Un fort aplaudiment

Fa un any que conec a Inés i Amparo, anàvem juntes a anglés, més tard van apuntar-se més, però les tres vam estar tot el curs.
Elles ja es coneixien, anaven a la mateixa classe des de xicotetes, i encara que mai havien sigut de la mateixa colla, sempre havien anat juntes a anglés.
Ens portàvem bé, conforme anava passant el temps ens agradava més i més estar juntes.
Des de sempre foren converses bilingües, Amparo parla castellà, Inés mig-mig i jo en valencià. No ens semblava agressiu; Amparo mai havia parlat en valencià i jo no estava disposada a parlar en castellà a casa, no ens importava massa tampoc.

Inés atenent a qui es dirigira parlava d’una manera o d’una altra. Els seus pares són valencianoparlants. Sa mare treballa en una botiga familiar d’articles per cosir. Una volta vaig anar per comprar amb unes amigues i fins la tercera resposta no em va parlar en valencià. Ara que em coneix, em parla en valencià, m’ha donat immunitat al castellà. La seua àvia sempre parla en valencià, però.
La seua forma de parlar, la d’Inés, és com a mínim peculiar. Parla un valencià molt apitxat, amb constants castellanismes, encara que, al seu parer el parla “molt bé, quan m’examine del mitjà, faré bé l’oral”. En canvi quan parla en castellà, usa valencianades. La interrelació amb sa mare és en castellà, amb la seua germana també. Alguna volta li he preguntat per què, i sempre em respon que “ei...conforme ens ix” una llàstima que en castellà siga conforme els ix sempre.

Sovint em feien preguntes perquè “la nostra professora no sap res de valencià, l’altre dia va dir amarill!” era la mateixa per a l’anglés, castellà i valencià. I pel que vaig vore, sabia tan poc d’anglés com de valencià.

Amb l’avorriment de les classes ens féiem dibuixos o escrits al llibre. Jo, l’estelada. Seguidament Inés la tatxava i escrivia “no mos fareu catalans” després de dir-me catalanista i preguntar per què dibuixava això. Després de preguntar-li per què invocava el GAV dia “per què no som catalans ni parlem català”. Després d’un altre per què contestava “perquè sí”, molt en la línia del GAV. I tenia part de raó, quan parla en valencià ho fa en castellà amb moltes valencianades.
... va arribar el dia en què ens preguntàrem què volíem estudiar. Amparo va dir que filologia anglesa, Inés suposa que hispànica. A mi em preguntaren per què no filologia valenciana.

Inés acostuma a preguntar-me per què parle en valencià si vist roba de Lacoste o Burberry. Què ho impedix?- li qüestione. Dona, els que porten roba de marca parlen castellà...- mig- argumenta. Què impedix que parle valencià?- reitere. Res- respon.

Amparo en canvi, està en una altra generació. Pel que he pogut saber sa mare de jove parlava en valencià i ara “tan sols parla en valencià per renyar-la”. A casa mai havia aprés res en valencià. Una bombolla lingüística molt més comuna del que ens agradaria.
Ella tan sols l’usa “per parlar amb animals o nadons quan està sola”. Déu ser, o és, perquè no té prou confiança amb ningú com per fer-ho.
Però un dia va començar a fer-ho. Va ser pel Messenger. Era un valencià farcit de faltes, tampoc no és que m’importara massa. No em va estranyar gens que em parlara en valencià, suposava que tard o d’hora ho faria, tampoc li ho vaig qüestionar, solament me’n vaig acontentar. Dies després continuava fent-ho. També per telefonada. Inclús anant juntes al cine.
Tenim confiança perquè ho faça sense por, ho feia per voluntat, i això m’acontenta encara més. És un pas important, a primeries parlar una llengua amb nadius d’eixa llengua fa molta vergonya. La qüestió és acostumar-se i fer-ho amb normalitat.
Ja de camí a casa també va parlar en valencià amb mon pare. Mon pare ni tan sols es va adonar que de normal no parlava en valencià.

No sé si estarà eixint el sol, però de moment no plou. Deixem-ho en què està núvol.
Amparo, aplaudisc enèrgicament la teua actitud. I et convide a continuar.

L'Ajuntament tria: Balenciá(?)no(!)

