Zaplana i Telefònica

Ha estat molt curta la carrera com a "simple diputat" d' Eduardo Zaplana. Sembla que ser diputat no és el millor lloc per les persones que es dediquen a la política per enriquir-se, clar que entre el sou de diputat i el de delegat europeu de Telefònica hi ha una bona diferència (a TVE varen parlar d'un milió d'euros anual).

No sabem el que premia Telefònica si la seva trajectòria, política profundament marcada per la corrupció; des de la seva elecció com a alacalde de Benidorm, gràcies al vot de la trànsfuga socialista Maruja Sánchez, passant per Terra Mítica i el ministeri de treball, fins a la seva actuació com a portaveu del govern de Jose Maria Aznar en els atemptats de l'11M (la teoria de la conspiració.

O tal vegada Telefónica premia la seva gestió econòmica davant de la Generalitat Valenciana. En este sentit, actualment l'endeutament del govern valencià arriba fins els 13.314 milions d'euros, l'11,4% de seu PIB- es va doblar des que Zaplana va governar- amb la suspensió de pagament de Terra Mítica inclosa. Al Ministeri de treball Grimaldos resumeix el pas de Zaplana a un capítol que titula molt gràficament "A exprimir el Ministerio", per exemple la factura publicitària va passar de 931.000 euros en 2002 a 41,4 milions d'euros just abans de les eleccions del 2004. Com exemple només en "chuches", incloses galetes Quely, 5000 euros en un any.

Una altra possibilitat és que hagen contractat a Zaplana per la seua preparació acadèmica; començant pel batxillerat al col·legi Lope de Vega de Cartagena, conegut a aquella època com el "Lope de vagos" per la facilitat amb què aprovaven els "xiquets bé" que no mostraven massa interés pels estudis. Després va començar a estudiar dret a València, on va conèixer a Jaume Matas amb el que segueix vides paral·leles. Va acabar la carrera a la facultat de dret d'Alacant, que no tenia el llistó massa alt i on ja va arribar ben apadrinat. La seua carrera com lletrat va ser molt breu i poc brillant ja que ràpidament es va centrar en el seu objectiu principal que es poden resumir a aquesta frase:

-Le pides dos millones de pesetas o tres de lo que quieras...¿Eh? Lo que te dé y me das la mitad bajo mano.(Paraules literals de Zaplana gravades per la policia al cas Naseiro)

Este és el personatge que lloen alguns. Com és possible que una empresa pública privatitzada, contracte a tal persona?

Amb el currículum de Zaplana està clar que les connexions entre grans empreses (la majoria empreses públiques privatitzades) i ex- polítics no es fonamenten en la vàlua o preparació de les persones si no en els seus contactes amb el poder, les seues influències, els tractes de favor...
I després parlen de liberalisme, lliure competència, mercat... Tot mentida, seguim en un sistema oligàrquic, caciquil i monopolista. O no?




Que passeu un molt bon any!

Una nina encantadora

Resulta ser que fa uns anys va eixir una llengua feta al País Valencià que diu que té fam i que vol menjar. Va ser l'any 2006 quan uns fabricants de nines d'Onil (l'Alcoià) van pensar de fer una nina de drap que parlara en valencià. L'èxit va ser gran i han hagut d'augmentar la producció inicial de 1.000 nines. Actualment en fan 4.000 que es reparteixen al Principat i al País Valencià. A ses Illes se'n venen un 5%.

La nina té set frases diferents: demana que la pentinen, es queixa si li fan mal, diu que té son, demana anar a dormir, que se l'abracen, i es queixa quan està molt de temps a la mateixa posició.

El preu d'esta nina és de 35 euros. I es pot comprar online al web http://www.infoempresa.com.es/Juguetes/Fabricantes/6-29-0-1658-1.html

Nines Artesanals D'Onil.
Carrer Jaume I, núm.10 - 03430 Onil
Telèfon: 965 565 351; fax: 965 565 987.

Propagandisme o no, paga la pena fer-ho en esta ocasió. Tant de bo se'n venguen moltes més i altres empreses copien la iniciativa per l'èxit d'esta.
I tu, ja saps què regalar en estes festes?

Gossos i gossera

Alguna volta s’heu detés a pensar com d’estranys són els noms que als nostres gossos posem? Jo sí, farà exactament tres minuts. I he arribat a la conclusió que els noms en qüestió són paraules rares, estranyíssimes! Que algú- o més d’un algú- un bon dia va inventar, un dia en què estava tan avorrit com jo fa ara quatre minuts i mitjançant una mescla de síl•labes va florir noms com ara Chucky, Whisky... els gossos valencians tenen una característica comuna: tenen noms anglesos (però fan Ciutadania en valencià- o en castellà, en el seu defecte). I els gossos no british tenen noms que recorden a persones: Mila, Blai, Marina, Gaspar. Així com tota classe de diminutius: Boleta, Blanquet, Moreta...

El moment en què et compres el gos- l’edat, s’entén- també influix: si eres xicotet (que sol ser així) li poses noms de paraules que veus a la tele, de pel•lícules o sèries sobre tot. A l’escola en teníem un que estava abandonat i el vam anomenar Titànic perquè la pel•li en qüestió era un boom. I els dels meus amics, Tobby, Rocky, Willy, Waldo- no pel pilotari, Salsitxa, Simba, Tula, Moreta, Marina, Milú, Fosca...També he observat que el binomi xiqueta i gossa convertix la gossa en Linda. La meua cocker també és un cas d’anglosaxònia canina, li diuen Nikita, i el que tenia la meua àvia, Dinki.
El que no sé és si hi ha algun Fabra o... Ripoll, Alperi millor! Què us sembla Fontdemó? I Costa? Definitivament Glòriamar (a Piles ja van pensar en ella quan obriren el restaurant). De gosses-Rita també me n’he trobat, però no sé si per “ella” o perquè sí. Per a posar estos noms has de ser fanàtic, pensant-ho bé.
Si algun dia trobes una Oltra (per Mónica), Mira (per Joan F.), Simó (per Isabel-Clara), Sicània (ho lamente, tens un nickname fantàstic!) o estrelada serà que me n’he comprat una i l’he perduda.

El gos pel qual he escrit les línies precedents és d’un amo fanàtic. A l’amo de Hitler el conec des de sempre, ja que hem anat junts a l’escola- en cursos diferents, això sí. Aquest sempre ha estat un alumne conflictiu, la majoria dels de la seua edat també ho són, dubte si pel contacte diari amb ell o per què. Els que érem més menuts que ell el temíem. Després va vindre l’institut, on va començar a fumar detot i a fer detot. Allà va protagonitzar de nombroses baralles, amb el cap d’estudis i la meitat del professorat que el tenia inclosos. Ho vaig comprovar quan compartírem parets, encara que va ser poques hores, perquè no tenia per costum passar per classe. I si ho feia, estava assegut en una cadira de les darreres files emprenyant el company que s’asseia davant seu.
En acabar eixe any s’ho va deixar- o potser durant el curs? Se’n va anar a treballar un any abans que ho poguera fer.

Però no l’hem de culpar per la seua conducta, perquè de casta le viene al galgo: el seu germanet serà com ell i ell és com el seu cosí- germà, dibuixant d’esvàstiques, el qual- paradoxalment- també du tatuatges, signe amb què marcaven els jueus.

Els seus amics no seran mai advocats ni parlaran en estàndard, tampoc. No sé si ell en fa d’esvàstiques o pintades, però en cas de fer-ne serà l’unic motiu pel que li ha valgut d’alguna cosa l’escola.

S’entén ja per què Ángela quan m’ha dit com li dien al gos ha continuat amb un “Anna, és de T****” el matí del dia de la Constitució. Concepte que encara déu ignorar el significat perquè es va quedar en segon d’ESO, curs en què això encara no es dóna.

Post mortem

Ahir, en obrir el méssenger em botava una finestreta en què un amic, Xavi, em preguntava quan faria un post nou i “en condicions”. Vaig contestar-li que quan arribara alguna cosa que tractar i em retornara l’interés.
Ja han arribat els exàmens a segon de batxillerat, és evident, i el pitjor de tot és que venen per quedar-se. Els caps de setmana passen entre deures, estudiades i activitats extraescolars (em pregunte si puc continuar gastant eixe terme a estes altures). I quan no, ahí estan els Joves, Josep o Jordi manant faeneta(^^). En conclusió, no tenim temps.

Hui m’he proposat fer un post que parle de l’institut. No repetiré allò de “Font de Mora dimissió”, però ahí queda.

Des que vaig deixar de creure en Déu- “l’estàndard”, el del Ràtzinguer, eixe de re...- he tingut la necessitat de trobar-ne un altre. No és que haja sigut massa beata en la vida anterior, res d’això. Simplement he considerat Déu com una mena de full de ruta el qual havia de ser seguit amb perseverança i alhora aquest també protegia hom quan, intentant seguir el full de ruta i pujar algun escaló, les coses no anaven com s’esperava.
Tot això sense pensar en el Déu d’abans, sinó en el “projecte de Déu” que buscava. Potser mite seria la paraula més adient. Deixem-ho en mite.
Ara puc dir que he tingut un mite durant poc més d’un any. I era el professor de llatí. Sempre que he parlat d’ell l’he definit com la persona més intel•ligent que he conegut. Encara ho és i potser sempre ho siga, quasi segur. Els companys de classe també compatixen l’opinió amb els seus “Paco, tu saps molt, no?” o “ Per què saps tant, Paco?”.
El seu currículum es completa amb més de dos carreres, entre les quals hi ha dret i filologia clàssica. Altrament, és capaç de contestar qualsevol pregunta per difícil que siga i de la temàtica que siga. De llengües en sap moltes (català, castellà, grec clàssic i modern, llatí, francés, italià, alemany, anglés...), i amb un domini més que considerable. Era tal el seu coneixement que li preguntàvem dubtes d’altres assignatures, en lloc de fer-ho al professor pertinent, sobre tot de grec, però això serà un altre dia. A més, la manera en què ho explica dóna gust d’escoltar-lo, més d’una volta li he fet alguna pregunta referent al valencià (o català, com sempre diu ell) i m’ha dut llibres per fonamentar les seues explicacions o el portàtil, des d’on entrava a DCVB. Domina el català bàrbarament, és capaç d’explicar coses del més remot indret dels Països Catalans, accepció que gasta bastant- no és de política, però. Vam arribar a plantejar si també havia estudiat catalana.
Però l’altre dia va quedar ben clar que no. El divendres. Ens contava que havia estat vivint a Atenes per aprendre grec modern i que vivia amb un alemany amb qui parlava en llatí perquè no havien trobat cap altra llengua per parlar.
Seguidament va dir que era la seua segona llengua més estimada i estudiada.
La primera, el castellà, la llengua que usava a tothora, en què parlava amb la seua dona, la predominant a la seua llibreria, la seua.
Vés a saber el per què d’este revés. La seua realitat lingüística no semblava evident, gens.

