dijous, 31 de gener del 2008

Guillem Agulló ya murió, ya murió

Hola a totes i tots.
No, no és el què pareix, estigueu tranquils. Estic segura que l’encapçalament, us ha cabrejat o us ha fet tremolar, també hi haurà qui haurà tancat la finestra, i algú qui ha recordat que tinc família, potser tots.
Però repetisc, no és el que sembla. Crec no conéixer gent qui em puga absorbir, potser sí... però són tan...! Gent sense bases, no donen raons, ni ells les coneixen.
L’any passat a l’institut venia un xic, que segons dien ja feia anys que venia, no el recorde, ni ningú, potser pel seu nou(en aquell moment) estil tothom es va familiaritzar amb ell. Diuen que era heavy (era, no estava), que tenia els cabells llargs, molt. Però... de cop i volta va “canviar” va rapar-se’ls. Sí lectors, ací “naix” un nazi, en poc de temps va canviar completament, botes, tirants, samarretes amb esvàstiques... Donava autèntica pena.
Un conegut 100% anarquista i provalencianisme em contà que un dia, estant amb uns amics, van estar parlant de valencianisme, d’antiespanyolisme bàsicament, i de sobte l’espitjaren per darrere, era Ivan.
Un altre dia, un professor d’Història li proposà acompanyar-lo i ajudar-lo a fer una de les seues classes en un nivell de 2n de batxillerat, la classe anava de la II Guerra Mundial (en vista d’allò que ell estudiava, mòdul de mecànica, em semblaria una proposta més que acceptable) va acceptar. Ell tan sols havia d’estar a classe, i contestar si és que hi havia qualsevol pregunta, o rectificar si alguna cosa no li semblava correcta. Ivan merament va perdre una hora de classe, no sabia res...!

Tornant a allò que realment us volia comentar.
Ahir, a Ca Revolta, esta matinada: millor dit, han aparegut una sèrie de pintades del GAV (Grup d’Acció Valencianista). M’han fet recordar el passat dissabte, me’n vaig assabentar gràcies a la premsa, escrita clar, de la televisió no dic res. Se m’ocorre una pregunta, recordant certes paraules d’Enric Morera dilluns passat, a la conferència sobre blogs i polítics (amb una nombrosa assistència, cal remarcar), la llance, ja em doneu resposta, si en teniu, què seria de nosaltres, dels valencianistes, o simplement d’aquell qui l’entusiasme el saber, què no ocupa espai, sense els mitjans de comunicació (com dia Morera) austriacistes? Sí, sé que fa pocs anys que tothom pot accedir a Internet, i el nacionalisme no va nàixer amb Internet, però... Canal 9 està més impossible que mai, o és impressió meua...? I la televisió espanyola...ha de cobrir tota Espanya! TV3 en perill d’extinció... Gràcies per existir, Internet!