“La Safor és una de les comarques on més es parla valencià si no la que més”
“Gandia subvencionarà si és necessari l’Institut Ramon Llull”
“Qui no parla valencià a la Safor és perquè no vol”
“És més difícil aprovar qualsevol examen de la JQCV en Gandia perquè això va en funció d’on més es parle valencià”
“La retolació en Gandia és únicament en valencià”

Novament estem davant d’una patada de l’ajuntament de Gandia.
A la premsa local no es deixa de comentar, sobretot a GTV i la part de Tele7 que encara és TV Mediterráneo.

La coalició BLOC- Verds, que compta amb dos regidors a l’ajuntament gandià, va instar el govern a oferir en la programació de la Fira i Festes d’enguany alguna activitat en valencià, per tal que la gent que ho desitjara poguera assistir-hi. Actualment els visitants no poden assistir a cap activitat en valencià que estiga dins de la programació de Fira i Festes perquè no hi ha.
Pocs anys enrere tan sols hi havia el Correllengua que organitza la Fundació Casal Jaume I, però des de fa dos anys van decidir deslligar-se, i aquesta es celebra una setmana abans que comence la Fira i Festes.

La premsa local es va interessar per saber què n’opinava el director de l’Àrea de Polítiques Culturals, Toni Durà, i aquest va respondre que malgrat el que BLOC- Verds pensava sí que hi ha oferta valenciana. “En el full de ruta d’este govern està oferir tota la programació d’artistes valencians, i això ho estem complint al 100%”. “El problema que té el BLOC no és la música, sinó la lletra”.
Cosa que és força inexacta, perquè s’ofereix assistir a concerts com els de La Quinta Estación, Miguel Bosé, Carlos Baute, Bertín Osborne... Tots ells artistes que ni canten en valencià ni tampoc ho són.
“L’ajuntament de Gandia està en favor del valencià, hi ha clares mostres d’això com ara els premis literaris, la programació del Full Cultural, que compta amb activitats en valencià, l’ajut a l’Institut Ramon Llull”
“Per a Fira i Festes intentem dur grups bons, de primera fila, perquè hi puga assistir molta gent. Si hi haguera grups d’estes característiques en valencià, els contractaríem”.
Fa uns anys contractaren grups que canten en castellà o anglés (i pocs en valencià)de Gandia o la Safor perquè abans de les orquestres feren concerts i es donaren a conèixer, com ara La Raíz.
Fira i Festes 2007, concert de David Bisbal a l’IES Maria Enríquez, no arribaren ni a la meitat de les expectatives.
Estiu 2007, concert de Paulina Rubio a l’IES Maria Enríquez, pràcticament buit.

Orengo, per a l’any que ve podríeu contractar Pot de Plom, Albena Teatre, Pluja Teatre...
La Gossa Sorda, Obrint Pas, Desgavell, Sva- ters, Soul Atac, Odi, Pau Alabajos...
Correfocs, lectures d’obres d’Ausiàs March, Joan Roís de Corella,el Tirant...(!)

“Es lo que hay”- conclou Durà.
Es cert. És el que hi ha, i mentre siga això el que hi haja deixareu molts gandians i saforencs sense el dret a decidir i sense poder participar de la festa.

Catalans i valencians, cosins germans

Dèsset per a nosaltres.
Disset per a la majoria.
Seventeen per a més.
Diecisette per als veïns de l’est.
Siebzehn per als que censuren noms.
Diecisiete per als que ho censuren quasi tot.
Dèsset al remat.

No és el dorsal de cap jugador del Vila- real, del València tampoc, ni del Llevant (que ja està en valencià al web).
Tampoc calcule quantes medalles ha aconseguit Espanya a Pequín, en serien algunes menys.
Tampoc la posició que ocupa el català en el rànquing europeu, està més endavant! També al mundial.
El cas és que fa un poc més de dèsset anys vaig nàixer. I sí, el 31 d’agost d’enguany també ha estat ben calorós a Barcelona, i a Salou. El temps d’espera en el Tutuki Splash ho demostra.

L’amic Guy em comentava que havia estat uns dies a la Catalunya del Nord fent el pancatalanista.
Jo ara em trobe a la Catalunya Central (?) sense saber quasi per què. Pel mateix que Guy no crec. Però el cas és que no hi ha res com estar tres setmanes amb gent de molts indrets d’allò que hom anomena Països Catalans(que continua fent-me fredat) per acabar dient “xe, però si és de Barcelona i l’entenc!” o “mira! Però si és de Lleida i pareix de Pego!” i després de la sorpresa respondre amb un “ però fa uns dies no invocaves Valencia Freedom?”.

