diumenge, 25 de gener del 2009

Iniciativa no complix amb la iniciativa

Esta és la primera vegada que a Jo, Annota Martorell es parla de política – fora de denunciar situacions incòmodes que només es perceben quan la raó juga de defensa en este partit de futbol que és la política al País, poques voltes- mai potser- pot jugar de davantera tot i que encara no he sabut per què. Els que tenim un blog el fem servir com a acusació particular d’este judici que mai no ix- tot i saber-ho de bestreta- del desplegament lineal que el tema que proposes suposa tot esperant que la resta de la gent, sempre bessons ideològics, que l’han llegit ens recolzen mitjançant comentaris per no sentir-nos sols en l’odi que ens aflora radicalment. Per primera vegada florix un post que no vol suposar una denúncia,de primera hora l’he considerat una renúncia, després de més d’un any des de l’inici d’este camí que es veu ara per ara més fort que mai i percep un rerefons ferm i puixant i no en constant estat de dispersió. Inicie un nou cicle. Que dóna per finit l’anterior, després de llevar-me la bena que m’obstaculitzava la visió i comprovar que l’espill amb què m’havia entestat en mirar no era del tot fidedigne sinó que amagava un entrebanc que em resulta rotundament impossible d’entendre per què no ha estat resolt i passar tot seguit a ser transparent i fidel al que s’intenta transmetre.

Quan Iniciativa del Poble Valencià va nàixer fa grosso modo un any la vaig concebre com a transgressora, fresca!, i la vaig considerar la força que el País necessitava. Va nàixer en mi un sentiment de pertinença que vaig anar refermant quan van caure en les meues mans cada ç, à, è i ò dels seus documents que vaig fer propis. Em vaig mostrar activa dins de les meues possibilitats i vaig intentar estar tan en contacte com vaig poder amb Ignasi, Mónica i Mireia. Però el seu interés poques vegades era el que- al meu parer- mereixia. Alhora veia com els meus bessons ideològics formaven part d’un altre projecte comú en tots ells. Després d’intentar-m’ho tots ells fer vore vaig accedir a detindre’m a pensar farà cosa d’un mes si més no i vaig vore com l’odi que sentia envers el BLOC no era atés a cap raó i anava minvant fins ser inexistent en els darrers temps.
El concepte de projecte país que tinc, imperativament fonamentat en la llengua – tot i que sempre serà cooficial amb el castellà per no haver rebut pobladors catalans tot el nostre territori durant el procés de Repoblació- seguida de la cultura i la història, que molt bé figura al document polític de Joves amb Iniciativa, va jugar la segona part.

Cite textualment:
TENIM INICIATIVA VALENCIANISTA perquè defensem el dret a l’autodeterminació dels pobles. El País Valencia forma part d’una realitat nacional compartida amb la resta de territoris de parla catalana. Tenim una cultura i una llengua pròpies que cal defensar des d’aquí, a l’Estat i a Europa. [...] El nostre marc de treball polític va més enllà del territori valencià, treballem conjuntament amb aquelles organitzacions amb qui compartim projecte amb especial atenció als territoris de parla catalana.”
I ha estat el no- compliment d’este requisit, el de defensa de la llengua, per part d’una de les redactants d’este document, amb una altra membre del partit, tot i ser –a priori- valencianoparlants, el que m'ha fet entrevore una realitat que desconeixia fins el moment, i tot seguit, fer vessar el got.

