dilluns, 31 de març de 2008

Els nouvinguts que ens calen

Fa uns dies, vaig estar intercanviant experiències en quant a lingüística pel Messenger tant a casa com fora d’ella i també del que suposava l’arribada d’estrangers al nostre país. Els dos coincidirem en què a llarg termini -i també a curt- suposaria sentenciar la nostra llengua a mort. Si més no, farà uns tres anys vaig llegir a una revista comarcal d’ideologia nacionalista, Quinze dies, un article que signava En Jesús Escrivà i Garcia, un estudiós de la llengua catalana, així com d’altres vessants, que li donava al valencià cinquanta anys. Sí, cinquanta. L’article va aterrar-me, no recorde res d’ell, però sí que va argumentar-ho tot. Per una vegada, no crec que fóra veritat al 100%.

Tornant al tema inicial, el català i els immigrants. Vaig a contar-vos una anècdota que va passar-me farà una setmana, i no he parat de pensar-la per la seua raresa. Una raresa agradable.

No sé si a tot el país, però sí a la meua comarca i pel que he vist també al Comtat, Ribera Alta i Alcoià, hi ha tendència, entre els més joves, a passar alguns dies de les vacances de pasqua inicialment a un càmping, però ara sobretot a pisos, això sí, a la platja. La de Gandia n’és un exemple. La festa que per ací hi ha, és de sobra coneguda.
El meu, va ser un d’eixos grups que, aprofitant la poca distància que ens separa de la platja, estiguérem uns dies per allà. Els dies passaven asseguts al sofà, mirant com tothom que volia: venia, seia, engegava la play i es posava a jugar al Pro. La monotonia m’esgotava, i no vaig dubtar un dia en anar a passejar i comprar-me el periòdic. Anhelava la informació: Camps, Rita, el Cabanyal; tot menys estar asseguda veient passar les hores.
Vaig anar a buscar Ivan, un amic, però no estava i vaig anar sola. El llarg camí fins el quiosc m’aniria bé.
Ja de tornada vaig passar per una gelateria, i incitada per un cartell on es llegia “helados italianos”, vaig decidir-me a entrar.
Ara, us reproduïsc, a grosso modo, la conversa amb el gelater. Ell en castellà, perquè era argentí i jo en valencià.
-Per favor, la carta?- Vaig dir.
-Sí pren: ací està.
-Gràcies.
Vaig sorprendre’m per l’àmplia selecció de tes, i vaig triar-ne un que em va semblar exòtic.
-Ací tens. T’importaria que et fera una pregunta?- Va dir-me.
-No, per descomptat, fes-la!
-Quina edat tens? No tingues por, t’ho dic perquè em resulta estrany vore una jove com tu amb el periòdic. En tens divuit? Pot ser dinou?
-No, enguany en faré desset. Pensava que anaves a preguntar-me si podia parlar-te en castellà. I el periòdic...bé, m’agrada saber.
-M’ha sorprés molt. La llengua? No ho faces,per favor. Estic fart que la gent em parle en castellà pel fet de ser argentí, em fan sentir un estúpid. El valencià em pareix una llengua ben bonica escrita, i també parlada. Acostume a mirar les notícies per...Canal 9? per escoltar-la. Hi ha coses què em costa entendre, però si no és així... ací treballant, entre els madrilenys i els d’ací què no parlen valencià, no n’aprenc. I si vaig a comprar a algun lloc...Hi ha què parlen valencià que són ben roïns.
-Vaja! Quina alegria escoltar-te. Ja, quan vas a alguna tenda, sovint no canvien la llengua, però no ho fan amb maldat, jo tampoc acostume a canviar-la. Potser sembla egoista, però amb tot, s’afavoreix la desaparició del valencià. La majoria d’immigrants sud-americans, com tu, venen i ho tenen tot fet: ja se’ls entén, per què han de preocupar-se? Comprens? I els madrilenys...si jo et contara...fan fàstic. Es creuen els amos de tot...
-Ja, ho entenc però, al remat, paguem justos per pecadors. Per la meua part, vaig a aprendre valencià, ja ho estic fent. Tinc 21 anys, només m’ensenye algunes coses més, seré valencianoparlant. Me l’ensenya la meua germana, què va a l’institut. Sovint li demane el llibre per a pegar-li una fullejada. Però escriure’l se’m resisteix, em resulta complicadet...
- Poc a poc. Sí que és veritat, escriure’l és complicat, però no t’obsessiones, molta gent de ma classe no sap tampoc escriure’l, i ells sí que no tenen excusa...
-Ara que pense...tu en estes eleccions no has votat, no?
-No, fins els divuit no es pot. A les pròximes, sí.
-Jo tampoc puc fer-ho per ara. I què penses? A qui votaries? Si puc preguntar-ho..
-Temps al temps. Per suposat que pots. Jo haguera votat Isaura Navarro, potser no saps qui és... (Vaig explicar-li com era)
-Sí, sí, sé qui és. En cas de poder votar, també l’haguera votada. Com a política, em va parèixer que era la que menys mentia, i com a dona, era bonica. I a més, Rajoy i Zapatero, sempre estan discutint!
-Si els haguérem de votar per la seua bellesa, hi hauria molts que no estarien en política... Rajoy i Zapatero i els seus partits mai m’han transmés res, i dubte que ho facen...
-Però Isaura, no anirà de diputada, no? Mirant-ho des de ma casa per Canal 9 no va quedar-me massa clar...
-No, no férem ni un escó ni a València ni Castelló ni a Alacant i és una llàstima, és una dona molt intel•ligent. I que no isquera a Canal 9 és d’entendre... crec que ells sols contribueixen més a què desaparega la llengua i el sentiment...patriòtic que no els nouvinguts. No ho entenc, però s’odien.

Vaig estar contestant-li algunes preguntes més, i vaig anar-me’n.
Per cert, el te molt bo, i va eixir-me debades.
N’estic segura que tornaré. Hem de donar via lliure a estos nouvinguts.
Al remat, són els nouvinguts que ens calen.

4 comentaris:

Joan ha dit...

Nouvinguts com el protagonista de la teua historia, son benvinguts. Et convide a que et pases pel meu blog on tinc una historia radicalment distinta: "Historia real al mateix cor de la ciutat" amb data de Maig 2007.

I evidenment, persones como tu que amb setze anys treballen pel País como fas tu, son les peçes clau del nostre futur.

Anònim ha dit...

Ai, si tots els immigrants (i també els d'ací!) foren així...

PERE BLOG ha dit...

hostia puta,aki a catalunya el 86 % de los immigrants no parla catala!!i ni ganes no volen!!
colla de cabrons no sok racista pero fins proclamen viva espanya!!
en catala siusplau!!

Siriuseta ha dit...

Què bonic! Això per ací mai no ho he vist. Ja m'agradaria a mi trobar-me gent així, immigrants o no...