Hom diu- i no es cansa de dir- que a les distintes formes de parlar una llengua se li diu riquesa lingüística. Però i la cultura? A les distintes formes d’entendre una cultura (per a uns prou, per a altres molt, per a altres gens) semblant, se li diu riquesa cultural? La pregunta és, tenim una cultura unitària?
No. Sí. Potser. Qui sap. Qui ho sap?
No entre en el grup. No sé si ho sé. No, crec que no. Sóc massa menuda per saber-ho potser.
La llengua és més simple, sembla.
Però i els castells? Crec haver llegit que són valencians, però em trobe a Vilafranca del Penedès i me’ls tope davant dels meus ulls. La de Tarragona diu que a casa seua també se’n fan. De sobte un so de dolçaina. No, és una gralla. De lluny la Muixeranga, ara sí, estic a casa.
Ho estava ja abans? Em pose l’Ipod mentre mire com van pujant els castellers, sovint me’l trac perquè alguna amiga vol dir-me alguna cosa, tan se val si és de Vic, Benicarló, Sant Cugat, Barcelona, Vilafranca, la Vall d’Aran, Tarragona...
Això sí és un Correllengua!

Per la nit, concert d’Obrint Pas, i demanen si hi ha algun valencià. Molts alcem els braços: d’Ontinyent, Bocairent, Banyeres...Canten Del Sud. Qui és del sud? Jo crec que sí. Però la de Benicarló? Estic confosa, sempre he cregut que era del nord però ara no ho tinc clar. Àngels Gregori sí, del sud.

Dèsset... quasi divuit!

Una història de renúncies

Els canvis regeneratius de Leire Pajín al PSPV-PSOE han començat per canviar la marca. Carregar-se les sigles de País Valencià per "adaptar-se al nou Estatut". La decisió porta al darrere una grandíssima càrrega simbòlica, que és possible que algú amb poca connexió amb la història política valenciana des de la transició no acabe d'entendre.

El procés de gestació del PSPV-PSOE és, amb molts matisos, equiparable al del PSC. És a dir, confluència de partits d'esquerra burgesa amb pòsit nacionalista amb la federació local del PSOE. D'aquí el nom: el PSPV era un partit d'arrel cultural i universitària on l'autodeterminació era un eix estratègic, unit a la lluita de classes i al reconeixement dels lligams amb els germans de llengua. Es va ajuntar amb el PSOE i van unir sigles. En el moment clau, i a diferència del PSC, van vendre la seua autonomia i es van convertir en una federació socialista més.

En plena Batalla de València es va negociar l'Estatut de segona mentre Lerma guanyava les eleccions. Un darrere l'altre, el PSPV-PSOE va anar abandonant tots els símbols que havien caracteritzat l'esquerra valencianista: senyera quatribarrada, defensa ferma de la unitat i normalització de la llengua, comarcalització, horitzó de l'autodeterminació... De les èpoques passades, de l'arrel fusteriana de la cosa, només quedaven dues lletres en unes sigles, PSPV-PSOE, que s'amagaven quan venien eleccions.

Avui ja no queda ni això. Aquesta esquerra valenciana ha culminat la pèrdua de perfil propi soterrant el PV del nom. Ara la federació valenciana socialista ja és exactament igual que l'extremenya o la castellano-manxega. La història del PSPV-PSOE, una història de renúncies.

PS: hi ha articles correctes a la Viquipèdia sobre el PSPV, l'Estatut d'Autonomia i la Batalla de València. També es pot llegir "L'esquerra al sofà", així com veure "Del roig al blau". Per si voleu aprofundir més, vaja.

PS2:La culpa del retràs, les vacances.

