diumenge, 15 de febrer del 2009

És fàcil i es diu eutanàsia.

L'eutanàsia és la paraula que significa"la bona mort" en grec. La concreció del dret universal a una mort tranquil·la, sense dolor, un adéu silenciós i calm, aquell que explicitem en les nostres últimes voluntats.L'eutanàsia no és un assassinat, tampoc és un suïcidi assistit, és la mort assistida quan no hi ha possibilitat de viure d'altra manera que com un ser inert, turmentat pel dolor inhumà que no podrà cessar.

Eluana, la xica italiana, s'ha convertit en el símbol de la intransigència de l'església catòlica que s'erigix no com a defensora de la vida sinó com a propietària de la vida aliena, la nova inquisició que en nom d'una moral ideològica condemnava el cos d'Eluana a continuar sent el d'una morta en vida condemnant, tot seguit els qui volien alliberar-la de la condemna.

El cas d'Eluana, 17 anys de viure sense viure, sense poder demanar morir dignament. Ens obliga a preguntar- nos qui tenia dret a demanar-li el final si ella no ho podia fer? els polítics, l'església, la gent que ni la coneixia ni l'estimava, ni patia amb i per ella? o les persones que l'estimaven, que li havien donat la vida, que eren amb ella cada dia durant dèsset anys, perduda l'esperança que durant molt de temps conservaren ? La seua família parlava per ella, era la veu de la seua última voluntat. Podem morir abans que el cicle de la vida haja arribat al final predicible, pot ser per voluntat pròpia, per voluntat d'altres o per un fet inesperat.Però quan som al final predicible del cicle vital el desitgem com una mort digna, natural o assistida, la que els grecs antics anomenarien eutanàsia, la bona i bella mort. La mort que no temem, que obri o tanca una porta.
La que, segons Ovidi, ens fa prendre'ns unes vacances.

3 comentaris:

Josepska ha dit...

l'església pot dir lo que vulga, però tota la vida qui ha estat al cap davant de les guerres a sigut ella. Decidint quan llevar-li la vida als pobles i quan no. A l'igual que tenen com a grans persones a polítics que han provocat guerres estúpides i quan han vulgut han girat la careta.
Així, que ni els polítics ni l'església tenen res a dir, s'agarren als drets humans quan els passa per les pilotes. Tots mut!! I que cada un decidisca lo que vol.

Rosella ha dit...

preciós el text!

per cert, em confesse seguidora del teu post. Vinga, no et canses d'escriure.

Rosella

PERE BLOG ha dit...

Estic clarament a favor del dret que una mateixa persona ha de tindre del seu propi cos,tant en aspectes físics com de polèmics tals com la vida i la mort.

Des del context de que aquella persona sofreix una malaltia incurable degenerativa, coma irreversible etc que condiciona la seva vida fins a tal punt de que el dolor i la vida quotidiana es converteixin en un caos apocalíptic de sofriment, en aquets casos la persona ha de pogué decidir el dret lliure de dir prou a aquest sofriment.

Per altra banda hi ha els conceptes morals i/o ideològics tals com la religió, i determinats moviments de diferents ideologies i creences que no esmentaré.

Des de el meu punt de vista aquetes persones han de ser lliures d’expressar el rebuig a l’eutanàsia, considerant-la una pràctica segons ells errònia.
El que no poden fer es crispar l’opinió publica i posar traves a aquestos processos, que haurien de quedar en mans de la família i amb una supervisió medica laica i qualificada.

Veien les imatges d’activistes gent diversa etc abraonant-se a l’ambulància que la traslladava les manifestacions en contra, en general la crispació son símptoma de fins on aquests referents ideològics i religiosos han calat en la gent, la majoria incapaços d’entendre el patiment d’una família i aferrar-se als seus ideals o principis que no comparteixo.

I per acabar i breument es preocupant la intervenció política del govern en un tema com aquest.

Salut!