Potser tu que estàs davant d’estes línies em consideres una exagerada, en sóc conscient i no m’importa massa.
Ara és hora de fer una anàlisi al meu voltant. Però hi ha alguna cosa que m’obliga a detindre’m. Es tracta del ferm, actiu i consolidat projecte que ens ha oferit i oferirà passat el congrés el BLOC i el BLOC JOVE, on s’aglutinen- gens casualment- tots aquells que s’estimen el País i creuen que amb alguna cosa més que el no res poden fer renàixer de les brases el regne que fa 771 anys Jaume I va dotar amb una llengua, cultura i història pròpies tot i que més tard un tal Felip V i unes gens creïbles còpies s’han proposat- indignament- d’esborrar. No reconéixer-ho és un greu error que ara mateix no puc permetre’m.

dissabte, 17 de gener del 2009

Volíem un suc de taronja

---Hola, un café i un suc de taronja.
---¿Cómo?
---Un suc de taronja i un café.
---Será un zumo de naranja –posant émfasi en les paraules.
---És el que he dit: un suc de taronja.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---Jo parle català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
--- Si no m’entens, com és que em respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan hom diu açò -el recurs de la ignorància- és el moment de somriure i anar-se’n, ja hem guanyat. Jordi no se’n va anar perquè, tot i que el vaig obligar a anar-nos-en, ens va acabar servint el que demanàvem –la crisi, tot i la ideologia, impera pertot. El problema és que en el bar hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra ell. Primer ho va fer un home que hi havia al seu costat dient que “Estamos en España” i que tenia l’obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials ‘en sus comunidades’. Va respondre-li que estàvem a la Platja de Gandia i que parlant en valencià estava parlant la llengua local. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Gandia és l’espanyol, no el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de la Platja de Gandia és Playa de Gandía.

No hi ha dubte que va ser un suc molt accidentat, perquè la cambrera, buscant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, li deia que “hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación”. Naturalment, va haver de dir-li que l’única persona que no tenia educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, va dir: “Váyase usted a la mierda”. Per sort, els insults no fan ni fred ni calor. Tant verbals com escrits. Són l’expressió de la impotència. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient que teníem l’obligació de parlar en espanyol. Jordi, però, els va respondre que no, que no en tenia l’obligació perquè era al seu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els va recordar l’article 14 de la Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixement. Però no l’escoltava. També s’hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Una situació massa desagradable, perquè res no hauria passat si Jordi, en lloc de parlar en valencià, ho haguera fet en francés o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de ‘café au lait’ o ‘kaffee mit Milch’. Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seua pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra ell i el van considerar un negre insubmís. I tot per un simple suc de taronja. De fet, si va eixir-ne ben parat, tot i ser sis contra un, va ser per la serenitat que li donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el seu país i la seua llengua [els de Jordi, clar], però es defensava amb tant de convenciment que es van desconcertar.
Després d’ingerir el suc- que sumava patriotisme a la situació- pegant una volta, la situació feia fàstic. Joves creients en el déu GAV amb sons estranys i aliens a la boca- cacofonies!. Cap paraula en valencià, cap mostra que són valencians. A açò aspiràvem? La Gandia d’Ausiàs, Joanot i Roís està soterrada sota una capa grossíssima de mentides i vergonyes lingüístiques. De què va valdre el seu esforç? Cada vegada ser valencià implica menys. Et planteges el per què de tot, per què perdre el temps si l’esforç mai no el coneix ningú –qui sap si ho farà. I en eixe moment, escoltes algú parlar la teua llengua pel carrer i el cor et dóna un bot. Somrius. Molt. Com el millor moment de la infantesa. Tots ells fets en valencià. Este post homenatja a Jordi, va ensenyar-me que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

dissabte, 10 de gener del 2009

A les fosques.

En la llengua eyak, dedlé vol dir parlar. Ara la paraula està morta, perquè tu, Marie Smith Jones, eres l'única persona que podia usar-la, la darrera persona que parlava este idioma indígena americà. T'han soterrat a la gens menyspreable edat de 89 anys, i t'has endut els teus mots a la tomba. Fa temps, milers de persones vos comunicàveu en eyak; vivíeu en una regió que ocupava 500km de l acosta d'alaska i teníeu els vostres propis costums, creence, virtuts i defectes. De jove, Marie, dedjelaves amb tots els teus veïns.

