divendres, 25 d’abril del 2008

Mira mamà, està al contrari!



L'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas defensa que el seu avi tenia un gravat de Felip V cap a baix a començaments del segle XX. La casa la freqüentava el director del Museu de Xàtiva.

Un dels secrets més ben guardats de la família de l'escriptora valenciana Carmelina Sánchez-Cutillas: - "era una cosa de sempre a què no prestàvem interés fins ara", diu- podria ser la solució a l'enigma que encara existeix entorn del retrat de Felip V, que llueix cap a baix en el Museu de Xàtiva: La identitat de l'autor intel•lectual d'una cosa que va començar com una broma carregada de significat i s'ha convertit en un emblema de la ciutat. L’escriptora recorda que quan era molt xicoteta, a mitjan dels anys 30 del passat segle, en una de les visites a casa del seu avi, l'intel•lectual Francesc Martinez i Martinez, es va sorprendre en veure un gravat de Felip d'Anjou penjat al revés. Era una peça d'uns 60 centímetres d'ample, recorda Sánchez-Cutillas, que llavors estava col•locat al passadís d'accés a un dels banys del domicili, situat al carrer Gobernador Vell de València. En preguntar el seu avi, la resposta va ser clara i decidida: "Per això mateix, perquè la gent em pregunta per ell". A continuació li va explicar els "mèrits" pels quals el monarca Borbó mereixia estar exposat en una postura tan incòmoda. "Em va parlar de la guerra, del que va passar a Xàtiva, de l'arxiduc Carles d’Àustria, però tot en la clau perquè l'entengués una xiqueta", afegeix l’escritora. La néta recorda a més que "aquest gravat ja estava així molts anys abans; abans ho van veure la meua mare i els meus oncles, els meus cosins ... havia estat exposat en diferents punts de la casa. Tots el teníem assumit com una cosa normal i de sempre". El domicili de Francesc Martinez i Martinez era llavors freqüentat per la intel•lectualitat de l'època, tal com recorden els seus descendents. Entre els seus amics i els seus cercles de relacions hi havia Teodor Llorente, Nicolau Primitiu, López-Chavarri i, especialment, Carlos Sarthou Carreres, que va ser des dels anys 40 i fins a principis dels 70 director del Museu de Xàtiva. "El fet que tenia el gravat al revés era conegut per tots els seus amics", afegeix la seua néta, que pensa que algun dels seus coneguts o el propi Sarthou" va haver de prendre d'allà la idea que, anys més tard portarien a la pràctica al Museu de L'Almodí de Xàtiva. La família mai no li havia donat massa importància a l'assumpte "en tractar-se d'una cosa de tota la vida" i, de fet, "actualment a aquest gravat li hem perdut la pista, no sabem qui el té ara", afegeix. Amb tot, Carmelina Sánchez-Cutillas reconeix que la primera vegada que va anar al museu, "fa ja molts anys", quan va veure el retrat "del d'Anjou" cap a baix, "no vaig poder evitar recordar el meu avi i vaig pensar en la connexió amb Sarthou Carreres, però després l'oblidé".L’escriptora insisteix en què "fer públic aquest tema només pretén aportar una mica de llum al debat". Francisco Martinez i Martinez, "com a bon alteà que era, era un maulet de cor", conclouen els seus descendents.

"Gaudiu del dia".
Una terra que plora comença la història.
País Valencià, lliure i sobirà.

divendres, 18 d’abril del 2008

L'antic testament?

Fa uns dies, Levante EMV publicava a la portada i a la primera plana de l’apartat
“Comunitat Valenciana”: L’arquebisbat ven a una constructora un solar d’1,6 milions d’euros donat per a una església.
José Pascual Romero, nat a Benipeixcar (poble que més tard va fer-se una barriada de Gandia) va estudiar teologia, però mai va exercir de rector, ni va tindre fills no casar-se.
Era família del Lector Romero(qui du el nom del principal carrer del barri).

Tres anys abans de morir va deixar tots els seus béns a l’Església: un terreny a l’àrea d’expansió territorial urbana de Gandia i uns 80 milions de pessetes (480.000€) per tal de construir una església on prèviament havien de soterrat a ell i als seus pares que fóra dedicada a Sant Jeroni Hermosilla ( que va ser noviciat amb el ja nomenat Lector Romero).
Ho va deixar tot sobre foli i signat per ell i Agustí Garcia- Gasco.

