divendres, 28 de desembre del 2007

País Valencià meets Scotland

Davant la insistència d’amics i ..., lectors en definitiva, que demanaven una nova publicació, m’he decidit a fer-ho: parlaré d’Escòcia amb relació al PV.

(Us comente, la primera foto és amb una gallega i una catalana: nacionalistes les tres)Reconec que al principi va ser difícil, anava amb esperança de trobar un fum de valencians, però n’ érem 3 i tan sols jo valencianoparlant.
Primer repte: parlar castellà -ai las!- mai havia mantingut una conversa de més de...4 paraules en la llengua invasora... se m’aventura un repte difícil.
Primera nit: la mala –o bona- sort em va dur a dormir amb dos xiques -el repte havia començat- afortunadament després de parlar amb una d’elles, vaig notar un ben marcat accent català -eureka!- ràpidament vaig canviar de llengua. Amb l’altra, per contra, no vaig tenir tanta sort, era de per allà on va nàixer el castellà: Lleó. La pobra va haver de suportar llargues converses en català(/valencià) sobre valencianisme/catalanisme; la primera -i l’última, supose- volta que veig el nacionalisme antiespanyol imposar-se a l’espanyolisme!
Es féu de dia, cansades: després d’haver estat parlant àmpliament la nit anterior de “les nostres cases”, ens muntàrem en un tren que ens duria a Edimburg, per cert el mateix tren que constantment JK Rowling feia servir quan vivia a Edimburg, eren altres temps. En aquell tren passàrem unes llargues cinc hores, vaig haver de seure amb un madrileny, el problemeta lingüístic ens impedia parlar, per tant llegia. Aquell trajecte em feia recordar certa novel·la de Mira, on una jove viatjava de Londres fins a Edimburg. Aquell viatge, amenitzat pel so de dolçaina de l’Ipod d’un tarragoní no vaig poder reconèixer les cançons, Obrint Pas, probablement.
Aplegàrem a Escòcia, allà vaig compartir habitació amb dos little chinese, només instal·lar-me em proposaren que anàrem a l’habitació per tal de conèixer-nos. Ja a l’habitació em pregaren que les ensenyara unes paraules de spanish i elles farien el mateix amb el xinés,ho férem.
M’ensenyaren un fum de paraules de les quals tan sols recorde nihao. Escoltar-me en català feia somriure a les meues germanes, no sé perquè.

Recorde un dia, anant cap al centre tota sola amb el bus, hi havia una senyora que duia una samarreta negra (la recorde com si fóra ahir) amb lletres: United Colors of Benidorm em féu riure, era una d’estes dones que al P. Valencià fan por –no estic a casa- vaig pensar. Sense pensar-ho vaig dir-li allò de: visc prop de Benidorm allà a València, ella em respongué allò tant típic de beaches. Recorde que aquell dia la ciutat estava tenyida de blaugrana, el Barça jugava eixa nit, no quedaven entrades.

A Edimburg hi ha una famosa platja, Portobello, em recordà a les nostres platges, molt bruta. Només vore-la vaig pensar Portobello non è bello...


Cert dia que visitàrem la National Gallery of Scotland, vaig estar parlant amb una italiana en la llengua d’esta, i em preguntà si era italiana –sóc valenciana- vaig aclarir-li.
-Valenza...Perche ricordo Valenza? -es preguntà en veu alta.
-Dov’è? In Spagnia?
- Sí- li vaig respondre, resignadament.
- L’America’s Cup questo anno- va recordar.
Llàstima, pensava que diria Sorolla, el papa Alexandre VI, els Moros, el Regne de València, Calatrava o alguna cosa semblant, ni tan sols les Falles ni el VCF.

Els dies passaven al temps que millorava el meu castellà (i anglés) i bevent suc de taronja (de pot) -a València tenim moltes taronges- dia cada dia, m’alegrava els matins.
Un amic un dia em digué que hi havia suc de taronja valenciana al M&S.
-De pot- vaig dir-li.
Malgrat això en vaig comprar: -és del bo!- vaig dir, al mateix temps que tots es quedaven amb cara de...tartan. Des d’aquell dia en comprà tots els dies, tot quedava a casa.La prova, dalt.

Vaja! Estic recordant les dificultats a l’hora de llegir els mail que enviava quan el temps m’ho permetia, sense accents ni dièresi ni apòstrof.

