A les fosques.

En la llengua eyak, dedlé vol dir parlar. Ara la paraula està morta, perquè tu, Marie Smith Jones, eres l'única persona que podia usar-la, la darrera persona que parlava este idioma indígena americà. T'han soterrat a la gens menyspreable edat de 89 anys, i t'has endut els teus mots a la tomba. Fa temps, milers de persones vos comunicàveu en eyak; vivíeu en una regió que ocupava 500km de l acosta d'alaska i teníeu els vostres propis costums, creence, virtuts i defectes. De jove, Marie, dedjelaves amb tots els teus veïns.

Però us van imposar l'anglés, no vau transmetre l'idioma matern(tu tampoc als teus nou fills) i a poc a poc et vas anar quedant sola. Els últims 15 anys no tenies ningú amb qui enraonar del temps o de la vida en el teu idioma antic. Dieun que captaves la grandesa i la misèria de la situació. Fumaves compulsivament i insisties a conservar la memòria a través dels lingüístes. Això ha fet que de l'eyak un cas insòlit dels idiomes extingits, perquè tu has permés compilar-ne un diccionari prou complet.

De moment, tot serà cosa de museu, i no tinc clar si això serà millor o pitjor que l'oblit. El cas és que la ciència ha rescatat el teu eyak, que ha passat a formar part de la llista dels 20 o 30 idiomes que desapareixen tots els anys. La lliçó és clara per a qui vulga aprendre-la: ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és dedlejar o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.

Zaplana i Telefònica

Ha estat molt curta la carrera com a "simple diputat" d' Eduardo Zaplana. Sembla que ser diputat no és el millor lloc per les persones que es dediquen a la política per enriquir-se, clar que entre el sou de diputat i el de delegat europeu de Telefònica hi ha una bona diferència (a TVE varen parlar d'un milió d'euros anual).

No sabem el que premia Telefònica si la seva trajectòria, política profundament marcada per la corrupció; des de la seva elecció com a alacalde de Benidorm, gràcies al vot de la trànsfuga socialista Maruja Sánchez, passant per Terra Mítica i el ministeri de treball, fins a la seva actuació com a portaveu del govern de Jose Maria Aznar en els atemptats de l'11M (la teoria de la conspiració.

O tal vegada Telefónica premia la seva gestió econòmica davant de la Generalitat Valenciana. En este sentit, actualment l'endeutament del govern valencià arriba fins els 13.314 milions d'euros, l'11,4% de seu PIB- es va doblar des que Zaplana va governar- amb la suspensió de pagament de Terra Mítica inclosa. Al Ministeri de treball Grimaldos resumeix el pas de Zaplana a un capítol que titula molt gràficament "A exprimir el Ministerio", per exemple la factura publicitària va passar de 931.000 euros en 2002 a 41,4 milions d'euros just abans de les eleccions del 2004. Com exemple només en "chuches", incloses galetes Quely, 5000 euros en un any.

Una altra possibilitat és que hagen contractat a Zaplana per la seua preparació acadèmica; començant pel batxillerat al col·legi Lope de Vega de Cartagena, conegut a aquella època com el "Lope de vagos" per la facilitat amb què aprovaven els "xiquets bé" que no mostraven massa interés pels estudis. Després va començar a estudiar dret a València, on va conèixer a Jaume Matas amb el que segueix vides paral·leles. Va acabar la carrera a la facultat de dret d'Alacant, que no tenia el llistó massa alt i on ja va arribar ben apadrinat. La seua carrera com lletrat va ser molt breu i poc brillant ja que ràpidament es va centrar en el seu objectiu principal que es poden resumir a aquesta frase:

-Le pides dos millones de pesetas o tres de lo que quieras...¿Eh? Lo que te dé y me das la mitad bajo mano.(Paraules literals de Zaplana gravades per la policia al cas Naseiro)

Este és el personatge que lloen alguns. Com és possible que una empresa pública privatitzada, contracte a tal persona?

Amb el currículum de Zaplana està clar que les connexions entre grans empreses (la majoria empreses públiques privatitzades) i ex- polítics no es fonamenten en la vàlua o preparació de les persones si no en els seus contactes amb el poder, les seues influències, els tractes de favor...
I després parlen de liberalisme, lliure competència, mercat... Tot mentida, seguim en un sistema oligàrquic, caciquil i monopolista. O no?