Anem a allò que volia comentar-vos (per cert, heu de saber que sóc una d’aquelles persones aficionades a les explicacions, no m’agraden les exposicions pobres, este no és un blog de posts curts, sé que segurament heu de llegir abans d’obrir el parèntesi per a recordar de què estava parlant, potser tard per a dir-ho... és virtut o defecte? Virtut, crec jo).
Us faig memòria, parlava d’un acte legal d’ERPV el passat dissabte a València, volien explicar el paper d’Esquerra al Congrés, ja que les properes eleccions són imminents.
I les forces de seguretat no arremeteren contra els manifestants il·legals.
Què una hora abans de l’acte, ja estaven allà. Els feren fotos, i quan l’acte va començar: foren constants els sorolls de sirenes, crits per megafonia, amb frases insultants incloses (òbviament) etcètera. Una frase que no paraven de dir era la de Guillem Agulló ya murió, ya murió.Fent apologia del terrorisme...molt bé!
Els d’Esquerra van haver d’estar més d’una hora tancats. Policia “Nacional” i antidisturbis permetent-ho.
Què passaria si este complot no anara per a Esquerra, sinó per al PP, o el PPSOE? Primera plana als periòdics, i actuació immediata de les forces de seguretat, òbviament.
Clar, ací tenim allò que a Espanya no hi ha, al contrari, o... al contrari?
No vaig poder evitar visitar la web del GAV. Sí, sé que és pèssim. No sé exactament la idea que tenia, mai havia estat, ja sabeu que m’horroritzen eixe tipus d’agressions tant lingüístiques com,i sobre tot, visuals. Esperava, potser, trobar alguna cosa com Els invencibles o som els millors, perdó Los invencibles i sóm los millors de la Nació Valenciana, però no, no entenc com se’ls plena la boca de dir BARBARISMES, repetiu amb mi: bar-ba-ris-mes. A tothom se l’ha de respectar, però...donen vergonya aliena. No fa massa vaig estar parlant, millor dit: em van reclamar, en una conversa, en què participava la filla d’una família molt PePera, dos futurs votants d’España 2000 (o d’algun partidet d’estos) i un... “nacionalisteta”. Parlàven del debat etern, parlem valencià o català? Els vaig exposar una sèrie de raons que ho demostrava, ells també; la negació. Amb esta gent no es pot parlar, -mira! Este podria ser un dels propòsitls per a 2008!-.
Mentre vaig estar a la web del GAV intentar llegir alguna cosa, però sóc dèbil, el dolor als ulls no cessava, augmentava: vaig abandonar. Però tranquils, em sotmetré a un entrenament semblant al dels astronautes, potser més dur i tornaré, o almenys ho intentaré. Ja que un dia, farà potser dos, potser tres anys em van enviar una carta, millor dit un sobre, transparent, duia un llibret, no he tornat a saber res d’ell. Potser vaig voler evitar enriquir el meu oculista.
A la premsa també venia un notícia (darrere d’una altra) del cap de llista per València pel PP: Esteban González Pons. L’article es titula Pons reivindica la figura de Lizondo por ser “un referente”. A les línies del text es podia llegir frases com que al PP s’hi troba el valencianisme polític, que els populars han demostrat que ser valencianista és una manera de ser espanyol, la forma més lleial de ser espanyol, també dia que pretenia recuperar la figura d’El Palleter, i inclús que estava dispost a fer reunions amb aquells col·lectius que ho demanaren (perquè supose que açò no passarà? Clar, el vídeo de CQC).
Val, vaig entenent coses. Coses com que a ExpoJove el GAV tinga un stand. Coses com l’episodi a Sueca. Coses com els episodis als 25 d’Abril. Coses com les (constantíssimes) pintades (per ser molt superficial) a la seu del Bloc a Benicàssim. Coses com la bomba del 9 d’Octubre a la seu d’ERPV (o als casals Jaume I, o a casa d’En Fuster o a...mil llocs). Coses com que l’assassí de Guillem Agulló es puga presentar a les eleccions i ho faça. Coses com facen un judici al cap d’España 2000, i torne d’on ha vingut: sa casa. Coses com que a València siga legal vore una cadena què és il·legal a Alacant i Castelló. I que passant de la legalitat, vagen a incomplir amb la il·legalitat. Coses com que a Xeresa, vull dir, enmig de la muntanya i la carretera nasca un poble, ciutat millor dit, a passos de gegant, Gúlliver com a mínim. Coses com que passe a tot el País Valencià. Coses com que ens diem Comunidad Valenciana, i el partit que ho canvià conserve País Valencià en el seu nom. Coses com que no parlem “cristià”. Coses com que parlar valencià puga ser motiu de “multeta” de la Guàrdia Civil, vull dir Guàrdia (amageu-ho tot!). Coses com que González Pons siga molt valent i vulga “retar” a De la Vega a Canal 9, i vulga fer-ho en valencià, tot dient que és l’únic que coneix “els pobles i les gents de la Comunitat”. Ja m’enteneu, coses. Coses que faig creure’m que entenc i no entenc.

Però...el pessimisme no afavoreix els Jocs Florals.
Han guanyat l’aula, però no perdrem el pati.

dilluns, 28 de gener del 2008

El meu poble Rafelcofer


Hola a totes i tots.

Rafelcofer.
Ai Rafelcofer... Us puc dir tant d’ell...
L’han esborrat del mapa, tant com hem sigut...
També hi ha qui fa burla del seu nom, porte molts anys intentant trobar-li la gràcia, i vaja que m’he esforçat, però res, per favor si algú li la troba que m’ho explique, i riurem tots.

Esta és la desena publicació! Molts m’heu demanat que parle sobre ell, o alguna cosa semblant, malgrat saber que este bloc no anava cap a eixe camí, però durant els llargs viatges, s’ha de parar a fi de descansar un poc, i bé, este serà un d’eixos descansets. I així, aprofitant que el barranc de Palmera passa per Rafelcofer, coneixereu el meu poble, i complauré alguns.
La primera tasca seria la pronúncia. Rafelcofer ha eixit (malauradament) en més d’una ocasió a la televisió tant en edicions valencianes, com a l’Estat espanyol, i he sentit autèntiques barbaritats. A vore, practica-ho allà on sigues, no és gens difícil; difícil és dir-ho malament: és com dues paraules que s’han unit formant-ne una (Rafel-cofer) i la síl·laba tònica recau en cadascuna de les darreres síl·labes de les dos “paraules” (Rafèl- cofér). Ja està! Ni Ràfelcófer, ni Rafelcofér, ni Refalcofer, ni res: Rafèl-Cofér.