Forasters a casa nostra

Una de les darreres enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas porta per títol Identidad Nacional en España. Amb aquest títol és evident que conté dades interessants per conèixer la progressió dels sentiments nacionals dels individus que residim dins l'espai del món on hi ha Estat espanyol. A banda, conté altres dades que més que preocupar-nos ens haurien de fer reaccionar d'alguna manera.
Segons l’enquesta, el 60,5% dels residents al País Valencià es consideren castellanoparlants davant de només un 21,7% que es defineixen com a valencianoparlants. L'enquesta no entra a valorar si els que es consideren valencianoparlants mantenen el català en converses amb castellanoparlants, una pràctica que els valencians tenim quasi com a norma. L'enquesta també constata que el percentatge de persones que poden escriure en català d’Oriola a Vinaròs no arriba al 36% , el que significa quinze punts per baix de la mitjana de les autonomies que comparteixen cooficialitat amb el castellà.
La última i potser més desastrosa dada és que només el 28,8% afirma que a casa es parla en valencià.

La pervivència del català és una qüestió d'anys. Probablement, nosaltres viurem, si durem el que és previsible, la desaparició del català... si el procés de minorització no para.De fet, la vivim i ja l'hem viscuda en llocs concrets.
De fa quaranta anys cap ací a ciutats com Alacant, els catalanoparlants comencen a ser una anècdota dins d'un paisatge monolingüe espanyol.

I tot i això, estem en el moment de la història en què el procés normalitzador té més eines per jugar i treballar. En què el català està a l’escola. En què tenim l'oportunitat de viure en català si no plenament, sí almenys en la majoria d'àmbits oficials.
Què ens falta, doncs? Potser que qui mane s'ho crega i faça tot el possible per convertir el català en una llengua “normal”, amb tots els usos possibles, en tots i cada un dels àmbits de la nostra vida.Perquè, tal com diu Toni Mollà en el seu darrer llibre "Quina política lingüística?" (editorial Bromera), "la política lingüística basada exclusivament en els àmbits escolars i les campanyes de sensibilització social indiscriminades són pràctiques estèrils sense un projecte global que les dirigisca convenientment", per tant "la normalització lingüística depén, en definitiva, de l'articulació d'un procés globalitzador i col•lectiu que repercuteix en totes i cadascuna de les activitats socials, culturals, polítiques i econòmiques que es realitzen en el país".

I qui farà esta faena? Este és el misteri més ben guardat i el que més pressa ens corre de saber.
Mentre s'aclareix, només ens queda el de sempre: fer-ho tot en català i infectar els altres parlant-lo, per respecte cap a nosaltres i, sobretot, cap a ells.

On hi ha la conciència nacional?

Sovint m'he fet aquesta pregunta. Molta gent s'ho podrà haver preguntat també (no sóc gens enginyosa ni vull presumir d'això) veient com hem actuat els valencians, en aquestos 30 anys de democràcia. La "Batalla de València", perduda pels propis valencians, guanyada pels espanyolistes, que a banda de un país, ens furtaren un símbol, és la més visible i la que més ha calat en la empremta dels valencians, però també la "Batalla dels Valencians" que veiem dia a dia, dels que encara no hem abaixat el cap, i continuem parlant català com si fóra el més normal cada dia o sentint-nos orgullosos d'ésser valencians, malgrat les mirades agres, insults...

Aquestes "batalles" diàries, la manca de visibilitat político- social a nivell estatal i nacional de forces valencianes, la manca de suport entre la nostra pròpia gent i potser, la cinètica pròpia de la història actual, ha fet que no tinguem autoestima com a poble. Hom pot vore, com un basc defensa ser basc, de forma orgullosa, i també un català. Com no, els andalusos fan pinya quan algú insulta la seua terra, cosa que també fan els canaris. No parle de nacionalistes, no, parle del conjunt, en general. Insultar a un andalús o canari és ficar-se a la contra a la pràctica totalitat de la població.

Això no passa amb els valencians, com poder vore diàriament. Sempre busquem excuses: Un mira a un costat, l'altre a l'altre, un diu que ell no sap res d'això, altre es defensa i l'altre diu que "s'està passant", que millor "ho deixe córrer".
Però, sense autoestima no hi ha país.
Si nosaltres no defensem allò nostre amb fermesa, com demanem respecte i “mig exigim” els estrangers que siguem com nosaltres?

Com a mostra podem vore com xiquets de 10 anys, malparlen valencià de forma jocosa, com si fóra una cosa rudimentari, cosa que també fa gent de 20, 30 i 40 anys, això els que per sort ho fan en valencià. No obstant, el valencià és la nostra parla, així ens comuniquem nosaltres- alguns: és... la nostra ànima.(!)
Ací vénen de fora, insulten els valencians davant nostre i ningú fa res.
Al País Basc? No. A Catalunya? No. A Galícia? No.
Sang d'Orxata?