Sembla que ha salido rana.

...hui tenia examen de llatí.

El Carxe és valencià

Fa uns dies, parlant amb uns murcians, va eixir el tema d'El Carxe, si era o no territori valencià.
Ells dien i redien que ni, perquè allí no s'impartia classes en valencià.
Jo els redia que ho era perquè les seues gent parlaven i parlen valencià, malgrat estar a prop de llocs on no s'hi parla, almenys majoritàriament.
La discussió no va arribar enlloc.
Desafortunadament tampoc no hi ha massa informació a Internet sobre açò

Des de la Viquipèdia es diu...
"El Carxe és una serra de 1.371 metres d'altura i que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l'Altiplà i Favanella a l'Oriental on es parla valencià de forma continuada des del segle XIX. També és el nom de la partida menys xicoteta d'aquesta zona. Té una superfície de 310 km2 i 697 habitants empadronats (2006).

LLENGUA

Gràcies a les investigacions sociolingüístiques dutes a terme per Pere Barnils i Antoni Girera, es creoneix per primera vegada la seua existència com a zona de parla catalana en la publicació el 1919 de "Dialectes Catalans", i el 1921 d'"El valencià", respectivament en el "Butlletí de Dialectologia Catalana VII". Posteriorment, Manuel Sanchis-Guarner analitzaria en profunditat les características dialectals pròpies. Malgrat que el valencià no té reconeixement oficial a la Regió de Múrcia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua imparteix classes de valencià a Iecla, a petició del mateix Ajuntament."


A Arrels, Punt 2, es podia vore...


I a Ràdio 9, malgrat dir llengua valenciana, es podia escoltar...


Jo, per la meua part dic..

El català i les drogues

Una associació d'immigrants colombians a les Balears difon una campanya de boicot als productes etiquetats en català, perquè consideren que el català aboca els joves colombians al consum de drogues.

L'Associació Colombia Unida a Balears (Asocolombia) ha iniciat una campanya de boicot als productes etiquetats i els establiments retolats en català a través d'un enviament massiu de correus electrònics signats pel president, José William Vega García, que arriba a vincular la immersió lingüística en català amb el consum de drogues.

Este catalanòfob, que ha mantingut vincles amb el Partit Popular i amb Pedro J. Ramírez, defensa a la campanya 'No compres si no entiendes' que els colombians residents a les Balears boicotegen els productes etiquetats en català. Aquesta seria una mesura contra el que Asocolombia considera un govern balear "dirigit pels nacionalistes xenòfobs d'Unió Mallorquina" . En declaracions posteriors a la distribució del comunicat, el president de l'associació ha assegurat que l'impuls del català a l'educació duia els joves colombians a entrar en el món de la droga. Segons Vega, la immersió lingüística fa que els joves colombians "no s'hi puguen integrar", fet que "provoca absentisme a les aules" i els aboca "al món de les drogues".

El comunicat, que ha estat rebutjat per la majoria d'entitats polítiques balears, així com per altres associacions d'immigrants, ha estat posteriorment matisat pels mateixos autors, assegurant que han estat "amenaçats per nacionalcatalanistes" i que la campanya "no pretén discriminar ningú".
Ara, la Direcció General de Política Lingüística estudiarà de quina manera pot oferir activitats lúdiques en català per als nouvinguts per tal que el coneixement de la llengua pròpia s'incremente.

Ara, mentre els pares dels joves colombians eviten que es droguen allunyant-los del català, els joves valencians usen el castellà per a dir haixix i cocaïna.

(Demane disculpeu per les nombroses faltes del comunicat i del correu, tant de bo els seus fills sàpiguen escriure millor que son pare...)

València, 9 d'octubre

Sonen les dolçaines
en el carrer Sant Vicent,
més de quinze-mil persones
volen fer sentir la veu.
Les paraules cobren força,
hem fet nostra la ciutat,
ja s'enlairen les banderes
per damunt dels nostres caps.

Missatges d'esperança
en els càntics de la gent,
el futur és patrimoni
de qui creu en el present.
És tan fàcil contagiar-se
de l'eufòria dominant,
bastirem els nostres somnis
sense por a flaquejar.

És València, 9 d'Octubre,
no podran fer-nos callar,
cridarem amb tantes ganes
que l'asfalt tremolarà.

Caminem com sempre,
avançant contracorrent,
la revolta és quotidiana
i n'hi ha molta feina per fer.
Salvarem tots els obstacles,
és qüestió de voluntat:
construirem una utopia
amb les nostres pròpies mans

Redreçarem la història,
mamprendrem un nou camí,
girarem la vista enrere,
lluitarem contra l'oblit.
Aprendrem de les errades
que hem comés en el passat,
escriurem en les façanes
que estem farts de claudicar.

Un fort aplaudiment

Fa un any que conec a Inés i Amparo, anàvem juntes a anglés, més tard van apuntar-se més, però les tres vam estar tot el curs.
Elles ja es coneixien, anaven a la mateixa classe des de xicotetes, i encara que mai havien sigut de la mateixa colla, sempre havien anat juntes a anglés.
Ens portàvem bé, conforme anava passant el temps ens agradava més i més estar juntes.
Des de sempre foren converses bilingües, Amparo parla castellà, Inés mig-mig i jo en valencià. No ens semblava agressiu; Amparo mai havia parlat en valencià i jo no estava disposada a parlar en castellà a casa, no ens importava massa tampoc.

Inés atenent a qui es dirigira parlava d’una manera o d’una altra. Els seus pares són valencianoparlants. Sa mare treballa en una botiga familiar d’articles per cosir. Una volta vaig anar per comprar amb unes amigues i fins la tercera resposta no em va parlar en valencià. Ara que em coneix, em parla en valencià, m’ha donat immunitat al castellà. La seua àvia sempre parla en valencià, però.
La seua forma de parlar, la d’Inés, és com a mínim peculiar. Parla un valencià molt apitxat, amb constants castellanismes, encara que, al seu parer el parla “molt bé, quan m’examine del mitjà, faré bé l’oral”. En canvi quan parla en castellà, usa valencianades. La interrelació amb sa mare és en castellà, amb la seua germana també. Alguna volta li he preguntat per què, i sempre em respon que “ei...conforme ens ix” una llàstima que en castellà siga conforme els ix sempre.

Sovint em feien preguntes perquè “la nostra professora no sap res de valencià, l’altre dia va dir amarill!” era la mateixa per a l’anglés, castellà i valencià. I pel que vaig vore, sabia tan poc d’anglés com de valencià.

Amb l’avorriment de les classes ens féiem dibuixos o escrits al llibre. Jo, l’estelada. Seguidament Inés la tatxava i escrivia “no mos fareu catalans” després de dir-me catalanista i preguntar per què dibuixava això. Després de preguntar-li per què invocava el GAV dia “per què no som catalans ni parlem català”. Després d’un altre per què contestava “perquè sí”, molt en la línia del GAV. I tenia part de raó, quan parla en valencià ho fa en castellà amb moltes valencianades.
... va arribar el dia en què ens preguntàrem què volíem estudiar. Amparo va dir que filologia anglesa, Inés suposa que hispànica. A mi em preguntaren per què no filologia valenciana.

Inés acostuma a preguntar-me per què parle en valencià si vist roba de Lacoste o Burberry. Què ho impedix?- li qüestione. Dona, els que porten roba de marca parlen castellà...- mig- argumenta. Què impedix que parle valencià?- reitere. Res- respon.

Amparo en canvi, està en una altra generació. Pel que he pogut saber sa mare de jove parlava en valencià i ara “tan sols parla en valencià per renyar-la”. A casa mai havia aprés res en valencià. Una bombolla lingüística molt més comuna del que ens agradaria.
Ella tan sols l’usa “per parlar amb animals o nadons quan està sola”. Déu ser, o és, perquè no té prou confiança amb ningú com per fer-ho.
Però un dia va començar a fer-ho. Va ser pel Messenger. Era un valencià farcit de faltes, tampoc no és que m’importara massa. No em va estranyar gens que em parlara en valencià, suposava que tard o d’hora ho faria, tampoc li ho vaig qüestionar, solament me’n vaig acontentar. Dies després continuava fent-ho. També per telefonada. Inclús anant juntes al cine.
Tenim confiança perquè ho faça sense por, ho feia per voluntat, i això m’acontenta encara més. És un pas important, a primeries parlar una llengua amb nadius d’eixa llengua fa molta vergonya. La qüestió és acostumar-se i fer-ho amb normalitat.
Ja de camí a casa també va parlar en valencià amb mon pare. Mon pare ni tan sols es va adonar que de normal no parlava en valencià.

No sé si estarà eixint el sol, però de moment no plou. Deixem-ho en què està núvol.
Amparo, aplaudisc enèrgicament la teua actitud. I et convide a continuar.

L'Ajuntament tria: Balenciá(?)no(!)

“La Safor és una de les comarques on més es parla valencià si no la que més”
“Gandia subvencionarà si és necessari l’Institut Ramon Llull”
“Qui no parla valencià a la Safor és perquè no vol”
“És més difícil aprovar qualsevol examen de la JQCV en Gandia perquè això va en funció d’on més es parle valencià”
“La retolació en Gandia és únicament en valencià”

Novament estem davant d’una patada de l’ajuntament de Gandia.
A la premsa local no es deixa de comentar, sobretot a GTV i la part de Tele7 que encara és TV Mediterráneo.

La coalició BLOC- Verds, que compta amb dos regidors a l’ajuntament gandià, va instar el govern a oferir en la programació de la Fira i Festes d’enguany alguna activitat en valencià, per tal que la gent que ho desitjara poguera assistir-hi. Actualment els visitants no poden assistir a cap activitat en valencià que estiga dins de la programació de Fira i Festes perquè no hi ha.
Pocs anys enrere tan sols hi havia el Correllengua que organitza la Fundació Casal Jaume I, però des de fa dos anys van decidir deslligar-se, i aquesta es celebra una setmana abans que comence la Fira i Festes.

La premsa local es va interessar per saber què n’opinava el director de l’Àrea de Polítiques Culturals, Toni Durà, i aquest va respondre que malgrat el que BLOC- Verds pensava sí que hi ha oferta valenciana. “En el full de ruta d’este govern està oferir tota la programació d’artistes valencians, i això ho estem complint al 100%”. “El problema que té el BLOC no és la música, sinó la lletra”.
Cosa que és força inexacta, perquè s’ofereix assistir a concerts com els de La Quinta Estación, Miguel Bosé, Carlos Baute, Bertín Osborne... Tots ells artistes que ni canten en valencià ni tampoc ho són.
“L’ajuntament de Gandia està en favor del valencià, hi ha clares mostres d’això com ara els premis literaris, la programació del Full Cultural, que compta amb activitats en valencià, l’ajut a l’Institut Ramon Llull”
“Per a Fira i Festes intentem dur grups bons, de primera fila, perquè hi puga assistir molta gent. Si hi haguera grups d’estes característiques en valencià, els contractaríem”.
Fa uns anys contractaren grups que canten en castellà o anglés (i pocs en valencià)de Gandia o la Safor perquè abans de les orquestres feren concerts i es donaren a conèixer, com ara La Raíz.
Fira i Festes 2007, concert de David Bisbal a l’IES Maria Enríquez, no arribaren ni a la meitat de les expectatives.
Estiu 2007, concert de Paulina Rubio a l’IES Maria Enríquez, pràcticament buit.

