Una nina encantadora

Resulta ser que fa uns anys va eixir una llengua feta al País Valencià que diu que té fam i que vol menjar. Va ser l'any 2006 quan uns fabricants de nines d'Onil (l'Alcoià) van pensar de fer una nina de drap que parlara en valencià. L'èxit va ser gran i han hagut d'augmentar la producció inicial de 1.000 nines. Actualment en fan 4.000 que es reparteixen al Principat i al País Valencià. A ses Illes se'n venen un 5%.

La nina té set frases diferents: demana que la pentinen, es queixa si li fan mal, diu que té son, demana anar a dormir, que se l'abracen, i es queixa quan està molt de temps a la mateixa posició.

El preu d'esta nina és de 35 euros. I es pot comprar online al web http://www.infoempresa.com.es/Juguetes/Fabricantes/6-29-0-1658-1.html

Nines Artesanals D'Onil.
Carrer Jaume I, núm.10 - 03430 Onil
Telèfon: 965 565 351; fax: 965 565 987.

Propagandisme o no, paga la pena fer-ho en esta ocasió. Tant de bo se'n venguen moltes més i altres empreses copien la iniciativa per l'èxit d'esta.
I tu, ja saps què regalar en estes festes?

Gossos i gossera

Alguna volta s’heu detés a pensar com d’estranys són els noms que als nostres gossos posem? Jo sí, farà exactament tres minuts. I he arribat a la conclusió que els noms en qüestió són paraules rares, estranyíssimes! Que algú- o més d’un algú- un bon dia va inventar, un dia en què estava tan avorrit com jo fa ara quatre minuts i mitjançant una mescla de síl•labes va florir noms com ara Chucky, Whisky... els gossos valencians tenen una característica comuna: tenen noms anglesos (però fan Ciutadania en valencià- o en castellà, en el seu defecte). I els gossos no british tenen noms que recorden a persones: Mila, Blai, Marina, Gaspar. Així com tota classe de diminutius: Boleta, Blanquet, Moreta...

El moment en què et compres el gos- l’edat, s’entén- també influix: si eres xicotet (que sol ser així) li poses noms de paraules que veus a la tele, de pel•lícules o sèries sobre tot. A l’escola en teníem un que estava abandonat i el vam anomenar Titànic perquè la pel•li en qüestió era un boom. I els dels meus amics, Tobby, Rocky, Willy, Waldo- no pel pilotari, Salsitxa, Simba, Tula, Moreta, Marina, Milú, Fosca...També he observat que el binomi xiqueta i gossa convertix la gossa en Linda. La meua cocker també és un cas d’anglosaxònia canina, li diuen Nikita, i el que tenia la meua àvia, Dinki.
El que no sé és si hi ha algun Fabra o... Ripoll, Alperi millor! Què us sembla Fontdemó? I Costa? Definitivament Glòriamar (a Piles ja van pensar en ella quan obriren el restaurant). De gosses-Rita també me n’he trobat, però no sé si per “ella” o perquè sí. Per a posar estos noms has de ser fanàtic, pensant-ho bé.
Si algun dia trobes una Oltra (per Mónica), Mira (per Joan F.), Simó (per Isabel-Clara), Sicània (ho lamente, tens un nickname fantàstic!) o estrelada serà que me n’he comprat una i l’he perduda.

El gos pel qual he escrit les línies precedents és d’un amo fanàtic. A l’amo de Hitler el conec des de sempre, ja que hem anat junts a l’escola- en cursos diferents, això sí. Aquest sempre ha estat un alumne conflictiu, la majoria dels de la seua edat també ho són, dubte si pel contacte diari amb ell o per què. Els que érem més menuts que ell el temíem. Després va vindre l’institut, on va començar a fumar detot i a fer detot. Allà va protagonitzar de nombroses baralles, amb el cap d’estudis i la meitat del professorat que el tenia inclosos. Ho vaig comprovar quan compartírem parets, encara que va ser poques hores, perquè no tenia per costum passar per classe. I si ho feia, estava assegut en una cadira de les darreres files emprenyant el company que s’asseia davant seu.
En acabar eixe any s’ho va deixar- o potser durant el curs? Se’n va anar a treballar un any abans que ho poguera fer.

