amics i ..., lectors en definitiva, que demanaven una nova publicació, m’he decidit a fer-ho: parlaré d’Escòcia amb relació al PV.(Us comente, la primera foto és amb una gallega i una catalana: nacionalistes les tres)Reconec que al principi va ser difícil, anava amb esperança de trobar un fum de valencians, però n’ érem 3 i tan sols jo valencianoparlant.
Primer repte: parlar castellà -ai las!- mai havia mantingut una conversa de més de...4 paraules en la llengua invasora... se m’aventura un repte difícil.
Primera nit: la mala –o bona- sort em va dur a dormir amb dos xiques -el repte havia començat- afortunadament després de parlar amb una d’elles, vaig notar un ben marcat accent català -eureka!- ràpid
ament vaig canviar de llengua. Amb l’altra, per contra, no vaig tenir tanta sort, era de per allà on va nàixer el castellà: Lleó. La pobra va haver de suportar llargues converses en català(/valencià) sobre valencianisme/catalanisme; la primera -i l’última, supose- volta que veig el nacionalisme antiespanyol imposar-se a l’espanyolisme!Es féu de dia, cansades: després d’haver estat parlant àmpliament la nit anterior de “les nostres cases”, ens muntàrem en un tren que ens duria a Edimburg, per cert el mateix tren que constantment JK Rowling feia servir quan vivia a Edimburg, eren altres temps. En aquell tren passàrem unes llargues cinc hores, vaig haver de seure amb un madrileny, el problemeta lingüístic ens impedia parlar, per tant llegia. Aquell trajecte em feia recordar certa novel·la de Mira, on una jove viatjava de Londres fins a Edimburg. Aquell viatge, amenitzat pel so de dolçaina de l’Ipod d’un tarragoní no vaig poder reconèixer les cançons, Obrint Pas, probablement.
Aplegàrem a Escòcia, allà vaig compartir habitació amb dos little chinese, només instal·lar-me em proposaren que anàrem a l’habitació per tal de conèixer-nos. Ja a l’habitació em pregaren que les ensenyara unes paraules de spanish i elles farien el mateix amb el xinés,ho férem.
M’ensenyaren un fum de paraules de les quals tan sols recorde nihao. Escoltar-me en català feia somriure a les meues germanes, no sé perquè.
Recorde un dia, anant cap al centre tota sola amb el bus, hi havia una senyora que duia una samarreta negra (la recorde com si fóra ahir) amb lletres: United Colors of Benidorm em féu riure, era una d’estes dones que al P. Valencià fan por –no estic a casa- vaig pensar. Sense pensar-ho vaig dir-li allò de: visc prop de Benidorm allà a València, ella em respongué allò tant típic de beaches. Recorde que aquell dia la ciutat estava tenyida de blaugrana, el Barça jugava eixa nit, no quedaven entrades.
A Edimburg hi ha una famosa platja, Portobello, em recordà a les nostres platges, molt bruta. Només vore-la vaig pensar Portobello non è bello...
Cert dia que visitàrem la National Gallery of Scotland, vaig estar parlant amb una italiana en la llengua d’esta, i em preguntà si era italiana –sóc valenciana- vaig aclarir-li.
-Valenza...Perche ricordo Valenza? -es preguntà en veu alta.
-Dov’è? In Spagnia?
- Sí- li vaig respondre, resignadament.
- L’America’s Cup questo anno- va recordar.
Llàstima, pensava que diria Sorolla, el papa Alexandre VI, els Moros, el Regne de València, Calatrava o alguna cosa semblant, ni tan sols les Falles ni el VCF.
Els dies passaven al temps que millorava el meu castellà (i anglés) i bevent suc de taronja (de pot) -a València tenim moltes taronges- dia cada dia, m’alegrava els matins.
Un amic un dia em digué que hi havia suc de taronja valenciana al M&S.
-De pot- vaig dir-li.
Malgrat això en vaig comprar: -és del bo!- vaig dir, al mateix temps que tots es quedaven amb cara de...tartan. Des d’aquell dia en comprà tots els dies, tot quedava a casa.La prova, dalt.
