix.

Aprenem dels germans grans

2008-01-19T11:34:00.000+01:00

Hola.
Arran de l(a inesperada)’ acceptació de Sometimes Scotland seems País Valencià i País Valencià meets Scotland, compartisc esta notícia amb vosaltres què, reconec que no està de rabiosa actualitat però, ja he dit que lamente no poder publicar més d’un post per setmana, els estudis m’han furtat més hores de les que esperava en els últims temps, repetisc: ho lamente. Però ara torne a estar “ de secà”, o això crec, i supose que recuperaré allò que, o bé no ho he pogut publicar,o encara no ha passat...

Posem-nos en matèria, recordareu el pla Ibarretxe d’Euskal Herria( o Euskadi, o País Basc, com vulgues), de farà cinc anys (perdoneu esta poca precisió) i el proper, si a Espanya li apanya, clar. I també de la futura “consulta” a Catalunya l’any 2014, coincidint amb els seus tres-cents.
Després de conèixer el cas d’Éire, tot és possible, nothing is impossible, ha sigut un revulsiu d’esperança des què el vaig conèixer, us el conte.
Quan Irlanda s'independitzà del Regne Unit, la majoria de la població no era pas independentista. El que passà és que la situació de caos era gran, vorejant la guerra civil, i els independentistes del Sinn Féin (Nosaltres Sols en gaèl·lic) eren la institució més sòlida que hi quedava. Per una altra banda el lobby irlandès als EUA assolí que els wilsonians demòcrates donaren suport als independentistes i Washington pressionà a Londres. Aleshores obriren un procés com el del Pla Ibarretxe: Irlanda passà a constituir-se en "Estat lliure" (associat) al Regne Unit, i als pocs anys en República independent. Això sí: van perdre Irlanda del Nord, on la majoria descendien de colons escocesos i eren reialistes i probritànics. A més, Irlanda quasi havia perdut la llengua, i ara és l’única llengua oficial a Éire.
Per tant, força!A Espanya constantment hi ha crisi.

Bé, Catalunya ja s’ha posat en marxa, Carod fa pocs dies va estar a Edimburg, no per a anar al Jenners, sinó per a parlar amb el president escocés al voltant del referèndum.

I nosaltres? Una altra volta que ens han deixat de banda, i ja són innumerables les voltes que hem deixat fer, fa poc amb la signatura per que pogueren jugar les seleccions basca, catalana i gallega. La gallega! I això que la gallega és del nostre grup de nacionalistes sense força, del grup on asseguts, veem com els altres avancen i avancen i nosaltres estem estancats. Però estem asseguts al nostre seient, un seient incòmode, però molt còmode per a quasi tots els nostres veïns, per ells, pels pocs que som sense ells, ens quedem asseguts, ara no hi ha culs inquiets, encara que res tenim, res podem perdre més, ens hem d’alçar més, res ens diferència dels bascs, irlandesos, catalans,etc odiem esta cadira!! Malgrat ser difícil, hem de predicar.
Dia rere dia veem com es desfan de nosaltres, el valencià, l’especulació, periòdicament som menys els que podem vore tv3.
A Catalunya o Euskal Herria és normal vore cotxes amb els adhesius del ruc o de l’ovella, a qui porta un bou li tiren pedres.
Ací tiren pedres (quasi literalment) a qui porta alguna cosa que no siga el bou.
Tot és tant diferent.

Sempre esperant un present que no aplega, sempre oblidant un passat negligent.

Ignorància...

