Una història de renúncies

Els canvis regeneratius de Leire Pajín al PSPV-PSOE han començat per canviar la marca. Carregar-se les sigles de País Valencià per "adaptar-se al nou Estatut". La decisió porta al darrere una grandíssima càrrega simbòlica, que és possible que algú amb poca connexió amb la història política valenciana des de la transició no acabe d'entendre.

El procés de gestació del PSPV-PSOE és, amb molts matisos, equiparable al del PSC. És a dir, confluència de partits d'esquerra burgesa amb pòsit nacionalista amb la federació local del PSOE. D'aquí el nom: el PSPV era un partit d'arrel cultural i universitària on l'autodeterminació era un eix estratègic, unit a la lluita de classes i al reconeixement dels lligams amb els germans de llengua. Es va ajuntar amb el PSOE i van unir sigles. En el moment clau, i a diferència del PSC, van vendre la seua autonomia i es van convertir en una federació socialista més.

En plena Batalla de València es va negociar l'Estatut de segona mentre Lerma guanyava les eleccions. Un darrere l'altre, el PSPV-PSOE va anar abandonant tots els símbols que havien caracteritzat l'esquerra valencianista: senyera quatribarrada, defensa ferma de la unitat i normalització de la llengua, comarcalització, horitzó de l'autodeterminació... De les èpoques passades, de l'arrel fusteriana de la cosa, només quedaven dues lletres en unes sigles, PSPV-PSOE, que s'amagaven quan venien eleccions.

Avui ja no queda ni això. Aquesta esquerra valenciana ha culminat la pèrdua de perfil propi soterrant el PV del nom. Ara la federació valenciana socialista ja és exactament igual que l'extremenya o la castellano-manxega. La història del PSPV-PSOE, una història de renúncies.

PS: hi ha articles correctes a la Viquipèdia sobre el PSPV, l'Estatut d'Autonomia i la Batalla de València. També es pot llegir "L'esquerra al sofà", així com veure "Del roig al blau". Per si voleu aprofundir més, vaja.

PS2:La culpa del retràs, les vacances.

Forasters a casa nostra

Una de les darreres enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas porta per títol Identidad Nacional en España. Amb aquest títol és evident que conté dades interessants per conèixer la progressió dels sentiments nacionals dels individus que residim dins l'espai del món on hi ha Estat espanyol. A banda, conté altres dades que més que preocupar-nos ens haurien de fer reaccionar d'alguna manera.
Segons l’enquesta, el 60,5% dels residents al País Valencià es consideren castellanoparlants davant de només un 21,7% que es defineixen com a valencianoparlants. L'enquesta no entra a valorar si els que es consideren valencianoparlants mantenen el català en converses amb castellanoparlants, una pràctica que els valencians tenim quasi com a norma. L'enquesta també constata que el percentatge de persones que poden escriure en català d’Oriola a Vinaròs no arriba al 36% , el que significa quinze punts per baix de la mitjana de les autonomies que comparteixen cooficialitat amb el castellà.
La última i potser més desastrosa dada és que només el 28,8% afirma que a casa es parla en valencià.

La pervivència del català és una qüestió d'anys. Probablement, nosaltres viurem, si durem el que és previsible, la desaparició del català... si el procés de minorització no para.De fet, la vivim i ja l'hem viscuda en llocs concrets.
De fa quaranta anys cap ací a ciutats com Alacant, els catalanoparlants comencen a ser una anècdota dins d'un paisatge monolingüe espanyol.

I tot i això, estem en el moment de la història en què el procés normalitzador té més eines per jugar i treballar. En què el català està a l’escola. En què tenim l'oportunitat de viure en català si no plenament, sí almenys en la majoria d'àmbits oficials.
Què ens falta, doncs? Potser que qui mane s'ho crega i faça tot el possible per convertir el català en una llengua “normal”, amb tots els usos possibles, en tots i cada un dels àmbits de la nostra vida.Perquè, tal com diu Toni Mollà en el seu darrer llibre "Quina política lingüística?" (editorial Bromera), "la política lingüística basada exclusivament en els àmbits escolars i les campanyes de sensibilització social indiscriminades són pràctiques estèrils sense un projecte global que les dirigisca convenientment", per tant "la normalització lingüística depén, en definitiva, de l'articulació d'un procés globalitzador i col•lectiu que repercuteix en totes i cadascuna de les activitats socials, culturals, polítiques i econòmiques que es realitzen en el país".