Però no l’hem de culpar per la seua conducta, perquè de casta le viene al galgo: el seu germanet serà com ell i ell és com el seu cosí- germà, dibuixant d’esvàstiques, el qual- paradoxalment- també du tatuatges, signe amb què marcaven els jueus.

Els seus amics no seran mai advocats ni parlaran en estàndard, tampoc. No sé si ell en fa d’esvàstiques o pintades, però en cas de fer-ne serà l’unic motiu pel que li ha valgut d’alguna cosa l’escola.

S’entén ja per què Ángela quan m’ha dit com li dien al gos ha continuat amb un “Anna, és de T****” el matí del dia de la Constitució. Concepte que encara déu ignorar el significat perquè es va quedar en segon d’ESO, curs en què això encara no es dóna.

Post mortem

Ahir, en obrir el méssenger em botava una finestreta en què un amic, Xavi, em preguntava quan faria un post nou i “en condicions”. Vaig contestar-li que quan arribara alguna cosa que tractar i em retornara l’interés.
Ja han arribat els exàmens a segon de batxillerat, és evident, i el pitjor de tot és que venen per quedar-se. Els caps de setmana passen entre deures, estudiades i activitats extraescolars (em pregunte si puc continuar gastant eixe terme a estes altures). I quan no, ahí estan els Joves, Josep o Jordi manant faeneta(^^). En conclusió, no tenim temps.

Hui m’he proposat fer un post que parle de l’institut. No repetiré allò de “Font de Mora dimissió”, però ahí queda.

Des que vaig deixar de creure en Déu- “l’estàndard”, el del Ràtzinguer, eixe de re...- he tingut la necessitat de trobar-ne un altre. No és que haja sigut massa beata en la vida anterior, res d’això. Simplement he considerat Déu com una mena de full de ruta el qual havia de ser seguit amb perseverança i alhora aquest també protegia hom quan, intentant seguir el full de ruta i pujar algun escaló, les coses no anaven com s’esperava.
Tot això sense pensar en el Déu d’abans, sinó en el “projecte de Déu” que buscava. Potser mite seria la paraula més adient. Deixem-ho en mite.
Ara puc dir que he tingut un mite durant poc més d’un any. I era el professor de llatí. Sempre que he parlat d’ell l’he definit com la persona més intel•ligent que he conegut. Encara ho és i potser sempre ho siga, quasi segur. Els companys de classe també compatixen l’opinió amb els seus “Paco, tu saps molt, no?” o “ Per què saps tant, Paco?”.
El seu currículum es completa amb més de dos carreres, entre les quals hi ha dret i filologia clàssica. Altrament, és capaç de contestar qualsevol pregunta per difícil que siga i de la temàtica que siga. De llengües en sap moltes (català, castellà, grec clàssic i modern, llatí, francés, italià, alemany, anglés...), i amb un domini més que considerable. Era tal el seu coneixement que li preguntàvem dubtes d’altres assignatures, en lloc de fer-ho al professor pertinent, sobre tot de grec, però això serà un altre dia. A més, la manera en què ho explica dóna gust d’escoltar-lo, més d’una volta li he fet alguna pregunta referent al valencià (o català, com sempre diu ell) i m’ha dut llibres per fonamentar les seues explicacions o el portàtil, des d’on entrava a DCVB. Domina el català bàrbarament, és capaç d’explicar coses del més remot indret dels Països Catalans, accepció que gasta bastant- no és de política, però. Vam arribar a plantejar si també havia estudiat catalana.
Però l’altre dia va quedar ben clar que no. El divendres. Ens contava que havia estat vivint a Atenes per aprendre grec modern i que vivia amb un alemany amb qui parlava en llatí perquè no havien trobat cap altra llengua per parlar.
Seguidament va dir que era la seua segona llengua més estimada i estudiada.
La primera, el castellà, la llengua que usava a tothora, en què parlava amb la seua dona, la predominant a la seua llibreria, la seua.
Vés a saber el per què d’este revés. La seua realitat lingüística no semblava evident, gens.