2008-01-13T19:57:00.000+01:00

Us reproduïsc un text que fa uns mesos vaig trobar a E-notícies.
L’ha escrit Sergi Fidalgo, que pel que he llegit és un català, que si en lloc de ser català, fóra valencià, seria militant d’Unió Valenciana o de Coalició Valenciana.
He llegit moltes publicacions seues, fan riure, sap ben poc, però parla de tot, però com esta que vaig trobar allà pel mes de juliol, res.
Joanot Martorell i Ausiàs March eren de Manchester.
Exclusiva mundial! Puc demostrar, gràcies a un text inèdit que vaig descobrir al fons de la capsa d'un Big Mac que em van servir a un Mc Donald's de Londres, que Joanot Martorell i Ausiàs March eren de Manchester i van escriure totes les seves obres en anglès. Els malvats catalans, per a intentar demostrar la unitat dels Països Catalans, van apropiar-se d'aquests dos literats aprofitant que les seves famílies van emigrar a terres valencianes per a dedicar-se al cultiu de taronges i llimones, i un avantpassat d'Eliseu Climent es va dedicar a traduir tots els seus llibres al català, per a recolzar les seves postures annexionistes.
L'Acadèmia de la Cultura i el Folklore de la Verge de les Falles recolza la meva tesi, que demostra que ni Martorell ni March van escriure una paraula en català. El Govern de Francisco Camps està a punt de concedir-me, merescudament, la Gran Ordre del Llaç Blau, la màxima distinció de la Generalitat Valenciana, que, a més, està dotada amb una col.lecció de llibres que recull el pensament de Vicente González Lizondo.
TEXT TRET DE http://www.e-noticies.com/opinions/joanot-martorell-i-ausi%E0s-march-eren-de-manchester-25501.html
Vaja, tota la vida sent de la Safor,i que haja de vindre un català a dir-me tot açò... que a més són coses sense trellat! Estava ben inspirat aquell dia, sens dubte. Fins fa pocs minuts estava llegint un llibre sobre Joanot, Les cendres del cavaller, de l’alcoià Silvestre Vilaplana. Per no allargar-ho massa, sí, Joanot va estar a Anglaterra dues vegades, però inclús sumant-les , no apleguen a l’any i mig. També vaig poder llegir un text de Joan, on referint-se a Calixt III, papa Borja, dia: La seua família, com la meua, tenia els orígens a Gandia. A Gandia, s’està fent investigacions, per saber si algú de la seua família va treballar a l’Ermita de Martorell, que està a una zona que ha patit un PGOU, però l’han deixat.
I Ausiàs... vaja, ho lamente però la informació que sobre ell tinc, no està relacionada amb açò, i per tant és inútil que l’aporte. Però és senyoriu del seu poble, Beniarjó, on bé l’estimen.
Els vaig contar açò que ara us estic contant a gent de Beniarjó, i encara riuen. Només açò.
Lamente haver tardat tant en publicar, he estat enfeinada, però ja tinc noves publicacions per compartir amb vosaltres.

2008, any Jaume I

2008-01-03T18:20:00.000+01:00

Ara que estem deixant el 2007, millor dit, ja l’hem deixat,és moment de fer balanç. Sí,ho sent, tothom ho està fent, però..ànim, tan sols és una vegada a l’any.

Pensant-ho bé, cada any té el seu recordatori a algun fet mitjanament transcendental per a algú d’algun lloc remot, cada any és diferent, pensen alguns.
Sí, enguany també és un d’eixos, enguany fa 800 anys que a Montpeller va nàixer el rei-conqueridor, Jaume I.
I vaja! Comparant-ho amb el 2010 (crec recordar) que a Gandia es celebrarà el natalici del naixement de Sant Francesc de Borja- patró de Gandia- em sap a poc, o a res. Comparem!
A Gandia per Fires tots els anys fan un mercadet renaixentista a les proximitats del Palau- ambientació borgista, vaja-; es fan teatres on els Borja són els protagonistes, Gandia es vist de festa, dues setmanes on teatre, fira, mercadets, animacions de carrer i concerts es barregen, quan algun càrrec polític visita la ciutat tot fa recordar que allà va viure Sant Francesc, ja s’han demanat subvencions al govern central per a poder costejar la gran festa que viurà Gandia tot és poc, estan de festa, estan orgullosos del seu patró i li dediquen les seues festes; al lloc més cèntric de la ciutat hi ha un monument d’ell amb la seua família (una xicoteta crítica: a Gandia hi ha monument a Ausiàs March, que era de la comarca, però ni Joanot Martorell ni Joan Roís de Corella en tenen, i això que ells sí són de Gandia, per a quan un monument a tots dos, Orengo?)

