dimarts, 14 d’abril del 2009

Ens ha tocat la loteria!

-Ens ha tocat la loteria.

Recorde amb molta estima estes paraules, esta metàfora, pronunciades per ma tia la vesprada del 29 de març. Les recorde tots els dies.
He tardat cert temps en esbossar estes lletres, segurament per prudència, però ara amb la confiança que dóna vore passar el temps, és el moment de deixar-ne constància.

La plujosa nit del 28 de març vam rebre una cridada a casa, hi érem tots: el temps no convidava a fer altra cosa i el dia havia sigut ben mogut. Els meus pares eren a baix veient la tele i jo a dalt fent el mateix.
No sent ni les 22,30 ma mare va vindre a avisar-me, amb la seua actitud de capçalera: la tranquil·litat, que havien telefonat des de l’Hospital General d’Alacant al·legant que hi havia un rinyó compatible amb ella, almenys en primera instància.
Inconscientment ens vam vore fent una maleta plena, sobre tot, d’una esperança i il·lusió que ultrapassaven els límits de la banalitat àmpliament.
Una vegada fetes, i superades, les proves que restaven per determinar que era un rinyó adequat, la van hospitalitzar. L’operació seria el matí del dia següent, diumenge 29 a les 11 del matí alacantí.

Fa dos anys el nostre metge de capçalera va descobrir que alguna cosa als rinyons no funcionava com calia i que caldria un transplantament. Després de dues operacions per disposar allò que calia per a la diàlisi, primer d’un tipus després de l’altre per acabar fent servir el primer, va ser el juliol de l’any passat quan la van posar en llista d’espera, després d’esperar un temps donat que les màquines no funcionaven com calia. El temps continuava corrent. Durant estos dos anys i mig ha mantingut una actitud brutalment feliç i incansable i mai no ha volgut que ningú no patira per ella in tan sols per pur tràmit. Res no es feia evident.

Casualment eixa setmana estava especialment feliç i sana, donat que no patia cap malaltia de caire inferior. Era, doncs, el millor moment.

Després de l’operació va haver d’estar un temps lògic que es va vore reduït per la ràpida recuperació a més, tot anava millor del que s’esperava: a l’endemà ja parlava, dos dies després ja s’alçava i menjava i tres ja podia telefonar. L’operació també va ser mítica, en paraules mèdiques:“ ha estat una operació molt bona, de les millors, sense cap tipus de complicació”. Sis dies més tard tornàvem, tots tres, a casa.

Ara només cal esperar amb més esperança i ànims que este camí cap a la qualitat de vida seguisca tan ràpid i eficaç com fins el moment.

Uns dies abans de la seua tornada, estant en la seua habitació acabant-ho d’enllestir tot per a la seua arribada, vaig vore el que fa servir per a la diàlisi, l’aparell que cada dia li encenc per fer-se-la i a sobre, la bossa amb el líquid, tot preparat per a la propera diàlisi. Instantàniament vaig somriure, alhora plorar, pensant que no li caldria més mai una diàlisi.

Des d’esta combinació de lletres hui especialment emotives, volia donar gràcies pel recolzament gratuït i continu que m’heu oferit.

Ma casa des de fa uns dies és ocupada aclaparadorament per un ens invasor, felicitat li diuen. Ens ha tocat la loteria.

Rebeu un incansable GRÀCIES!