Sembla que ha salido rana.

...hui tenia examen de llatí.

El Carxe és valencià

Fa uns dies, parlant amb uns murcians, va eixir el tema d'El Carxe, si era o no territori valencià.
Ells dien i redien que ni, perquè allí no s'impartia classes en valencià.
Jo els redia que ho era perquè les seues gent parlaven i parlen valencià, malgrat estar a prop de llocs on no s'hi parla, almenys majoritàriament.
La discussió no va arribar enlloc.
Desafortunadament tampoc no hi ha massa informació a Internet sobre açò

Des de la Viquipèdia es diu...
"El Carxe és una serra de 1.371 metres d'altura i que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental on es parla valencià de forma continuada des del segle XIX. També és el nom de la partida menys xicoteta d'aquesta zona. Té una superfície de 310 km2 i 697 habitants empadronats (2006).

LLENGUA

Gràcies a les investigacions sociolingüístiques dutes a terme per Pere Barnils i Antoni Girera, es creoneix per primera vegada la seua existència com a zona de parla catalana en la publicació el 1919 de "Dialectes Catalans", i el 1921 d'"El valencià", respectivament en el "Butlletí de Dialectologia Catalana VII". Posteriorment, Manuel Sanchis-Guarner analitzaria en profunditat les características dialectals pròpies. Malgrat que el valencià no té reconeixement oficial a la Regió de Múrcia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de valencià a Iecla, a petició del mateix Ajuntament."


A Arrels, Punt 2, es podia vore...


I a Ràdio 9, malgrat dir llengua valenciana, es podia escoltar...


Jo, per la meua part dic..

El català i les drogues

Una associació d'immigrants colombians a les Balears difon una campanya de boicot als productes etiquetats en català, perquè consideren que el català aboca els joves colombians al consum de drogues.

L'Associació Colombia Unida a Balears (Asocolombia) ha iniciat una campanya de boicot als productes etiquetats i els establiments retolats en català a través d'un enviament massiu de correus electrònics signats pel president, José William Vega García, que arriba a vincular la immersió lingüística en català amb el consum de drogues.

Este catalanòfob, que ha mantingut vincles amb el Partit Popular i amb Pedro J. Ramírez, defensa a la campanya 'No compres si no entiendes' que els colombians residents a les Balears boicotegen els productes etiquetats en català. Aquesta seria una mesura contra el que Asocolombia considera un govern balear "dirigit pels nacionalistes xenòfobs d'Unió Mallorquina" . En declaracions posteriors a la distribució del comunicat, el president de l'associació ha assegurat que l'impuls del català a l'educació duia els joves colombians a entrar en el món de la droga. Segons Vega, la immersió lingüística fa que els joves colombians "no s'hi puguen integrar", fet que "provoca absentisme a les aules" i els aboca "al món de les drogues".

El comunicat, que ha estat rebutjat per la majoria d'entitats polítiques balears, així com per altres associacions d'immigrants, ha estat posteriorment matisat pels mateixos autors, assegurant que han estat "amenaçats per nacionalcatalanistes" i que la campanya "no pretén discriminar ningú".
Ara, la Direcció General de Política Lingüística estudiarà de quina manera pot oferir activitats lúdiques en català per als nouvinguts per tal que el coneixement de la llengua pròpia s'incremente.

Ara, mentre els pares dels joves colombians eviten que es droguen allunyant-los del català, els joves valencians usen el castellà per a dir haixix i cocaïna.