(La foto és del monument que Jaume I té a una plaça de Palma, allà l'estimen més...)Anem a l’any Jaume I, sé que molts se n’haureu assabentat gràcies a estes línies. Cada any, arreu del país hi ha una sèrie d’actes per a demostrar que almenys un dia a l’any som valencians: la processó i l’entrega de premis (enguany un dels “afortunats” ha estat el rei) a València per exemple,on si ho estàs mirant per Campsnal 9, voràs un riu de gent amb senyeres (amb blau), i en arribar al monument que a València té el rei-conqueridor(res comparat amb el del Cid, sí som espanyols) comencen amb l’homenatge i després, el himne regional -per ofrenaaaaar...- i per a acomiadar-se, l’himne espanyol, obvi, per tal d’obrir boca per al 12, i després a casa, que ja és hora de dinar!
A les ciutats homenatge i un passacarrer, no fer-ho provocaria un allau de critiques.
Als pobles és pitjor, una cercavila o ni això –tot depén de qui mane-.

Sí, està clar que ha plogut molt -massa-, hem estudiat el nostre naixement com a poble i la nostra mort (potser anunciada), ara intentem tornar a nàixer; una mena de Renaixença light, però som pocs, molt pocs. Però a Irlanda també eren pocs,però la dura situació política sumat a què el grup nacionalista era el més estable, dugueren a la independència. Per altra banda, el gaèlic, estava quasi perdut, i ara,res queda d’això, és l’única llengua oficial a Éire.
Mai he oblidat una frase que em va dir un (gran) professor d’història a propòsit del nostre nacionalisme: dels valencians fes el que vulgues, dels aragonesos el que pugues i dels catalans el que et deixen fer(comte-duc d’Olivars)
Era, ho torne a dir, una mort avançada. Ara, res ha canviat massa, sobretot comparant-nos amb alguns veïns, com Catalunya o Euskal Herria, per exemple o Galícia, inclús. Amb l’acord que aprovaren fa ben poc a propòsit dels partits de Nadal entre països mediocres i les autonomies de l’Estat espanyol -menys la valenciana, clar-.

Vaja! Pot ser he sigut un poc pessimista, vaig a contradir-me ara: crec que el 2008 serà un gran any, tothom coneix les meues afinitats amb el 8. Sé que no és bo fer-se expectatives, les eleccions són un bon exemple, però estic segura que aquest, serà un gran any. No us anima pensar en el 2008?

Ho sent, deixe açò ací, tenia un munt d’idees, però el món canvia en un segon, i ho acaba de fer, acabe de rebre una notícia gens grata, i no em trobe amb ganes de continuar. Us deixe amb unes línies que tenia escrites d’abans.

Reconec que estic impacient per vore amb què ens sorprenen estos del Consell.
Serà...un nou parc temàtic? Sense èxit clar,però que importa això?
Ens deixaran sense cadenes de televisió deixant-nos tan sols amb Ca(mps)nal 9(a mode de NODO)?No, per favor! Suïcidi col·lectiu,ja!
O potser la candidatura per als Jocs Olímpics d’Hivern? Ah no! No tenim neu! I dubte que en Fredes...
Aleshores...Que serà? Que serà? Fem recompte: tenim l’America’s Camps, mundial de motociclisme, campionat de vela a Alacant, també el mundial d’atletisme, per tant què és? Ah sí! Me n’oblidava de la Fòrmula 1 (com ho he pogut fer?)
Està clar, és això...amics, Montmeló està molt bé, continuaré anant, i des d’on tampoc es veu gens malament saps d’on és? Des de tv3.
Bé, sé que se us ha “apegat” la tonaeta del que serà, que serà? Us deixe que acabeu esta cançoneta d’infantesa.

Enhorabona Jaume.
Enhorabona valencian(iste)s.

PD: En valencià, front al que tots pensem, no existeix felicitats, cal dir enhorabona. Ni tampoc aniversari, s’ha de dir natalici. Tenim paraula!

