Somos valencianos

A continuació us reproduïsc una carta que el senyor Pelayo Llompart va enviar a Las Províncias i va publicar-se el passat dimecres. La va titular somos valencianos.

En mi larga vida nunca se había puesto en duda nuestra condición de valencianos, hasta que aparecieron los nefastos y anacrónicos nacionalismos. Estos días el Consell apela a reforzar el mensaje valencianista y me asusta todo lo que huele a nacionalismos. Para mí sería mejor hablar de la fuerza o protagonismo valenciano, aunque resulta extraño ensalzar a Valencia y dar catalán en las escuelas, teniendo a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Los dialectosse han convertido en instrumentos políticos al servicio de nacionalismos y separatismos y debían haber desaparecido en un mundo cosmopolita y moderno, como desaparecieron el latín y el griego, que eran más importantes. No me gusta hacer largas las cartas, pero quiero decir, después de leer el Las Províncias sobre el acto que se celebró en Poblet, de homenaje al rey don Jaime y a la lengua catalana, que debía aclarar el profesor Grisolía su ignorancia o complicidad en su empeño de dar el nombre del monarca a la plaza del Ayuntamiento, que estaba claro que era gesto de apoyo a los quiméricos países catalanes.
Lamento que el acto de Poblet asistiera representación valenciana, pues con los sentimientos no se juega.

Dubte qui és i fins on arriben els estudis d’este senyor, però clar està que ni és lingüista ni historiador ni metge.
Em pregunte el perquè del seu títol, somos valencianos.
Si és que ni ell, ni els seus fills i dubte que els seus pares ho són. -“ Valencià no és qui parla valencià, sinó qui li l’ensenyarà als seus fills”- Em dien a l’escola.
Per tant esta afirmació poc s’assembla a la realitat.
No sé què seria millor canviar, si la persona del seu verb, o l’atribut què alegrement li ha assignat al verb. No obstant, alguna cosa hauria de canviar.
Més cap avall de la seua carta diu que els dialectes deurien d’haver desaparegut i més tard cita el llatí i el grec. Em pregunte si es refereix al català com a dialecte del llatí, i per tant també hauria de desaparèixer el castellà, francés, italià, retoromànic, portugués, dàlmata, etc. Un menys, el dàlmata ja no existeix. I si ho fa pel valencià, dialecte del català, tant com el murcià del castellà, no déu saber que el cúmul de dialectes constitueix una llengua o no pots dir d’una llengua que és un dialecte, i tot això.

També entenc que política i cultura i història no han de barrejar-se, l’acte de Poblet no va ser més que un homenatge al rei En Jaume.
Obviant això de la ignorància, ja que el senyor Llompart guanyaria per golejada.
I suposant que este senyor no sap que la proposta de canviar el nom a la plaça va ser del Partit Popular i no de cap partit nacionalista, acabe.
Acabe dient que si tant glorifica el rei, hauria de complir la seua voluntat i parlar en la seua llengua. Cancelleria Reial, Furs, repoblament: paraules que mai no ha sentit...
Ni tampoc que el fundador del periòdic on ell ha publicat, escrivia en la llengua que ell critica.
Us deixe per a vosaltres allò que he volgut obviar...