dissabte, 13 de juny de 2009

Conversa.

En les vacances de Pasqua vaig rebre la visita de dos amigues barcelonines.
A continuació vos reproduïsc una xicoteta conversa, que em va sorprendre -si més no-mentre esperàvem el metro, demane disculpes -de bestreta- per la pèssima adaptació.

- Aquí, al País Valencià, els accents de l'a són com en castellà, cap allà (indicant a la dreta)?
- Ací? No, com vosatros, cap allà (indicant a l'esquerra), per? Torna-li la trompa el xic! Som la mateixa llengua, els accents i tot és igual!
- Ah, val. No, si ja, però com hi ha tants llocs on està al contrari...
- Aah! Ja, això és perquè qui fa els cartells no sap escriure...

dimecres, 20 de maig de 2009

Carta a Font de Mora

Senyor Conseller d’Educació, sóc una assídua usuària dels noticiaris web per la seua pluralitat, i he notat que l’epicentre de les notícies esdevingudes en els darrers temps s’ha desplaçat, de soca-rel, a la qüestió lingüística que, conseqüentment, m’ha despertat certa estranyesa: el govern de què n’és membre i alguna gent de la seua militància amb càrrecs públics estan proliferant contínuament vexacions lingüístiques- ai las!- envers la comunitat valencianoparlant, molts de la qual usen esta llengua amb exclusivitat.

D'acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l'actualitat […], la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals)".

Estes línies valen de començament per al "Dictamen sobre els principis i els criteris per a la defensa i la denominació del valencià", que va aprovar el 9 de febrer de 2005 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com bé sap, l'ens normatiu del valencià segons el nostre Estatut, creat l’any 2001 mentre manaven vostés. Tot i això, el seu partit (com a Govern i a títol personal) continua desobeint els dictàmens de les universitats (eppur si muove!, va dir Galileu Galilei en ser jutjat per la Inquisició), de la pròpia AVL, així com les 19 sentències judicials que establixen que valencià i català són dues denominacions aptes per a designar la llengua que empra una gran quantitat dels nostres ciutadans.
Amb tot, és públic que la Generalitat Valenciana finança institucions com la RACV, que promouen una normativa lingüística contrària a la Llei de Creació de l'AVL, i que el DOCV publica en la seua versió en valencià barbaritats lingüístiques com castellanismes, perífrasis, construccions verbals i calcs sintàctics aliens a la nostra llengua. Accentuant així el secessionisme que beu en personatges com el president de la Diputació de València, el senyor Rus, amb els seus insults i apel·lacions a rematar els professors que fan servir els mots aleshores o gairebé, acceptats- paradoxalment- per l’AVL que tots i totes financem i que, a més, suposa una discriminació de caire lingüístic que prohibix tant el nostre Estatut com la Constitució espanyola. També censuren unes jornades tan lloables per a la defensa del valencià com les Trobades d'Escola Valenciana, a les quals no només donen l'esquena, sinó que fins i tot posen entrebancs per a la seua realització. I per si això era poc, vosté ha iniciat un procés d’anulació del dret a decidir com estudiar, compel·lint a rebre l’ensenyança en castellà a més de 50.000 xiquets en centres de primària, secundària i també batxillerat, el darrer cas, l'IES Verge del Remei d'Alacant sortejant també, articles de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

Caldria tindre present l'article 404 del Codi Penal, regula la prevaricació dels funcionaris públics i assenyala literalment que "a l'autoritat o funcionari públic que, sabent-ne la injustícia, dicte una resolució arbitrària en un assumpte administratiu, se'l castigarà amb la pena d'inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un temps de set a deu anys". Potser, algun dia, els seus amics dirigents facen cua davant els jutjats per prevaricació lingüística.

El 9 d’octubre de fa 770 anys Jaume I va entrar triomfalment a la ciutat de València amb les conseqüències que any rere any commemorem. El rei conqueridor ens va donar honor internacional, unes lleis pròpies i allò més usual: una llengua. Cada Diada els valencians acudixen a la cita amb el sentiment valencià recorrent el centre del cap i casal fins arribar a la seua estàtua eqüestre en la plaça del seu descendent més il·lustre, Alfons el Magnànim, per a posar-hi flors oferides pels valencians representats pel Molt Honorable i per la representant dels valentins, l’Excelentíssima.

Poc a poc han anat privant-nos del més important per a la formalització de la llengua que fem servir per a parlar amb la nostra família i veïns no cedint espais públics per a fer concerts de música en valencià i no donant-nos el dret a decidir com volem que s’escriga el nostre futur- ni molt menys, el de la nostra descendència- i, conseqüentment, obligant a precipitar-nos a un abisme que fa molts anys que sortegem. El seu interés és superar el bilingüisme per a instal·lar-nos una progressiva homogeneïtzació del castellà sense que en puguem fer res.
Per este motiu, per la defensa de la nostra llengua i cultura: allò més preuat de què disposem, es va presentar, fa cosa de dos mesos, una PNL (proposició no de llei) que hauria d’haver-se aprovat per unanimitat, però que al remat va suposar el rebuig del seu grup parlamentari.