Recorde haver sentit parlar a un grup de valencianes parlant valencià, em vaig sorprendre i vaig anar a parlar amb elles, ens abraçàrem i “férem festa”. També vaig coincidir amb un català que estant al meeting point i el potser el lloc més famós d’Edimburg, l’Scott monument, es va traure la seua estrelada, i se la penjà al coll, no donàvem crèdit! Parlàrem amb ell, i quedàrem amb el seu grupet. Recorde les cares dels meus madrilenys...

Recorde certes converses, on em deien que un tarragoní tenia raó, el valencià és el català mal parlat: em deien. I ho dia una gallega,que ni tan sols parlava gallec i dubte que haja sentit vàries varietats de català per poder traure cap conclusió, tan sols em quedava atacar-la, veient com està l’assumpte a sa casa...no m’atreviria a atacar tan alegrement...
I pel que fa al tarragoní... poques coses s’han de prendre seriosament d’una persona que presumeix de polsera de JERC (per a qui no ho sàpiga, Joventuts d’ERC) i que amb els amics, també de Tarragona, no parla català, el seu,el perfecte. Recorde que només feia que recordar-me que ens governava un govern popular, que Catalunya es bastava sola, sense nosaltres res seria diferent (ja sabeu perquè odie el nacionalisme català?). Estos debats sempre concloïen quan li recorda que la música que escoltava era majoritàriament...valenciana i que el binomi Països Catalans li’l devia a Joan Fuster: valencià també.
Al crit de: “Aquest ve amb nosaltres perquè País Valencià és Països Catalans” es mostrà com a nacionalista (les seues primeres paraules en català, per cert) al mateix temps com a un personatge escèptic.

Per tal d’oblidar a este, vaig a amenitzar-vos les següents línies amb un madrileny, sí madrileny, però este no és com tots: és bona gent,l’aprecie molt!
Recorde, quan el vaig conèixer, duia una samarreta de Berlín, parlàrem llarga estona de ciutats arreu del món. Després parlàrem de nosaltres, d’on érem, concretament. Recorde el seu somrís en saber què era valenciana. N’havia estat moltes voltes, el típic madrileny, vaja. I us he de dir que potser ara està llegint estes línies, amb certes dificultats, clar. Una forta abraçada, amo!A molts ja us he parlat d’ell moltes voltes, no podia faltar.
Vol ser arquitecte,i en serà un fantàstic, n’estic segura. I el que més em sorprengué d’ell (i el seu encant)era que es sap la vida de Calatrava, l’adora. M’encantava quan es plenava la boca literalment imitant el valencià (mai deixava de dir “xe”). En els seus constants viatges descobrí l’orxata, se la bevia per a dinar, fins i tot!
Un grup d’amics anàrem al mític Loch Ness, pel camí férem la Conferència sobre l’orxata, es respirava més valencianisme que el propi 9/10! Dies després menjàrem fartons,que havia dut jo des de València,volaren només obrir-los!
Per a un treball, Luca (xiques, Luca!) em preguntà sobre gastronomia espanyola, en tenia un “paella”, li vaig renegar molt, i finalment allò pareixia una llista més ben bé valenciana, i quan ho exposà, ho havia traduït tot,feia goig escoltar allò de rice alone (arròs a banda) little donkey (burret),etc. Luca, ti voglio bene!
Per tal de finalitzar, us contaré una última història, Edimburg també va semblar Alcoi allà per l’abril, sí, de veres amb desfilades incloses, i també una ciutat més on es fa el Correllengua.
No podia faltar la Batalla d’Almansa, en vàries llengües.
Recordant tot açò i més que no us he contat, em pregunte si vaig anar fora, o em vaig quedar al PV.
La frase d’esta ocasió, és un frase que feia sovint per allà:
END RULES LONDON/MADRID!