Sometimes Scotland seems País Valencià

2008-01-02T17:10:00.000+01:00

Hola a tots i totes, seguint amb el procés d’agermanament Escòcia-PV, ara vaig a presentar-vos Escòcia.
Anem al 2007, l’any en què tot començà o acabà, depén, per la nostra banda res que no sàpigues, i a Escòcia s’aprovà l’Acta d’Unió entre anglesos i escocesos, amb la qual els anglesos podien comerciar amb els seus productes de manera gratuïta.
Anant un poc abans, ja sabeu que a Escòcia van regnar diverses dinasties, una de les menys nombroses i més famoses, són els Bruce.
Tornem a l’actualitat, realment, Escòcia és un país i nosaltres tan sols un projecte.
Potser, esteu pensant que no hi ha res més a dir, després de les últimes línies però son más los lazos que nos unen que los que nos separan: Escòcia no és un país exactament, si em permeteu el símil, la Gran Bretanya té una mena de repartiment federal amb reina, difícil d’entendre potser. A Escòcia hi ha parlament i president, però el que s’aprova a Londres va a missa, Blair, per exemple, és escocés.
Just enfront del parlament, hi ha una tenda d’articles monàrquics, on es pot trobar qualsevol cosa de la casa reial, això equivaldria a... una tenda d’articles feixista, ací.
També tenen llengua, el gaèlic o escocés, vaig poder llegir dos paraules, i semblaven mossàrab.
De coses típiques, allà tenen el kilt (o falda escocesa) compost per falda, camisa blanca, xaleco, calcetins alts, sabates i una bossa de mà damunt de la falda per a fer pes i evitar esglais.
El vestit de dona és igual, però la falda un poc més curta. Contra el que molts penseu, tan sols se’l posen el Dia d’Escòcia, per gener, i alguns també per a casar-se.
I gastronomia, tenen els huggis, que no vaig a dir-vos de què està fet, però si aneu, proveu-ho!
Amb esta publicació, intente que ens llevem d’allò d’Anglaterra quan parlem de tots, són països totalment distints!!
També tenen nacionalistes, però molt moderats, les seues pintades les fan amb guix, i ho fan en anglés, me’n vaig trobar algunes d’elles, com la de End rules London i Scottish isn’t british.
I la que més em va agradar, és una adhesiu que em servirà per a acomiadar-me:
Keep Edinburgh tidy, throw your rubbish
when you visit England

País Valencià meets Scotland

2007-12-28T15:44:00.000+01:00

Davant la insistència d’amics i ..., lectors en definitiva, que demanaven una nova publicació, m’he decidit a fer-ho: parlaré d’Escòcia amb relació al PV.

(Us comente, la primera foto és amb una gallega i una catalana: nacionalistes les tres)Reconec que al principi va ser difícil, anava amb esperança de trobar un fum de valencians, però n’ érem 3 i tan sols jo valencianoparlant.
Primer repte: parlar castellà -ai las!- mai havia mantingut una conversa de més de...4 paraules en la llengua invasora... se m’aventura un repte difícil.
Primera nit: la mala –o bona- sort em va dur a dormir amb dos xiques -el repte havia començat- afortunadament després de parlar amb una d’elles, vaig notar un ben marcat accent català -eureka!- ràpidament vaig canviar de llengua. Amb l’altra, per contra, no vaig tenir tanta sort, era de per allà on va nàixer el castellà: Lleó. La pobra va haver de suportar llargues converses en català(/valencià) sobre valencianisme/catalanisme; la primera -i l’última, supose- volta que veig el nacionalisme antiespanyol imposar-se a l’espanyolisme!
Es féu de dia, cansades: després d’haver estat parlant àmpliament la nit anterior de “les nostres cases”, ens muntàrem en un tren que ens duria a Edimburg, per cert el mateix tren que constantment JK Rowling feia servir quan vivia a Edimburg, eren altres temps. En aquell tren passàrem unes llargues cinc hores, vaig haver de seure amb un madrileny, el problemeta lingüístic ens impedia parlar, per tant llegia. Aquell trajecte em feia recordar certa novel·la de Mira, on una jove viatjava de Londres fins a Edimburg. Aquell viatge, amenitzat pel so de dolçaina de l’Ipod d’un tarragoní no vaig poder reconèixer les cançons, Obrint Pas, probablement.
Aplegàrem a Escòcia, allà vaig compartir habitació amb dos little chinese, només instal·lar-me em proposaren que anàrem a l’habitació per tal de conèixer-nos. Ja a l’habitació em pregaren que les ensenyara unes paraules de spanish i elles farien el mateix amb el xinés,ho férem.
M’ensenyaren un fum de paraules de les quals tan sols recorde nihao. Escoltar-me en català feia somriure a les meues germanes, no sé perquè.