Que passeu un molt bon any!

Una nina encantadora

Resulta ser que fa uns anys va eixir una llengua feta al País Valencià que diu que té fam i que vol menjar. Va ser l'any 2006 quan uns fabricants de nines d'Onil (l'Alcoià) van pensar de fer una nina de drap que parlara en valencià. L'èxit va ser gran i han hagut d'augmentar la producció inicial de 1.000 nines. Actualment en fan 4.000 que es reparteixen al Principat i al País Valencià. A ses Illes se'n venen un 5%.

La nina té set frases diferents: demana que la pentinen, es queixa si li fan mal, diu que té son, demana anar a dormir, que se l'abracen, i es queixa quan està molt de temps a la mateixa posició.

El preu d'esta nina és de 35 euros. I es pot comprar online al web http://www.infoempresa.com.es/Juguetes/Fabricantes/6-29-0-1658-1.html

Nines Artesanals D'Onil.
Carrer Jaume I, núm.10 - 03430 Onil
Telèfon: 965 565 351; fax: 965 565 987.

Propagandisme o no, paga la pena fer-ho en esta ocasió. Tant de bo se'n venguen moltes més i altres empreses copien la iniciativa per l'èxit d'esta.
I tu, ja saps què regalar en estes festes?

Gossos i gossera

Alguna volta s’heu detés a pensar com d’estranys són els noms que als nostres gossos posem? Jo sí, farà exactament tres minuts. I he arribat a la conclusió que els noms en qüestió són paraules rares, estranyíssimes! Que algú- o més d’un algú- un bon dia va inventar, un dia en què estava tan avorrit com jo fa ara quatre minuts i mitjançant una mescla de síl•labes va florir noms com ara Chucky, Whisky... els gossos valencians tenen una característica comuna: tenen noms anglesos (però fan Ciutadania en valencià- o en castellà, en el seu defecte). I els gossos no british tenen noms que recorden a persones: Mila, Blai, Marina, Gaspar. Així com tota classe de diminutius: Boleta, Blanquet, Moreta...

El moment en què et compres el gos- l’edat, s’entén- també influix: si eres xicotet (que sol ser així) li poses noms de paraules que veus a la tele, de pel•lícules o sèries sobre tot. A l’escola en teníem un que estava abandonat i el vam anomenar Titànic perquè la pel•li en qüestió era un boom. I els dels meus amics, Tobby, Rocky, Willy, Waldo- no pel pilotari, Salsitxa, Simba, Tula, Moreta, Marina, Milú, Fosca...També he observat que el binomi xiqueta i gossa convertix la gossa en Linda. La meua cocker també és un cas d’anglosaxònia canina, li diuen Nikita, i el que tenia la meua àvia, Dinki.
El que no sé és si hi ha algun Fabra o... Ripoll, Alperi millor! Què us sembla Fontdemó? I Costa? Definitivament Glòriamar (a Piles ja van pensar en ella quan obriren el restaurant). De gosses-Rita també me n’he trobat, però no sé si per “ella” o perquè sí. Per a posar estos noms has de ser fanàtic, pensant-ho bé.
Si algun dia trobes una Oltra (per Mónica), Mira (per Joan F.), Simó (per Isabel-Clara), Sicània (ho lamente, tens un nickname fantàstic!) o estrelada serà que me n’he comprat una i l’he perduda.

El gos pel qual he escrit les línies precedents és d’un amo fanàtic. A l’amo de Hitler el conec des de sempre, ja que hem anat junts a l’escola- en cursos diferents, això sí. Aquest sempre ha estat un alumne conflictiu, la majoria dels de la seua edat també ho són, dubte si pel contacte diari amb ell o per què. Els que érem més menuts que ell el temíem. Després va vindre l’institut, on va començar a fumar detot i a fer detot. Allà va protagonitzar de nombroses baralles, amb el cap d’estudis i la meitat del professorat que el tenia inclosos. Ho vaig comprovar quan compartírem parets, encara que va ser poques hores, perquè no tenia per costum passar per classe. I si ho feia, estava assegut en una cadira de les darreres files emprenyant el company que s’asseia davant seu.
En acabar eixe any s’ho va deixar- o potser durant el curs? Se’n va anar a treballar un any abans que ho poguera fer.