I qui farà esta faena? Este és el misteri més ben guardat i el que més pressa ens corre de saber.
Mentre s'aclareix, només ens queda el de sempre: fer-ho tot en català i infectar els altres parlant-lo, per respecte cap a nosaltres i, sobretot, cap a ells.

On hi ha la conciència nacional?

Sovint m'he fet aquesta pregunta. Molta gent s'ho podrà haver preguntat també (no sóc gens enginyosa ni vull presumir d'això) veient com hem actuat els valencians, en aquestos 30 anys de democràcia. La "Batalla de València", perduda pels propis valencians, guanyada pels espanyolistes, que a banda de un país, ens furtaren un símbol, és la més visible i la que més ha calat en la empremta dels valencians, però també la "Batalla dels Valencians" que veiem dia a dia, dels que encara no hem abaixat el cap, i continuem parlant català com si fóra el més normal cada dia o sentint-nos orgullosos d'ésser valencians, malgrat les mirades agres, insults...

Aquestes "batalles" diàries, la manca de visibilitat político- social a nivell estatal i nacional de forces valencianes, la manca de suport entre la nostra pròpia gent i potser, la cinètica pròpia de la història actual, ha fet que no tinguem autoestima com a poble. Hom pot vore, com un basc defensa ser basc, de forma orgullosa, i també un català. Com no, els andalusos fan pinya quan algú insulta la seua terra, cosa que també fan els canaris. No parle de nacionalistes, no, parle del conjunt, en general. Insultar a un andalús o canari és ficar-se a la contra a la pràctica totalitat de la població.

Això no passa amb els valencians, com poder vore diàriament. Sempre busquem excuses: Un mira a un costat, l'altre a l'altre, un diu que ell no sap res d'això, altre es defensa i l'altre diu que "s'està passant", que millor "ho deixe córrer".
Però, sense autoestima no hi ha país.
Si nosaltres no defensem allò nostre amb fermesa, com demanem respecte i “mig exigim” els estrangers que siguem com nosaltres?

Com a mostra podem vore com xiquets de 10 anys, malparlen valencià de forma jocosa, com si fóra una cosa rudimentari, cosa que també fa gent de 20, 30 i 40 anys, això els que per sort ho fan en valencià. No obstant, el valencià és la nostra parla, així ens comuniquem nosaltres- alguns: és... la nostra ànima.(!)
Ací vénen de fora, insulten els valencians davant nostre i ningú fa res.
Al País Basc? No. A Catalunya? No. A Galícia? No.
Sang d'Orxata?

A platges com la de Gandia hi ha pintades de madrilenys dedicant-nos tota mena d’insults. Fins i tot a casa seua perden el temps insultant-nos, ens qualifiquen com a "no aptes". No aptes perquè?
Els castellans ens diuen "Els catalans són polonesos i els valencians, (t)xe-coslovacs" en al•lusió a la ocupació nazi.

Al País Valencià, on hi ha la consciència nacional?

Carrera...de motos?

Sóc a l'estació del Nord, esperant. Al meu davant hi ha un mostrador amb una senyoreta. S'hi acosta un jove d'uns 25 anys que vist elegant i parla en valencià:
- Perdone, voldria consultar els horaris de tren a Barce-...
- ¡No te entiendo!
- Sí, els hora-...
- ¡Que no te entiendo! ¡Háblame en español!
El xic es gira, sense fer cap comentari. Hi torna:
- Escolte, té el full de reclamacions, per favor?
- No te lo voy a dar.
- Però si m'estàs entenent...! Vull el full de reclama-...
- ¡Que no te lo voy a dar! P
l- Sóc advocat, aixina que sé que tinc dret a...
- Aquí hay mucha gente con carrera.