Recorde un dia, anant cap al centre tota sola amb el bus, hi havia una senyora que duia una samarreta negra (la recorde com si fóra ahir) amb lletres: United Colors of Benidorm em féu riure, era una d’estes dones que al P. Valencià fan por –no estic a casa- vaig pensar. Sense pensar-ho vaig dir-li allò de: visc prop de Benidorm allà a València, ella em respongué allò tant típic de beaches. Recorde que aquell dia la ciutat estava tenyida de blaugrana, el Barça jugava eixa nit, no quedaven entrades.

A Edimburg hi ha una famosa platja, Portobello, em recordà a les nostres platges, molt bruta. Només vore-la vaig pensar Portobello non è bello...

Cert dia que visitàrem la National Gallery of Scotland, vaig estar parlant amb una italiana en la llengua d’esta, i em preguntà si era italiana –sóc valenciana- vaig aclarir-li.
-Valenza...Perche ricordo Valenza? -es preguntà en veu alta.
-Dov’è? In Spagnia?
- Sí- li vaig respondre, resignadament.
- L’America’s Cup questo anno- va recordar.
Llàstima, pensava que diria Sorolla, el papa Alexandre VI, els Moros, el Regne de València, Calatrava o alguna cosa semblant, ni tan sols les Falles ni el VCF.

Els dies passaven al temps que millorava el meu castellà (i anglés) i bevent suc de taronja (de pot) -a València tenim moltes taronges- dia cada dia, m’alegrava els matins.
Un amic un dia em digué que hi havia suc de taronja valenciana al M&S.
-De pot- vaig dir-li.
Malgrat això en vaig comprar: -és del bo!- vaig dir, al mateix temps que tots es quedaven amb cara de...tartan. Des d’aquell dia en comprà tots els dies, tot quedava a casa.La prova, dalt.

Vaja! Estic recordant les dificultats a l’hora de llegir els mail que enviava quan el temps m’ho permetia, sense accents ni dièresi ni apòstrof.

Recorde haver sentit parlar a un grup de valencianes parlant valencià, em vaig sorprendre i vaig anar a parlar amb elles, ens abraçàrem i “férem festa”. També vaig coincidir amb un català que estant al meeting point i el potser el lloc més famós d’Edimburg, l’Scott monument, es va traure la seua estrelada, i se la penjà al coll, no donàvem crèdit! Parlàrem amb ell, i quedàrem amb el seu grupet. Recorde les cares dels meus madrilenys...

Recorde certes converses, on em deien que un tarragoní tenia raó, el valencià és el català mal parlat: em deien. I ho dia una gallega,que ni tan sols parlava gallec i dubte que haja sentit vàries varietats de català per poder traure cap conclusió, tan sols em quedava atacar-la, veient com està l’assumpte a sa casa...no m’atreviria a atacar tan alegrement...
I pel que fa al tarragoní... poques coses s’han de prendre seriosament d’una persona que presumeix de polsera de JERC (per a qui no ho sàpiga, Joventuts d’ERC) i que amb els amics, també de Tarragona, no parla català, el seu,el perfecte. Recorde que només feia que recordar-me que ens governava un govern popular, que Catalunya es bastava sola, sense nosaltres res seria diferent (ja sabeu perquè odie el nacionalisme català?). Estos debats sempre concloïen quan li recorda que la música que escoltava era majoritàriament...valenciana i que el binomi Països Catalans li’l devia a Joan Fuster: valencià també.
Al crit de: “Aquest ve amb nosaltres perquè País Valencià és Països Catalans” es mostrà com a nacionalista (les seues primeres paraules en català, per cert) al mateix temps com a un personatge escèptic.