Rafelcofer no és allò que diem un poble gran, som 1500 coferers i cofereres, aproximadament, estem a la Safor; La Font d’En Carròs, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa i Beniarjó (senyoriu d’Ausiàs March) ens envolten. No cal que diga que ens trobem en un emplaçament fantàstic, entre platja i muntanya. Tan sols set quilòmetres ens separen de Gandia, i encara estem més prop d’Oliva. Amb el nou traçat de carreteres, arribar a la Vall d’Albaida o el Comtat és fàcil i ràpid, l’espera ha valgut la pena. I des d’Oliva s’aplega a Dénia i Pego en un tres i no res. Semble constructora, eh?

Però...sí, els coferers som...atípics, Rafelcofer ho és. Si no passa a Rafelcofer, no passa!
Per exemple, al meu poble no hi ha especulació: no es construeix.
De ben menuda, pel 1995, recorde jugar amb els típics amics d’infantesa al costat d’una tanca que separava el carrer, per una banda, un tros de carrer amb vivendes i per l’altra una nova zona en construcció, fins el moment tarongers, la casa de la meua àvia i la d’enfront, de ma tia, eren les últimes, i pocs anys després més enllà de les seues cases en feren un fum, un pont per a unir el poble amb el poliesportiu (abans s’havia de fer un recorregut més extens), l’auditori...
En aquella època no es construïa gens, i ara, tan sols han obert un carrer, fet un parc i prolongat el passeig on, durant un fum d’anys locals i forasters han treballat, una fàbrica de lleixiu, fa ja molts anys que va tancar, ni tan sols ho he conegut, l’estat en què es trobava era penós.
I a l’altra banda del poble han fet una xicoteta urbanització, on abans anaven a parar els mobles vells dels veïns de la zona, un grandíssim descampat, cinc anys han tardat en fer-ho.
Però ara tenim premsa mensual local, després en parlaré, i en l’últim mes vaig poder llegir que ja s’ha aprovat el nou PGOU, fet amb “la col·laboració del poble”, ja vorem que ix d’ací.

Canviant de tema, al meu poble el 96% parlen valencià, òbviament, abans de la immigració (encara que no n’han vingut massa, tan sols sud-americans i romanesos, i alguna família d’anglesos, però res més, tan sols europeus i americans, ja m’enteneu) n’érem més.
Per tant, perquè a la web del poble, a l’apartat de valencià, no hi ha res? perquè s’ha editat i repartit “la Premsa de Rafelcofer” mig en valencià, i per l’altra part en castellà? Si diueu per a esta gent, quan va a comprar a la carnisseria, al quiosc, al forn, a la botigueta de de tot o al bar,com se’ls adrecen? En valencià!

D’ací és el campió de lletra menuda, En Vicent González i Peiró, qui va escriure el Pare Nostre en un gra d’arròs (de veritat!) ara a sa casa hi ha la Caixa Rural.
Recorde un dia, estant dinant a un japonés, mon pare em va contar qui era també coferer, el General Frasquet, el carrer d’aquell restaurant duia el seu nom, este senyor ha sigut o és general de l’armada naval a Cadis (o una cosa semblant) no l’he vist mai, però supose que deu ser ja major.
També tenim museu (què s’havieu pensat?) perquè a la Muntanya de la Creu va haver un assentament iber. Esta és una de les dos muntanyes que tenim, l’altra és la de l’Ermita de Sant Miquel, o la Muntanyeta de Sant Miquel, com solem dir tots, esta és menys alta i té una coveta (que no pots entrar si no tens set anys), la Cova de la Mamella, així es dia quan jo anava a l’escola, la degue posar algun xiquet, ja saps, és una d’eixes paraules que quan eres menut et fan riure moltíssim.
L’altra amés de l’assentament, té un clavill enorme, com a conseqüència de construir-la per a què passara l’autopista. Segur que d’ací a tres anys torna a eixir Rafelcofer a la televisió, esta vegada perquè s’ha partit d’autopista pel clavill.

Segons diu qui no és d’ací, tenim una xicoteta característica lingüística, que l’han anat adoptant tot aquell qui sovint està amb nosaltres, la terminació de la primera persona del singular en c, per exemple vullc, portec, tornec...
I una frase que es diu amb freqüència per ací, és d’ací, eres més burro que Tacó, no sé perquè es diu, però Tacó és un home que viu al principi del meu carrer.