El xic es queda mut.
La senyoreta l'està entenent, i el seu company intenta convéncer-la que el que ha de fer és parar de discutir i donar el full de reclamacions al client que l'hi està demanant. Ella s'hi nega, argumentant que (encara) no és client.
El quasiclient decideix que prendrà mesures. Se'n va, tot recordant l'anècdota que ha viscut no feia massa a El Corte Inglés, quan ha preguntat a una dependenta:
- Perdona, teniu còpies de claus?
I li ha respost:
- Lo siento, la marca Claus no la tenemos.
`
El xic s’ha quedat sense anar a Barcelona i sense claus.
Perquè molts no és igual a la totalitat, i en este cas ha quedat patent. “aquí hay mucha gente con carrera ( pero como ves, yo no)”.

Que Déu ens done salut…!

Sequera&Company

El període estival comporta sequera, a la televisió no es cansen mai de dir-ho.
Només cal eixir al carrer per a comprovar-ho: el País n’és una bona mostra.

No vaig a parlar d’eixe tipus de sequera, però.
A la sequera que em vull referir té solució- la d’abans, també. Esta és una sequera ocasional: no és permanent, ni tampoc universal. U “pot estar” de sequera i el veí no.
I no és que el veí siga millor, no. Tampoc més enginyós. Potser sí amb més temps lliure.

A això volia referir-me: al temps lliure.
Qui diu temps lliure diu temps...ocupat: és relatiu.
Relatiu. Què no és relatiu? Tot és relatiu jo crec.
Les llengües ho són: no totes tenen el mateix nombre de paraules per a referir-se a una mateixa cosa, estem farts de comprovar-ho traduint. Allò que hom va metaforitzar-ho com un prisma: les llengües són un prisma- i vaja que si ho són...! Inclús m’atreviria a dir que una llengua també ho és. En català d’açò sí que n’estem farts, dels qui volen trencar el prisma per a fer-ne dos, o tres, quatre, qui sap si deu...

Amb tot açò venia a dir que este blog estarà de sequera, no serà permanent, tan sols durarà tres setmanes. Un fet que anava engrandint poc a poc i ara està més accentuat que mai. Però esta sequera serà relativa. Com molts, també he anat deixant posts sense publicar, i conforme va passant el temps, en són bastants. Qui sap si era perquè no era el moment o perquè no havien agarrat la forma desitjada... però, ara els ha arribat el moment, i seran aquests els que facen de “contrasequera”. Espere que almenys puguen ser-ne dos, els menys desencertats. Si hi ha temps per a algun més probablement siga sense sense accents ni dièresi ni tampoc ç: el teclat irlandés no ho permet- ai las!.
Cada llengua és un món i no totes una nació. I a això el senyor Internet no li pot fer res.
Però sí per a poder accentuar, la sempre simpàtica gent de “Catalans a Dublín” ens ho ha solucionat.

Joanot Martorell va anar de viatge a Anglaterra i a Nàpols, per qüestions amb reis.
Prop d’Anglaterra, a Escòcia l’any passat hi havia moltes pintades que exigien la república. De segur que a Irlanda també hi ha gent tan rebel com Marina Albiol, que en lloc de llegir un bon llibre, es dedica a fer pintades com els xiquets de l’escola. Esta xica a les Corts té una actitud semblant als xiquets de 6é que entren en el Consell escolar. Hi ha gent que mai hauria de ser major d’edat.

Ens veem prompte!

Per una Font Roja verda!