Per tal d’oblidar a este, vaig a amenitzar-vos les següents línies amb un madrileny, sí madrileny, però este no és com tots: és bona gent,l’aprecie molt!
Recorde, quan el vaig conèixer, duia una samarreta de Berlín, parlàrem llarga estona de ciutats arreu del món. Després parlàrem de nosaltres, d’on érem, concretament. Recorde el seu somrís en saber què era valenciana. N’havia estat moltes voltes, el típic madrileny, vaja. I us he de dir que potser ara està llegint estes línies, amb certes dificultats, clar. Una forta abraçada, amo!A molts ja us he parlat d’ell moltes voltes, no podia faltar.
Vol ser arquitecte,i en serà un fantàstic, n’estic segura. I el que més em sorprengué d’ell (i el seu encant)era que es sap la vida de Calatrava, l’adora. M’encantava quan es plenava la boca literalment imitant el valencià (mai deixava de dir “xe”). En els seus constants viatges descobrí l’orxata, se la bevia per a dinar, fins i tot!
Un grup d’amics anàrem al mític Loch Ness, pel camí férem la Conferència sobre l’orxata, es respirava més valencianisme que el propi 9/10! Dies després menjàrem fartons,que havia dut jo des de València,volaren només obrir-los!
Per a un treball, Luca (xiques, Luca!) em preguntà sobre gastronomia espanyola, en tenia un “paella”, li vaig renegar molt, i finalment allò pareixia una llista més ben bé valenciana, i quan ho exposà, ho havia traduït tot,feia goig escoltar allò de rice alone (arròs a banda) little donkey (burret),etc. Luca, ti voglio bene!
Per tal de finalitzar, us contaré una última història, Edimburg també va semblar Alcoi allà per l’abril, sí, de veres amb desfilades incloses, i també una ciutat més on es fa el Correllengua.
No podia faltar la Batalla d’Almansa, en vàries llengües.
Recordant tot açò i més que no us he contat, em pregunte si vaig anar fora, o em vaig quedar al PV.
La frase d’esta ocasió, és un frase que feia sovint per allà:
END RULES LONDON/MADRID!

Malgrat la boira,cal caminar

2007-12-17T16:49:00.000+01:00

Cada dia el nostre país em té més i més sorpresa,no el reconec...
Després dels successos anuals de cada manifestació d’allà pel 25 d’Abril, 9 d’Octubre o siga el dia que siga,potser els d’enguany han estat més forts del que ens tenen acostumats els...que no pensen com nosaltres.
La total impunitat per part del Govern valencià dels actes de terrorisme de carrer com la bomba a la seu del Bloc, el passat 9 d’Octubre,o les constants pintades a la casa d’en Joan Fuster,GTV o quasi totes –per no dir totes- els Casals Jaume I arreu del PV, per tal de fer-ho de manera resumida.
Més volts(100, aproximadament) per a España 2000 a les passades eleccions que per a l’Entesa (EU).
Allò ocorregut a l’últim Correllengua de Gandia...
Però pot ser el que més sorpresa em té és, són, els cassos dels dos nacionalistes a Mislata, tant el de Santi Collado com el de l’altra jove,de la qual desconec, malauradament, el seu nom. Ambdós han estat víctimes d’atacs de caire feixista, a la jove, per exemple, li van tapar el cap i agredir mentre passejava amb el seu gos durant la matinada de la festa de la Constitució inclús va haver d’estar uns dies ingressada a un hospital els autors de les agressions són un grup de joves del poble (15 o 20), que ja han sigut reconeguts i... NO jutjats, ja que no són bastant violents per a ser qualificat de grup d’ultradreta, malgrat haver pegar a nacionalistes i insultat a immigrants, recollia fa uns dies Levante.
Fa uns dies em passaren un enllaç de la web http://www.valencianisme.com on hi havia un text escrit per esta jove contant les seues sensacions durant l’atac les seues darreres línies em posaven la pell de gallina.
Això sense pensar en els joves universitaris que es veuen obligats a tornar a casa corrents els més afortunats ocasionalment, altres diàriament.
Este text conclou ací, escriure més seria crear pànic, i no està entre els meus interessos crear-ne.
Pot ser us resulta incomprensible,després de les anteriors línies, però vaig llegir a un llibre de Mira, que davant la seua pregunta: Perquè és tan difícil ser nacionalista al País Valencià? Jordi Pujol responia: El nacionalisme valencià no pot caminar, per què tan sols té una cama esquerra, no en té de dreta, està coixa, en necessita una dreta per a poder caminar.
És ben difícil pensar que eixa cama dreta que tant necessitem per a caminar, és aquella que fa pintades a seus dels partits polítics i agredeixen...en llenguatge de carrer,són com xiquets. Serà difícil,ara per ara estem condemnats a ser coixos...
Cap agressió sense resposta

