Post mortem

Ahir, en obrir el méssenger em botava una finestreta en què un amic, Xavi, em preguntava quan faria un post nou i “en condicions”. Vaig contestar-li que quan arribara alguna cosa que tractar i em retornara l’interés.
Ja han arribat els exàmens a segon de batxillerat, és evident, i el pitjor de tot és que venen per quedar-se. Els caps de setmana passen entre deures, estudiades i activitats extraescolars (em pregunte si puc continuar gastant eixe terme a estes altures). I quan no, ahí estan els Joves, Josep o Jordi manant faeneta(^^). En conclusió, no tenim temps.

Hui m’he proposat fer un post que parle de l’institut. No repetiré allò de “Font de Mora dimissió”, però ahí queda.

Des que vaig deixar de creure en Déu- “l’estàndard”, el del Ràtzinguer, eixe de re...- he tingut la necessitat de trobar-ne un altre. No és que haja sigut massa beata en la vida anterior, res d’això. Simplement he considerat Déu com una mena de full de ruta el qual havia de ser seguit amb perseverança i alhora aquest també protegia hom quan, intentant seguir el full de ruta i pujar algun escaló, les coses no anaven com s’esperava.
Tot això sense pensar en el Déu d’abans, sinó en el “projecte de Déu” que buscava. Potser mite seria la paraula més adient. Deixem-ho en mite.
Ara puc dir que he tingut un mite durant poc més d’un any. I era el professor de llatí. Sempre que he parlat d’ell l’he definit com la persona més intel•ligent que he conegut. Encara ho és i potser sempre ho siga, quasi segur. Els companys de classe també compatixen l’opinió amb els seus “Paco, tu saps molt, no?” o “ Per què saps tant, Paco?”.
El seu currículum es completa amb més de dos carreres, entre les quals hi ha dret i filologia clàssica. Altrament, és capaç de contestar qualsevol pregunta per difícil que siga i de la temàtica que siga. De llengües en sap moltes (català, castellà, grec clàssic i modern, llatí, francés, italià, alemany, anglés...), i amb un domini més que considerable. Era tal el seu coneixement que li preguntàvem dubtes d’altres assignatures, en lloc de fer-ho al professor pertinent, sobre tot de grec, però això serà un altre dia. A més, la manera en què ho explica dóna gust d’escoltar-lo, més d’una volta li he fet alguna pregunta referent al valencià (o català, com sempre diu ell) i m’ha dut llibres per fonamentar les seues explicacions o el portàtil, des d’on entrava a DCVB. Domina el català bàrbarament, és capaç d’explicar coses del més remot indret dels Països Catalans, accepció que gasta bastant- no és de política, però. Vam arribar a plantejar si també havia estudiat catalana.
Però l’altre dia va quedar ben clar que no. El divendres. Ens contava que havia estat vivint a Atenes per aprendre grec modern i que vivia amb un alemany amb qui parlava en llatí perquè no havien trobat cap altra llengua per parlar.
Seguidament va dir que era la seua segona llengua més estimada i estudiada.
La primera, el castellà, la llengua que usava a tothora, en què parlava amb la seua dona, la predominant a la seua llibreria, la seua.
Vés a saber el per què d’este revés. La seua realitat lingüística no semblava evident, gens.

Sembla que ha salido rana.

...hui tenia examen de llatí.