Orengo, per a l’any que ve podríeu contractar Pot de Plom, Albena Teatre, Pluja Teatre...
La Gossa Sorda, Obrint Pas, Desgavell, Sva- ters, Soul Atac, Odi, Pau Alabajos...
Correfocs, lectures d’obres d’Ausiàs March, Joan Roís de Corella,el Tirant...(!)

“Es lo que hay”- conclou Durà.
Es cert. És el que hi ha, i mentre siga això el que hi haja deixareu molts gandians i saforencs sense el dret a decidir i sense poder participar de la festa.

Catalans i valencians, cosins germans

Dèsset per a nosaltres.
Disset per a la majoria.
Seventeen per a més.
Diecisette per als veïns de l’est.
Siebzehn per als que censuren noms.
Diecisiete per als que ho censuren quasi tot.
Dèsset al remat.

No és el dorsal de cap jugador del Vila- real, del València tampoc, ni del Llevant (que ja està en valencià al web).
Tampoc calcule quantes medalles ha aconseguit Espanya a Pequín, en serien algunes menys.
Tampoc la posició que ocupa el català en el rànquing europeu, està més endavant! També al mundial.
El cas és que fa un poc més de dèsset anys vaig nàixer. I sí, el 31 d’agost d’enguany també ha estat ben calorós a Barcelona, i a Salou. El temps d’espera en el Tutuki Splash ho demostra.

L’amic Guy em comentava que havia estat uns dies a la Catalunya del Nord fent el pancatalanista.
Jo ara em trobe a la Catalunya Central (?) sense saber quasi per què. Pel mateix que Guy no crec. Però el cas és que no hi ha res com estar tres setmanes amb gent de molts indrets d’allò que hom anomena Països Catalans(que continua fent-me fredat) per acabar dient “xe, però si és de Barcelona i l’entenc!” o “mira! Però si és de Lleida i pareix de Pego!” i després de la sorpresa respondre amb un “ però fa uns dies no invocaves Valencia Freedom?”.

Hom diu- i no es cansa de dir- que a les distintes formes de parlar una llengua se li diu riquesa lingüística. Però i la cultura? A les distintes formes d’entendre una cultura (per a uns prou, per a altres molt, per a altres gens) semblant, se li diu riquesa cultural? La pregunta és, tenim una cultura unitària?
No. Sí. Potser. Qui sap. Qui ho sap?
No entre en el grup. No sé si ho sé. No, crec que no. Sóc massa menuda per saber-ho potser.
La llengua és més simple, sembla.
Però i els castells? Crec haver llegit que són valencians, però em trobe a Vilafranca del Penedès i me’ls tope davant dels meus ulls. La de Tarragona diu que a casa seua també se’n fan. De sobte un so de dolçaina. No, és una gralla. De lluny la Muixeranga, ara sí, estic a casa.
Ho estava ja abans? Em pose l’Ipod mentre mire com van pujant els castellers, sovint me’l trac perquè alguna amiga vol dir-me alguna cosa, tan se val si és de Vic, Benicarló, Sant Cugat, Barcelona, Vilafranca, la Vall d’Aran, Tarragona...
Això sí és un Correllengua!

Per la nit, concert d’Obrint Pas, i demanen si hi ha algun valencià. Molts alcem els braços: d’Ontinyent, Bocairent, Banyeres...Canten Del Sud. Qui és del sud? Jo crec que sí. Però la de Benicarló? Estic confosa, sempre he cregut que era del nord però ara no ho tinc clar. Àngels Gregori sí, del sud.

Dèsset... quasi divuit!

Una història de renúncies

Els canvis regeneratius de Leire Pajín al PSPV-PSOE han començat per canviar la marca. Carregar-se les sigles de País Valencià per "adaptar-se al nou Estatut". La decisió porta al darrere una grandíssima càrrega simbòlica, que és possible que algú amb poca connexió amb la història política valenciana des de la transició no acabe d'entendre.

El procés de gestació del PSPV-PSOE és, amb molts matisos, equiparable al del PSC. És a dir, confluència de partits d'esquerra burgesa amb pòsit nacionalista amb la federació local del PSOE. D'aquí el nom: el PSPV era un partit d'arrel cultural i universitària on l'autodeterminació era un eix estratègic, unit a la lluita de classes i al reconeixement dels lligams amb els germans de llengua. Es va ajuntar amb el PSOE i van unir sigles. En el moment clau, i a diferència del PSC, van vendre la seua autonomia i es van convertir en una federació socialista més.

En plena Batalla de València es va negociar l'Estatut de segona mentre Lerma guanyava les eleccions. Un darrere l'altre, el PSPV-PSOE va anar abandonant tots els símbols que havien caracteritzat l'esquerra valencianista: senyera quatribarrada, defensa ferma de la unitat i normalització de la llengua, comarcalització, horitzó de l'autodeterminació... De les èpoques passades, de l'arrel fusteriana de la cosa, només quedaven dues lletres en unes sigles, PSPV-PSOE, que s'amagaven quan venien eleccions.

Avui ja no queda ni això. Aquesta esquerra valenciana ha culminat la pèrdua de perfil propi soterrant el PV del nom. Ara la federació valenciana socialista ja és exactament igual que l'extremenya o la castellano-manxega. La història del PSPV-PSOE, una història de renúncies.

PS: hi ha articles correctes a la Viquipèdia sobre el PSPV, l'Estatut d'Autonomia i la Batalla de València. També es pot llegir "L'esquerra al sofà", així com veure "Del roig al blau". Per si voleu aprofundir més, vaja.

PS2:La culpa del retràs, les vacances.

Forasters a casa nostra

Una de les darreres enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas porta per títol Identidad Nacional en España. Amb aquest títol és evident que conté dades interessants per conèixer la progressió dels sentiments nacionals dels individus que residim dins l'espai del món on hi ha Estat espanyol. A banda, conté altres dades que més que preocupar-nos ens haurien de fer reaccionar d'alguna manera.
Segons l’enquesta, el 60,5% dels residents al País Valencià es consideren castellanoparlants davant de només un 21,7% que es defineixen com a valencianoparlants. L'enquesta no entra a valorar si els que es consideren valencianoparlants mantenen el català en converses amb castellanoparlants, una pràctica que els valencians tenim quasi com a norma. L'enquesta també constata que el percentatge de persones que poden escriure en català d’Oriola a Vinaròs no arriba al 36% , el que significa quinze punts per baix de la mitjana de les autonomies que comparteixen cooficialitat amb el castellà.
La última i potser més desastrosa dada és que només el 28,8% afirma que a casa es parla en valencià.

La pervivència del català és una qüestió d'anys. Probablement, nosaltres viurem, si durem el que és previsible, la desaparició del català... si el procés de minorització no para.De fet, la vivim i ja l'hem viscuda en llocs concrets.
De fa quaranta anys cap ací a ciutats com Alacant, els catalanoparlants comencen a ser una anècdota dins d'un paisatge monolingüe espanyol.

I tot i això, estem en el moment de la història en què el procés normalitzador té més eines per jugar i treballar. En què el català està a l’escola. En què tenim l'oportunitat de viure en català si no plenament, sí almenys en la majoria d'àmbits oficials.
Què ens falta, doncs? Potser que qui mane s'ho crega i faça tot el possible per convertir el català en una llengua “normal”, amb tots els usos possibles, en tots i cada un dels àmbits de la nostra vida.Perquè, tal com diu Toni Mollà en el seu darrer llibre "Quina política lingüística?" (editorial Bromera), "la política lingüística basada exclusivament en els àmbits escolars i les campanyes de sensibilització social indiscriminades són pràctiques estèrils sense un projecte global que les dirigisca convenientment", per tant "la normalització lingüística depén, en definitiva, de l'articulació d'un procés globalitzador i col•lectiu que repercuteix en totes i cadascuna de les activitats socials, culturals, polítiques i econòmiques que es realitzen en el país".

I qui farà esta faena? Este és el misteri més ben guardat i el que més pressa ens corre de saber.
Mentre s'aclareix, només ens queda el de sempre: fer-ho tot en català i infectar els altres parlant-lo, per respecte cap a nosaltres i, sobretot, cap a ells.

On hi ha la conciència nacional?

Sovint m'he fet aquesta pregunta. Molta gent s'ho podrà haver preguntat també (no sóc gens enginyosa ni vull presumir d'això) veient com hem actuat els valencians, en aquestos 30 anys de democràcia. La "Batalla de València", perduda pels propis valencians, guanyada pels espanyolistes, que a banda de un país, ens furtaren un símbol, és la més visible i la que més ha calat en la empremta dels valencians, però també la "Batalla dels Valencians" que veiem dia a dia, dels que encara no hem abaixat el cap, i continuem parlant català com si fóra el més normal cada dia o sentint-nos orgullosos d'ésser valencians, malgrat les mirades agres, insults...

Aquestes "batalles" diàries, la manca de visibilitat político- social a nivell estatal i nacional de forces valencianes, la manca de suport entre la nostra pròpia gent i potser, la cinètica pròpia de la història actual, ha fet que no tinguem autoestima com a poble. Hom pot vore, com un basc defensa ser basc, de forma orgullosa, i també un català. Com no, els andalusos fan pinya quan algú insulta la seua terra, cosa que també fan els canaris. No parle de nacionalistes, no, parle del conjunt, en general. Insultar a un andalús o canari és ficar-se a la contra a la pràctica totalitat de la població.

Això no passa amb els valencians, com poder vore diàriament. Sempre busquem excuses: Un mira a un costat, l'altre a l'altre, un diu que ell no sap res d'això, altre es defensa i l'altre diu que "s'està passant", que millor "ho deixe córrer".
Però, sense autoestima no hi ha país.
Si nosaltres no defensem allò nostre amb fermesa, com demanem respecte i “mig exigim” els estrangers que siguem com nosaltres?

Com a mostra podem vore com xiquets de 10 anys, malparlen valencià de forma jocosa, com si fóra una cosa rudimentari, cosa que també fa gent de 20, 30 i 40 anys, això els que per sort ho fan en valencià. No obstant, el valencià és la nostra parla, així ens comuniquem nosaltres- alguns: és... la nostra ànima.(!)
Ací vénen de fora, insulten els valencians davant nostre i ningú fa res.
Al País Basc? No. A Catalunya? No. A Galícia? No.
Sang d'Orxata?

