dilluns, 21 de juliol de 2008

On hi ha la conciència nacional?

Sovint m'he fet aquesta pregunta. Molta gent s'ho podrà haver preguntat també (no sóc gens enginyosa ni vull presumir d'això) veient com hem actuat els valencians, en aquestos 30 anys de democràcia. La "Batalla de València", perduda pels propis valencians, guanyada pels espanyolistes, que a banda de un país, ens furtaren un símbol, és la més visible i la que més ha calat en la empremta dels valencians, però també la "Batalla dels Valencians" que veiem dia a dia, dels que encara no hem abaixat el cap, i continuem parlant català com si fóra el més normal cada dia o sentint-nos orgullosos d'ésser valencians, malgrat les mirades agres, insults...

Aquestes "batalles" diàries, la manca de visibilitat político- social a nivell estatal i nacional de forces valencianes, la manca de suport entre la nostra pròpia gent i potser, la cinètica pròpia de la història actual, ha fet que no tinguem autoestima com a poble. Hom pot vore, com un basc defensa ser basc, de forma orgullosa, i també un català. Com no, els andalusos fan pinya quan algú insulta la seua terra, cosa que també fan els canaris. No parle de nacionalistes, no, parle del conjunt, en general. Insultar a un andalús o canari és ficar-se a la contra a la pràctica totalitat de la població.

Això no passa amb els valencians, com poder vore diàriament. Sempre busquem excuses: Un mira a un costat, l'altre a l'altre, un diu que ell no sap res d'això, altre es defensa i l'altre diu que "s'està passant", que millor "ho deixe córrer".
Però, sense autoestima no hi ha país.
Si nosaltres no defensem allò nostre amb fermesa, com demanem respecte i “mig exigim” els estrangers que siguem com nosaltres?

Com a mostra podem vore com xiquets de 10 anys, malparlen valencià de forma jocosa, com si fóra una cosa rudimentari, cosa que també fa gent de 20, 30 i 40 anys, això els que per sort ho fan en valencià. No obstant, el valencià és la nostra parla, així ens comuniquem nosaltres- alguns: és... la nostra ànima.(!)
Ací vénen de fora, insulten els valencians davant nostre i ningú fa res.
Al País Basc? No. A Catalunya? No. A Galícia? No.
Sang d'Orxata?

A platges com la de Gandia hi ha pintades de madrilenys dedicant-nos tota mena d’insults. Fins i tot a casa seua perden el temps insultant-nos, ens qualifiquen com a "no aptes". No aptes perquè?
Els castellans ens diuen "Els catalans són polonesos i els valencians, (t)xe-coslovacs" en al•lusió a la ocupació nazi.

Al País Valencià, on hi ha la consciència nacional?

5 comentaris:

BLOCJOVECalp_Admin ha dit...

No hi ha conciencia nacional, però tenim bona base per crear-la, ja que conciencia regional hi ha un bon grapat.

Ara bé en el sentit valencianiste estricte, perque si anem en el rotllo PPCC... millor ni pensar.

Joan ha dit...

la conciencia nacional que hi havia al País abans de la democracia i durant la transició es va perdre per moltes raons. Als partits espanyols con UCD, AP i PSOE la por d'un País VAlencià fort i autonomista que podría esdevenir nacionalista, li feia por. La famosa Batalla va estar molt be preparada per politics, mitjans de comunicacions, societat civil, mon faller i empresarial.
Al PV no hem tingut mai una burguesia com la catalana. La nostra ha estat una burguesia de caire espanyol amb un objectiu clar: el reconeiximent a Madrid. Tant li fa que siga reconeixement profesional o personal. No hi cap valencià que no vullga triomfar a Madrid. (recorda com Zaplana deixa tot per un ministeri).
No hi ha consciencia hui. Fa 30 anys hi havia, hui no (ja he fet els 50 i vaig viure en primera persona els esdeveniments)

Anònim ha dit...

molt interessant la reflexió. Com diu l'amic del BJ de Calp, la consciència nacional valenciana no hi és; ens queda per contra la consciència regional. També tenim un (molt escàs) substrat de consciència nacional que roman entre algunes persones, com podem ser tu o jo (amb totes les discrepàncies que puguem tindre) i tenim també el futur per davant.
I amb açò del futur vull dir que tal vegada calga reformular-ho tot o tal vegada n'hi haja que saber aprofitar un fet puntual per a construir eixa consciència que hui no tenim.

Amiga, Salut i consciència! des de València, Amadeu.

Anònim ha dit...

recorde que últimament el Federico de la Cope mos ha dit o tracta als valencians com búlgars i a Valencia com Bulgària. Jo no sé si molts oients de la Cope, o són masoques o que són.

Anònim ha dit...

Crec que en la base del que tu dius hi ha un problema d'arrel i és la manca de definició del nacionalisme valencià en aspectes clau. Val, la unitat de la llengua catalana és un tema de sentit comú i tindre un mínim de cervell, però el fet de mantindre un posicionament ambigu en quant a l'àmbit nacional (que si País Valencià i prou, que si Països Catalans) i centrar-se durant molts anys quasi exclusivament en temes lingüístico-culturals (que són importants, sí, però no ho són tot) ha portat a la majoria de l'opinió pública valenciana a concebre els nacionalistes valencians com a "catalanistes" o furibunds defensors de la llengua, i no veure més enllà.

Si a açò li afegim les maniobres teixides des de Madrid (foment del provincialisme, despersonalització mitjançant l'etiqueta de "Levante", etc.) tenim la situació d'emergència en què, actualment, estem instal·lats.

No sé les raons de la insuficient consciència nacional valenciana seran diverses i complexes, i no atanse a conéixer-les ni de lluny, sols he expressat el que opine.

Cal fer saber als valencians que la nostra ÚNICA fidelitat territorial va de Vinaròs a Oriola i que, a banda del cultural, tenim un projecte global per al nostre país (d'agricultura, comerç, educació, indústria, recerca,etc.) i no som sols els partidets dels professors de valencià.

Ah, i felicitats per lo dels Sambori. Amb tan sols setze anys tindre eixe currículum ja impressiona, la veritat. Si seguixes així t'espera un futur brillant xicona!