diumenge, 28 de setembre de 2008

Un fort aplaudiment

Fa un any que conec a Inés i Amparo, anàvem juntes a anglés, més tard van apuntar-se més, però les tres vam estar tot el curs.
Elles ja es coneixien, anaven a la mateixa classe des de xicotetes, i encara que mai havien sigut de la mateixa colla, sempre havien anat juntes a anglés.
Ens portàvem bé, conforme anava passant el temps ens agradava més i més estar juntes.
Des de sempre foren converses bilingües, Amparo parla castellà, Inés mig-mig i jo en valencià. No ens semblava agressiu; Amparo mai havia parlat en valencià i jo no estava disposada a parlar en castellà a casa, no ens importava massa tampoc.

Inés atenent a qui es dirigira parlava d’una manera o d’una altra. Els seus pares són valencianoparlants. Sa mare treballa en una botiga familiar d’articles per cosir. Una volta vaig anar per comprar amb unes amigues i fins la tercera resposta no em va parlar en valencià. Ara que em coneix, em parla en valencià, m’ha donat immunitat al castellà. La seua àvia sempre parla en valencià, però.
La seua forma de parlar, la d’Inés, és com a mínim peculiar. Parla un valencià molt apitxat, amb constants castellanismes, encara que, al seu parer el parla “molt bé, quan m’examine del mitjà, faré bé l’oral”. En canvi quan parla en castellà, usa valencianades. La interrelació amb sa mare és en castellà, amb la seua germana també. Alguna volta li he preguntat per què, i sempre em respon que “ei...conforme ens ix” una llàstima que en castellà siga conforme els ix sempre.

Sovint em feien preguntes perquè “la nostra professora no sap res de valencià, l’altre dia va dir amarill!” era la mateixa per a l’anglés, castellà i valencià. I pel que vaig vore, sabia tan poc d’anglés com de valencià.

Amb l’avorriment de les classes ens féiem dibuixos o escrits al llibre. Jo, l’estelada. Seguidament Inés la tatxava i escrivia “no mos fareu catalans” després de dir-me catalanista i preguntar per què dibuixava això. Després de preguntar-li per què invocava el GAV dia “per què no som catalans ni parlem català”. Després d’un altre per què contestava “perquè sí”, molt en la línia del GAV. I tenia part de raó, quan parla en valencià ho fa en castellà amb moltes valencianades.
... va arribar el dia en què ens preguntàrem què volíem estudiar. Amparo va dir que filologia anglesa, Inés suposa que hispànica. A mi em preguntaren per què no filologia valenciana.

Inés acostuma a preguntar-me per què parle en valencià si vist roba de Lacoste o Burberry. Què ho impedix?- li qüestione. Dona, els que porten roba de marca parlen castellà...- mig- argumenta. Què impedix que parle valencià?- reitere. Res- respon.

Amparo en canvi, està en una altra generació. Pel que he pogut saber sa mare de jove parlava en valencià i ara “tan sols parla en valencià per renyar-la”. A casa mai havia aprés res en valencià. Una bombolla lingüística molt més comuna del que ens agradaria.
Ella tan sols l’usa “per parlar amb animals o nadons quan està sola”. Déu ser, o és, perquè no té prou confiança amb ningú com per fer-ho.
Però un dia va començar a fer-ho. Va ser pel Messenger. Era un valencià farcit de faltes, tampoc no és que m’importara massa. No em va estranyar gens que em parlara en valencià, suposava que tard o d’hora ho faria, tampoc li ho vaig qüestionar, solament me’n vaig acontentar. Dies després continuava fent-ho. També per telefonada. Inclús anant juntes al cine.
Tenim confiança perquè ho faça sense por, ho feia per voluntat, i això m’acontenta encara més. És un pas important, a primeries parlar una llengua amb nadius d’eixa llengua fa molta vergonya. La qüestió és acostumar-se i fer-ho amb normalitat.
Ja de camí a casa també va parlar en valencià amb mon pare. Mon pare ni tan sols es va adonar que de normal no parlava en valencià.

No sé si estarà eixint el sol, però de moment no plou. Deixem-ho en què està núvol.
Amparo, aplaudisc enèrgicament la teua actitud. I et convide a continuar.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Doncs jo amb alguns amics entre nosaltres parlavem castellà perquè ens havíem conegut parlant en castellà, encara que jo sempre tirava a dir coses en valencià perquè sempre ha sigut la meua 1a llengua... i quan anàvem a casa d'uns o d'altres amb els germans o amb els pares de l'altre els parlàvem en valencià i entre nosaltres castellà...
Fins que va aplegar el dia que vam dir, home jo parle sempre en valencià menys amb alguns de vosaltres i vosaltres també de tant en tant ho feu en valencià, perquè no ens parlem en valencià? que pareixem tontets...
I vam dir ,val...!!! però després de tant de temps parlant-se castellà era casi impossible parlar-se en valencià, fins que va aplegar el dia que vam dir, un carxot si em parles en castellà xD, i en 3 dies tots parlant-se valencià (i algun que altre amb el coll ben roig jeje). I encara puc dir més, fins i tot els que anaven a tots els llocs parlant castellà ara ho fan en valencià com jo ho he fet sempre jeje

Així que... els carxots van de categoria per a eixes coses...jajaja