Rafelcofer també és coneguda per la seua pirotècnia, de tradició familiar i 50 anys d’experiència. L’any passat dispararen en Falles a València, l’última vegada que dispararen fou l’any en què explotà la fàbrica, en maig del 2000, moriren 13 persones, ja havia ocorregut altres voltes, ho recorde com si fos ahir, estàvem a classe, i justament des d’aquelles finestres es veia perfectament la pirotècnia, el fum semblava un cervell enorme, el soroll es sentí fins i tot a Xeraco (a 20 quilòmetres). La pirotècnia és de la família d’un amic, i els oncles i mare d’un altre també hi treballaven. Hi hagueren molts desperfectes, ens enviaren al poliesportiu, recorde anar en cotxe amb les finestres abaixades, hi havia perill d’una altra explosió, vingué Serafín Castellano i a l’endemà no hi hagué escola. Els oncles del meu amic havien mort i sa mare estava a l’hospital, l’altre res, ja havia tingut prou pobret: son pare morí abans que ell nasquera en una altra explosió, i el seu avi molts més anys enrere també. El poble es va plenar de premsa, ràdio i televisió: TV3, Canal 9, TVE, Tele5, Antena 3; totes.
Fins passar molts dies no tornà res a la normalitat, per això aquella disparada era tan especial, mig Rafelcofer va anar: perfecte.

Hi ha qui diu que les cases del C/ Major (el de l’església, per si li interessa a algú) són les més boniques de les rodalies, són modernistes, no ho sé, entenc poc d’arquitectura.

Canviant de tema, allà pel 25 d’Abril, Sva-ters feren un concert, i a l’endemà despertàrem amb una pintada nazi no pintada exactament, rascades a una paret amb pedretes, la Casa de la Cultura, tot això en...basc.
Suposem saber qui ha sigut, justament u que duia una estelada dibuixada en una carpeta farà dos anys. Amb això ha quedat clar, no? Té l’ESO de xorra.
Per a la vostra tranquilitat, també hi ha de nacionalistes, més antigues, també una del CUP i una a favor del PHN.
Parlant de nacionalistes, farà 2 anys una colla de dolçainers va tocar la Muixeranga quan va eixir el sant de l’església en festes, i dies després tothom(qui sabia ben poc) comentava que havien tocar l’himne de Catalunya.
I el més graciós, setmanes després la posaren de sintonia per al bando. Ara en tenim una d’El Botifarra.

Malgrat ser un poble amb no massa habitants, podriem dir que hi ha dos barriades: el poble i el Raval(et).

I totes dues tenen festes, les del poble són a primeries de juliol, les del Ravalet en agost, i amés també celebrem Sant Antoni i Sant Vicent en els seus respectius carrers, i també el 9 d’Octubre.

Bé, ací acaba esta visita a Rafelcofer, encara que ens han faltat molts carrers i places. Espere que us haja agradat i que si voleu, ens visiteu. Moltes gràcies per haver llegit estes línies, espere que no se t’hagen fet gens pesades.
Acabe amb una frase de Buskant, adaptada. Estic orgullós(a) de ser coferer(a).
“Vine a Rafelcofer, si no tens res a fer”

dijous, 24 de gener del 2008

Dignitat catalana


Quan arribem a aquests extrems,en què la justícia no és justa,en què la veritat no és veritat, en què les lleis no són lleis. Quan els qui tenen el poder són els delinqüents,quan els qui dirigeixen només menteixen,quan tot és fosc i l’única claror porta per nom “Llibertat”.Quan estem en democràcia, però no podem expressar-nos,quan si volem tranquil•litat hem d’abaixar el cap i no queixar-nos,quan exigim justícia i els nostres drets...On ens podem adreçar? A la generalitat? A algun partit polític? A la justícia, a la policia?Doncs no. Els qui volem els nostres drets hem d’unir-nos,mobilitzar-nos, manifestar-nos, ajudar-nos.Què vol dir, en democràcia, llibertat d’expressió? Si penseu que vol dir que tenim el dret a defensar les nostres idees aneu errats.Només volen que els votem i que els donem més poder.Però, qui ens dóna suport a nosaltres? He estat acusat per defensar la meua llengua.Uns diuen que he comès un acte terrorista, uns altres volenque em detinguin, altres donen ordres de registre per entrar en casa meva, altres em confisquen l’ordinador, m’acusen i m’amenacen.Altres filtren notícies falses als diaris per penjar-se medalles,altres diuen que m’han denunciat tres empreses per demanar-losque etiquetin en català.Quan als catalans ens acusen de ser catalans i estimar el nostre país,quan la justícia creu preferent detenir un català que ajudaruna dona que els havia demanat protecció i que ara ja es morta,crec convenient que ens ajuntem tots i defensem ben alt els nostres drets.No parem fins que tot el país estigui en català.Per què la Generalitat aprova una llei i no l’aplica?Per què jo, un nen de catorze anys, he de fer la feina dels polítics?L’únic que n’he tret han estat disgustos i problemes per fer la seva feina.Ells, en canvi, guanyen diners i fan veure que no en saben res.Per què apugen la benzina, si necessiten diners pel dèficit sanitari? No seria més lògic que multessin les empreses per no etiquetar en català? Com que ells no prenen mesures, les hem de prendre nosaltres.Hi ha gent amb capacitat per fer-ho? Si voleu que us digui la veritat, jo no puc ni sé com fer-ho.Salut a tots i gràcies per el vostre suport. Portem lluny aquest cas, que Europa vegi que Espanya, després de la dictadura,continua prohibint la llibertat d’expressió i moltes altres llibertats.Una Espanya que diu terroristes a tots aquells que no pensen com ella.