Però us van imposar l'anglés, no vau transmetre l'idioma matern(tu tampoc als teus nou fills) i a poc a poc et vas anar quedant sola. Els últims 15 anys no tenies ningú amb qui enraonar del temps o de la vida en el teu idioma antic. Dieun que captaves la grandesa i la misèria de la situació. Fumaves compulsivament i insisties a conservar la memòria a través dels lingüístes. Això ha fet que de l'eyak un cas insòlit dels idiomes extingits, perquè tu has permés compilar-ne un diccionari prou complet.

De moment, tot serà cosa de museu, i no tinc clar si això serà millor o pitjor que l'oblit. El cas és que la ciència ha rescatat el teu eyak, que ha passat a formar part de la llista dels 20 o 30 idiomes que desapareixen tots els anys. La lliçó és clara per a qui vulga aprendre-la: ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és dedlejar o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.

dimecres, 31 de desembre del 2008

Zaplana i Telefònica

Ha estat molt curta la carrera com a "simple diputat" d' Eduardo Zaplana. Sembla que ser diputat no és el millor lloc per les persones que es dediquen a la política per enriquir-se, clar que entre el sou de diputat i el de delegat europeu de Telefònica hi ha una bona diferència (a TVE varen parlar d'un milió d'euros anual).

No sabem el que premia Telefònica si la seva trajectòria, política profundament marcada per la corrupció; des de la seva elecció com a alacalde de Benidorm, gràcies al vot de la trànsfuga socialista Maruja Sánchez, passant per Terra Mítica i el ministeri de treball, fins a la seva actuació com a portaveu del govern de Jose Maria Aznar en els atemptats de l'11M (la teoria de la conspiració.

O tal vegada Telefónica premia la seva gestió econòmica davant de la Generalitat Valenciana. En este sentit, actualment l'endeutament del govern valencià arriba fins els 13.314 milions d'euros, l'11,4% de seu PIB- es va doblar des que Zaplana va governar- amb la suspensió de pagament de Terra Mítica inclosa. Al Ministeri de treball Grimaldos resumeix el pas de Zaplana a un capítol que titula molt gràficament "A exprimir el Ministerio", per exemple la factura publicitària va passar de 931.000 euros en 2002 a 41,4 milions d'euros just abans de les eleccions del 2004. Com exemple només en "chuches", incloses galetes Quely, 5000 euros en un any.

Una altra possibilitat és que hagen contractat a Zaplana per la seua preparació acadèmica; començant pel batxillerat al col·legi Lope de Vega de Cartagena, conegut a aquella època com el "Lope de vagos" per la facilitat amb què aprovaven els "xiquets bé" que no mostraven massa interés pels estudis. Després va començar a estudiar dret a València, on va conèixer a Jaume Matas amb el que segueix vides paral·leles. Va acabar la carrera a la facultat de dret d'Alacant, que no tenia el llistó massa alt i on ja va arribar ben apadrinat. La seua carrera com lletrat va ser molt breu i poc brillant ja que ràpidament es va centrar en el seu objectiu principal que es poden resumir a aquesta frase:

-Le pides dos millones de pesetas o tres de lo que quieras...¿Eh? Lo que te dé y me das la mitad bajo mano.(Paraules literals de Zaplana gravades per la policia al cas Naseiro)

Este és el personatge que lloen alguns. Com és possible que una empresa pública privatitzada, contracte a tal persona?

Amb el currículum de Zaplana està clar que les connexions entre grans empreses (la majoria empreses públiques privatitzades) i ex- polítics no es fonamenten en la vàlua o preparació de les persones si no en els seus contactes amb el poder, les seues influències, els tractes de favor...
I després parlen de liberalisme, lliure competència, mercat... Tot mentida, seguim en un sistema oligàrquic, caciquil i monopolista. O no?