Però no l’hem de culpar per la seua conducta, perquè de casta le viene al galgo: el seu germanet serà com ell i ell és com el seu cosí- germà, dibuixant d’esvàstiques, el qual- paradoxalment- també du tatuatges, signe amb què marcaven els jueus.

Els seus amics no seran mai advocats ni parlaran en estàndard, tampoc. No sé si ell en fa d’esvàstiques o pintades, però en cas de fer-ne serà l’unic motiu pel que li ha valgut d’alguna cosa l’escola.

S’entén ja per què Ángela quan m’ha dit com li dien al gos ha continuat amb un “Anna, és de T****” el matí del dia de la Constitució. Concepte que encara déu ignorar el significat perquè es va quedar en segon d’ESO, curs en què això encara no es dóna.

Post mortem

Ahir, en obrir el méssenger em botava una finestreta en què un amic, Xavi, em preguntava quan faria un post nou i “en condicions”. Vaig contestar-li que quan arribara alguna cosa que tractar i em retornara l’interés.
Ja han arribat els exàmens a segon de batxillerat, és evident, i el pitjor de tot és que venen per quedar-se. Els caps de setmana passen entre deures, estudiades i activitats extraescolars (em pregunte si puc continuar gastant eixe terme a estes altures). I quan no, ahí estan els Joves, Josep o Jordi manant faeneta(^^). En conclusió, no tenim temps.

Hui m’he proposat fer un post que parle de l’institut. No repetiré allò de “Font de Mora dimissió”, però ahí queda.

Des que vaig deixar de creure en Déu- “l’estàndard”, el del Ràtzinguer, eixe de re...- he tingut la necessitat de trobar-ne un altre. No és que haja sigut massa beata en la vida anterior, res d’això. Simplement he considerat Déu com una mena de full de ruta el qual havia de ser seguit amb perseverança i alhora aquest també protegia hom quan, intentant seguir el full de ruta i pujar algun escaló, les coses no anaven com s’esperava.
Tot això sense pensar en el Déu d’abans, sinó en el “projecte de Déu” que buscava. Potser mite seria la paraula més adient. Deixem-ho en mite.
Ara puc dir que he tingut un mite durant poc més d’un any. I era el professor de llatí. Sempre que he parlat d’ell l’he definit com la persona més intel•ligent que he conegut. Encara ho és i potser sempre ho siga, quasi segur. Els companys de classe també compatixen l’opinió amb els seus “Paco, tu saps molt, no?” o “ Per què saps tant, Paco?”.
El seu currículum es completa amb més de dos carreres, entre les quals hi ha dret i filologia clàssica. Altrament, és capaç de contestar qualsevol pregunta per difícil que siga i de la temàtica que siga. De llengües en sap moltes (català, castellà, grec clàssic i modern, llatí, francés, italià, alemany, anglés...), i amb un domini més que considerable. Era tal el seu coneixement que li preguntàvem dubtes d’altres assignatures, en lloc de fer-ho al professor pertinent, sobre tot de grec, però això serà un altre dia. A més, la manera en què ho explica dóna gust d’escoltar-lo, més d’una volta li he fet alguna pregunta referent al valencià (o català, com sempre diu ell) i m’ha dut llibres per fonamentar les seues explicacions o el portàtil, des d’on entrava a DCVB. Domina el català bàrbarament, és capaç d’explicar coses del més remot indret dels Països Catalans, accepció que gasta bastant- no és de política, però. Vam arribar a plantejar si també havia estudiat catalana.
Però l’altre dia va quedar ben clar que no. El divendres. Ens contava que havia estat vivint a Atenes per aprendre grec modern i que vivia amb un alemany amb qui parlava en llatí perquè no havien trobat cap altra llengua per parlar.
Seguidament va dir que era la seua segona llengua més estimada i estudiada.
La primera, el castellà, la llengua que usava a tothora, en què parlava amb la seua dona, la predominant a la seua llibreria, la seua.
Vés a saber el per què d’este revés. La seua realitat lingüística no semblava evident, gens.

Sembla que ha salido rana.

...hui tenia examen de llatí.