A platges com la de Gandia hi ha pintades de madrilenys dedicant-nos tota mena d’insults. Fins i tot a casa seua perden el temps insultant-nos, ens qualifiquen com a "no aptes". No aptes perquè?
Els castellans ens diuen "Els catalans són polonesos i els valencians, (t)xe-coslovacs" en al•lusió a la ocupació nazi.

Al País Valencià, on hi ha la consciència nacional?

Carrera...de motos?

Sóc a l'estació del Nord, esperant. Al meu davant hi ha un mostrador amb una senyoreta. S'hi acosta un jove d'uns 25 anys que vist elegant i parla en valencià:
- Perdone, voldria consultar els horaris de tren a Barce-...
- ¡No te entiendo!
- Sí, els hora-...
- ¡Que no te entiendo! ¡Háblame en español!
El xic es gira, sense fer cap comentari. Hi torna:
- Escolte, té el full de reclamacions, per favor?
- No te lo voy a dar.
- Però si m'estàs entenent...! Vull el full de reclama-...
- ¡Que no te lo voy a dar! P
l- Sóc advocat, aixina que sé que tinc dret a...
- Aquí hay mucha gente con carrera.

El xic es queda mut.
La senyoreta l'està entenent, i el seu company intenta convéncer-la que el que ha de fer és parar de discutir i donar el full de reclamacions al client que l'hi està demanant. Ella s'hi nega, argumentant que (encara) no és client.
El quasiclient decideix que prendrà mesures. Se'n va, tot recordant l'anècdota que ha viscut no feia massa a El Corte Inglés, quan ha preguntat a una dependenta:
- Perdona, teniu còpies de claus?
I li ha respost:
- Lo siento, la marca Claus no la tenemos.
`
El xic s’ha quedat sense anar a Barcelona i sense claus.
Perquè molts no és igual a la totalitat, i en este cas ha quedat patent. “aquí hay mucha gente con carrera ( pero como ves, yo no)”.

Que Déu ens done salut…!

Sequera&Company

El període estival comporta sequera, a la televisió no es cansen mai de dir-ho.
Només cal eixir al carrer per a comprovar-ho: el País n’és una bona mostra.

No vaig a parlar d’eixe tipus de sequera, però.
A la sequera que em vull referir té solució- la d’abans, també. Esta és una sequera ocasional: no és permanent, ni tampoc universal. U “pot estar” de sequera i el veí no.
I no és que el veí siga millor, no. Tampoc més enginyós. Potser sí amb més temps lliure.

A això volia referir-me: al temps lliure.
Qui diu temps lliure diu temps...ocupat: és relatiu.
Relatiu. Què no és relatiu? Tot és relatiu jo crec.
Les llengües ho són: no totes tenen el mateix nombre de paraules per a referir-se a una mateixa cosa, estem farts de comprovar-ho traduint. Allò que hom va metaforitzar-ho com un prisma: les llengües són un prisma- i vaja que si ho són...! Inclús m’atreviria a dir que una llengua també ho és. En català d’açò sí que n’estem farts, dels qui volen trencar el prisma per a fer-ne dos, o tres, quatre, qui sap si deu...

Amb tot açò venia a dir que este blog estarà de sequera, no serà permanent, tan sols durarà tres setmanes. Un fet que anava engrandint poc a poc i ara està més accentuat que mai. Però esta sequera serà relativa. Com molts, també he anat deixant posts sense publicar, i conforme va passant el temps, en són bastants. Qui sap si era perquè no era el moment o perquè no havien agarrat la forma desitjada... però, ara els ha arribat el moment, i seran aquests els que facen de “contrasequera”. Espere que almenys puguen ser-ne dos, els menys desencertats. Si hi ha temps per a algun més probablement siga sense sense accents ni dièresi ni tampoc ç: el teclat irlandés no ho permet- ai las!.
Cada llengua és un món i no totes una nació. I a això el senyor Internet no li pot fer res.
Però sí per a poder accentuar, la sempre simpàtica gent de “Catalans a Dublín” ens ho ha solucionat.

Joanot Martorell va anar de viatge a Anglaterra i a Nàpols, per qüestions amb reis.
Prop d’Anglaterra, a Escòcia l’any passat hi havia moltes pintades que exigien la república. De segur que a Irlanda també hi ha gent tan rebel com Marina Albiol, que en lloc de llegir un bon llibre, es dedica a fer pintades com els xiquets de l’escola. Esta xica a les Corts té una actitud semblant als xiquets de 6é que entren en el Consell escolar. Hi ha gent que mai hauria de ser major d’edat.

Ens veem prompte!

Per una Font Roja verda!

Des de fa uns pocs anys no passe les vacances de Pasqua enlloc. Em referisc a anar a passar el dia per la muntanya. Ho solíem fer amb els amics dels meus pares, jo era la més major de tots els fills, i em solia fer càrrec d'ells mentre ells acabaven de dinar. Solíem anar a Aitana. També a la Font Roja, molt. Fa molt que no vaig per allà, la darrera va ser farà ja quatre anys, segurament, no obstant la recorde amb especial afecte.
Reconec que no sóc una d'eixes persones a qui els encanta la muntanya, perdre's per allà dies i dies. No. Sóc més bé de ciutat. Però, m'he sentit tan amenaçada com tanta i tanta gent que m'ha enviat un mail, el mateix, el de la possible construcció d'un hotel allà, entre la verdor. Un intent desesperat de ser originals. El mail contava, quasi pregava, als lectors com signar per fer suport a la iniciativa.
Us l'adjunte el mail per tal d'adherir-se a la iniciativa. No esteu obligats, però us agraïria que s'adherireu.
"Els participants animen a totes les persones que s’estimen
el paratge a implicar-se en les activitats previstes


Hui, en el local del Centre Excursionista d’Alcoi, s’ha presentat en una roda de premsa davant dels mitjans de comunicació la campanya “La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural”. L’acte ha comptat amb la presència de representants de nombroses entitats socials i polítiques.

En la campanya participen persones a títol individual i també donen suport diversos grups d’Alcoi i Ibi; a hores d’ara es disposa d’una llista provisional d’entitats adherides, que s’actualitzarà periòdicament amb les noves incorporacions.

L’objectiu únic de la campanya és impedir la construcció d’un hotel en el paratge de la Font Roja, que limitaria el seu ús públic i generaria un impacte ambiental i paisatgístic irreversible.

Segons la informació que s’ha pogut conéixer a pesar del secretisme del govern municipal, l’única empresa que s’ha presentat al concurs pretén construir un edifici nou de 4 plantes (un semisoterrani + 3 plantes en superfície), que a més de ser un atemptat paisatgístic seria clarament il·legal. O siga, que no es tracta en absolut d’un petit hotel de muntanya, sinó d’un amb 55 habitacions, amb capacitat per a 110 places, i a més 75 places d’alberg distribuïdes en 10 habitacions. A açò caldria afegir dos cafeteries (una a l’aire lliure), un restaurant, un gimnàs, un spa amb piscina, jacuzi, sauna i termal, sales de reunions, etc.

L’assemblea que impulsa i coordina aquesta campanya ha insistit en la importància que totes les persones que s’estimen la Font Roja s’impliquen en les activitats que van a organitzar-se per tal de defensar-la.

Demà dimarts, a les 8 de la vesprada, tindrà lloc una nova assemblea per coordinar la recollida de firmes i la instal·lació de punts d’informació al carrer; aquesta assemblea tindrà lloc al Club UNESCO d’Alcoi (c/Cid, 12 – baixos). En l’assemblea també es concretaran els materials divulgatius que es preveu confeccionar (tríptics, cartells, adhesius i camisetes).

Com a acte principal, s’ha convocat per al dijous 24 de juliol, a les 20:15 h, una concentració a la plaça d’Espanya d’Alcoi.

Qui vulga obtindre informació de la campanya a través d’internet, pot consultar el blog que s’ha creat amb eixa finalitat. L’adreça és: fontrojadetots.blogspot.com

Així mateix, s’ha obert un compte perquè les persones sensibilitzades puguen contribuir amb les seues aportacions econòmiques (el núm. de compte és el 2090 1100 81 0003886218)".

Moltes gràcies i ens veiem a l'Alqueria d'Asnar el dissabte.

La fera ferotge

"105.000 personas en doce días"
Era impossible no llegir a la portada d'El Mundo del passat dissabte.
I òbviament, segons recollia el periòdic Público, Francisco Camps, president del Consell es va afegir ahir al manifest dels intelectuals espanyols reivindicant la supremacia del castellà sobre la resta de llengües oficials. Aquest manifest afirma que pretendre que la llengua oficial distinta del castellà siga coneguda és senzillament un “deseo encomiable”. L’Estatut del País Valencià afirma en el seu article 6 que "la llengua pròpia de la Comunitat és el valencià”. Mercadona també està d'acord. El text situa el valencià al nivell del castellà i afirma que la Generalitat adoptarà les mesures necessàries per tal de garantir el seu ús normal i coneixement que gaudirà “d’especial respecte i protecció”. El manifest espanyolista que ha signat Francisco Camps demana canviar els estatuts si així fos necessari, critica la preeminència de les llengües oficials en l’educació i la seua exigència en la funció pública. La Generalitat valenciana ha manifestat públicament que “comparte plenamente la filosofia del manifiesto, conscientes de la riqueza que supone un bilingüismo integrador y positivo".

Com quedem?

Conseqüències

Com entonar el “podemos”.
Com desitjar que Espanya guanye.
Com entonar l’himne d’Espanya.
Com entonar el Cara al sol tot rient.
Com parlar castellà.
Com escriure “no mos fareu catalans”.
Com escriure “llengua valenciana mai catalana”.
Com argumentar que existeix la llengua valenciana perquè hi ha “coses” distintes a la catalana.
Com no saber argumentar per què parlem en llengua valenciana.
Com posar en dubte els orígens de la llengua.
Com proposar converses en cristià (partint del punt que són els primers que no saben llatí).
Com proposar estudiar filologia catalana a Barcelona perquè allà són més…catalans.
Com proposar/preguntar per què no estudiar filologia valenciana.
Com iniciar converses en la llengua A sense saber si l’altre parlant també té com a llengua materna la B.
Com pensar que Espanya va nàixer amb Carles I.
Com pensar que Espanya era anterior a Jaume I.
Com pensar que “tant de bo Jaume I no ens havera conquerit!”.
Com escriure/parlar d’Espanya en qualsevol any(s.XIV,XV,XVI..).
Com els insults.
Com les pors.
Com creure que hi ha llengües més prestigioses que altres.
Com creure que hi ha llengües més boniques que altres.
Com rebutjar la llengua materna.
Com no saber escriure en la llengua materna.
Com accentuar el procés de substitució.
Com sentir-se més espanyol que valencià.
Com no sentir-se valencià.
Com el govern del Partit Popular.
Com la manipulació a què estem sotmesos.
Com la censura.
Com agredir gent.
Com els altercats blavers.
Com silenciar veus.
Com ser la Comunitat Valenciana.
Com ser la Comunidá Balenziana.
Com no ser el País Valencià.
Com ser PAIs valencià
Com els més de 50% d’electors que escolliren el PP l’any 2007.