Que passeu un molt bon any!

dijous, 18 de desembre del 2008

Una nina encantadora

Resulta ser que fa uns anys va eixir una llengua feta al País Valencià que diu que té fam i que vol menjar. Va ser l'any 2006 quan uns fabricants de nines d'Onil (l'Alcoià) van pensar de fer una nina de drap que parlara en valencià. L'èxit va ser gran i han hagut d'augmentar la producció inicial de 1.000 nines. Actualment en fan 4.000 que es reparteixen al Principat i al País Valencià. A ses Illes se'n venen un 5%.

La nina té set frases diferents: demana que la pentinen, es queixa si li fan mal, diu que té son, demana anar a dormir, que se l'abracen, i es queixa quan està molt de temps a la mateixa posició.

El preu d'esta nina és de 35 euros. I es pot comprar online al web http://www.infoempresa.com.es/Juguetes/Fabricantes/6-29-0-1658-1.html

Nines Artesanals D'Onil.
Carrer Jaume I, núm.10 - 03430 Onil
Telèfon: 965 565 351; fax: 965 565 987.

Propagandisme o no, paga la pena fer-ho en esta ocasió. Tant de bo se'n venguen moltes més i altres empreses copien la iniciativa per l'èxit d'esta.
I tu, ja saps què regalar en estes festes?

diumenge, 7 de desembre del 2008

Gossos i gossera

Alguna volta s’heu detés a pensar com d’estranys són els noms que als nostres gossos posem? Jo sí, farà exactament tres minuts. I he arribat a la conclusió que els noms en qüestió són paraules rares, estranyíssimes! Que algú- o més d’un algú- un bon dia va inventar, un dia en què estava tan avorrit com jo fa ara quatre minuts i mitjançant una mescla de síl•labes va florir noms com ara Chucky, Whisky... els gossos valencians tenen una característica comuna: tenen noms anglesos (però fan Ciutadania en valencià- o en castellà, en el seu defecte). I els gossos no british tenen noms que recorden a persones: Mila, Blai, Marina, Gaspar. Així com tota classe de diminutius: Boleta, Blanquet, Moreta...

El moment en què et compres el gos- l’edat, s’entén- també influix: si eres xicotet (que sol ser així) li poses noms de paraules que veus a la tele, de pel•lícules o sèries sobre tot. A l’escola en teníem un que estava abandonat i el vam anomenar Titànic perquè la pel•li en qüestió era un boom. I els dels meus amics, Tobby, Rocky, Willy, Waldo- no pel pilotari, Salsitxa, Simba, Tula, Moreta, Marina, Milú, Fosca...També he observat que el binomi xiqueta i gossa convertix la gossa en Linda. La meua cocker també és un cas d’anglosaxònia canina, li diuen Nikita, i el que tenia la meua àvia, Dinki.
El que no sé és si hi ha algun Fabra o... Ripoll, Alperi millor! Què us sembla Fontdemó? I Costa? Definitivament Glòriamar (a Piles ja van pensar en ella quan obriren el restaurant). De gosses-Rita també me n’he trobat, però no sé si per “ella” o perquè sí. Per a posar estos noms has de ser fanàtic, pensant-ho bé.
Si algun dia trobes una Oltra (per Mónica), Mira (per Joan F.), Simó (per Isabel-Clara), Sicània (ho lamente, tens un nickname fantàstic!) o estrelada serà que me n’he comprat una i l’he perduda.

El gos pel qual he escrit les línies precedents és d’un amo fanàtic. A l’amo de Hitler el conec des de sempre, ja que hem anat junts a l’escola- en cursos diferents, això sí. Aquest sempre ha estat un alumne conflictiu, la majoria dels de la seua edat també ho són, dubte si pel contacte diari amb ell o per què. Els que érem més menuts que ell el temíem. Després va vindre l’institut, on va començar a fumar detot i a fer detot. Allà va protagonitzar de nombroses baralles, amb el cap d’estudis i la meitat del professorat que el tenia inclosos. Ho vaig comprovar quan compartírem parets, encara que va ser poques hores, perquè no tenia per costum passar per classe. I si ho feia, estava assegut en una cadira de les darreres files emprenyant el company que s’asseia davant seu.
En acabar eixe any s’ho va deixar- o potser durant el curs? Se’n va anar a treballar un any abans que ho poguera fer.