dilluns, 17 de desembre del 2007

Malgrat la boira,cal caminar

Cada dia el nostre país em té més i més sorpresa,no el reconec...
Després dels successos anuals de cada manifestació d’allà pel 25 d’Abril, 9 d’Octubre o siga el dia que siga,potser els d’enguany han estat més forts del que ens tenen acostumats els...que no pensen com nosaltres.
La total impunitat per part del Govern valencià dels actes de terrorisme de carrer com la bomba a la seu del Bloc, el passat 9 d’Octubre,o les constants pintades a la casa d’en Joan Fuster,GTV o quasi totes –per no dir totes- els Casals Jaume I arreu del PV, per tal de fer-ho de manera resumida.
Més volts(100, aproximadament) per a España 2000 a les passades eleccions que per a l’Entesa (EU).
Allò ocorregut a l’últim Correllengua de Gandia...
Però pot ser el que més sorpresa em té és, són, els cassos dels dos nacionalistes a Mislata, tant el de Santi Collado com el de l’altra jove,de la qual desconec, malauradament, el seu nom. Ambdós han estat víctimes d’atacs de caire feixista, a la jove, per exemple, li van tapar el cap i agredir mentre passejava amb el seu gos durant la matinada de la festa de la Constitució inclús va haver d’estar uns dies ingressada a un hospital els autors de les agressions són un grup de joves del poble (15 o 20), que ja han sigut reconeguts i... NO jutjats, ja que no són bastant violents per a ser qualificat de grup d’ultradreta, malgrat haver pegar a nacionalistes i insultat a immigrants, recollia fa uns dies Levante.
Fa uns dies em passaren un enllaç de la web http://www.valencianisme.com on hi havia un text escrit per esta jove contant les seues sensacions durant l’atac les seues darreres línies em posaven la pell de gallina.
Això sense pensar en els joves universitaris que es veuen obligats a tornar a casa corrents els més afortunats ocasionalment, altres diàriament.
Este text conclou ací, escriure més seria crear pànic, i no està entre els meus interessos crear-ne.
Pot ser us resulta incomprensible,després de les anteriors línies, però vaig llegir a un llibre de Mira, que davant la seua pregunta: Perquè és tan difícil ser nacionalista al País Valencià? Jordi Pujol responia: El nacionalisme valencià no pot caminar, per què tan sols té una cama esquerra, no en té de dreta, està coixa, en necessita una dreta per a poder caminar.
És ben difícil pensar que eixa cama dreta que tant necessitem per a caminar, és aquella que fa pintades a seus dels partits polítics i agredeixen...en llenguatge de carrer,són com xiquets. Serà difícil,ara per ara estem condemnats a ser coixos...
Cap agressió sense resposta

dissabte, 15 de desembre del 2007

Elegia a TV3


Dissabte, huit del matí: els que em coneixeu bé, sabeu que acostume a alçar-me matí.
L’alegria m’envaeix- ja acaba la setmana- pense a tothora. -Què ha tingut d’especial o desafortunada esta setmana?-Pensareu; alguns se m’haureu avançat i haureu pensat en l’esprint final de la Primera Avaluació, apunt de concloure (per fi!), que tants mals de cap ens ha donat durant estos llargs tres mesos; altres, en vore allò del mal de cap, haureu recordat el mal de cap que m’ha acompanyat en la recta final d’esta setmana, vosaltres també estareu errant, malgrat que han sigut dos causes de pes, esta setmana.

Un conjunt d’infortunis ocorreguts al llarg de l’any han dut a l’acomiadament de molts alacantins- en quant a província,no de ciutat- de la, per molts estimada però per a més odiada, TV3, més coneguda com a “la catalana”.

Eixa catalana que entrava a la llar dels alacantins de bon matí, dinava i sopava tots els dies, i se n’anava a dormir a l’hora que ho feien els alacantins.
Eixa catalana que, contràriament a “la valenciana” no menyspreava la nostra llengua, sinó què (i recordant un cartell d’una promotora lingüística que vaig poder vore a una botiga a Palma (de Mallorca, s’entén)) estaven “oberts a la llengua”.

Recorde, de menuda, un dia que mon pare estava mirant l’esventada cadena, mon pare: seguidor de TV3 i més encara de les pel·lícules. Recorde que quan feren el tall per a la publicitat, em vaig quedar bocabadada, MAI havia vist un anunci en allò que ací s’anomena valencià.

Recorde les retransmissions de Fòrmula 1 de la TV3 –vaja! Però si també “són” de Schumacher!- vaig pensar. Per cert, molt millors que les de T5.

Recorde amics d’infantesa seguidors del Club Súper 3 o del Barça, pot ser esta gent està llegint estes línies...ho lamente per vosaltres, sobretot.

Recorde, una mena de reunió a la qual vaig assistir enguany, allà pel 25/4, parlàrem de la TV3, era el moment en què anaven a interrompre les emissions de la TV3 a tot el País Valencià.
Un bon amic estava assegut al meu costat i davant la impossibilitat i l’escepticisme del nostre futur, em digué “les tres paraules”, eixes 3 paraules que estàs pensant, eixes 3 paraules unides per una preposició,eixes tres paraules que, de segur, heu sentit un munt de vegades esta setmana. Les tres paraules.

