Zaplana i Telefònica

Ha estat molt curta la carrera com a "simple diputat" d' Eduardo Zaplana. Sembla que ser diputat no és el millor lloc per les persones que es dediquen a la política per enriquir-se, clar que entre el sou de diputat i el de delegat europeu de Telefònica hi ha una bona diferència (a TVE varen parlar d'un milió d'euros anual).

No sabem el que premia Telefònica si la seva trajectòria, política profundament marcada per la corrupció; des de la seva elecció com a alacalde de Benidorm, gràcies al vot de la trànsfuga socialista Maruja Sánchez, passant per Terra Mítica i el ministeri de treball, fins a la seva actuació com a portaveu del govern de Jose Maria Aznar en els atemptats de l'11M (la teoria de la conspiració.

O tal vegada Telefónica premia la seva gestió econòmica davant de la Generalitat Valenciana. En este sentit, actualment l'endeutament del govern valencià arriba fins els 13.314 milions d'euros, l'11,4% de seu PIB- es va doblar des que Zaplana va governar- amb la suspensió de pagament de Terra Mítica inclosa. Al Ministeri de treball Grimaldos resumeix el pas de Zaplana a un capítol que titula molt gràficament "A exprimir el Ministerio", per exemple la factura publicitària va passar de 931.000 euros en 2002 a 41,4 milions d'euros just abans de les eleccions del 2004. Com exemple només en "chuches", incloses galetes Quely, 5000 euros en un any.

Una altra possibilitat és que hagen contractat a Zaplana per la seua preparació acadèmica; començant pel batxillerat al col·legi Lope de Vega de Cartagena, conegut a aquella època com el "Lope de vagos" per la facilitat amb què aprovaven els "xiquets bé" que no mostraven massa interés pels estudis. Després va començar a estudiar dret a València, on va conèixer a Jaume Matas amb el que segueix vides paral·leles. Va acabar la carrera a la facultat de dret d'Alacant, que no tenia el llistó massa alt i on ja va arribar ben apadrinat. La seua carrera com lletrat va ser molt breu i poc brillant ja que ràpidament es va centrar en el seu objectiu principal que es poden resumir a aquesta frase:

-Le pides dos millones de pesetas o tres de lo que quieras...¿Eh? Lo que te dé y me das la mitad bajo mano.(Paraules literals de Zaplana gravades per la policia al cas Naseiro)

Este és el personatge que lloen alguns. Com és possible que una empresa pública privatitzada, contracte a tal persona?

Amb el currículum de Zaplana està clar que les connexions entre grans empreses (la majoria empreses públiques privatitzades) i ex- polítics no es fonamenten en la vàlua o preparació de les persones si no en els seus contactes amb el poder, les seues influències, els tractes de favor...
I després parlen de liberalisme, lliure competència, mercat... Tot mentida, seguim en un sistema oligàrquic, caciquil i monopolista. O no?




Que passeu un molt bon any!

Una nina encantadora

Resulta ser que fa uns anys va eixir una llengua feta al País Valencià que diu que té fam i que vol menjar. Va ser l'any 2006 quan uns fabricants de nines d'Onil (l'Alcoià) van pensar de fer una nina de drap que parlara en valencià. L'èxit va ser gran i han hagut d'augmentar la producció inicial de 1.000 nines. Actualment en fan 4.000 que es reparteixen al Principat i al País Valencià. A ses Illes se'n venen un 5%.

La nina té set frases diferents: demana que la pentinen, es queixa si li fan mal, diu que té son, demana anar a dormir, que se l'abracen, i es queixa quan està molt de temps a la mateixa posició.

El preu d'esta nina és de 35 euros. I es pot comprar online al web http://www.infoempresa.com.es/Juguetes/Fabricantes/6-29-0-1658-1.html

Nines Artesanals D'Onil.
Carrer Jaume I, núm.10 - 03430 Onil
Telèfon: 965 565 351; fax: 965 565 987.