(Demane disculpeu per les nombroses faltes del comunicat i del correu, tant de bo els seus fills sàpiguen escriure millor que son pare...)

València, 9 d'octubre

Sonen les dolçaines
en el carrer Sant Vicent,
més de quinze-mil persones
volen fer sentir la veu.
Les paraules cobren força,
hem fet nostra la ciutat,
ja s'enlairen les banderes
per damunt dels nostres caps.

Missatges d'esperança
en els càntics de la gent,
el futur és patrimoni
de qui creu en el present.
És tan fàcil contagiar-se
de l'eufòria dominant,
bastirem els nostres somnis
sense por a flaquejar.

És València, 9 d'Octubre,
no podran fer-nos callar,
cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

Caminem com sempre,
avançant contracorrent,
la revolta és quotidiana
i n'hi ha molta feina per fer.
Salvarem tots els obstacles,
és qüestió de voluntat:
construirem una utopia
amb les nostres pròpies mans

Redreçarem la història,
mamprendrem un nou camí,
girarem la vista enrere,
lluitarem contra l'oblit.
Aprendrem de les errades
que hem comés en el passat,
escriurem en les façanes
que estem farts de claudicar.

Un fort aplaudiment

Fa un any que conec a Inés i Amparo, anàvem juntes a anglés, més tard van apuntar-se més, però les tres vam estar tot el curs.
Elles ja es coneixien, anaven a la mateixa classe des de xicotetes, i encara que mai havien sigut de la mateixa colla, sempre havien anat juntes a anglés.
Ens portàvem bé, conforme anava passant el temps ens agradava més i més estar juntes.
Des de sempre foren converses bilingües, Amparo parla castellà, Inés mig-mig i jo en valencià. No ens semblava agressiu; Amparo mai havia parlat en valencià i jo no estava disposada a parlar en castellà a casa, no ens importava massa tampoc.

Inés atenent a qui es dirigira parlava d’una manera o d’una altra. Els seus pares són valencianoparlants. Sa mare treballa en una botiga familiar d’articles per cosir. Una volta vaig anar per comprar amb unes amigues i fins la tercera resposta no em va parlar en valencià. Ara que em coneix, em parla en valencià, m’ha donat immunitat al castellà. La seua àvia sempre parla en valencià, però.
La seua forma de parlar, la d’Inés, és com a mínim peculiar. Parla un valencià molt apitxat, amb constants castellanismes, encara que, al seu parer el parla “molt bé, quan m’examine del mitjà, faré bé l’oral”. En canvi quan parla en castellà, usa valencianades. La interrelació amb sa mare és en castellà, amb la seua germana també. Alguna volta li he preguntat per què, i sempre em respon que “ei...conforme ens ix” una llàstima que en castellà siga conforme els ix sempre.

Sovint em feien preguntes perquè “la nostra professora no sap res de valencià, l’altre dia va dir amarill!” era la mateixa per a l’anglés, castellà i valencià. I pel que vaig vore, sabia tan poc d’anglés com de valencià.

Amb l’avorriment de les classes ens féiem dibuixos o escrits al llibre. Jo, l’estelada. Seguidament Inés la tatxava i escrivia “no mos fareu catalans” després de dir-me catalanista i preguntar per què dibuixava això. Després de preguntar-li per què invocava el GAV dia “per què no som catalans ni parlem català”. Després d’un altre per què contestava “perquè sí”, molt en la línia del GAV. I tenia part de raó, quan parla en valencià ho fa en castellà amb moltes valencianades.
... va arribar el dia en què ens preguntàrem què volíem estudiar. Amparo va dir que filologia anglesa, Inés suposa que hispànica. A mi em preguntaren per què no filologia valenciana.

Inés acostuma a preguntar-me per què parle en valencià si vist roba de Lacoste o Burberry. Què ho impedix?- li qüestione. Dona, els que porten roba de marca parlen castellà...- mig- argumenta. Què impedix que parle valencià?- reitere. Res- respon.