Aquest és un fragment d'Èric i l'Exèrcit del Fènix

Este xiquet,de tan sols 14 anys, va estar acusat per voler viure en català.

dimarts, 22 de gener del 2008

La llengua, una arma

En els últims mesos o anys la llengua, sobretot la seua unitat, s’ha convertit en una arma política que no dubten en aprofitar la majoria de partits: el senyor Camps ens diu que el català i el valencià són llengües diferents i “todo ello hablando en un perfecto castellano”; Unión valenciana afirma el mateix.

Algunes persones que defensen aquestes idees acusen als nacionalistes pensant que les idees que defenem només les comparteixen “quatre gats”, i sempre acaben dient la mateixa “i per què han de dir que som catalans”.

La història ens demostra que hem compartit molt amb Catalunya, tenim una llengua, una història i una cultura comuna. Immersors, i no de manera voluntària, en l’idea “d’Espanya, només portem un pocs anys ". Aquesta idea d’Espanya ha estat duta fins a l’extrem de la seua concepció de “una, grande i libre”. Però és una, perqueè ells volen, ja que ens obliguen a ser presoners lligats amb blaves cadenes. Grande ja no, per sort la majoria de territoris que s’havien conquerit de manera tan agressiva han aconseguit ja alliberar-se (no obstant encara en queden). I pel que fa a libre, no ho crec ja que ens estan obligant a continuar dins d’aquesta farsa anomenada Espanya.

Se’ns han imposat a més uns símbols, no propis.

Per sort encara hi ha gent que no oblida l’incomparable bellesa d’una senyera onejant al cim de qualsevol de les nostres muntanyes com ho fa als nostres cors. Encara hi ha gent que no resta indiferent al escoltar l’harmoniós so de la muixeranga tocada per les nostres dolçaines i els nostres tabals. Aquestes dolçaines i aquests tabals no són res més que això, el so de la terra que batega als nostres cors. Esperem que el so arribe algun dia a sonar lliure com qualsevol au.

Potser només som uns somiadors, però que seria la vida sense somnis i sense aspiracions?. Només passaria el temps de la manera més ensopida possible.

Els nacionalistes o independentistes (com preferiu) desitgem que els nostres fills i totes les persones que estimem puguen viure en un país millor, un país sense injustícies, un país plenament lliure on ningú del seu propi país es burle d’ells d’amagat quan parlen la seua llengua o els diga que no els entenen, un país que viu en harmonia amb la natura. Per que com molts han dit, “qui perd els orígens perd la identitat” i qui per la llengua perd el 99 % o més de la seua cultura, del seu passat, de la seua història, d’ell mateix.

dissabte, 19 de gener del 2008

Aprenem dels germans grans

Hola.
Arran de l(a inesperada)’ acceptació de Sometimes Scotland seems País Valencià i País Valencià meets Scotland, compartisc esta notícia amb vosaltres què, reconec que no està de rabiosa actualitat però, ja he dit que lamente no poder publicar més d’un post per setmana, els estudis m’han furtat més hores de les que esperava en els últims temps, repetisc: ho lamente. Però ara torne a estar “ de secà”, o això crec, i supose que recuperaré allò que, o bé no ho he pogut publicar,o encara no ha passat...