Des de fa uns pocs anys no passe les vacances de Pasqua enlloc. Em referisc a anar a passar el dia per la muntanya. Ho solíem fer amb els amics dels meus pares, jo era la més major de tots els fills, i em solia fer càrrec d'ells mentre ells acabaven de dinar. Solíem anar a Aitana. També a la Font Roja, molt. Fa molt que no vaig per allà, la darrera va ser farà ja quatre anys, segurament, no obstant la recorde amb especial afecte.
Reconec que no sóc una d'eixes persones a qui els encanta la muntanya, perdre's per allà dies i dies. No. Sóc més bé de ciutat. Però, m'he sentit tan amenaçada com tanta i tanta gent que m'ha enviat un mail, el mateix, el de la possible construcció d'un hotel allà, entre la verdor. Un intent desesperat de ser originals. El mail contava, quasi pregava, als lectors com signar per fer suport a la iniciativa.
Us l'adjunte el mail per tal d'adherir-se a la iniciativa. No esteu obligats, però us agraïria que s'adherireu.
"Els participants animen a totes les persones que s’estimen
el paratge a implicar-se en les activitats previstes


Hui, en el local del Centre Excursionista d’Alcoi, s’ha presentat en una roda de premsa davant dels mitjans de comunicació la campanya “La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural”. L’acte ha comptat amb la presència de representants de nombroses entitats socials i polítiques.

En la campanya participen persones a títol individual i també donen suport diversos grups d’Alcoi i Ibi; a hores d’ara es disposa d’una llista provisional d’entitats adherides, que s’actualitzarà periòdicament amb les noves incorporacions.

L’objectiu únic de la campanya és impedir la construcció d’un hotel en el paratge de la Font Roja, que limitaria el seu ús públic i generaria un impacte ambiental i paisatgístic irreversible.

Segons la informació que s’ha pogut conéixer a pesar del secretisme del govern municipal, l’única empresa que s’ha presentat al concurs pretén construir un edifici nou de 4 plantes (un semisoterrani + 3 plantes en superfície), que a més de ser un atemptat paisatgístic seria clarament il·legal. O siga, que no es tracta en absolut d’un petit hotel de muntanya, sinó d’un amb 55 habitacions, amb capacitat per a 110 places, i a més 75 places d’alberg distribuïdes en 10 habitacions. A açò caldria afegir dos cafeteries (una a l’aire lliure), un restaurant, un gimnàs, un spa amb piscina, jacuzi, sauna i termal, sales de reunions, etc.

L’assemblea que impulsa i coordina aquesta campanya ha insistit en la importància que totes les persones que s’estimen la Font Roja s’impliquen en les activitats que van a organitzar-se per tal de defensar-la.

Demà dimarts, a les 8 de la vesprada, tindrà lloc una nova assemblea per coordinar la recollida de firmes i la instal·lació de punts d’informació al carrer; aquesta assemblea tindrà lloc al Club UNESCO d’Alcoi (c/Cid, 12 – baixos). En l’assemblea també es concretaran els materials divulgatius que es preveu confeccionar (tríptics, cartells, adhesius i camisetes).

Com a acte principal, s’ha convocat per al dijous 24 de juliol, a les 20:15 h, una concentració a la plaça d’Espanya d’Alcoi.

Qui vulga obtindre informació de la campanya a través d’internet, pot consultar el blog que s’ha creat amb eixa finalitat. L’adreça és: fontrojadetots.blogspot.com

Així mateix, s’ha obert un compte perquè les persones sensibilitzades puguen contribuir amb les seues aportacions econòmiques (el núm. de compte és el 2090 1100 81 0003886218)".

Moltes gràcies i ens veiem a l'Alqueria d'Asnar el dissabte.

La fera ferotge

"105.000 personas en doce días"
Era impossible no llegir a la portada d'El Mundo del passat dissabte.
I òbviament, segons recollia el periòdic Público, Francisco Camps, president del Consell es va afegir ahir al manifest dels intelectuals espanyols reivindicant la supremacia del castellà sobre la resta de llengües oficials. Aquest manifest afirma que pretendre que la llengua oficial distinta del castellà siga coneguda és senzillament un “deseo encomiable”. L’Estatut del País Valencià afirma en el seu article 6 que "la llengua pròpia de la Comunitat és el valencià”. Mercadona també està d'acord. El text situa el valencià al nivell del castellà i afirma que la Generalitat adoptarà les mesures necessàries per tal de garantir el seu ús normal i coneixement que gaudirà “d’especial respecte i protecció”. El manifest espanyolista que ha signat Francisco Camps demana canviar els estatuts si així fos necessari, critica la preeminència de les llengües oficials en l’educació i la seua exigència en la funció pública. La Generalitat valenciana ha manifestat públicament que “comparte plenamente la filosofia del manifiesto, conscientes de la riqueza que supone un bilingüismo integrador y positivo".