Cal afegir-hi que l’ajuntament gandià considera que la música en valencià és d’inferior qualitat a la feta en castellà. M’atreviria a preguntar si parlem de llengües o de música i qüestionar si alguna cosa té a vore el Consell, donat que és competència de vostés. Potser fer ús del valencià i promocionar-lo com cal seria una bona mesura. M’agradaria saber que es fa i que, realment, no és així. Sóc realista i sé que això mai no arribarà a materialitzar-se.

Perquè açò no passara amb la llengua que ell mateix es va encarregar d’expandir: primer a Mallorca i més tard a València, Jaume I va disposar que tota la documentació del Regne de València fóra redactada en valencià i no en llatí amb la creació de la Cancelleria Reial. Totes les institucions utilitzaven un mateix model de valencià. Tasca, a grans trets, de l’AVL.

Jaume I haguera votat a favor de la proposició. Però això sembla no interessar-los ara, atés que tot pareix que només són “valencians” un dia a l’any.
Senyor Font de Mora, de valencians al món en fan falta, ajude’ns a accentuar esta dependència no posant en venda les nostres senyes d’identitat, el nostre passat, present i futur.

dimarts, 14 d’abril de 2009

Ens ha tocat la loteria!

-Ens ha tocat la loteria.

Recorde amb molta estima estes paraules, esta metàfora, pronunciades per ma tia la vesprada del 29 de març. Les recorde tots els dies.
He tardat cert temps en esbossar estes lletres, segurament per prudència, però ara amb la confiança que dóna vore passar el temps, és el moment de deixar-ne constància.

La plujosa nit del 28 de març vam rebre una cridada a casa, hi érem tots: el temps no convidava a fer altra cosa i el dia havia sigut ben mogut. Els meus pares eren a baix veient la tele i jo a dalt fent el mateix.
No sent ni les 22,30 ma mare va vindre a avisar-me, amb la seua actitud de capçalera: la tranquil·litat, que havien telefonat des de l’Hospital General d’Alacant al·legant que hi havia un rinyó compatible amb ella, almenys en primera instància.
Inconscientment ens vam vore fent una maleta plena, sobre tot, d’una esperança i il·lusió que ultrapassaven els límits de la banalitat àmpliament.
Una vegada fetes, i superades, les proves que restaven per determinar que era un rinyó adequat, la van hospitalitzar. L’operació seria el matí del dia següent, diumenge 29 a les 11 del matí alacantí.

Fa dos anys el nostre metge de capçalera va descobrir que alguna cosa als rinyons no funcionava com calia i que caldria un transplantament. Després de dues operacions per disposar allò que calia per a la diàlisi, primer d’un tipus després de l’altre per acabar fent servir el primer, va ser el juliol de l’any passat quan la van posar en llista d’espera, després d’esperar un temps donat que les màquines no funcionaven com calia. El temps continuava corrent. Durant estos dos anys i mig ha mantingut una actitud brutalment feliç i incansable i mai no ha volgut que ningú no patira per ella in tan sols per pur tràmit. Res no es feia evident.

Casualment eixa setmana estava especialment feliç i sana, donat que no patia cap malaltia de caire inferior. Era, doncs, el millor moment.

Després de l’operació va haver d’estar un temps lògic que es va vore reduït per la ràpida recuperació a més, tot anava millor del que s’esperava: a l’endemà ja parlava, dos dies després ja s’alçava i menjava i tres ja podia telefonar. L’operació també va ser mítica, en paraules mèdiques:“ ha estat una operació molt bona, de les millors, sense cap tipus de complicació”. Sis dies més tard tornàvem, tots tres, a casa.

Ara només cal esperar amb més esperança i ànims que este camí cap a la qualitat de vida seguisca tan ràpid i eficaç com fins el moment.

Uns dies abans de la seua tornada, estant en la seua habitació acabant-ho d’enllestir tot per a la seua arribada, vaig vore el que fa servir per a la diàlisi, l’aparell que cada dia li encenc per fer-se-la i a sobre, la bossa amb el líquid, tot preparat per a la propera diàlisi. Instantàniament vaig somriure, alhora plorar, pensant que no li caldria més mai una diàlisi.

Des d’esta combinació de lletres hui especialment emotives, volia donar gràcies pel recolzament gratuït i continu que m’heu oferit.

Ma casa des de fa uns dies és ocupada aclaparadorament per un ens invasor, felicitat li diuen. Ens ha tocat la loteria.