Elegia a TV3

2007-12-15T16:00:00.000+01:00

Dissabte, huit del matí: els que em coneixeu bé, sabeu que acostume a alçar-me matí.
L’alegria m’envaeix- ja acaba la setmana- pense a tothora. -Què ha tingut d’especial o desafortunada esta setmana?-Pensareu; alguns se m’haureu avançat i haureu pensat en l’esprint final de la Primera Avaluació, apunt de concloure (per fi!), que tants mals de cap ens ha donat durant estos llargs tres mesos; altres, en vore allò del mal de cap, haureu recordat el mal de cap que m’ha acompanyat en la recta final d’esta setmana, vosaltres també estareu errant, malgrat que han sigut dos causes de pes, esta setmana.

Un conjunt d’infortunis ocorreguts al llarg de l’any han dut a l’acomiadament de molts alacantins- en quant a província,no de ciutat- de la, per molts estimada però per a més odiada, TV3, més coneguda com a “la catalana”.

Eixa catalana que entrava a la llar dels alacantins de bon matí, dinava i sopava tots els dies, i se n’anava a dormir a l’hora que ho feien els alacantins.
Eixa catalana que, contràriament a “la valenciana” no menyspreava la nostra llengua, sinó què (i recordant un cartell d’una promotora lingüística que vaig poder vore a una botiga a Palma (de Mallorca, s’entén)) estaven “oberts a la llengua”.

Recorde, de menuda, un dia que mon pare estava mirant l’esventada cadena, mon pare: seguidor de TV3 i més encara de les pel·lícules. Recorde que quan feren el tall per a la publicitat, em vaig quedar bocabadada, MAI havia vist un anunci en allò que ací s’anomena valencià.

Recorde les retransmissions de Fòrmula 1 de la TV3 –vaja! Però si també “són” de Schumacher!- vaig pensar. Per cert, molt millors que les de T5.

Recorde amics d’infantesa seguidors del Club Súper 3 o del Barça, pot ser esta gent està llegint estes línies...ho lamente per vosaltres, sobretot.

Recorde, una mena de reunió a la qual vaig assistir enguany, allà pel 25/4, parlàrem de la TV3, era el moment en què anaven a interrompre les emissions de la TV3 a tot el País Valencià.
Un bon amic estava assegut al meu costat i davant la impossibilitat i l’escepticisme del nostre futur, em digué “les tres paraules”, eixes 3 paraules que estàs pensant, eixes 3 paraules unides per una preposició,eixes tres paraules que, de segur, heu sentit un munt de vegades esta setmana. Les tres paraules.

Recorde la meua infantesa, un record d’infantesa:diria l’Ovidi, al poble de la meua àvia paterna, (que casualment és de per allà on ja no la tenen) a la gent d’allà dalt o baix, depén de com es mire, mirant-la amb normalitat, era la cadena que havien vist tota la vida,amb ella es mantenien al dia,compraven allò que allí s’anunciava, es vestien en funció de l’oratge que allà es predeia (esta mai s’enganya! : recorde haver sentit dir a la meua besàvia)
No cal que diga que tot açò em resulta ben trist(ja m’heu vist tota la setmana...) malgrat no ser jo una seguidora incondicional d’esta cadena.