Quan Romero morí en 1993, l’arquebisbat de València ho va vendre a una constructora per 1,6 milions d’euros per a fer un edifici.
Ara que l’obra pràcticament està acabada, els nebots demanen explicacions.
Primer enviaren una carta a l’arquebisbat, sense obtenir resposta.
Més tard, els representants del cardenal Garcia- Gasco havien sigut convocats a un acte de conciliació en els jutjats de Gandia. No va anar ningú.
Però ara, com la notícia està al carrer, l’Església ha contestat.

S’ha argumentat dient que prop ja hi ha una església. A 300 metres està, però es va construir als anys 50 del segle passat, per tant ja estava quan Garcia- Gascó acceptà la donació del terreny i dels diners per a construir l’església.

Esta història conclou amb la demanda judicial que prepara un advocat contractat per la família per què es tornen els diners a la família, ja que l’última voluntat de Romero no s’ha complit.

Per cert, mentre escrivia estes línies he estat comentant-li a mon pare la notícia, i m’ha dit que un dels seus clients va voler comprar un d’eixos pisos, i l’Església ( que encara té alguna cosa a vore) demanava uns quants millonets per a anar fent camí, d’eixos negres...

Què em dieu d'açò?

divendres, 11 d’abril del 2008

El País Valencià, 15 anys després.



Fa 15 anys i sembla que fou ahir. Els qui vam viure la mort de Guillem no l'hem oblidat ni un sol dia. No ens deixen. No podem i no deguem, ja que l'actualitat tristament ens retorna al passat, a aquells anys d'Acción Radical, dels concerts nazis i les caceres a immigrants, homosexuals i rojos. Les velles ferides que no es curen bé mai cicatritzen, i la de Guillem és una que resta encara ben oberta. Ens agradaria poder dir que allò dels skinheads nazis, de les pallisses i els atacs queda ben lluny, que fou una moda passatgera dels '90 que va seduir a uns quants joves sense expectatives que acabaren per desertar d'aquella bogeria. Però no és així. I no ho és perquè en el seu moment no es va prendre seriosament, no es va voler admetre el problema, es reduïa tot a baralles juvenils entre tribus urbanes, es despolititzava i s'esquivaven les responsabilitats, i ara tenim el que és conseqüència d'aquella hipocresia.

En només 17 anys, segons publica el darrer Informe Raxen que elabora Movimiento Contra la Intolerancia, s'han produït 75 assassinats coneguts a mans de l'extrema dreta per motius de discriminació i odi al diferent. Aquesta xifra, a la que se sumen les nombroses barbaritats que constantment van coneixent-se a través de la premsa protagonitzades per feixistes i neonazis, hauria de servir sense cap dubte perquè l'Estat prenguera mesures eficaces d'una vegada. Amagar la pols sota l'estora, aquesta és la política dels responsables, perquè no volen admetre-ho, perquè no els toca a ells, perquè tenen altres preocupacions com els grans esdeveniments o conservar la simpatia de la monarquia. Llavors si que s'apliquen. Cremen fotos del rei i en dos dies detenen els responsables, els jutgen i els cau una pena pròpia de l'edat mitjana. A València, un grup de nazis apunyala un jove que quasi perd la vida, a Castelló li graven una esvàstica a la cara a un altre jove, i ara apareixen videos d'ultres agredint i humiliant immigrants a Orriols, i no passa res. Només en el cas de la punyalada es detenen a 5 neonazis, que son deixats en llibertat el mateix dia, no suposen un perill, han estat apunt de matar un jove perquè sí, però no passa res, tonteries de xiquets. De les constants agressions a Castelló no se sap res, cap detingut, igual que de les bombes contra ERPV, BNV i CEAR.

15 anys després, el panorama no és gens esperançador pels defensors de la llibertat. Els partits ultres comencen a tindre regidors als ajuntaments, els camps de futbol continuen sent un paradís pels psicòpates, i les caceres continuen. Però, quin interès té l'Estat en conservar aquesta situació de setge, d'impunitat i de terror? Serà perquè als polítics i jutges de torn no els esguita la sang? Es pensen que als seus fills, als seus germans i cosins no els pot passar res? Es pensen que qualsevol dia no és el seu fill qui ha estat apunyalat al barri del carme? Què això només els passa als rojos, als punkis, als separatistes, als homosexuals o als immigrants? què faran doncs quan siguen ells o els seus les víctimes?