El Carxe és valencià

Fa uns dies, parlant amb uns murcians, va eixir el tema d'El Carxe, si era o no territori valencià.
Ells dien i redien que ni, perquè allí no s'impartia classes en valencià.
Jo els redia que ho era perquè les seues gent parlaven i parlen valencià, malgrat estar a prop de llocs on no s'hi parla, almenys majoritàriament.
La discussió no va arribar enlloc.
Desafortunadament tampoc no hi ha massa informació a Internet sobre açò

Des de la Viquipèdia es diu...
"El Carxe és una serra de 1.371 metres d'altura i que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental on es parla valencià de forma continuada des del segle XIX. També és el nom de la partida menys xicoteta d'aquesta zona. Té una superfície de 310 km2 i 697 habitants empadronats (2006).

LLENGUA

Gràcies a les investigacions sociolingüístiques dutes a terme per Pere Barnils i Antoni Girera, es creoneix per primera vegada la seua existència com a zona de parla catalana en la publicació el 1919 de "Dialectes Catalans", i el 1921 d'"El valencià", respectivament en el "Butlletí de Dialectologia Catalana VII". Posteriorment, Manuel Sanchis-Guarner analitzaria en profunditat les características dialectals pròpies. Malgrat que el valencià no té reconeixement oficial a la Regió de Múrcia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de valencià a Iecla, a petició del mateix Ajuntament."


A Arrels, Punt 2, es podia vore...


I a Ràdio 9, malgrat dir llengua valenciana, es podia escoltar...


Jo, per la meua part dic..

El català i les drogues

Una associació d'immigrants colombians a les Balears difon una campanya de boicot als productes etiquetats en català, perquè consideren que el català aboca els joves colombians al consum de drogues.

L'Associació Colombia Unida a Balears (Asocolombia) ha iniciat una campanya de boicot als productes etiquetats i els establiments retolats en català a través d'un enviament massiu de correus electrònics signats pel president, José William Vega García, que arriba a vincular la immersió lingüística en català amb el consum de drogues.

Este catalanòfob, que ha mantingut vincles amb el Partit Popular i amb Pedro J. Ramírez, defensa a la campanya 'No compres si no entiendes' que els colombians residents a les Balears boicotegen els productes etiquetats en català. Aquesta seria una mesura contra el que Asocolombia considera un govern balear "dirigit pels nacionalistes xenòfobs d'Unió Mallorquina" . En declaracions posteriors a la distribució del comunicat, el president de l'associació ha assegurat que l'impuls del català a l'educació duia els joves colombians a entrar en el món de la droga. Segons Vega, la immersió lingüística fa que els joves colombians "no s'hi puguen integrar", fet que "provoca absentisme a les aules" i els aboca "al món de les drogues".

El comunicat, que ha estat rebutjat per la majoria d'entitats polítiques balears, així com per altres associacions d'immigrants, ha estat posteriorment matisat pels mateixos autors, assegurant que han estat "amenaçats per nacionalcatalanistes" i que la campanya "no pretén discriminar ningú".
Ara, la Direcció General de Política Lingüística estudiarà de quina manera pot oferir activitats lúdiques en català per als nouvinguts per tal que el coneixement de la llengua pròpia s'incremente.

Ara, mentre els pares dels joves colombians eviten que es droguen allunyant-los del català, els joves valencians usen el castellà per a dir haixix i cocaïna.

(Demane disculpeu per les nombroses faltes del comunicat i del correu, tant de bo els seus fills sàpiguen escriure millor que son pare...)

València, 9 d'octubre

Sonen les dolçaines
en el carrer Sant Vicent,
més de quinze-mil persones
volen fer sentir la veu.
Les paraules cobren força,
hem fet nostra la ciutat,
ja s'enlairen les banderes
per damunt dels nostres caps.

Missatges d'esperança
en els càntics de la gent,
el futur és patrimoni
de qui creu en el present.
És tan fàcil contagiar-se
de l'eufòria dominant,
bastirem els nostres somnis
sense por a flaquejar.

És València, 9 d'Octubre,
no podran fer-nos callar,
cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

Caminem com sempre,
avançant contracorrent,
la revolta és quotidiana
i n'hi ha molta feina per fer.
Salvarem tots els obstacles,
és qüestió de voluntat:
construirem una utopia
amb les nostres pròpies mans

Redreçarem la història,
mamprendrem un nou camí,
girarem la vista enrere,
lluitarem contra l'oblit.
Aprendrem de les errades
que hem comés en el passat,
escriurem en les façanes
que estem farts de claudicar.