Posem-nos en matèria, recordareu el pla Ibarretxe d’Euskal Herria( o Euskadi, o País Basc, com vulgues), de farà cinc anys (perdoneu esta poca precisió) i el proper, si a Espanya li apanya, clar. I també de la futura “consulta” a Catalunya l’any 2014, coincidint amb els seus tres-cents.
Després de conèixer el cas d’Éire, tot és possible, nothing is impossible, ha sigut un revulsiu d’esperança des què el vaig conèixer, us el conte.
Quan Irlanda s'independitzà del Regne Unit, la majoria de la població no era pas independentista. El que passà és que la situació de caos era gran, vorejant la guerra civil, i els independentistes del Sinn Féin (Nosaltres Sols en gaèl·lic) eren la institució més sòlida que hi quedava. Per una altra banda el lobby irlandès als EUA assolí que els wilsonians demòcrates donaren suport als independentistes i Washington pressionà a Londres. Aleshores obriren un procés com el del Pla Ibarretxe: Irlanda passà a constituir-se en "Estat lliure" (associat) al Regne Unit, i als pocs anys en República independent. Això sí: van perdre Irlanda del Nord, on la majoria descendien de colons escocesos i eren reialistes i probritànics. A més, Irlanda quasi havia perdut la llengua, i ara és l’única llengua oficial a Éire.
Per tant, força!A Espanya constantment hi ha crisi.

Bé, Catalunya ja s’ha posat en marxa, Carod fa pocs dies va estar a Edimburg, no per a anar al Jenners, sinó per a parlar amb el president escocés al voltant del referèndum.

I nosaltres? Una altra volta que ens han deixat de banda, i ja són innumerables les voltes que hem deixat fer, fa poc amb la signatura per que pogueren jugar les seleccions basca, catalana i gallega. La gallega! I això que la gallega és del nostre grup de nacionalistes sense força, del grup on asseguts, veem com els altres avancen i avancen i nosaltres estem estancats. Però estem asseguts al nostre seient, un seient incòmode, però molt còmode per a quasi tots els nostres veïns, per ells, pels pocs que som sense ells, ens quedem asseguts, ara no hi ha culs inquiets, encara que res tenim, res podem perdre més, ens hem d’alçar més, res ens diferència dels bascs, irlandesos, catalans,etc odiem esta cadira!! Malgrat ser difícil, hem de predicar.
Dia rere dia veem com es desfan de nosaltres, el valencià, l’especulació, periòdicament som menys els que podem vore tv3.
A Catalunya o Euskal Herria és normal vore cotxes amb els adhesius del ruc o de l’ovella, a qui porta un bou li tiren pedres.
Ací tiren pedres (quasi literalment) a qui porta alguna cosa que no siga el bou.
Tot és tant diferent.

Sempre esperant un present que no aplega, sempre oblidant un passat negligent.

diumenge, 13 de gener del 2008

Ignorància...

Us reproduïsc un text que fa uns mesos vaig trobar a E-notícies.
L’ha escrit Sergi Fidalgo, que pel que he llegit és un català, que si en lloc de ser català, fóra valencià, seria militant d’Unió Valenciana o de Coalició Valenciana.
He llegit moltes publicacions seues, fan riure, sap ben poc, però parla de tot, però com esta que vaig trobar allà pel mes de juliol, res.
Joanot Martorell i Ausiàs March eren de Manchester.
Exclusiva mundial! Puc demostrar, gràcies a un text inèdit que vaig descobrir al fons de la capsa d'un Big Mac que em van servir a un Mc Donald's de Londres, que Joanot Martorell i Ausiàs March eren de Manchester i van escriure totes les seves obres en anglès. Els malvats catalans, per a intentar demostrar la unitat dels Països Catalans, van apropiar-se d'aquests dos literats aprofitant que les seves famílies van emigrar a terres valencianes per a dedicar-se al cultiu de taronges i llimones, i un avantpassat d'Eliseu Climent es va dedicar a traduir tots els seus llibres al català, per a recolzar les seves postures annexionistes.
L'Acadèmia de la Cultura i el Folklore de la Verge de les Falles recolza la meva tesi, que demostra que ni Martorell ni March van escriure una paraula en català. El Govern de Francisco Camps està a punt de concedir-me, merescudament, la Gran Ordre del Llaç Blau, la màxima distinció de la Generalitat Valenciana, que, a més, està dotada amb una col.lecció de llibres que recull el pensament de Vicente González Lizondo.
TEXT TRET DE http://www.e-noticies.com/opinions/joanot-martorell-i-ausi%E0s-march-eren-de-manchester-25501.html
Vaja, tota la vida sent de la Safor,i que haja de vindre un català a dir-me tot açò... que a més són coses sense trellat! Estava ben inspirat aquell dia, sens dubte. Fins fa pocs minuts estava llegint un llibre sobre Joanot, Les cendres del cavaller, de l’alcoià Silvestre Vilaplana. Per no allargar-ho massa, sí, Joanot va estar a Anglaterra dues vegades, però inclús sumant-les , no apleguen a l’any i mig. També vaig poder llegir un text de Joan, on referint-se a Calixt III, papa Borja, dia: La seua família, com la meua, tenia els orígens a Gandia. A Gandia, s’està fent investigacions, per saber si algú de la seua família va treballar a l’Ermita de Martorell, que està a una zona que ha patit un PGOU, però l’han deixat.
I Ausiàs... vaja, ho lamente però la informació que sobre ell tinc, no està relacionada amb açò, i per tant és inútil que l’aporte. Però és senyoriu del seu poble, Beniarjó, on bé l’estimen.
Els vaig contar açò que ara us estic contant a gent de Beniarjó, i encara riuen. Només açò.
Lamente haver tardat tant en publicar, he estat enfeinada, però ja tinc noves publicacions per compartir amb vosaltres.