Però no l’hem de culpar per la seua conducta, perquè de casta le viene al galgo: el seu germanet serà com ell i ell és com el seu cosí- germà, dibuixant d’esvàstiques, el qual- paradoxalment- també du tatuatges, signe amb què marcaven els jueus.

Els seus amics no seran mai advocats ni parlaran en estàndard, tampoc. No sé si ell en fa d’esvàstiques o pintades, però en cas de fer-ne serà l’unic motiu pel que li ha valgut d’alguna cosa l’escola.

S’entén ja per què Ángela quan m’ha dit com li dien al gos ha continuat amb un “Anna, és de T****” el matí del dia de la Constitució. Concepte que encara déu ignorar el significat perquè es va quedar en segon d’ESO, curs en què això encara no es dóna.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Post mortem

Ahir, en obrir el méssenger em botava una finestreta en què un amic, Xavi, em preguntava quan faria un post nou i “en condicions”. Vaig contestar-li que quan arribara alguna cosa que tractar i em retornara l’interés.
Ja han arribat els exàmens a segon de batxillerat, és evident, i el pitjor de tot és que venen per quedar-se. Els caps de setmana passen entre deures, estudiades i activitats extraescolars (em pregunte si puc continuar gastant eixe terme a estes altures). I quan no, ahí estan els Joves, Josep o Jordi manant faeneta(^^). En conclusió, no tenim temps.

Hui m’he proposat fer un post que parle de l’institut. No repetiré allò de “Font de Mora dimissió”, però ahí queda.

Des que vaig deixar de creure en Déu- “l’estàndard”, el del Ràtzinguer, eixe de re...- he tingut la necessitat de trobar-ne un altre. No és que haja sigut massa beata en la vida anterior, res d’això. Simplement he considerat Déu com una mena de full de ruta el qual havia de ser seguit amb perseverança i alhora aquest també protegia hom quan, intentant seguir el full de ruta i pujar algun escaló, les coses no anaven com s’esperava.
Tot això sense pensar en el Déu d’abans, sinó en el “projecte de Déu” que buscava. Potser mite seria la paraula més adient. Deixem-ho en mite.
Ara puc dir que he tingut un mite durant poc més d’un any. I era el professor de llatí. Sempre que he parlat d’ell l’he definit com la persona més intel•ligent que he conegut. Encara ho és i potser sempre ho siga, quasi segur. Els companys de classe també compatixen l’opinió amb els seus “Paco, tu saps molt, no?” o “ Per què saps tant, Paco?”.
El seu currículum es completa amb més de dos carreres, entre les quals hi ha dret i filologia clàssica. Altrament, és capaç de contestar qualsevol pregunta per difícil que siga i de la temàtica que siga. De llengües en sap moltes (català, castellà, grec clàssic i modern, llatí, francés, italià, alemany, anglés...), i amb un domini més que considerable. Era tal el seu coneixement que li preguntàvem dubtes d’altres assignatures, en lloc de fer-ho al professor pertinent, sobre tot de grec, però això serà un altre dia. A més, la manera en què ho explica dóna gust d’escoltar-lo, més d’una volta li he fet alguna pregunta referent al valencià (o català, com sempre diu ell) i m’ha dut llibres per fonamentar les seues explicacions o el portàtil, des d’on entrava a DCVB. Domina el català bàrbarament, és capaç d’explicar coses del més remot indret dels Països Catalans, accepció que gasta bastant- no és de política, però. Vam arribar a plantejar si també havia estudiat catalana.
Però l’altre dia va quedar ben clar que no. El divendres. Ens contava que havia estat vivint a Atenes per aprendre grec modern i que vivia amb un alemany amb qui parlava en llatí perquè no havien trobat cap altra llengua per parlar.
Seguidament va dir que era la seua segona llengua més estimada i estudiada.
La primera, el castellà, la llengua que usava a tothora, en què parlava amb la seua dona, la predominant a la seua llibreria, la seua.
Vés a saber el per què d’este revés. La seua realitat lingüística no semblava evident, gens.