A platges com la de Gandia hi ha pintades de madrilenys dedicant-nos tota mena d’insults. Fins i tot a casa seua perden el temps insultant-nos, ens qualifiquen com a "no aptes". No aptes perquè?
Els castellans ens diuen "Els catalans són polonesos i els valencians, (t)xe-coslovacs" en al•lusió a la ocupació nazi.

Al País Valencià, on hi ha la consciència nacional?

Carrera...de motos?

Sóc a l'estació del Nord, esperant. Al meu davant hi ha un mostrador amb una senyoreta. S'hi acosta un jove d'uns 25 anys que vist elegant i parla en valencià:
- Perdone, voldria consultar els horaris de tren a Barce-...
- ¡No te entiendo!
- Sí, els hora-...
- ¡Que no te entiendo! ¡Háblame en español!
El xic es gira, sense fer cap comentari. Hi torna:
- Escolte, té el full de reclamacions, per favor?
- No te lo voy a dar.
- Però si m'estàs entenent...! Vull el full de reclama-...
- ¡Que no te lo voy a dar! P
l- Sóc advocat, aixina que sé que tinc dret a...
- Aquí hay mucha gente con carrera.

El xic es queda mut.
La senyoreta l'està entenent, i el seu company intenta convéncer-la que el que ha de fer és parar de discutir i donar el full de reclamacions al client que l'hi està demanant. Ella s'hi nega, argumentant que (encara) no és client.
El quasiclient decideix que prendrà mesures. Se'n va, tot recordant l'anècdota que ha viscut no feia massa a El Corte Inglés, quan ha preguntat a una dependenta:
- Perdona, teniu còpies de claus?
I li ha respost:
- Lo siento, la marca Claus no la tenemos.
`
El xic s’ha quedat sense anar a Barcelona i sense claus.
Perquè molts no és igual a la totalitat, i en este cas ha quedat patent. “aquí hay mucha gente con carrera ( pero como ves, yo no)”.

Que Déu ens done salut…!

Sequera&Company

El període estival comporta sequera, a la televisió no es cansen mai de dir-ho.
Només cal eixir al carrer per a comprovar-ho: el País n’és una bona mostra.

No vaig a parlar d’eixe tipus de sequera, però.
A la sequera que em vull referir té solució- la d’abans, també. Esta és una sequera ocasional: no és permanent, ni tampoc universal. U “pot estar” de sequera i el veí no.
I no és que el veí siga millor, no. Tampoc més enginyós. Potser sí amb més temps lliure.

A això volia referir-me: al temps lliure.
Qui diu temps lliure diu temps...ocupat: és relatiu.
Relatiu. Què no és relatiu? Tot és relatiu jo crec.
Les llengües ho són: no totes tenen el mateix nombre de paraules per a referir-se a una mateixa cosa, estem farts de comprovar-ho traduint. Allò que hom va metaforitzar-ho com un prisma: les llengües són un prisma- i vaja que si ho són...! Inclús m’atreviria a dir que una llengua també ho és. En català d’açò sí que n’estem farts, dels qui volen trencar el prisma per a fer-ne dos, o tres, quatre, qui sap si deu...

Amb tot açò venia a dir que este blog estarà de sequera, no serà permanent, tan sols durarà tres setmanes. Un fet que anava engrandint poc a poc i ara està més accentuat que mai. Però esta sequera serà relativa. Com molts, també he anat deixant posts sense publicar, i conforme va passant el temps, en són bastants. Qui sap si era perquè no era el moment o perquè no havien agarrat la forma desitjada... però, ara els ha arribat el moment, i seran aquests els que facen de “contrasequera”. Espere que almenys puguen ser-ne dos, els menys desencertats. Si hi ha temps per a algun més probablement siga sense sense accents ni dièresi ni tampoc ç: el teclat irlandés no ho permet- ai las!.
Cada llengua és un món i no totes una nació. I a això el senyor Internet no li pot fer res.
Però sí per a poder accentuar, la sempre simpàtica gent de “Catalans a Dublín” ens ho ha solucionat.

