dimarts, 12 d’agost de 2008

Forasters a casa nostra

Una de les darreres enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas porta per títol Identidad Nacional en España. Amb aquest títol és evident que conté dades interessants per conèixer la progressió dels sentiments nacionals dels individus que residim dins l'espai del món on hi ha Estat espanyol. A banda, conté altres dades que més que preocupar-nos ens haurien de fer reaccionar d'alguna manera.
Segons l’enquesta, el 60,5% dels residents al País Valencià es consideren castellanoparlants davant de només un 21,7% que es defineixen com a valencianoparlants. L'enquesta no entra a valorar si els que es consideren valencianoparlants mantenen el català en converses amb castellanoparlants, una pràctica que els valencians tenim quasi com a norma. L'enquesta també constata que el percentatge de persones que poden escriure en català d’Oriola a Vinaròs no arriba al 36% , el que significa quinze punts per baix de la mitjana de les autonomies que comparteixen cooficialitat amb el castellà.
La última i potser més desastrosa dada és que només el 28,8% afirma que a casa es parla en valencià.

La pervivència del català és una qüestió d'anys. Probablement, nosaltres viurem, si durem el que és previsible, la desaparició del català... si el procés de minorització no para.De fet, la vivim i ja l'hem viscuda en llocs concrets.
De fa quaranta anys cap ací a ciutats com Alacant, els catalanoparlants comencen a ser una anècdota dins d'un paisatge monolingüe espanyol.

I tot i això, estem en el moment de la història en què el procés normalitzador té més eines per jugar i treballar. En què el català està a l’escola. En què tenim l'oportunitat de viure en català si no plenament, sí almenys en la majoria d'àmbits oficials.
Què ens falta, doncs? Potser que qui mane s'ho crega i faça tot el possible per convertir el català en una llengua “normal”, amb tots els usos possibles, en tots i cada un dels àmbits de la nostra vida.Perquè, tal com diu Toni Mollà en el seu darrer llibre "Quina política lingüística?" (editorial Bromera), "la política lingüística basada exclusivament en els àmbits escolars i les campanyes de sensibilització social indiscriminades són pràctiques estèrils sense un projecte global que les dirigisca convenientment", per tant "la normalització lingüística depén, en definitiva, de l'articulació d'un procés globalitzador i col•lectiu que repercuteix en totes i cadascuna de les activitats socials, culturals, polítiques i econòmiques que es realitzen en el país".

I qui farà esta faena? Este és el misteri més ben guardat i el que més pressa ens corre de saber.
Mentre s'aclareix, només ens queda el de sempre: fer-ho tot en català i infectar els altres parlant-lo, per respecte cap a nosaltres i, sobretot, cap a ells.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Anna,

fa un temps que seguix el teu blog i tinc unes quantes coses que dir-te:

En primer lloc, enhorabona per aquest blog, et puc assegurar que es del milloret que hi ha per La Safor.

En segon lloc, deuries passar-te per elsblogsdelasafor.blogspot.com i que t'agreguen a la llista.

I en últim lloc recomanar-te un blog que encara que s'actualitza de quant en quant, estic segur que t'agradarà: www.enxarxa.cat/bloc/blog/16.

Adèu!

Jordi Puig ha dit...

Primer que res, gràcies i ànims per a no defallir.

No sé com ens ho farem però crec que el valencianisme polític hauria de ser el suficientment madur com per convergir per tenir alguna opció per prendre decisions en un futur des del govern, això és, fer la política lingüística que creiem adequada.

No hem d'estar per més experiments, per més capelles ni purismes. Hem de saber construir el País Valencià a partir de la realitat que tenim ara. Si no ens ho plantegem així, malament rai! Cal crítica però també optimisme i molta faena.

Molts dels que ara es presenten com "valencianistes" (entre cometes perquè em referisc al PP) ja sabem quin manifiesto han signat. I els altres busquen la fòrmula de la victòria enmirallats en l'èxit d'aquests.