Rebeu un incansable GRÀCIES!

diumenge, 22 de març de 2009

Fallers, Falles

L’oratge dels primers dies postFalles ens fa detindre’ns obligatòriament en la reflexió del que han sigut les Falles del 09. L’eufòria fallera ha acabat després de prop d’un mes d’activisme al Cap- i- Casal i les nostres Oliva, Tavernes i Gandia, entre d’altres. Les ciutats, ara sí, es detenen per tornar a ser el que era. Es denota un cert grau de tristesa si es contraposa amb els dies anteriors on era impossible no contagiar-se de l’alegria inundant de les ciutats del centre del País. Els operaris amb el seu treball diürn i nocturn fan que tot torne a la normalitat el més prompte possible, fent un impàs en la melangia de locals i forasters. Només en queda l’empremta dels visitants i els preus abusius d’alguns comerços. Sí, les Falles han estat una evident empenta anticrisi a què s’han sumat els ja quotidians preus desmesurats per vore les falles més cares amb tranquil·litat. Ara, és hora d’emmagatzemar les fotos fetes, acabar els coets, guardar brusons i mocadors i recuperar-se de la molta orxata, suc de taronja, paelles de tot tipus, xurros i xocolate que s’han ingerit i acte seguit embalsamar l’esperit faller i demanar-li a qualsevol ens que l’any que ve no es note la crisi fallera tant com s’anuncia.
M’apassiona l’ambient que es respira els dies de Falles.
Durant uns dies el País és cobert per un microclima de valencianisme només percebut per pocs. Són dies de germanor, d’esperança. Dies on els tecnicismes fallers parlen valencià, malgrat tot. Les falles també ho fan tot, no normativament sovint, provocant desesper entre valencians i espanyols. Els fallers, per algun motiu estrany, trauen la llengua a relluir en arribar els assenyalats dies. L’absència de música en valencià és una obvietat i la feta en castellà ofega. La promesa ritenca de posar-ne és paper mullat, novament. Enmig d’aquest desert trobem dos oasis, però, l’un a València -organitzat pel col·lectiu local del BLOC JOVE- i l’altre a Burjassot -proposat per Escola Valenciana, els dos concerts amb el valencià com a motiu i d’una qualitat equiparable o superior a les orquestres que, carrer sí, carrer no, omplien les nostres nits de comboi.
La Plaça de la Verge, al seu torn, és omplerta per la gent que defuig l’esbarjo nocturn, devots o no, valentins, forans o valencians d’arreu del país són envaïts per l’emoció tot retent homenatge a la Mare de Déu.
M’apassiona l’ambient que es respira els dies de Falles perquè és purament valencià.

dijous, 5 de març de 2009

Pintada

Fa mesos i pesos (sí, m’ho acabe d’inventar) de la pintada. Ja és una cosa més que servix d’adorn i s’ha instal·lat en la paret d’un magatzem atzarosament. Com eixe cartell que té ben a prop i que alguna cosa encara clareja si ho mires bé, el d’Almúnia del PSOE, pelat i amb barba. En aquells temps la propaganda política ocupava totes aquelles parets que es deixaven. La pintada, ja ha sigut resposta i tot. Com em temia. Com esperava pacientment. Inclús fa molt de temps que han respost. No és que siga res de l’altre món, però ací no hi ha pintades i això fa que qualsevol passe a ser tot un esdeveniment. Per no haver, no hi ha ni espanyolistes. Crec que la darrera va ser per oposició al PHN del PP. L’he llegida moltes voltes. Me la sé de memòria, però cada dia la torne a llegir. Segurament n’hi ha més. De fet, n’estic segura. Però esta sense saber-ho em resulta especial. Sóc una d’eixes persones a qui estes xorrades aparents li importen molt. Igual massa. Gràcies a una pintada d’estes sóc nacionalista i potser per això llegir-les, més que un tràmit, em resulta especial. Dec estar en deute amb esta persona, o una cosa semblant. Si açò és kale borroka, m’apassiona. Poca gent ho fa i això ens convertix en peculiars per a molts i obsessionats per a la majoria. Crec. Recorde el dia que la vaig vore per primera vegada. Dissabte, de matí. Me n’anava a música, com cada dissabte de matí. Eixe dia em vaig posar una camiseta d’Obrint Pas, cosa que no faig mai. Entretinguda, escoltant música i caminant corrents, vaig vore alguna cosa novedosa. Eixe lloc és la parada de l’autobús i està en un lloc transitat a tothora. Vore lletres em van fer somriure. Començava a divisar –talà cosa que em va desconcertar, innocentment. NO AL CATALÀ EN L’ESCOLA! Més que sorprendre’m ho vaig concebre com un repte. Cada dia que passava la mirava, desafiant, però no hi havia notícies noves. Després d’esperar molt de temps, potser dos mesos, va haver resposta. M’esperava que fóra com les de les pintades a Bellreguard. O la mitat de la que hom va fer a la seu del PP de Beniarjó, però no. Ni s’ha obert un debat ni res. Esta pintada només és una petjada, blavera, a la vista de tot aquell que passe per l’escola. Des d’ací demane que siga resposta com cal. Només això. Un poble “tan polític” com Rafelcofer no pot permetre-ho!

diumenge, 15 de febrer de 2009

És fàcil i es diu eutanàsia.