Amparo en canvi, està en una altra generació. Pel que he pogut saber sa mare de jove parlava en valencià i ara “tan sols parla en valencià per renyar-la”. A casa mai havia aprés res en valencià. Una bombolla lingüística molt més comuna del que ens agradaria.
Ella tan sols l’usa “per parlar amb animals o nadons quan està sola”. Déu ser, o és, perquè no té prou confiança amb ningú com per fer-ho.
Però un dia va començar a fer-ho. Va ser pel Messenger. Era un valencià farcit de faltes, tampoc no és que m’importara massa. No em va estranyar gens que em parlara en valencià, suposava que tard o d’hora ho faria, tampoc li ho vaig qüestionar, solament me’n vaig acontentar. Dies després continuava fent-ho. També per telefonada. Inclús anant juntes al cine.
Tenim confiança perquè ho faça sense por, ho feia per voluntat, i això m’acontenta encara més. És un pas important, a primeries parlar una llengua amb nadius d’eixa llengua fa molta vergonya. La qüestió és acostumar-se i fer-ho amb normalitat.
Ja de camí a casa també va parlar en valencià amb mon pare. Mon pare ni tan sols es va adonar que de normal no parlava en valencià.

No sé si estarà eixint el sol, però de moment no plou. Deixem-ho en què està núvol.
Amparo, aplaudisc enèrgicament la teua actitud. I et convide a continuar.

L'Ajuntament tria: Balenciá(?)no(!)

“La Safor és una de les comarques on més es parla valencià si no la que més”
“Gandia subvencionarà si és necessari l’Institut Ramon Llull”
“Qui no parla valencià a la Safor és perquè no vol”
“És més difícil aprovar qualsevol examen de la JQCV en Gandia perquè això va en funció d’on més es parle valencià”
“La retolació en Gandia és únicament en valencià”

Novament estem davant d’una patada de l’ajuntament de Gandia.
A la premsa local no es deixa de comentar, sobretot a GTV i la part de Tele7 que encara és TV Mediterráneo.

La coalició BLOC- Verds, que compta amb dos regidors a l’ajuntament gandià, va instar el govern a oferir en la programació de la Fira i Festes d’enguany alguna activitat en valencià, per tal que la gent que ho desitjara poguera assistir-hi. Actualment els visitants no poden assistir a cap activitat en valencià que estiga dins de la programació de Fira i Festes perquè no hi ha.
Pocs anys enrere tan sols hi havia el Correllengua que organitza la Fundació Casal Jaume I, però des de fa dos anys van decidir deslligar-se, i aquesta es celebra una setmana abans que comence la Fira i Festes.

La premsa local es va interessar per saber què n’opinava el director de l’Àrea de Polítiques Culturals, Toni Durà, i aquest va respondre que malgrat el que BLOC- Verds pensava sí que hi ha oferta valenciana. “En el full de ruta d’este govern està oferir tota la programació d’artistes valencians, i això ho estem complint al 100%”. “El problema que té el BLOC no és la música, sinó la lletra”.
Cosa que és força inexacta, perquè s’ofereix assistir a concerts com els de La Quinta Estación, Miguel Bosé, Carlos Baute, Bertín Osborne... Tots ells artistes que ni canten en valencià ni tampoc ho són.
“L’ajuntament de Gandia està en favor del valencià, hi ha clares mostres d’això com ara els premis literaris, la programació del Full Cultural, que compta amb activitats en valencià, l’ajut a l’Institut Ramon Llull”
“Per a Fira i Festes intentem dur grups bons, de primera fila, perquè hi puga assistir molta gent. Si hi haguera grups d’estes característiques en valencià, els contractaríem”.
Fa uns anys contractaren grups que canten en castellà o anglés (i pocs en valencià)de Gandia o la Safor perquè abans de les orquestres feren concerts i es donaren a conèixer, com ara La Raíz.
Fira i Festes 2007, concert de David Bisbal a l’IES Maria Enríquez, no arribaren ni a la meitat de les expectatives.
Estiu 2007, concert de Paulina Rubio a l’IES Maria Enríquez, pràcticament buit.