L'assassí de Guillem, Pedro Cuevas, fou caçat ara fa 3 anys per la Guardia Civil dins el marc de l'Operació Panzer ja que formava part de la organització neonazi Frente Antisistema (FAS), a la que van incautar armes de tot tipus, fins i tot un llençagrenades. Dos anys després, a les darreres eleccions municipals, el seu nom apareixia a la candidatura del partit neonazi Alianza Nacional per la localitat de Xiva, on viu el líder d'aquesta formació, Juan Manuel Soria, també implicat al Cas Panzer. La premsa se'n va fer ressó: l'assassí de Guillem, que no fou considerat que tingués motivacions polítiques per matar Guillem, apareixia sota l'esvàstica 14 anys després. Els fets ens donaren la raó. Un crim polític en majúscules, però clar, ara ja Cuevas havia complit la seua pena. Però ara, què passarà amb els nazis del FAS? Seran considerats associació il·lícita o banda armada? segons la Guardia Civil, s'organitzaven per apallissar immigrants, venien armes per internet i posseïen material bèl·lic amb gran capacitat destructiva. El judici està al caure. Hi ha una nova acusació popular, aquesta vegada de la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat, de la que formen part ajuntaments, partits, Ongs i associacions culturals. Molts ulls atents a les pel·lícules que ens vullguen contar jutges, periodistes i advocats defensors.

El judici del Cas Agulló ja fou una vergonya. A través del diari Las Provincias, llavors en mans de Mª Consuela Reyna, es criminalitzà la figura de Guillem, de tot el moviment independentista, els okupes del Kasal Popular, l'antifeixisme i tot aquell que advertia del perill neonazi. L'acusació popular es va retirar per la gran farsa que es cuinava als despatxos dels jutjats de Castelló. Estàvem bojos, veiem fantasmes, érem inclús igual que els nazis, però de l'altre extrem. Un discurs malaurat que des dels governs i responsables de torn es repeteix cada vegada que ocorre una desgràcia similar. Quan assassinaren a Carlos Javier Palomino a Madrid el passat novembre, irremeiablement, miràrem enrere i vam vore el cas d'en Guillem. I els mateixos discursos, les mateixes paraules buides i les mateixes mentides. I què ha passat des d'aleshores? Que els neonazis i feixistes han vist que a l'Estat espanyol tenen carta blanca per fer el que vullguen, i així han continuat, amb més punyalades, més atemptats i més caceres, sense cap represàlia.

La llei a més, mima els racistes. Absolen un dels màxims difusors d'aquestes tesis, Pedro Varela, propietari de la Llibreria Europa, i permeten que porte a oradors com David Duke, vetat a la resta de països "civilitzats". La Llei de Partits no alcança als qui defensen la qüestió racial als seus programes, ni als qui assenyalen els immigrants com el major problema de l'Estat, permetent que gran part de la joventut desencantada acabe seduïda pels discursos apocalíptics i discriminatoris, i quan apareixen videos de joves neonazis intentant cremar dos immigrants que dormien en un cotxe, ens preguntem com algú pot tindre aquestes cruels i males idees. A Pamplona detenen 50 ultres de Yomus armats amb ganivets, pals, petards i boles de billar. Havien provocat disturbis contra els seguidors de l'Osasuna, i la policia els va caçar. Els van pujar a l'autobús i els van tornar a València, a dormir tranquil·lament a casa.

Per molt que s'amague amb eufemismes de gamberrisme, vandalisme o rivalitat entre tribus urbanes, el problema està ací. El perill què qualsevol de nosaltres i vosaltres siga víctima de l'odi, tolerat per uns i promogut per altres continua. Però on està el límit? Quants morts fan falta sobre la taula perquè els responsables polítics i judicials es prenguen en serio aquest càncer? Només amb la creació de la Fiscalia especialitzada en delictes d'odi que promouen diverses ongs, dotarien d'una protecció necessària a totes aquelles víctimes que avui dia estan totalment desemparades, que fins i tot ni denuncien per por a represàlies, per sentir-se indefenses davant els violents. Mentre, les xifres van creixent, i el País Valencià continua al capdavant de l'Estat en agressions feixistes. Fets aïllats que si els ajuntem, formen quasi un continent, per molt que intenten amagar-ho.