CAUSES
"He juzgado por conveniente, así por esto, como mi deseo de reducir todos los mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla".

29 de juny de 2008, tres-cents un anys després de l'abolició dels Furs i l'intauració del Decret de Nova Planta.

Y usted le llama "carrer"?

Una servidora i amigues van passejant pel carrer Sant Francesc de Borja quan, de cop i volta, un bon home, d'aparença de turista clara, ens interromp el passeig:

- ¡Perdonen, señoritas! ¿Cómo puedo llegar al palacio Ducal?

I ja tenim la situació servida. És molt probable que este senyor no sàpiga català, però també és evidentíssim que l'espanyol és la seua llengua materna, la qual cosa el converteix en perfectament capaç d'entendre la nostra resposta, acompanyada, és clar, de molta gesticulació. Per l’escassa eficàcia de les indicacions de les meues amigues, vaig haver d’encaminar-lo jo:
- Mire, és molt fàcil. Aquell carrer -assenyalant-l'hi amb el dit- i tire recte, recte,i després -gesticulant que havia de girar a la dreta- i vorà el Palau.
- Ahà, ahà. Aquella calle, gracias. ¿Y usted le dice "carrer"?

- Sí, sí, però és una altra llengua: valencià, així parlem ací.

L'home posa cara de "primera notícia", però a continuació, ben rialler i interessat, em demana:

- Dígame usted, ¿cómo se dice hombre y mujer?

- Home i dona.
- ¡Home i dona! -repeteix. Pues... ¡Gracias, dona!

I m'allarga la mà, per a donar-me-la.
Ell segueix amb la seua colla cap a la plaça de les Escoles Pies. Nosaltres, girem en una altra direcció pensant com és de curiós que un estranger que ni sap que el català existeix m'haja entés i que, en canvi, gent que fa anys i panys que viu ací encara diga que no entén res...

(Per a fer més gran la imatge, prem-la. Una altra de les errades gandianes, que ja en són moltes...)

Anys anys per molts anys...!

Un quart de segle i unes poques setmanes fa que tornem a tindre Corts i per tal de celebrar-ho fa uns dissabtes les van obrir al públic.
Després de passar per l’escàner a fi de comprovar si érem o no un perill potencial- almenys amb allò que dúiem damunt- vam entrar.
El quadre de la Batalla d’Almansa ens rebia abans d’arribar on dos dones oferien un tríptic, un llibret i un pin, al tríptic estava reduït el contingut del llibre, on s’explicava breument la història de les Corts i què són. Tot bilingüe exceptuant el pin, que estava en castellà. També donaven un exemplar de la Constitució per un costat en valencià i per l’altre en castellà, el per què d’este regal encara no l’entenc.
En arribar a l’hemicicle les senyores que duia davant van afanyar-se a vore qui ocupaven els escons que feien cantó però, van entendre que eren dels rojos i van “fugir” mentre dien “anem-se’n allà on estan els seients blaus que són dels nostres que estos...anem, anem” tot això en la llengua del pin, òbviament. Estes dones a la fi van seure on Camps; van eixir contentes. Probablement també es van assentar en totes les blaves, que eren únicament del Consell. Ricardo Costa, per exemple seu en una de les roges.
Jo també vaig eixir contenta, després d’haver trobat el de Mònica Oltra. Destaque el mal estat dels seients de Compromís comparant-los amb els altres i per damunt de tot els del Consell.
Després d’haver estat segur que més de mitja hora a l’hemicicle el camí continuava cap a una sala on es podia escriure allò que se’ vinguera al cap i apegar-ho en un gran panell. Després de repensar-m’ho molt vaig escriure “Que les corts valencianes continuen sent l’expressió dels ciutadans del Regne de València fundat per Jaume I el 1238”. Era junt a un altre, que dia “Igualtat, pluralitat i no censura”,els únics en valencià. La resta estaven en castellà, destacaven els que demanaven que els impostos serviren per a alguna cosa i també n’hi havia un blavero que demanava explicacions sobre per què es bevia aigua catalana en lloc de valenciana (malgrat ser valenciana).

Ja de camí a casa vaig fer-li un colp d’ull a la Constitució i m’agradaria destacar sobre tot un, el 148.1.17 que diu “Les comunitats autònomes assumeixen les competències del foment de la cultura, de la investigació i, en el seu cas, de l’ensenyament de la llengua de la comunitat autònoma”


(Demane disculpes per la poca puntualitat en la publicació d'este post però, els exàmens han impossibilitat fer-ho abans)

Si algú viu d'açò...(III)

Què faran ací? Pentinats fallers tot l'any?
Un treball més absurd que ser catalanoparlant i treballar a AirBerlín.

Pluja

Per què tant de paper?
Quants records paguen un euro?
Cap d'ells es troba escrit
ni corren estúpids vels.

Menta, esmaragda fresca, freda
nit de quasi estiu.
Música
i una pobra llum.
Fotocòpia
de sofà banyat!
Quan t'aixecaràs?

Demà.
Sempre demà.
Sempre és demà;
demà de matí.

Catalanisch

Quasi res.
Potser ni tan sols ho sabieu, i en visitar el blog us heu sorprés en vore allò d'Air Berlin, ara bé l'explicació.
El govern balear va demanar a través de carta a diverses companyies aèries que operen a les Illes que inclogueren el català a les seues revistes, ja que "el català i el castellà són les dues llengües oficials a les Illes, i per tant s'haurien de respectar totes dues igualment".
No obstant, el director d'Air Berlin va contestar amb un editorial del director, Joachim Hunold, i una vinyeta humorística. i per si era poc, s'ha permés parlar de política lingüística i distribució territorial de l'Estat espanyol.
Amb això l'ex diputat d'ERC, Joan Puig ha posat al seu blog un logotip lleugerament modificat de l'aerolínia i que ens anima a difondre. La modificació està composada pel real logotip de l'aerolínia amb una esvàstica.
La cosa passarà pel jutjat- ha anunciat Hunold.
Però Hunold no ho ha deixat ací, que si hi ha massa poder en mans de les autonomies, que l’espanyol està desapareixent en alguns pobles, que si molts pares no poden escolaritzar els seus fills en la llengua que volen… Això és cert, més de 90.000 xiquets valencians no podran cursar els seus estudis en valencià. Però d'això Air Berlin no pot fer res, queda en mans de la Conselleria d'Educiació.

No obstant, he de dir que he volat alguna vegada amb Air Berlin, i no és que no parlen català, sinó que no parlen cap llengua que no siga l'alemany. A la propera ho pensaré dos vegades.

Si algú viu d'açò... (II)

Vos presente a la lletra Y. Segons diuen, és la vint-i-sisena lletra de l'alfabet espanyol i la vintena consonant.

El seu nom és i grega, també coneguda com ye.

En castellà, és la conjugació copulativa o siga, uneix adjectius, paraules formant un sintagma o oracions, això sí, en concepte afirmatiu: forma grups de paraules, etcètera.
Ex: Pablo y Javi están estudiando.
Pablo está estudiando y después visitará a Javi.
Pablo está estudiando matemáticas y física.


També en matemàtica s'utilitza la Y, per a designar la segona incògnita o variable d'un sistema d'equacions.

Si us ha quedat algun dubte, a l'ajuntament de Gandia us el poden solucionar, ajunament d'on "qui no parla en valencià, és perquè no vol".

Si algú visquera d'açò...

Amb tants exàmens com n'hi ha ara, em sume una vegada més a les enganxines de posts trobats a Internet. Esta vegada mh'a sorprés este, a vore què us sembla.


Tinc el goig de presentar-vos el darrer model de traductor automàtic valencià-català. Tradueix uns cinquanta fulls per minut i no cal repassar el resultat perquè proporciona una traducció absolutament fiable. L'únic xicotet inconvenient és que si no s'hi presta molta atenció es pot confondre la versió original i la traducció...


La genialitat de Josep Maria Terricabras.

Llàtzer de Tormos vs Lazarillo de Tormes

Mira açò que he trobat surfejant-surfejant.

Ja fa anys que molts hispanistes atribueixen el ‘Lazarillo de Tormes’ a l’humanisme valencià. No només pels girs lingüístics i expressions utilitzades, sinó sobretot per la visió que es té de la societat. Doctors en literatura castellana com Francisco Calero de la UNED atribueixen l’autoria del ‘Lazarillo’ a Joan Lluís Vives, en llibres pagats pel mateix Ajuntament de València. Però què passa si Vives mai va escriure en castellà? Com s’explica que la novel•la estiga plena de catalanades i errors de traducció?

N'hi ha un estudi signat per Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu que a part de corroborar l’autoria valenciana de la novel•la (Joan Timoneda o Joan Lluís Vives) i fer un repàs exhaustiu de les catalanades, va més enllà i denúncia un procés de deslocalització de la història original. Així, el Llàtzer seria de Tormos i no Tormes, i la seua mare filla de Teulada i no Tejares. La població on viu la seua mare amb un negre seria Dénia i no Salamanca (a Salamanca no hi havia negres, mentre Dénia era un important port de tràfic amb Àfrica). Seria des del pont romà d’entrada a Dénia des d’on s’acomiadaria Llàtzer de sa mare, i Gandia i no pas Escalona la ‘vila ducal’ on passa l’escena en què Llàtzer fa xocar el cec contra una columna, als porxos que encara ara existeixen. La versió castellana que ens ha arribat parla d’un ‘Regne de Toledo’ que mai ha existit, seria la traducció que els censors de la Inquisició van posar a ‘Regne de València’. En la mateixa línia, un per un tots els carrers de la novel•la s’han localitzat en l’entramat urbà de la València de l’època. Tot això explicaria la incongruència de la localització castellana, que ha fet que els hispanistes sempre hagen dit que l’autor mai havia estat als llocs on passa la història, o que no coincidix cronològicament els anys en què es feren Corts a Toledo amb les Corts que apareixen al llibre, però si amb les Corts celebrades a València, per posar un altre exemple. Un altre enigma de la novel•la que l’Acadèmia mai ha sabut explicar és la mateixa estructura del llibre. Un orfe explica a ‘vostra mercè’ tots els amos amb els qui ha estat. Només s’entèn si coneixem les institucions valencianes de l’època de protecció a la infància, com son el Pare d’Òrfens i l’Afermamossos. Aquestes institucions no tenen un equivalent castellà, i es dedicaven a donar amos als orfes, i a les quals un cop grans els mossos havien de rendir comptes.

Més informació ací.
Trobat ací.

In albis, veritat?

Arribarà el dia...

...en què Albelda, Albiol, Ferrero, Ferrer, Faubel, Adrián Vallés o qualsevol altre dels molts grans esportistes valencians actuen com va fer Sébastien Chabal (internacional francès de rugby que juga a Anglaterra) en esta entrevista, què haurem de fer?