dijous, 3 de gener del 2008

2008, any Jaume I



Ara que estem deixant el 2007, millor dit, ja l’hem deixat,és moment de fer balanç. Sí,ho sent, tothom ho està fent, però..ànim, tan sols és una vegada a l’any.

Pensant-ho bé, cada any té el seu recordatori a algun fet mitjanament transcendental per a algú d’algun lloc remot, cada any és diferent, pensen alguns.
Sí, enguany també és un d’eixos, enguany fa 800 anys que a Montpeller va nàixer el rei-conqueridor, Jaume I.
I vaja! Comparant-ho amb el 2010 (crec recordar) que a Gandia es celebrarà el natalici del naixement de Sant Francesc de Borja- patró de Gandia- em sap a poc, o a res. Comparem!
A Gandia per Fires tots els anys fan un mercadet renaixentista a les proximitats del Palau- ambientació borgista, vaja-; es fan teatres on els Borja són els protagonistes, Gandia es vist de festa, dues setmanes on teatre, fira, mercadets, animacions de carrer i concerts es barregen, quan algun càrrec polític visita la ciutat tot fa recordar que allà va viure Sant Francesc, ja s’han demanat subvencions al govern central per a poder costejar la gran festa que viurà Gandia tot és poc, estan de festa, estan orgullosos del seu patró i li dediquen les seues festes; al lloc més cèntric de la ciutat hi ha un monument d’ell amb la seua família (una xicoteta crítica: a Gandia hi ha monument a Ausiàs March, que era de la comarca, però ni Joanot Martorell ni Joan Roís de Corella en tenen, i això que ells sí són de Gandia, per a quan un monument a tots dos, Orengo?)

(La foto és del monument que Jaume I té a una plaça de Palma, allà l'estimen més...)Anem a l’any Jaume I, sé que molts se n’haureu assabentat gràcies a estes línies. Cada any, arreu del país hi ha una sèrie d’actes per a demostrar que almenys un dia a l’any som valencians: la processó i l’entrega de premis (enguany un dels “afortunats” ha estat el rei) a València per exemple,on si ho estàs mirant per Campsnal 9, voràs un riu de gent amb senyeres (amb blau), i en arribar al monument que a València té el rei-conqueridor(res comparat amb el del Cid, sí som espanyols) comencen amb l’homenatge i després, el himne regional -per ofrenaaaaar...- i per a acomiadar-se, l’himne espanyol, obvi, per tal d’obrir boca per al 12, i després a casa, que ja és hora de dinar!
A les ciutats homenatge i un passacarrer, no fer-ho provocaria un allau de critiques.
Als pobles és pitjor, una cercavila o ni això –tot depén de qui mane-.

Sí, està clar que ha plogut molt -massa-, hem estudiat el nostre naixement com a poble i la nostra mort (potser anunciada), ara intentem tornar a nàixer; una mena de Renaixença light, però som pocs, molt pocs. Però a Irlanda també eren pocs,però la dura situació política sumat a què el grup nacionalista era el més estable, dugueren a la independència. Per altra banda, el gaèlic, estava quasi perdut, i ara,res queda d’això, és l’única llengua oficial a Éire.
Mai he oblidat una frase que em va dir un (gran) professor d’història a propòsit del nostre nacionalisme: dels valencians fes el que vulgues, dels aragonesos el que pugues i dels catalans el que et deixen fer(comte-duc d’Olivars)
Era, ho torne a dir, una mort avançada. Ara, res ha canviat massa, sobretot comparant-nos amb alguns veïns, com Catalunya o Euskal Herria, per exemple o Galícia, inclús. Amb l’acord que aprovaren fa ben poc a propòsit dels partits de Nadal entre països mediocres i les autonomies de l’Estat espanyol -menys la valenciana, clar-.