Recorde la meua infantesa, un record d’infantesa:diria l’Ovidi, al poble de la meua àvia paterna, (que casualment és de per allà on ja no la tenen) a la gent d’allà dalt o baix, depén de com es mire, mirant-la amb normalitat, era la cadena que havien vist tota la vida,amb ella es mantenien al dia,compraven allò que allí s’anunciava, es vestien en funció de l’oratge que allà es predeia (esta mai s’enganya! : recorde haver sentit dir a la meua besàvia)
No cal que diga que tot açò em resulta ben trist(ja m’heu vist tota la setmana...) malgrat no ser jo una seguidora incondicional d’esta cadena.

Els meus darrers records, em duen al passat dilluns, recorde haver llegit, com de costum, la versió electrònica d’alguns periòdics. Els meus pitjors presagis s’havien complit- ai las!- en visitar el primer d’aquests periòdics, a la primera plana ho posava, ho havien fet amb nocturnitat i traïdoria, car recorde haver rebut alguns mails per a congregar el major nombre de gent possible a la Carrasqueta, ràpidament vaig informar a les meues amistats,malgrat no eixir-me les paraules...seguidament, vaig visitar la resta de periòdics, era veritat...un xicotet grup d’amics de l’Alcoià i del Comtat m’ho contrastaren... i se’m vingueren al cap les tres paraules. Aquell matí havia estat parlant de la remota possibilitat del tancament!

Esta notícia s’està allargant més del que pensava,la notícia ho mereix.
Només em queda, ens queda, l’acomiadament, i el consol...som afortunats!a casa nostra encara es veu! Malgrat ser legal, van a tallar-nos-la també. Com fan política alguns, oi?
M’acomiade de vosaltres dient-vos que a la “valenciana” no han dit res i que a la web dels de les tres paraules, dien que han tallat les emissions “por incumplir la legalidad ordenada por un juez”.
I rectificant d’allò que vaig dir en passar les eleccions: La bona notícia és que ja no poden fotre’ns més,ja no els queda res. RECTIFIQUE!

Crec recordar que Hitler també fou triat a les eleccions, en dos legislatures, no...?


“Un poble que l’ofeguen i que no el mataran(Ovidi Montllor)”

divendres, 14 de desembre del 2007

El perquè de Joannota Martorell.

Hola,esta és la meua primera publicació,i se m'ocorren algunes preguntes al respecte, que supose conforme passen els mesos, tindré les respostes:
-Serà el meu com un d'eixos blogs visitats per un munt de gent?
-Seré capaç de mantindre'l actualitzat amb totes aquelles notícies que considere dignes de comentar?
De manera resumida vindrien a ser estes dos, no sempre s'ha de ser escèptic, ara no convé fer-ho tan llarg,car tan sols és una xicoteta presentació,una presa de contacte amb el món dels blogs.
La idea de tot este embolic,se m'ha ocorregut el matí d'un dia ben gelat de desembre com aquest, mentre escrivia unes línies sobre el tema de la setmana: El tancament de la TV3 a la Carrasqueta.
Ha estat una bona idea, encara què he de confessar que no ha estat del tot meua,sinó d'un amic, que a l'hora que escrivia unes línies sobre el tema abans nomentat,i que ben prompte comentaré,m'ha dit "t'hauries d'anomenar Anna Martorell" i...m'he sorprés,no entenia que volia dir-me...però ràpidament he pensat amb un dels més il·lustres,
saforencs, no convé llevar mèrits al també magnífic Ausiàs nomentant el més il·lustre saforenc al seu cunyat, Joanot Martorell.

M'ha paregut una grat joc de paraules,ràpidament he pensat que aquest mot l'hauria d'emprar d'alguna manera, però...com?I he tornat al món escèptic que m'envaeïx...
He recordat que alguna gent em considera una assagista inclús hi ha qui estima la meua visió del món,cosa que no acabe d'entendre massa ben bé,i he pensat en fer-los un xicotet regal, ara que la televisió ens recorda dia si,corregeïsc, moment si, moment també que ja aplega el nadal, i com cada any, ens hem tornat a trobar en este atzucac que s'allargarà fins a crear-ne una eixida el proper set de gener, a aquells que no siguen consumistes,ho lamente per vosaltres,però..açò no ha fet més que començar...!

Tornant al tema autèntic d'aquestes línies, en les properes notícies parlaré d'allò que més m'interessa;era de lògica que moltes línies seran destinades,malauradament, als atacs contra la nostra llengua,tant de bo m'enganye!,així com tot allò relacionat amb el País Valencià,mai dos paraules són tan boniques com estes dos juntes,veritat?

Bé,tan sols això,ací acaben estes primeres línies,espere que us "haguen enganxat" o que simplement el visiteu per la nostra amistat...tant se val!

Gràcies per visitar-lo,espere que ho faces sovint!
Una abraçada ben forta,Anna.