Sembla que ha salido rana.

...hui tenia examen de llatí.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

El Carxe és valencià

Fa uns dies, parlant amb uns murcians, va eixir el tema d'El Carxe, si era o no territori valencià.
Ells dien i redien que ni, perquè allí no s'impartia classes en valencià.
Jo els redia que ho era perquè les seues gent parlaven i parlen valencià, malgrat estar a prop de llocs on no s'hi parla, almenys majoritàriament.
La discussió no va arribar enlloc.
Desafortunadament tampoc no hi ha massa informació a Internet sobre açò

Des de la Viquipèdia es diu...
"El Carxe és una serra de 1.371 metres d'altura i que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental on es parla valencià de forma continuada des del segle XIX. També és el nom de la partida menys xicoteta d'aquesta zona. Té una superfície de 310 km2 i 697 habitants empadronats (2006).

LLENGUA

Gràcies a les investigacions sociolingüístiques dutes a terme per Pere Barnils i Antoni Girera, es creoneix per primera vegada la seua existència com a zona de parla catalana en la publicació el 1919 de "Dialectes Catalans", i el 1921 d'"El valencià", respectivament en el "Butlletí de Dialectologia Catalana VII". Posteriorment, Manuel Sanchis-Guarner analitzaria en profunditat les características dialectals pròpies. Malgrat que el valencià no té reconeixement oficial a la Regió de Múrcia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de valencià a Iecla, a petició del mateix Ajuntament."


A Arrels, Punt 2, es podia vore...


I a Ràdio 9, malgrat dir llengua valenciana, es podia escoltar...


Jo, per la meua part dic..

dijous, 16 d’octubre del 2008

El català i les drogues

Una associació d'immigrants colombians a les Balears difon una campanya de boicot als productes etiquetats en català, perquè consideren que el català aboca els joves colombians al consum de drogues.

L'Associació Colombia Unida a Balears (Asocolombia) ha iniciat una campanya de boicot als productes etiquetats i els establiments retolats en català a través d'un enviament massiu de correus electrònics signats pel president, José William Vega García, que arriba a vincular la immersió lingüística en català amb el consum de drogues.

Este catalanòfob, que ha mantingut vincles amb el Partit Popular i amb Pedro J. Ramírez, defensa a la campanya 'No compres si no entiendes' que els colombians residents a les Balears boicotegen els productes etiquetats en català. Aquesta seria una mesura contra el que Asocolombia considera un govern balear "dirigit pels nacionalistes xenòfobs d'Unió Mallorquina" . En declaracions posteriors a la distribució del comunicat, el president de l'associació ha assegurat que l'impuls del català a l'educació duia els joves colombians a entrar en el món de la droga. Segons Vega, la immersió lingüística fa que els joves colombians "no s'hi puguen integrar", fet que "provoca absentisme a les aules" i els aboca "al món de les drogues".

El comunicat, que ha estat rebutjat per la majoria d'entitats polítiques balears, així com per altres associacions d'immigrants, ha estat posteriorment matisat pels mateixos autors, assegurant que han estat "amenaçats per nacionalcatalanistes" i que la campanya "no pretén discriminar ningú".
Ara, la Direcció General de Política Lingüística estudiarà de quina manera pot oferir activitats lúdiques en català per als nouvinguts per tal que el coneixement de la llengua pròpia s'incremente.

Ara, mentre els pares dels joves colombians eviten que es droguen allunyant-los del català, els joves valencians usen el castellà per a dir haixix i cocaïna.

(Demane disculpeu per les nombroses faltes del comunicat i del correu, tant de bo els seus fills sàpiguen escriure millor que son pare...)