És per això que cal reivindicar el simbolisme que el Cas Agulló té. Pel gran frau que significà a la "democràcia" que intenten vendre'ns, a les llibertats i a la justícia, i per la vigència dels seus ideals, dels nostres, i del nostre compromís amb la lluita contra els imbècils que pretenen retornar-nos a les cavernes i colpejar-nos, com si no hagueren tingut prou amb els darrers 70 anys. Així, fins que no s'acabe d'arrel amb els qui promouen i executen l'odi, no pararem. Continuarem lluitant amb totes les nostres forces, sense perdre la il·lusió ni el somriure, sense oblidar i sense retrocedir.


País Valencià, abril de 2008.
Equip de Redacció d'antifeixistes.org
http://www.guillemagullo.tk/
http://www.maulets.org/guillem.php

diumenge, 6 d’abril del 2008

Somos valencianos

A continuació us reproduïsc una carta que el senyor Pelayo Llompart va enviar a Las Províncias i va publicar-se el passat dimecres. La va titular somos valencianos.

En mi larga vida nunca se había puesto en duda nuestra condición de valencianos, hasta que aparecieron los nefastos y anacrónicos nacionalismos. Estos días el Consell apela a reforzar el mensaje valencianista y me asusta todo lo que huele a nacionalismos. Para mí sería mejor hablar de la fuerza o protagonismo valenciano, aunque resulta extraño ensalzar a Valencia y dar catalán en las escuelas, teniendo a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Los dialectosse han convertido en instrumentos políticos al servicio de nacionalismos y separatismos y debían haber desaparecido en un mundo cosmopolita y moderno, como desaparecieron el latín y el griego, que eran más importantes. No me gusta hacer largas las cartas, pero quiero decir, después de leer el Las Províncias sobre el acto que se celebró en Poblet, de homenaje al rey don Jaime y a la lengua catalana, que debía aclarar el profesor Grisolía su ignorancia o complicidad en su empeño de dar el nombre del monarca a la plaza del Ayuntamiento, que estaba claro que era gesto de apoyo a los quiméricos países catalanes.
Lamento que el acto de Poblet asistiera representación valenciana, pues con los sentimientos no se juega.


Dubte qui és i fins on arriben els estudis d’este senyor, però clar està que ni és lingüista ni historiador ni metge.
Em pregunte el perquè del seu títol, somos valencianos.
Si és que ni ell, ni els seus fills i dubte que els seus pares ho són. -“ Valencià no és qui parla valencià, sinó qui li l’ensenyarà als seus fills”- Em dien a l’escola.
Per tant esta afirmació poc s’assembla a la realitat.
No sé què seria millor canviar, si la persona del seu verb, o l’atribut què alegrement li ha assignat al verb. No obstant, alguna cosa hauria de canviar.
Més cap avall de la seua carta diu que els dialectes deurien d’haver desaparegut i més tard cita el llatí i el grec. Em pregunte si es refereix al català com a dialecte del llatí, i per tant també hauria de desaparèixer el castellà, francés, italià, retoromànic, portugués, dàlmata, etc. Un menys, el dàlmata ja no existeix. I si ho fa pel valencià, dialecte del català, tant com el murcià del castellà, no déu saber que el cúmul de dialectes constitueix una llengua o no pots dir d’una llengua que és un dialecte, i tot això.

També entenc que política i cultura i història no han de barrejar-se, l’acte de Poblet no va ser més que un homenatge al rei En Jaume.
Obviant això de la ignorància, ja que el senyor Llompart guanyaria per golejada.
I suposant que este senyor no sap que la proposta de canviar el nom a la plaça va ser del Partit Popular i no de cap partit nacionalista, acabe.
Acabe dient que si tant glorifica el rei, hauria de complir la seua voluntat i parlar en la seua llengua. Cancelleria Reial, Furs, repoblament: paraules que mai no ha sentit...
Ni tampoc que el fundador del periòdic on ell ha publicat, escrivia en la llengua que ell critica.
Us deixe per a vosaltres allò que he volgut obviar...