Propagandisme o no, paga la pena fer-ho en esta ocasió. Tant de bo se'n venguen moltes més i altres empreses copien la iniciativa per l'èxit d'esta.
I tu, ja saps què regalar en estes festes?

Gossos i gossera

Alguna volta s’heu detés a pensar com d’estranys són els noms que als nostres gossos posem? Jo sí, farà exactament tres minuts. I he arribat a la conclusió que els noms en qüestió són paraules rares, estranyíssimes! Que algú- o més d’un algú- un bon dia va inventar, un dia en què estava tan avorrit com jo fa ara quatre minuts i mitjançant una mescla de síl•labes va florir noms com ara Chucky, Whisky... els gossos valencians tenen una característica comuna: tenen noms anglesos (però fan Ciutadania en valencià- o en castellà, en el seu defecte). I els gossos no british tenen noms que recorden a persones: Mila, Blai, Marina, Gaspar. Així com tota classe de diminutius: Boleta, Blanquet, Moreta...

El moment en què et compres el gos- l’edat, s’entén- també influix: si eres xicotet (que sol ser així) li poses noms de paraules que veus a la tele, de pel•lícules o sèries sobre tot. A l’escola en teníem un que estava abandonat i el vam anomenar Titànic perquè la pel•li en qüestió era un boom. I els dels meus amics, Tobby, Rocky, Willy, Waldo- no pel pilotari, Salsitxa, Simba, Tula, Moreta, Marina, Milú, Fosca...També he observat que el binomi xiqueta i gossa convertix la gossa en Linda. La meua cocker també és un cas d’anglosaxònia canina, li diuen Nikita, i el que tenia la meua àvia, Dinki.
El que no sé és si hi ha algun Fabra o... Ripoll, Alperi millor! Què us sembla Fontdemó? I Costa? Definitivament Glòriamar (a Piles ja van pensar en ella quan obriren el restaurant). De gosses-Rita també me n’he trobat, però no sé si per “ella” o perquè sí. Per a posar estos noms has de ser fanàtic, pensant-ho bé.
Si algun dia trobes una Oltra (per Mónica), Mira (per Joan F.), Simó (per Isabel-Clara), Sicània (ho lamente, tens un nickname fantàstic!) o estrelada serà que me n’he comprat una i l’he perduda.

El gos pel qual he escrit les línies precedents és d’un amo fanàtic. A l’amo de Hitler el conec des de sempre, ja que hem anat junts a l’escola- en cursos diferents, això sí. Aquest sempre ha estat un alumne conflictiu, la majoria dels de la seua edat també ho són, dubte si pel contacte diari amb ell o per què. Els que érem més menuts que ell el temíem. Després va vindre l’institut, on va començar a fumar detot i a fer detot. Allà va protagonitzar de nombroses baralles, amb el cap d’estudis i la meitat del professorat que el tenia inclosos. Ho vaig comprovar quan compartírem parets, encara que va ser poques hores, perquè no tenia per costum passar per classe. I si ho feia, estava assegut en una cadira de les darreres files emprenyant el company que s’asseia davant seu.
En acabar eixe any s’ho va deixar- o potser durant el curs? Se’n va anar a treballar un any abans que ho poguera fer.

Però no l’hem de culpar per la seua conducta, perquè de casta le viene al galgo: el seu germanet serà com ell i ell és com el seu cosí- germà, dibuixant d’esvàstiques, el qual- paradoxalment- també du tatuatges, signe amb què marcaven els jueus.

Els seus amics no seran mai advocats ni parlaran en estàndard, tampoc. No sé si ell en fa d’esvàstiques o pintades, però en cas de fer-ne serà l’unic motiu pel que li ha valgut d’alguna cosa l’escola.

S’entén ja per què Ángela quan m’ha dit com li dien al gos ha continuat amb un “Anna, és de T****” el matí del dia de la Constitució. Concepte que encara déu ignorar el significat perquè es va quedar en segon d’ESO, curs en què això encara no es dóna.