Irracionals

Fa uns mesos em va arribar la informació al correu no obstant, vaig pensar “ho publicaré un dia” però no ho he fet fins ara.

No sé perquè no ho he fet abans, potser estem massa acostumats a vore coses d’estes a la televisió però, esta no és” normal”.
És una veritable aberració. És tan bèstia que, al principi, vaig creure que devia ser una mena de llegenda urbana, però no, al mail hi havia un enllaç per a rebutjar l’exposició d’este individu.

Un suposat artista de Costa Rica va fer una aberració que va fer passar per obra d'art. El més greu és que altres persones també han cregut que pot ser anomenada així i els de Bienal Centroamericana de Arte, edició d'enguany, l'han convidat a reproduir-la.

L’any 2007 Guillermo Vargas Habacuc agarrar un gos abandonat del carrer i el va lligar amb una corda curtíssima a la paret d’una galeria d’art i el va deixar fins que morira lentament de fam i set.

Durant varis dies els visitants pogueren comprovar com moria poc a poc el gos. I ho anaven a veure. I la Bienal li demana que ho repetisca... Algú més no entén res?

Hi ha un vídeo a YouTube.

Hi ha un web per a signar en contra d'esta exposició, per tal que este home no siga felicitat ni anomenat artista per esta obra. Podeu signar ací contra aquest acte a la Bienal.

Degustació de ministres

Espanya és molt rica políticament i les joies de la corona, el colofó d'aquesta riquesa, en són els seus ministres. Els hem de separar en dos grans blocs. Per un costat hi ha els "ministres de degustació" que són tots aquells que duren pocs mesos i acaben sent substituïts per uns altres, molt abans que el poble assimile el seu nom i el seu càrrec. Vaja, que els ciutadans saben que era ministre perquè veuen a les noticies que els han destituït/canviat.
Si diem noms d'algunes ministres del darrers govern de ZP molta gent ni sabria que ocupaven aquest càrrec. En llenguatge culinari, es un problema de la cuina política de disseny que es practica al “nostre” país on hi ha un gran gran plat i una cosa ridícula al mig que, sovint, s'hi ha col•locat tot improvisant, per provar.
El segon bloc és els dels ministres que, lluny de ser degustats, s'ofereixen a crear ells els plats, a degustar per evitar ser cruspits en un instint natural de supervivència. Del govern Aznar en recordem la Ministra de Sanitat, Celia Villalobos, en la polèmica dels ossos del brou i les vaques boges. Mai sabrem si la seua recepta va ser equivocada, però Villalobos va demostrar que es pot menjar brou de pobre amb un sou de ric.

Després va venir Carme Chacón que, com a Ministra de la Vivenda, va fer-nos entendre que una parella jove pot viure en un habitatge de 30 metres quadrats com els que proposava el seu Ministeri. Chacón va anar més lluny ampliant la seva pròpia família per a demostrar-nos que en els mateixos 30 metres "donde caben dos, caben tres" però no ha pogut acabar la seua demostració perquè l'han canviada de ministeri i ara defensa la cartera de Defensa tot emocionant-se amb el "rompan filas" i la Cabra de la Legión que li han regalat, en format peluix.

Anem per un tercer cas, el del Ministre de Sanitat, Bernat Soria. Davant la polèmica de les més de 7.000 tones d'oli de gira-sol que ens ha endossat il•legalment Ucraïna, Soria s'ha compromés amb un periodista a beure's la meitat d'una ampolla amb oli contaminat, si aquest últim la troba i li la porta.
Aquesta resposta, valenta i arriscada és també prepotent, per part d'una persona que ha reconegut la existència del problema i que intenta apaivagar el foc amb aquest missatge que no convenç ningú i menys a ell, no siga que el periodista li porte l'oli que li ha demanat.
No m’imagine ni a Bernat Soria intoxicant-se amb l'oli, ni a Celia Villalobos fent brou de vaques boges ni a Chacón en una capsa de llumins que només desitja per als altres. El que sí imagine és un Consell de Ministres format per persones capacitades per exercir el seu càrrec però, de moment, és només un somni.
Fins que arribe el moment, seguirem degustant ministres insípids que, lluny de cuinar bones receptes, s'ofeguen en un got d'aigua.
Bon profit!

Mira mamà, està al contrari!

L'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas defensa que el seu avi tenia un gravat de Felip V cap a baix a començaments del segle XX. La casa la freqüentava el director del Museu de Xàtiva.

Un dels secrets més ben guardats de la família de l'escriptora valenciana Carmelina Sánchez-Cutillas: - "era una cosa de sempre a què no prestàvem interés fins ara", diu- podria ser la solució a l'enigma que encara existeix entorn del retrat de Felip V, que llueix cap a baix en el Museu de Xàtiva: La identitat de l'autor intel•lectual d'una cosa que va començar com una broma carregada de significat i s'ha convertit en un emblema de la ciutat. L’escriptora recorda que quan era molt xicoteta, a mitjan dels anys 30 del passat segle, en una de les visites a casa del seu avi, l'intel•lectual Francesc Martinez i Martinez, es va sorprendre en veure un gravat de Felip d'Anjou penjat al revés. Era una peça d'uns 60 centímetres d'ample, recorda Sánchez-Cutillas, que llavors estava col•locat al passadís d'accés a un dels banys del domicili, situat al carrer Gobernador Vell de València. En preguntar el seu avi, la resposta va ser clara i decidida: "Per això mateix, perquè la gent em pregunta per ell". A continuació li va explicar els "mèrits" pels quals el monarca Borbó mereixia estar exposat en una postura tan incòmoda. "Em va parlar de la guerra, del que va passar a Xàtiva, de l'arxiduc Carles d’Àustria, però tot en la clau perquè l'entengués una xiqueta", afegeix l’escritora. La néta recorda a més que "aquest gravat ja estava així molts anys abans; abans ho van veure la meua mare i els meus oncles, els meus cosins ... havia estat exposat en diferents punts de la casa. Tots el teníem assumit com una cosa normal i de sempre". El domicili de Francesc Martinez i Martinez era llavors freqüentat per la intel•lectualitat de l'època, tal com recorden els seus descendents. Entre els seus amics i els seus cercles de relacions hi havia Teodor Llorente, Nicolau Primitiu, López-Chavarri i, especialment, Carlos Sarthou Carreres, que va ser des dels anys 40 i fins a principis dels 70 director del Museu de Xàtiva. "El fet que tenia el gravat al revés era conegut per tots els seus amics", afegeix la seua néta, que pensa que algun dels seus coneguts o el propi Sarthou" va haver de prendre d'allà la idea que, anys més tard portarien a la pràctica al Museu de L'Almodí de Xàtiva. La família mai no li havia donat massa importància a l'assumpte "en tractar-se d'una cosa de tota la vida" i, de fet, "actualment a aquest gravat li hem perdut la pista, no sabem qui el té ara", afegeix. Amb tot, Carmelina Sánchez-Cutillas reconeix que la primera vegada que va anar al museu, "fa ja molts anys", quan va veure el retrat "del d'Anjou" cap a baix, "no vaig poder evitar recordar el meu avi i vaig pensar en la connexió amb Sarthou Carreres, però després l'oblidé".L’escriptora insisteix en què "fer públic aquest tema només pretén aportar una mica de llum al debat". Francisco Martinez i Martinez, "com a bon alteà que era, era un maulet de cor", conclouen els seus descendents.

"Gaudiu del dia".
Una terra que plora comença la història.
País Valencià, lliure i sobirà.

L'antic testament?

Fa uns dies, Levante EMV publicava a la portada i a la primera plana de l’apartat
“Comunitat Valenciana”: L’arquebisbat ven a una constructora un solar d’1,6 milions d’euros donat per a una església.
José Pascual Romero, nat a Benipeixcar (poble que més tard va fer-se una barriada de Gandia) va estudiar teologia, però mai va exercir de rector, ni va tindre fills no casar-se.
Era família del Lector Romero(qui du el nom del principal carrer del barri).

Tres anys abans de morir va deixar tots els seus béns a l’Església: un terreny a l’àrea d’expansió territorial urbana de Gandia i uns 80 milions de pessetes (480.000€) per tal de construir una església on prèviament havien de soterrat a ell i als seus pares que fóra dedicada a Sant Jeroni Hermosilla ( que va ser noviciat amb el ja nomenat Lector Romero).
Ho va deixar tot sobre foli i signat per ell i Agustí Garcia- Gasco.

Quan Romero morí en 1993, l’arquebisbat de València ho va vendre a una constructora per 1,6 milions d’euros per a fer un edifici.
Ara que l’obra pràcticament està acabada, els nebots demanen explicacions.
Primer enviaren una carta a l’arquebisbat, sense obtenir resposta.
Més tard, els representants del cardenal Garcia- Gasco havien sigut convocats a un acte de conciliació en els jutjats de Gandia. No va anar ningú.
Però ara, com la notícia està al carrer, l’Església ha contestat.

S’ha argumentat dient que prop ja hi ha una església. A 300 metres està, però es va construir als anys 50 del segle passat, per tant ja estava quan Garcia- Gascó acceptà la donació del terreny i dels diners per a construir l’església.

Esta història conclou amb la demanda judicial que prepara un advocat contractat per la família per què es tornen els diners a la família, ja que l’última voluntat de Romero no s’ha complit.

Per cert, mentre escrivia estes línies he estat comentant-li a mon pare la notícia, i m’ha dit que un dels seus clients va voler comprar un d’eixos pisos, i l’Església ( que encara té alguna cosa a vore) demanava uns quants millonets per a anar fent camí, d’eixos negres...

Què em dieu d'açò?

El País Valencià, 15 anys després.

Fa 15 anys i sembla que fou ahir. Els qui vam viure la mort de Guillem no l'hem oblidat ni un sol dia. No ens deixen. No podem i no deguem, ja que l'actualitat tristament ens retorna al passat, a aquells anys d'Acción Radical, dels concerts nazis i les caceres a immigrants, homosexuals i rojos. Les velles ferides que no es curen bé mai cicatritzen, i la de Guillem és una que resta encara ben oberta. Ens agradaria poder dir que allò dels skinheads nazis, de les pallisses i els atacs queda ben lluny, que fou una moda passatgera dels '90 que va seduir a uns quants joves sense expectatives que acabaren per desertar d'aquella bogeria. Però no és així. I no ho és perquè en el seu moment no es va prendre seriosament, no es va voler admetre el problema, es reduïa tot a baralles juvenils entre tribus urbanes, es despolititzava i s'esquivaven les responsabilitats, i ara tenim el que és conseqüència d'aquella hipocresia.

