diumenge, 22 de març del 2009

Fallers, Falles

L’oratge dels primers dies postFalles ens fa detindre’ns obligatòriament en la reflexió del que han sigut les Falles del 09. L’eufòria fallera ha acabat després de prop d’un mes d’activisme al Cap- i- Casal i les nostres Oliva, Tavernes i Gandia, entre d’altres. Les ciutats, ara sí, es detenen per tornar a ser el que era. Es denota un cert grau de tristesa si es contraposa amb els dies anteriors on era impossible no contagiar-se de l’alegria inundant de les ciutats del centre del País. Els operaris amb el seu treball diürn i nocturn fan que tot torne a la normalitat el més prompte possible, fent un impàs en la melangia de locals i forasters. Només en queda l’empremta dels visitants i els preus abusius d’alguns comerços. Sí, les Falles han estat una evident empenta anticrisi a què s’han sumat els ja quotidians preus desmesurats per vore les falles més cares amb tranquil·litat. Ara, és hora d’emmagatzemar les fotos fetes, acabar els coets, guardar brusons i mocadors i recuperar-se de la molta orxata, suc de taronja, paelles de tot tipus, xurros i xocolate que s’han ingerit i acte seguit embalsamar l’esperit faller i demanar-li a qualsevol ens que l’any que ve no es note la crisi fallera tant com s’anuncia.
M’apassiona l’ambient que es respira els dies de Falles.
Durant uns dies el País és cobert per un microclima de valencianisme només percebut per pocs. Són dies de germanor, d’esperança. Dies on els tecnicismes fallers parlen valencià, malgrat tot. Les falles també ho fan tot, no normativament sovint, provocant desesper entre valencians i espanyols. Els fallers, per algun motiu estrany, trauen la llengua a relluir en arribar els assenyalats dies. L’absència de música en valencià és una obvietat i la feta en castellà ofega. La promesa ritenca de posar-ne és paper mullat, novament. Enmig d’aquest desert trobem dos oasis, però, l’un a València -organitzat pel col·lectiu local del BLOC JOVE- i l’altre a Burjassot -proposat per Escola Valenciana, els dos concerts amb el valencià com a motiu i d’una qualitat equiparable o superior a les orquestres que, carrer sí, carrer no, omplien les nostres nits de comboi.
La Plaça de la Verge, al seu torn, és omplerta per la gent que defuig l’esbarjo nocturn, devots o no, valentins, forans o valencians d’arreu del país són envaïts per l’emoció tot retent homenatge a la Mare de Déu.
M’apassiona l’ambient que es respira els dies de Falles perquè és purament valencià.

dijous, 5 de març del 2009

Pintada

Fa mesos i pesos (sí, m’ho acabe d’inventar) de la pintada. Ja és una cosa més que servix d’adorn i s’ha instal·lat en la paret d’un magatzem atzarosament. Com eixe cartell que té ben a prop i que alguna cosa encara clareja si ho mires bé, el d’Almúnia del PSOE, pelat i amb barba. En aquells temps la propaganda política ocupava totes aquelles parets que es deixaven. La pintada, ja ha sigut resposta i tot. Com em temia. Com esperava pacientment. Inclús fa molt de temps que han respost. No és que siga res de l’altre món, però ací no hi ha pintades i això fa que qualsevol passe a ser tot un esdeveniment. Per no haver, no hi ha ni espanyolistes. Crec que la darrera va ser per oposició al PHN del PP. L’he llegida moltes voltes. Me la sé de memòria, però cada dia la torne a llegir. Segurament n’hi ha més. De fet, n’estic segura. Però esta sense saber-ho em resulta especial. Sóc una d’eixes persones a qui estes xorrades aparents li importen molt. Igual massa. Gràcies a una pintada d’estes sóc nacionalista i potser per això llegir-les, més que un tràmit, em resulta especial. Dec estar en deute amb esta persona, o una cosa semblant. Si açò és kale borroka, m’apassiona. Poca gent ho fa i això ens convertix en peculiars per a molts i obsessionats per a la majoria. Crec. Recorde el dia que la vaig vore per primera vegada. Dissabte, de matí. Me n’anava a música, com cada dissabte de matí. Eixe dia em vaig posar una camiseta d’Obrint Pas, cosa que no faig mai. Entretinguda, escoltant música i caminant corrents, vaig vore alguna cosa novedosa. Eixe lloc és la parada de l’autobús i està en un lloc transitat a tothora. Vore lletres em van fer somriure. Començava a divisar –talà cosa que em va desconcertar, innocentment. NO AL CATALÀ EN L’ESCOLA! Més que sorprendre’m ho vaig concebre com un repte. Cada dia que passava la mirava, desafiant, però no hi havia notícies noves. Després d’esperar molt de temps, potser dos mesos, va haver resposta. M’esperava que fóra com les de les pintades a Bellreguard. O la mitat de la que hom va fer a la seu del PP de Beniarjó, però no. Ni s’ha obert un debat ni res. Esta pintada només és una petjada, blavera, a la vista de tot aquell que passe per l’escola. Des d’ací demane que siga resposta com cal. Només això. Un poble “tan polític” com Rafelcofer no pot permetre-ho!