Vaja! Estic recordant les dificultats a l’hora de llegir els mail que enviava quan el temps m’ho permetia, sense accents ni dièresi ni apòstrof.
Recorde haver sentit parlar a un grup de valencianes parlant valencià, em vaig sorprendre i vaig anar a parlar amb elles, ens abraçàrem i “férem festa”. També vaig coincidir amb un català que estant al meeting point i el potser el lloc més famós d’Edimburg, l’Scott monument, es va traure la seua estrelada, i se la penjà al coll, no donàvem crèdit! Parlàrem amb ell, i quedàrem amb el seu grupet. Recorde les cares dels meus madrilenys...
Recorde certes converses, on em deien que un tarragoní tenia raó, el valencià és el català mal parlat: em deien. I ho dia una gallega,que ni tan sols parlava gallec i dubte que haja sentit vàries varietats de català per poder traure cap conclusió, tan sols em quedava atacar-la, veient com està l’assumpte a sa casa...no m’atreviria a atacar tan alegrement...
I pel que fa al tarragoní... poques coses s’han de prendre seriosament d’una persona que presumeix de polsera de JERC (per a qui no ho sàpiga, Joventuts d’ERC) i que amb els amics, també de Tarragona, no parla català, el seu,el perfecte. Recorde que només feia que recordar-me que ens governava un govern popular, que Catalunya es bastava sola, sense nosaltres res seria diferent (ja sabeu perquè odie el nacionalisme català?). Estos debats sempre concloïen quan li recorda que la música que escoltava era majoritàriament...valenciana i que el binomi Països Catalans li’l devia a Joan Fuster: valencià també.
Al crit de: “Aquest ve amb nosaltres perquè País Valencià és Països Catalans” es mostrà com a nacionalista (les seues primeres paraules en català, per cert) al mateix temps com a un personatge escèptic.
Per tal d’oblidar a este, vaig a amenitzar-vos les següents línies amb un madrileny, sí madrileny, però este no és com tots: és bona gent,l’aprecie molt!
Recorde, quan el vaig conèixer, duia una samarreta de Berlín, parlàrem llarga estona de ciutats arreu del món. Després parlàrem de nosaltres, d’on érem, concretament. Recorde el seu somrís en saber què era valenciana. N’havia estat moltes voltes, el típic madrileny, vaja. I us he de dir que potser ara està llegint estes línies, amb certes dificultats, clar. Una forta abraçada, amo!A molts ja us he parlat d’ell moltes voltes, no podia faltar.
Vol ser arquitecte,i en serà un fantàstic, n’estic segura. I el que més em sorprengué d’ell (i el seu encant)era que es sap la vida de Calatrava, l’adora. M’encantava quan es plenava la boca literalment imitant el valencià (mai deixava de dir “xe”). En els seus constants viatges descobrí l’orxata, se la bevia per a dinar, fins i tot!
Un grup d’amics anàrem al mític Loch Ness, pel camí férem la Conferència sobre l’orxata, es respirava més valencianisme que el propi 9/10! Dies després menjàrem fartons,que havia dut jo des de València,volaren només obrir-los!
Per a un treball, Luca (xiques, Luca!) em preguntà sobre gastronomia espanyola, en tenia un “paella”, li vaig renegar molt, i finalment allò pareixia una llista més ben bé valenciana, i quan ho exposà, ho havia traduït tot,feia goig escoltar allò de rice alone (arròs a banda) little donkey (burret),etc. Luca, ti voglio bene!
Per tal de finalitzar, us contaré una última història, Edimburg també va semblar Alcoi allà per l’abril, sí, de veres amb desfilades incloses, i també una ciutat més on es fa el Correllengua.
No podia faltar la Batalla d’Almansa, en vàries llengües.
Recordant tot açò i més que no us he contat, em pregunte si vaig anar fora, o em vaig quedar al PV.
La frase d’esta ocasió, és un frase que feia sovint per allà:
END RULES LONDON/MADRID!