En només 17 anys, segons publica el darrer Informe Raxen que elabora Movimiento Contra la Intolerancia, s'han produït 75 assassinats coneguts a mans de l'extrema dreta per motius de discriminació i odi al diferent. Aquesta xifra, a la que se sumen les nombroses barbaritats que constantment van coneixent-se a través de la premsa protagonitzades per feixistes i neonazis, hauria de servir sense cap dubte perquè l'Estat prenguera mesures eficaces d'una vegada. Amagar la pols sota l'estora, aquesta és la política dels responsables, perquè no volen admetre-ho, perquè no els toca a ells, perquè tenen altres preocupacions com els grans esdeveniments o conservar la simpatia de la monarquia. Llavors si que s'apliquen. Cremen fotos del rei i en dos dies detenen els responsables, els jutgen i els cau una pena pròpia de l'edat mitjana. A València, un grup de nazis apunyala un jove que quasi perd la vida, a Castelló li graven una esvàstica a la cara a un altre jove, i ara apareixen videos d'ultres agredint i humiliant immigrants a Orriols, i no passa res. Només en el cas de la punyalada es detenen a 5 neonazis, que son deixats en llibertat el mateix dia, no suposen un perill, han estat apunt de matar un jove perquè sí, però no passa res, tonteries de xiquets. De les constants agressions a Castelló no se sap res, cap detingut, igual que de les bombes contra ERPV, BNV i CEAR.

15 anys després, el panorama no és gens esperançador pels defensors de la llibertat. Els partits ultres comencen a tindre regidors als ajuntaments, els camps de futbol continuen sent un paradís pels psicòpates, i les caceres continuen. Però, quin interès té l'Estat en conservar aquesta situació de setge, d'impunitat i de terror? Serà perquè als polítics i jutges de torn no els esguita la sang? Es pensen que als seus fills, als seus germans i cosins no els pot passar res? Es pensen que qualsevol dia no és el seu fill qui ha estat apunyalat al barri del carme? Què això només els passa als rojos, als punkis, als separatistes, als homosexuals o als immigrants? què faran doncs quan siguen ells o els seus les víctimes?

L'assassí de Guillem, Pedro Cuevas, fou caçat ara fa 3 anys per la Guardia Civil dins el marc de l'Operació Panzer ja que formava part de la organització neonazi Frente Antisistema (FAS), a la que van incautar armes de tot tipus, fins i tot un llençagrenades. Dos anys després, a les darreres eleccions municipals, el seu nom apareixia a la candidatura del partit neonazi Alianza Nacional per la localitat de Xiva, on viu el líder d'aquesta formació, Juan Manuel Soria, també implicat al Cas Panzer. La premsa se'n va fer ressó: l'assassí de Guillem, que no fou considerat que tingués motivacions polítiques per matar Guillem, apareixia sota l'esvàstica 14 anys després. Els fets ens donaren la raó. Un crim polític en majúscules, però clar, ara ja Cuevas havia complit la seua pena. Però ara, què passarà amb els nazis del FAS? Seran considerats associació il·lícita o banda armada? segons la Guardia Civil, s'organitzaven per apallissar immigrants, venien armes per internet i posseïen material bèl·lic amb gran capacitat destructiva. El judici està al caure. Hi ha una nova acusació popular, aquesta vegada de la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat, de la que formen part ajuntaments, partits, Ongs i associacions culturals. Molts ulls atents a les pel·lícules que ens vullguen contar jutges, periodistes i advocats defensors.

El judici del Cas Agulló ja fou una vergonya. A través del diari Las Provincias, llavors en mans de Mª Consuela Reyna, es criminalitzà la figura de Guillem, de tot el moviment independentista, els okupes del Kasal Popular, l'antifeixisme i tot aquell que advertia del perill neonazi. L'acusació popular es va retirar per la gran farsa que es cuinava als despatxos dels jutjats de Castelló. Estàvem bojos, veiem fantasmes, érem inclús igual que els nazis, però de l'altre extrem. Un discurs malaurat que des dels governs i responsables de torn es repeteix cada vegada que ocorre una desgràcia similar. Quan assassinaren a Carlos Javier Palomino a Madrid el passat novembre, irremeiablement, miràrem enrere i vam vore el cas d'en Guillem. I els mateixos discursos, les mateixes paraules buides i les mateixes mentides. I què ha passat des d'aleshores? Que els neonazis i feixistes han vist que a l'Estat espanyol tenen carta blanca per fer el que vullguen, i així han continuat, amb més punyalades, més atemptats i més caceres, sense cap represàlia.

La llei a més, mima els racistes. Absolen un dels màxims difusors d'aquestes tesis, Pedro Varela, propietari de la Llibreria Europa, i permeten que porte a oradors com David Duke, vetat a la resta de països "civilitzats". La Llei de Partits no alcança als qui defensen la qüestió racial als seus programes, ni als qui assenyalen els immigrants com el major problema de l'Estat, permetent que gran part de la joventut desencantada acabe seduïda pels discursos apocalíptics i discriminatoris, i quan apareixen videos de joves neonazis intentant cremar dos immigrants que dormien en un cotxe, ens preguntem com algú pot tindre aquestes cruels i males idees. A Pamplona detenen 50 ultres de Yomus armats amb ganivets, pals, petards i boles de billar. Havien provocat disturbis contra els seguidors de l'Osasuna, i la policia els va caçar. Els van pujar a l'autobús i els van tornar a València, a dormir tranquil·lament a casa.

Per molt que s'amague amb eufemismes de gamberrisme, vandalisme o rivalitat entre tribus urbanes, el problema està ací. El perill què qualsevol de nosaltres i vosaltres siga víctima de l'odi, tolerat per uns i promogut per altres continua. Però on està el límit? Quants morts fan falta sobre la taula perquè els responsables polítics i judicials es prenguen en serio aquest càncer? Només amb la creació de la Fiscalia especialitzada en delictes d'odi que promouen diverses ongs, dotarien d'una protecció necessària a totes aquelles víctimes que avui dia estan totalment desemparades, que fins i tot ni denuncien per por a represàlies, per sentir-se indefenses davant els violents. Mentre, les xifres van creixent, i el País Valencià continua al capdavant de l'Estat en agressions feixistes. Fets aïllats que si els ajuntem, formen quasi un continent, per molt que intenten amagar-ho.

És per això que cal reivindicar el simbolisme que el Cas Agulló té. Pel gran frau que significà a la "democràcia" que intenten vendre'ns, a les llibertats i a la justícia, i per la vigència dels seus ideals, dels nostres, i del nostre compromís amb la lluita contra els imbècils que pretenen retornar-nos a les cavernes i colpejar-nos, com si no hagueren tingut prou amb els darrers 70 anys. Així, fins que no s'acabe d'arrel amb els qui promouen i executen l'odi, no pararem. Continuarem lluitant amb totes les nostres forces, sense perdre la il·lusió ni el somriure, sense oblidar i sense retrocedir.


País Valencià, abril de 2008.
Equip de Redacció d'antifeixistes.org
http://www.guillemagullo.tk/
http://www.maulets.org/guillem.php

Somos valencianos

A continuació us reproduïsc una carta que el senyor Pelayo Llompart va enviar a Las Províncias i va publicar-se el passat dimecres. La va titular somos valencianos.

En mi larga vida nunca se había puesto en duda nuestra condición de valencianos, hasta que aparecieron los nefastos y anacrónicos nacionalismos. Estos días el Consell apela a reforzar el mensaje valencianista y me asusta todo lo que huele a nacionalismos. Para mí sería mejor hablar de la fuerza o protagonismo valenciano, aunque resulta extraño ensalzar a Valencia y dar catalán en las escuelas, teniendo a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Los dialectosse han convertido en instrumentos políticos al servicio de nacionalismos y separatismos y debían haber desaparecido en un mundo cosmopolita y moderno, como desaparecieron el latín y el griego, que eran más importantes. No me gusta hacer largas las cartas, pero quiero decir, después de leer el Las Províncias sobre el acto que se celebró en Poblet, de homenaje al rey don Jaime y a la lengua catalana, que debía aclarar el profesor Grisolía su ignorancia o complicidad en su empeño de dar el nombre del monarca a la plaza del Ayuntamiento, que estaba claro que era gesto de apoyo a los quiméricos países catalanes.
Lamento que el acto de Poblet asistiera representación valenciana, pues con los sentimientos no se juega.

Dubte qui és i fins on arriben els estudis d’este senyor, però clar està que ni és lingüista ni historiador ni metge.
Em pregunte el perquè del seu títol, somos valencianos.
Si és que ni ell, ni els seus fills i dubte que els seus pares ho són. -“ Valencià no és qui parla valencià, sinó qui li l’ensenyarà als seus fills”- Em dien a l’escola.
Per tant esta afirmació poc s’assembla a la realitat.
No sé què seria millor canviar, si la persona del seu verb, o l’atribut què alegrement li ha assignat al verb. No obstant, alguna cosa hauria de canviar.
Més cap avall de la seua carta diu que els dialectes deurien d’haver desaparegut i més tard cita el llatí i el grec. Em pregunte si es refereix al català com a dialecte del llatí, i per tant també hauria de desaparèixer el castellà, francés, italià, retoromànic, portugués, dàlmata, etc. Un menys, el dàlmata ja no existeix. I si ho fa pel valencià, dialecte del català, tant com el murcià del castellà, no déu saber que el cúmul de dialectes constitueix una llengua o no pots dir d’una llengua que és un dialecte, i tot això.

També entenc que política i cultura i història no han de barrejar-se, l’acte de Poblet no va ser més que un homenatge al rei En Jaume.
Obviant això de la ignorància, ja que el senyor Llompart guanyaria per golejada.
I suposant que este senyor no sap que la proposta de canviar el nom a la plaça va ser del Partit Popular i no de cap partit nacionalista, acabe.
Acabe dient que si tant glorifica el rei, hauria de complir la seua voluntat i parlar en la seua llengua. Cancelleria Reial, Furs, repoblament: paraules que mai no ha sentit...
Ni tampoc que el fundador del periòdic on ell ha publicat, escrivia en la llengua que ell critica.
Us deixe per a vosaltres allò que he volgut obviar...

Els nouvinguts que ens calen

Fa uns dies, vaig estar intercanviant experiències en quant a lingüística pel Messenger tant a casa com fora d’ella i també del que suposava l’arribada d’estrangers al nostre país. Els dos coincidirem en què a llarg termini -i també a curt- suposaria sentenciar la nostra llengua a mort. Si més no, farà uns tres anys vaig llegir a una revista comarcal d’ideologia nacionalista, Quinze dies, un article que signava En Jesús Escrivà i Garcia, un estudiós de la llengua catalana, així com d’altres vessants, que li donava al valencià cinquanta anys. Sí, cinquanta. L’article va aterrar-me, no recorde res d’ell, però sí que va argumentar-ho tot. Per una vegada, no crec que fóra veritat al 100%.

Tornant al tema inicial, el català i els immigrants. Vaig a contar-vos una anècdota que va passar-me farà una setmana, i no he parat de pensar-la per la seua raresa. Una raresa agradable.