Els meus darrers records, em duen al passat dilluns, recorde haver llegit, com de costum, la versió electrònica d’alguns periòdics. Els meus pitjors presagis s’havien complit- ai las!- en visitar el primer d’aquests periòdics, a la primera plana ho posava, ho havien fet amb nocturnitat i traïdoria, car recorde haver rebut alguns mails per a congregar el major nombre de gent possible a la Carrasqueta, ràpidament vaig informar a les meues amistats,malgrat no eixir-me les paraules...seguidament, vaig visitar la resta de periòdics, era veritat...un xicotet grup d’amics de l’Alcoià i del Comtat m’ho contrastaren... i se’m vingueren al cap les tres paraules. Aquell matí havia estat parlant de la remota possibilitat del tancament!

Esta notícia s’està allargant més del que pensava,la notícia ho mereix.
Només em queda, ens queda, l’acomiadament, i el consol...som afortunats!a casa nostra encara es veu! Malgrat ser legal, van a tallar-nos-la també. Com fan política alguns, oi?
M’acomiade de vosaltres dient-vos que a la “valenciana” no han dit res i que a la web dels de les tres paraules, dien que han tallat les emissions “por incumplir la legalidad ordenada por un juez”.
I rectificant d’allò que vaig dir en passar les eleccions: La bona notícia és que ja no poden fotre’ns més,ja no els queda res. RECTIFIQUE!

Crec recordar que Hitler també fou triat a les eleccions, en dos legislatures, no...?

“Un poble que l’ofeguen i que no el mataran(Ovidi Montllor)”

El perquè de Joannota Martorell.

2007-12-14T20:53:00.000+01:00

Hola,esta és la meua primera publicació,i se m'ocorren algunes preguntes al respecte, que supose conforme passen els mesos, tindré les respostes:
-Serà el meu com un d'eixos blogs visitats per un munt de gent?
-Seré capaç de mantindre'l actualitzat amb totes aquelles notícies que considere dignes de comentar?
De manera resumida vindrien a ser estes dos, no sempre s'ha de ser escèptic, ara no convé fer-ho tan llarg,car tan sols és una xicoteta presentació,una presa de contacte amb el món dels blogs.
La idea de tot este embolic,se m'ha ocorregut el matí d'un dia ben gelat de desembre com aquest, mentre escrivia unes línies sobre el tema de la setmana: El tancament de la TV3 a la Carrasqueta.
Ha estat una bona idea, encara què he de confessar que no ha estat del tot meua,sinó d'un amic, que a l'hora que escrivia unes línies sobre el tema abans nomentat,i que ben prompte comentaré,m'ha dit "t'hauries d'anomenar Anna Martorell" i...m'he sorprés,no entenia que volia dir-me...però ràpidament he pensat amb un dels més il·lustres,
saforencs, no convé llevar mèrits al també magnífic Ausiàs nomentant el més il·lustre saforenc al seu cunyat, Joanot Martorell.

M'ha paregut una grat joc de paraules,ràpidament he pensat que aquest mot l'hauria d'emprar d'alguna manera, però...com?I he tornat al món escèptic que m'envaeïx...
He recordat que alguna gent em considera una assagista inclús hi ha qui estima la meua visió del món,cosa que no acabe d'entendre massa ben bé,i he pensat en fer-los un xicotet regal, ara que la televisió ens recorda dia si,corregeïsc, moment si, moment també que ja aplega el nadal, i com cada any, ens hem tornat a trobar en este atzucac que s'allargarà fins a crear-ne una eixida el proper set de gener, a aquells que no siguen consumistes,ho lamente per vosaltres,però..açò no ha fet més que començar...!

Tornant al tema autèntic d'aquestes línies, en les properes notícies parlaré d'allò que més m'interessa;era de lògica que moltes línies seran destinades,malauradament, als atacs contra la nostra llengua,tant de bo m'enganye!,així com tot allò relacionat amb el País Valencià,mai dos paraules són tan boniques com estes dos juntes,veritat?

Bé,tan sols això,ací acaben estes primeres línies,espere que us "haguen enganxat" o que simplement el visiteu per la nostra amistat...tant se val!

Gràcies per visitar-lo,espere que ho faces sovint!
Una abraçada ben forta,Anna.