Joanot Martorell va anar de viatge a Anglaterra i a Nàpols, per qüestions amb reis.
Prop d’Anglaterra, a Escòcia l’any passat hi havia moltes pintades que exigien la república. De segur que a Irlanda també hi ha gent tan rebel com Marina Albiol, que en lloc de llegir un bon llibre, es dedica a fer pintades com els xiquets de l’escola. Esta xica a les Corts té una actitud semblant als xiquets de 6é que entren en el Consell escolar. Hi ha gent que mai hauria de ser major d’edat.

Ens veem prompte!

Per una Font Roja verda!

Des de fa uns pocs anys no passe les vacances de Pasqua enlloc. Em referisc a anar a passar el dia per la muntanya. Ho solíem fer amb els amics dels meus pares, jo era la més major de tots els fills, i em solia fer càrrec d'ells mentre ells acabaven de dinar. Solíem anar a Aitana. També a la Font Roja, molt. Fa molt que no vaig per allà, la darrera va ser farà ja quatre anys, segurament, no obstant la recorde amb especial afecte.
Reconec que no sóc una d'eixes persones a qui els encanta la muntanya, perdre's per allà dies i dies. No. Sóc més bé de ciutat. Però, m'he sentit tan amenaçada com tanta i tanta gent que m'ha enviat un mail, el mateix, el de la possible construcció d'un hotel allà, entre la verdor. Un intent desesperat de ser originals. El mail contava, quasi pregava, als lectors com signar per fer suport a la iniciativa.
Us l'adjunte el mail per tal d'adherir-se a la iniciativa. No esteu obligats, però us agraïria que s'adherireu.
"Els participants animen a totes les persones que s’estimen
el paratge a implicar-se en les activitats previstes


Hui, en el local del Centre Excursionista d’Alcoi, s’ha presentat en una roda de premsa davant dels mitjans de comunicació la campanya “La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural”. L’acte ha comptat amb la presència de representants de nombroses entitats socials i polítiques.

En la campanya participen persones a títol individual i també donen suport diversos grups d’Alcoi i Ibi; a hores d’ara es disposa d’una llista provisional d’entitats adherides, que s’actualitzarà periòdicament amb les noves incorporacions.

L’objectiu únic de la campanya és impedir la construcció d’un hotel en el paratge de la Font Roja, que limitaria el seu ús públic i generaria un impacte ambiental i paisatgístic irreversible.

Segons la informació que s’ha pogut conéixer a pesar del secretisme del govern municipal, l’única empresa que s’ha presentat al concurs pretén construir un edifici nou de 4 plantes (un semisoterrani + 3 plantes en superfície), que a més de ser un atemptat paisatgístic seria clarament il·legal. O siga, que no es tracta en absolut d’un petit hotel de muntanya, sinó d’un amb 55 habitacions, amb capacitat per a 110 places, i a més 75 places d’alberg distribuïdes en 10 habitacions. A açò caldria afegir dos cafeteries (una a l’aire lliure), un restaurant, un gimnàs, un spa amb piscina, jacuzi, sauna i termal, sales de reunions, etc.

L’assemblea que impulsa i coordina aquesta campanya ha insistit en la importància que totes les persones que s’estimen la Font Roja s’impliquen en les activitats que van a organitzar-se per tal de defensar-la.

Demà dimarts, a les 8 de la vesprada, tindrà lloc una nova assemblea per coordinar la recollida de firmes i la instal·lació de punts d’informació al carrer; aquesta assemblea tindrà lloc al Club UNESCO d’Alcoi (c/Cid, 12 – baixos). En l’assemblea també es concretaran els materials divulgatius que es preveu confeccionar (tríptics, cartells, adhesius i camisetes).

Com a acte principal, s’ha convocat per al dijous 24 de juliol, a les 20:15 h, una concentració a la plaça d’Espanya d’Alcoi.

Qui vulga obtindre informació de la campanya a través d’internet, pot consultar el blog que s’ha creat amb eixa finalitat. L’adreça és: fontrojadetots.blogspot.com

Així mateix, s’ha obert un compte perquè les persones sensibilitzades puguen contribuir amb les seues aportacions econòmiques (el núm. de compte és el 2090 1100 81 0003886218)".

Moltes gràcies i ens veiem a l'Alqueria d'Asnar el dissabte.