Vaja! Pot ser he sigut un poc pessimista, vaig a contradir-me ara: crec que el 2008 serà un gran any, tothom coneix les meues afinitats amb el 8. Sé que no és bo fer-se expectatives, les eleccions són un bon exemple, però estic segura que aquest, serà un gran any. No us anima pensar en el 2008?

Ho sent, deixe açò ací, tenia un munt d’idees, però el món canvia en un segon, i ho acaba de fer, acabe de rebre una notícia gens grata, i no em trobe amb ganes de continuar. Us deixe amb unes línies que tenia escrites d’abans.

Reconec que estic impacient per vore amb què ens sorprenen estos del Consell.
Serà...un nou parc temàtic? Sense èxit clar,però que importa això?
Ens deixaran sense cadenes de televisió deixant-nos tan sols amb Ca(mps)nal 9(a mode de NODO)?No, per favor! Suïcidi col·lectiu,ja!
O potser la candidatura per als Jocs Olímpics d’Hivern? Ah no! No tenim neu! I dubte que en Fredes...
Aleshores...Que serà? Que serà? Fem recompte: tenim l’America’s Camps, mundial de motociclisme, campionat de vela a Alacant, també el mundial d’atletisme, per tant què és? Ah sí! Me n’oblidava de la Fòrmula 1 (com ho he pogut fer?)
Està clar, és això...amics, Montmeló està molt bé, continuaré anant, i des d’on tampoc es veu gens malament saps d’on és? Des de tv3.
Bé, sé que se us ha “apegat” la tonaeta del que serà, que serà? Us deixe que acabeu esta cançoneta d’infantesa.

Enhorabona Jaume.
Enhorabona valencian(iste)s.

PD: En valencià, front al que tots pensem, no existeix felicitats, cal dir enhorabona. Ni tampoc aniversari, s’ha de dir natalici. Tenim paraula!

dimecres, 2 de gener del 2008

Sometimes Scotland seems País Valencià


Hola a tots i totes, seguint amb el procés d’agermanament Escòcia-PV, ara vaig a presentar-vos Escòcia.
Anem al 2007, l’any en què tot començà o acabà, depén, per la nostra banda res que no sàpigues, i a Escòcia s’aprovà l’Acta d’Unió entre anglesos i escocesos, amb la qual els anglesos podien comerciar amb els seus productes de manera gratuïta.
Anant un poc abans, ja sabeu que a Escòcia van regnar diverses dinasties, una de les menys nombroses i més famoses, són els Bruce.
Tornem a l’actualitat, realment, Escòcia és un país i nosaltres tan sols un projecte.
Potser, esteu pensant que no hi ha res més a dir, després de les últimes línies però son más los lazos que nos unen que los que nos separan: Escòcia no és un país exactament, si em permeteu el símil, la Gran Bretanya té una mena de repartiment federal amb reina, difícil d’entendre potser. A Escòcia hi ha parlament i president, però el que s’aprova a Londres va a missa, Blair, per exemple, és escocés.
Just enfront del parlament, hi ha una tenda d’articles monàrquics, on es pot trobar qualsevol cosa de la casa reial, això equivaldria a... una tenda d’articles feixista, ací.
També tenen llengua, el gaèlic o escocés, vaig poder llegir dos paraules, i semblaven mossàrab.
De coses típiques, allà tenen el kilt (o falda escocesa) compost per falda, camisa blanca, xaleco, calcetins alts, sabates i una bossa de mà damunt de la falda per a fer pes i evitar esglais.
El vestit de dona és igual, però la falda un poc més curta. Contra el que molts penseu, tan sols se’l posen el Dia d’Escòcia, per gener, i alguns també per a casar-se.
I gastronomia, tenen els huggis, que no vaig a dir-vos de què està fet, però si aneu, proveu-ho!
Amb esta publicació, intente que ens llevem d’allò d’Anglaterra quan parlem de tots, són països totalment distints!!
També tenen nacionalistes, però molt moderats, les seues pintades les fan amb guix, i ho fan en anglés, me’n vaig trobar algunes d’elles, com la de End rules London i Scottish isn’t british.
I la que més em va agradar, és una adhesiu que em servirà per a acomiadar-me:
Keep Edinburgh tidy, throw your rubbish
when you visit England