Un fort aplaudiment

Fa un any que conec a Inés i Amparo, anàvem juntes a anglés, més tard van apuntar-se més, però les tres vam estar tot el curs.
Elles ja es coneixien, anaven a la mateixa classe des de xicotetes, i encara que mai havien sigut de la mateixa colla, sempre havien anat juntes a anglés.
Ens portàvem bé, conforme anava passant el temps ens agradava més i més estar juntes.
Des de sempre foren converses bilingües, Amparo parla castellà, Inés mig-mig i jo en valencià. No ens semblava agressiu; Amparo mai havia parlat en valencià i jo no estava disposada a parlar en castellà a casa, no ens importava massa tampoc.

Inés atenent a qui es dirigira parlava d’una manera o d’una altra. Els seus pares són valencianoparlants. Sa mare treballa en una botiga familiar d’articles per cosir. Una volta vaig anar per comprar amb unes amigues i fins la tercera resposta no em va parlar en valencià. Ara que em coneix, em parla en valencià, m’ha donat immunitat al castellà. La seua àvia sempre parla en valencià, però.
La seua forma de parlar, la d’Inés, és com a mínim peculiar. Parla un valencià molt apitxat, amb constants castellanismes, encara que, al seu parer el parla “molt bé, quan m’examine del mitjà, faré bé l’oral”. En canvi quan parla en castellà, usa valencianades. La interrelació amb sa mare és en castellà, amb la seua germana també. Alguna volta li he preguntat per què, i sempre em respon que “ei...conforme ens ix” una llàstima que en castellà siga conforme els ix sempre.

Sovint em feien preguntes perquè “la nostra professora no sap res de valencià, l’altre dia va dir amarill!” era la mateixa per a l’anglés, castellà i valencià. I pel que vaig vore, sabia tan poc d’anglés com de valencià.

Amb l’avorriment de les classes ens féiem dibuixos o escrits al llibre. Jo, l’estelada. Seguidament Inés la tatxava i escrivia “no mos fareu catalans” després de dir-me catalanista i preguntar per què dibuixava això. Després de preguntar-li per què invocava el GAV dia “per què no som catalans ni parlem català”. Després d’un altre per què contestava “perquè sí”, molt en la línia del GAV. I tenia part de raó, quan parla en valencià ho fa en castellà amb moltes valencianades.
... va arribar el dia en què ens preguntàrem què volíem estudiar. Amparo va dir que filologia anglesa, Inés suposa que hispànica. A mi em preguntaren per què no filologia valenciana.

Inés acostuma a preguntar-me per què parle en valencià si vist roba de Lacoste o Burberry. Què ho impedix?- li qüestione. Dona, els que porten roba de marca parlen castellà...- mig- argumenta. Què impedix que parle valencià?- reitere. Res- respon.

Amparo en canvi, està en una altra generació. Pel que he pogut saber sa mare de jove parlava en valencià i ara “tan sols parla en valencià per renyar-la”. A casa mai havia aprés res en valencià. Una bombolla lingüística molt més comuna del que ens agradaria.
Ella tan sols l’usa “per parlar amb animals o nadons quan està sola”. Déu ser, o és, perquè no té prou confiança amb ningú com per fer-ho.
Però un dia va començar a fer-ho. Va ser pel Messenger. Era un valencià farcit de faltes, tampoc no és que m’importara massa. No em va estranyar gens que em parlara en valencià, suposava que tard o d’hora ho faria, tampoc li ho vaig qüestionar, solament me’n vaig acontentar. Dies després continuava fent-ho. També per telefonada. Inclús anant juntes al cine.
Tenim confiança perquè ho faça sense por, ho feia per voluntat, i això m’acontenta encara més. És un pas important, a primeries parlar una llengua amb nadius d’eixa llengua fa molta vergonya. La qüestió és acostumar-se i fer-ho amb normalitat.
Ja de camí a casa també va parlar en valencià amb mon pare. Mon pare ni tan sols es va adonar que de normal no parlava en valencià.

No sé si estarà eixint el sol, però de moment no plou. Deixem-ho en què està núvol.
Amparo, aplaudisc enèrgicament la teua actitud. I et convide a continuar.