No sé si a tot el país, però sí a la meua comarca i pel que he vist també al Comtat, Ribera Alta i Alcoià, hi ha tendència, entre els més joves, a passar alguns dies de les vacances de pasqua inicialment a un càmping, però ara sobretot a pisos, això sí, a la platja. La de Gandia n’és un exemple. La festa que per ací hi ha, és de sobra coneguda.
El meu, va ser un d’eixos grups que, aprofitant la poca distància que ens separa de la platja, estiguérem uns dies per allà. Els dies passaven asseguts al sofà, mirant com tothom que volia: venia, seia, engegava la play i es posava a jugar al Pro. La monotonia m’esgotava, i no vaig dubtar un dia en anar a passejar i comprar-me el periòdic. Anhelava la informació: Camps, Rita, el Cabanyal; tot menys estar asseguda veient passar les hores.
Vaig anar a buscar Ivan, un amic, però no estava i vaig anar sola. El llarg camí fins el quiosc m’aniria bé.
Ja de tornada vaig passar per una gelateria, i incitada per un cartell on es llegia “helados italianos”, vaig decidir-me a entrar.
Ara, us reproduïsc, a grosso modo, la conversa amb el gelater. Ell en castellà, perquè era argentí i jo en valencià.
-Per favor, la carta?- Vaig dir.
-Sí pren: ací està.
-Gràcies.
Vaig sorprendre’m per l’àmplia selecció de tes, i vaig triar-ne un que em va semblar exòtic.
-Ací tens. T’importaria que et fera una pregunta?- Va dir-me.
-No, per descomptat, fes-la!
-Quina edat tens? No tingues por, t’ho dic perquè em resulta estrany vore una jove com tu amb el periòdic. En tens divuit? Pot ser dinou?
-No, enguany en faré desset. Pensava que anaves a preguntar-me si podia parlar-te en castellà. I el periòdic...bé, m’agrada saber.
-M’ha sorprés molt. La llengua? No ho faces,per favor. Estic fart que la gent em parle en castellà pel fet de ser argentí, em fan sentir un estúpid. El valencià em pareix una llengua ben bonica escrita, i també parlada. Acostume a mirar les notícies per...Canal 9? per escoltar-la. Hi ha coses què em costa entendre, però si no és així... ací treballant, entre els madrilenys i els d’ací què no parlen valencià, no n’aprenc. I si vaig a comprar a algun lloc...Hi ha què parlen valencià que són ben roïns.
-Vaja! Quina alegria escoltar-te. Ja, quan vas a alguna tenda, sovint no canvien la llengua, però no ho fan amb maldat, jo tampoc acostume a canviar-la. Potser sembla egoista, però amb tot, s’afavoreix la desaparició del valencià. La majoria d’immigrants sud-americans, com tu, venen i ho tenen tot fet: ja se’ls entén, per què han de preocupar-se? Comprens? I els madrilenys...si jo et contara...fan fàstic. Es creuen els amos de tot...
-Ja, ho entenc però, al remat, paguem justos per pecadors. Per la meua part, vaig a aprendre valencià, ja ho estic fent. Tinc 21 anys, només m’ensenye algunes coses més, seré valencianoparlant. Me l’ensenya la meua germana, què va a l’institut. Sovint li demane el llibre per a pegar-li una fullejada. Però escriure’l se’m resisteix, em resulta complicadet...
- Poc a poc. Sí que és veritat, escriure’l és complicat, però no t’obsessiones, molta gent de ma classe no sap tampoc escriure’l, i ells sí que no tenen excusa...
-Ara que pense...tu en estes eleccions no has votat, no?
-No, fins els divuit no es pot. A les pròximes, sí.
-Jo tampoc puc fer-ho per ara. I què penses? A qui votaries? Si puc preguntar-ho..
-Temps al temps. Per suposat que pots. Jo haguera votat Isaura Navarro, potser no saps qui és... (Vaig explicar-li com era)
-Sí, sí, sé qui és. En cas de poder votar, també l’haguera votada. Com a política, em va parèixer que era la que menys mentia, i com a dona, era bonica. I a més, Rajoy i Zapatero, sempre estan discutint!
-Si els haguérem de votar per la seua bellesa, hi hauria molts que no estarien en política... Rajoy i Zapatero i els seus partits mai m’han transmés res, i dubte que ho facen...
-Però Isaura, no anirà de diputada, no? Mirant-ho des de ma casa per Canal 9 no va quedar-me massa clar...
-No, no férem ni un escó ni a València ni Castelló ni a Alacant i és una llàstima, és una dona molt intel•ligent. I que no isquera a Canal 9 és d’entendre... crec que ells sols contribueixen més a què desaparega la llengua i el sentiment...patriòtic que no els nouvinguts. No ho entenc, però s’odien.

Vaig estar contestant-li algunes preguntes més, i vaig anar-me’n.
Per cert, el te molt bo, i va eixir-me debades.
N’estic segura que tornaré. Hem de donar via lliure a estos nouvinguts.
Al remat, són els nouvinguts que ens calen.

Visita a nuestro amigo del Vaticano

Estos dies de falles, en una de les visites a l’Sturbacks, em vaig creuar amb un home què duia una motxilla a la seua esquena que es preveia de color groc. El cas és que eixa tonalitat em sonava,però no sabia a què. No sabia si al dels Power Rangers, al del parxís, a la llumeta del router,etc. I em va vindre la inspiració: era el famós groc de la motxilla de l’Encontre Mundial de les Famílies de València!
Després d’haver-me creuat amb ell vaig girar-me per a comprovar-ho, sens dubte, era ell.
De sobte vaig posar-me seriosa i alhora contenta; contenta per haver-ho encertat, malgrat no ser massa difícil... i seriosa perquè vaig recordar-me’n d’esta notícia que vaig prometre’m comentar i què fins ara no he fet. Potser és massa tard, no m’estranya.
Ja se sap que no cal perdre les amistats, i depenent de quines, menys.
I esta és una que no, el Vaticà. Deveu saber que el Vaticà fa cada dia 300.000€. Sí, cada dia està més clar que és el negoci més gran del món.
Per això no la “volem” perdre.
I és que els nostres representants polítics, Paco Camps, Rita Barberà i Alfonso Rus- el de vaig dir que si em votaren els duria la platja, i els ignorants van i em voten- se’n van a Roma. El seu amic el papa els ha concedit una audiència privada, en ella li regalaran el llibre i DVD què RTVV ha editat per la vinguda del papa fa quasi dos anys.
Si mal no recorde, fa uns mesos van estar per allà. Amb motiu de la cerimònia d’imposició del birret cardenalici i d’entrega de l’anell del papa a l’arquebisbe de València, Agustí Garcia- Gascó.
Se m’oblida una xicoteta cosa sense importància, la data escollida just d’ací a un mes, el 25 d’Abril. De què em sona eixe dia? Supose que déu ser l’aniversari d’algú o dec tindre torn al dentista...
Supose que Camps haurà de modificar la seua agenda per a anar a Roma, i cancel•lar la partida de tennis que va jugar l’any passat el mateix dia.
Aprofitaran el viatge per a menjar molts pocs macarrons però sí per a assentar-se a descansar a l’escala de la Piazza di Spagna, just després de demanar un desig a la Fontana di Trevi. Crec que no déu ser la independència. Què penses?
Qui em mana voler un Flapuccino de crema i caramel...?
(La foto, la primera imatge què se m'ha vingut al cap en pensar amb el papa. Vestimenta nazi presa per mi al camp de concentació d'Oranienburg)

Falles? Això què és?

Arran de la eminència de les festes falleres, us oferisc estes línies, alhora que us desitge unes molts bones festes.

Les falles es planten als carrers, i són monuments o escultures, fetes, tradicionalment, de fusta i cartó, encara que en l’actualitat es fan, majoritàriament, de poliestiré i fusta. Estos monuments han d'estar plantats abans del dia 15 de març, dia en què el jurat visita les falles per tal de jutjar quina és la millor. Esta selecció es fa per seccions a partir del pressupost amb què compten. Les falles es cremen el dia 19 de març per la nit, nit de Sant Josep.



Una de les característiques més visibles, és l’ambient festiu que s’hi viu.
Els carrers fan olor a pólvora i es veuen músics per tot arreu, ja siguen bandes, xarangues o colles de dolçainers i tabaleters. En els dies de falles, és típic tocar el pasdoble El Fallero.
De coets se’n veuen de tot tipus: en forma de mascletà, castells, traques o simplement tirats pels xiquets- estos coets es venen als quioscs-. I es tiren a tothora, pel matí (despertaes), migdia (mascletaes) de nit (castells) i entre hores (bombetes i xinets: els xiquets, parelles,fallero, etc).







Pel que fa als fallers, durant tot l’any fan sopars, però és per març quan aquests augmenten. Els dies de falles, els fallers visten amb una vestimenta tradicional.
Les dones duen vestit de fallera, amb delicats brodats, i pentinats clàssics de valenciana. Per als hòmens és més senzill i pot ser un brusó i un mocador (llaurador), el vestit de gala (col•loquialment denominat panderola, pel seu color negre) o cada dia més freqüentment amb el vestit de saragüell.



Les festes falleres van nàixer a partir de la crema que es feia als carrers dels gremis, per tal d’eliminar els productes que els artesans no volien, Aixa com donar la benvinguda a la primavera.
Són originàries de la ciutat de València, però hui en dia se celebren a quasi totes les ciutats i poblacions grans de la província de València, i algunes d’Alacant i Castelló.
Però també a altres països, com ara Argentina, amb motiu de l’existència de valencians per allà.

En totes estes ciutats hi ha una Junta Central Fallera, que organitza i regula tots els festejos. Existeixen moltes categories per a la competició de diferents premis a les falles (general, ingeni i gràcia, enllumenament, etc.) a més d’un únic premi, en què s’escull el millor ninot i s’indulta: el ninot indultat.
Hi ha dos tipus de falles, les grans, i les infantils, en correspondència a l'existència d'una fallera major i una fallera major infantil per cada casal faller.

A les falles sol fer-se una crítica a allò que ha passat durant l’any. I hi posen textos que solen ser en valencià, i generalment, estan farcits de faltes.

En els dies de falles es nota un especial sentiment valencianista, els fallers- que solen parlen castellà- posen en pràctica allò que van aprendre a l’institut(solen gastar paraules com nano, xicon,i tot allò que siga bast), beuen burret i cassalla i juguen al truc i al bac i tiren coets, molts.

També, durant els dies 17 i 18 a València, i a la resta de ciutats només el 18, es fa l’ofrena, en què les falleres ofereixen flors a la Mare de Déu dels Desemparats, la patrona. I què acaba el primer dia, en entrar la Fallera Major Infantil, i el segon quan entra la Fallera Major. Els músics, en passar per la plaça on està la Mare de Déu (Plaça de la Reina) toquen el pasdoble València. (Canal 9 la retransmet íntegrament).



A continuació, i per tal d’acabar, us oferisc la mascletà que Borredà va disparar a València el dia 10 d’enguany.




I repetisc, que passeu unes molt bones falles!
Ens veem a València.