Orengo, per a l’any que ve podríeu contractar Pot de Plom, Albena Teatre, Pluja Teatre...
La Gossa Sorda, Obrint Pas, Desgavell, Sva- ters, Soul Atac, Odi, Pau Alabajos...
Correfocs, lectures d’obres d’Ausiàs March, Joan Roís de Corella,el Tirant...(!)

“Es lo que hay”- conclou Durà.
Es cert. És el que hi ha, i mentre siga això el que hi haja deixareu molts gandians i saforencs sense el dret a decidir i sense poder participar de la festa.

Catalans i valencians, cosins germans

Dèsset per a nosaltres.
Disset per a la majoria.
Seventeen per a més.
Diecisette per als veïns de l’est.
Siebzehn per als que censuren noms.
Diecisiete per als que ho censuren quasi tot.
Dèsset al remat.

No és el dorsal de cap jugador del Vila- real, del València tampoc, ni del Llevant (que ja està en valencià al web).
Tampoc calcule quantes medalles ha aconseguit Espanya a Pequín, en serien algunes menys.
Tampoc la posició que ocupa el català en el rànquing europeu, està més endavant! També al mundial.
El cas és que fa un poc més de dèsset anys vaig nàixer. I sí, el 31 d’agost d’enguany també ha estat ben calorós a Barcelona, i a Salou. El temps d’espera en el Tutuki Splash ho demostra.

L’amic Guy em comentava que havia estat uns dies a la Catalunya del Nord fent el pancatalanista.
Jo ara em trobe a la Catalunya Central (?) sense saber quasi per què. Pel mateix que Guy no crec. Però el cas és que no hi ha res com estar tres setmanes amb gent de molts indrets d’allò que hom anomena Països Catalans(que continua fent-me fredat) per acabar dient “xe, però si és de Barcelona i l’entenc!” o “mira! Però si és de Lleida i pareix de Pego!” i després de la sorpresa respondre amb un “ però fa uns dies no invocaves Valencia Freedom?”.

Hom diu- i no es cansa de dir- que a les distintes formes de parlar una llengua se li diu riquesa lingüística. Però i la cultura? A les distintes formes d’entendre una cultura (per a uns prou, per a altres molt, per a altres gens) semblant, se li diu riquesa cultural? La pregunta és, tenim una cultura unitària?
No. Sí. Potser. Qui sap. Qui ho sap?
No entre en el grup. No sé si ho sé. No, crec que no. Sóc massa menuda per saber-ho potser.
La llengua és més simple, sembla.
Però i els castells? Crec haver llegit que són valencians, però em trobe a Vilafranca del Penedès i me’ls tope davant dels meus ulls. La de Tarragona diu que a casa seua també se’n fan. De sobte un so de dolçaina. No, és una gralla. De lluny la Muixeranga, ara sí, estic a casa.
Ho estava ja abans? Em pose l’Ipod mentre mire com van pujant els castellers, sovint me’l trac perquè alguna amiga vol dir-me alguna cosa, tan se val si és de Vic, Benicarló, Sant Cugat, Barcelona, Vilafranca, la Vall d’Aran, Tarragona...
Això sí és un Correllengua!

Per la nit, concert d’Obrint Pas, i demanen si hi ha algun valencià. Molts alcem els braços: d’Ontinyent, Bocairent, Banyeres...Canten Del Sud. Qui és del sud? Jo crec que sí. Però la de Benicarló? Estic confosa, sempre he cregut que era del nord però ara no ho tinc clar. Àngels Gregori sí, del sud.

Dèsset... quasi divuit!