Com quedem?

Conseqüències

Com entonar el “podemos”.
Com desitjar que Espanya guanye.
Com entonar l’himne d’Espanya.
Com entonar el Cara al sol tot rient.
Com parlar castellà.
Com escriure “no mos fareu catalans”.
Com escriure “llengua valenciana mai catalana”.
Com argumentar que existeix la llengua valenciana perquè hi ha “coses” distintes a la catalana.
Com no saber argumentar per què parlem en llengua valenciana.
Com posar en dubte els orígens de la llengua.
Com proposar converses en cristià (partint del punt que són els primers que no saben llatí).
Com proposar estudiar filologia catalana a Barcelona perquè allà són més…catalans.
Com proposar/preguntar per què no estudiar filologia valenciana.
Com iniciar converses en la llengua A sense saber si l’altre parlant també té com a llengua materna la B.
Com pensar que Espanya va nàixer amb Carles I.
Com pensar que Espanya era anterior a Jaume I.
Com pensar que “tant de bo Jaume I no ens havera conquerit!”.
Com escriure/parlar d’Espanya en qualsevol any(s.XIV,XV,XVI..).
Com els insults.
Com les pors.
Com creure que hi ha llengües més prestigioses que altres.
Com creure que hi ha llengües més boniques que altres.
Com rebutjar la llengua materna.
Com no saber escriure en la llengua materna.
Com accentuar el procés de substitució.
Com sentir-se més espanyol que valencià.
Com no sentir-se valencià.
Com el govern del Partit Popular.
Com la manipulació a què estem sotmesos.
Com la censura.
Com agredir gent.
Com els altercats blavers.
Com silenciar veus.
Com ser la Comunitat Valenciana.
Com ser la Comunidá Balenziana.
Com no ser el País Valencià.
Com ser PAIs valencià
Com els més de 50% d’electors que escolliren el PP l’any 2007.

CAUSES
"He juzgado por conveniente, así por esto, como mi deseo de reducir todos los mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla".

29 de juny de 2008, tres-cents un anys després de l'abolició dels Furs i l'intauració del Decret de Nova Planta.

Y usted le llama "carrer"?

Una servidora i amigues van passejant pel carrer Sant Francesc de Borja quan, de cop i volta, un bon home, d'aparença de turista clara, ens interromp el passeig:

- ¡Perdonen, señoritas! ¿Cómo puedo llegar al palacio Ducal?

I ja tenim la situació servida. És molt probable que este senyor no sàpiga català, però també és evidentíssim que l'espanyol és la seua llengua materna, la qual cosa el converteix en perfectament capaç d'entendre la nostra resposta, acompanyada, és clar, de molta gesticulació. Per l’escassa eficàcia de les indicacions de les meues amigues, vaig haver d’encaminar-lo jo:
- Mire, és molt fàcil. Aquell carrer -assenyalant-l'hi amb el dit- i tire recte, recte,i després -gesticulant que havia de girar a la dreta- i vorà el Palau.
- Ahà, ahà. Aquella calle, gracias. ¿Y usted le dice "carrer"?

- Sí, sí, però és una altra llengua: valencià, així parlem ací.

L'home posa cara de "primera notícia", però a continuació, ben rialler i interessat, em demana:

- Dígame usted, ¿cómo se dice hombre y mujer?

- Home i dona.
- ¡Home i dona! -repeteix. Pues... ¡Gracias, dona!

I m'allarga la mà, per a donar-me-la.
Ell segueix amb la seua colla cap a la plaça de les Escoles Pies. Nosaltres, girem en una altra direcció pensant com és de curiós que un estranger que ni sap que el català existeix m'haja entés i que, en canvi, gent que fa anys i panys que viu ací encara diga que no entén res...

(Per a fer més gran la imatge, prem-la. Una altra de les errades gandianes, que ja en són moltes...)