L'eutanàsia és la paraula que significa"la bona mort" en grec. La concreció del dret universal a una mort tranquil·la, sense dolor, un adéu silenciós i calm, aquell que explicitem en les nostres últimes voluntats.L'eutanàsia no és un assassinat, tampoc és un suïcidi assistit, és la mort assistida quan no hi ha possibilitat de viure d'altra manera que com un ser inert, turmentat pel dolor inhumà que no podrà cessar.

Eluana, la xica italiana, s'ha convertit en el símbol de la intransigència de l'església catòlica que s'erigix no com a defensora de la vida sinó com a propietària de la vida aliena, la nova inquisició que en nom d'una moral ideològica condemnava el cos d'Eluana a continuar sent el d'una morta en vida condemnant, tot seguit els qui volien alliberar-la de la condemna.

El cas d'Eluana, 17 anys de viure sense viure, sense poder demanar morir dignament. Ens obliga a preguntar- nos qui tenia dret a demanar-li el final si ella no ho podia fer? els polítics, l'església, la gent que ni la coneixia ni l'estimava, ni patia amb i per ella? o les persones que l'estimaven, que li havien donat la vida, que eren amb ella cada dia durant dèsset anys, perduda l'esperança que durant molt de temps conservaren ? La seua família parlava per ella, era la veu de la seua última voluntat. Podem morir abans que el cicle de la vida haja arribat al final predicible, pot ser per voluntat pròpia, per voluntat d'altres o per un fet inesperat.Però quan som al final predicible del cicle vital el desitgem com una mort digna, natural o assistida, la que els grecs antics anomenarien eutanàsia, la bona i bella mort. La mort que no temem, que obri o tanca una porta.
La que, segons Ovidi, ens fa prendre'ns unes vacances.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Cítizens dislaic citizenxips eduquéixon

Fa relativament poc el govern de l’Estat van apostar per impartir una nova assignatura, l’Educación para la Ciudadanía. Una assignatura que la resta d’Europa fa anys que impartix i on els valors d’igualtat i respecte en són l’essència. Però com sempre al País Valencià, futur no pot anar de la mà del progrés ni benestar, Paco Camps i el nombrós seguici que l’acompanya i l’elogia- el 56% dels votants- han mostrat la seua disconformitat atés que entenen l’assignatura com una mena de manipulació socialista. Va ser per això que Francisco va pensar de fer un xeing, perquè ui can. Este desficaci de xeing suposa que els alumnes de catorze anys reben en anglés una assignatura farcida de paraules que no entenen perquè mai no les han escoltades en un context valencià/ castellà.

Es basen en què l’anglés està en hores baixes al País Valencià, cosa certíssima, però no ho ha estat sempre? Yes, it has. Fins a tercer d’ESO difícilment s’estudia alguna cosa més que el present, cosa que suposa que molts alumnes de batxillerat no sàpiguen conjugar verbs en pretèrit perfet o plusquamperfet. I les beques que destina la Generalitat poc solucionen, ja que són insuficients.
Usant símils, els coneixements d’un alumne acabat segon d’ESO són inferior als d’un alemany tres anys menor. A Itàlia també fan classe d’alemany als instituts, i la majoria dels tineigers van a acadèmies d’idiomes.

Per tant, no suposa gens d’esforç entendre que un any enmig del uei acadèmic no pot solucionar un desastre que els estudiants arrastren des de l’inici, sinó que aquest s’ha de resoldre de soca-rel.

Des d’ara vorem i tornarem a vore xiquets suspenent Ciutadania- perquè no entenen res- a instituts amb goteres i persianes trencades, i pares pagant perquè la sàbject ens costarà 6000 euros per centre i any i plantejant-se si també ho hauran de fer perquè els seus fills- si aconsegueixen eixir del gap- reben en castellà- naturalmente- el batxillerat.

I la cítizenxip valenciana, per què ha d’assistir a este patètic teatre conduit- novament- per Camps (o Felts)? Per què sempre hem de ser la riota d’Europa? Com ólueis un país perplex assistix atònit al teatre on Camps sempre té el paper principal.

diumenge, 25 de gener de 2009

Iniciativa no complix amb la iniciativa

Esta és la primera vegada que a Jo, Annota Martorell es parla de política – fora de denunciar situacions incòmodes que només es perceben quan la raó juga de defensa en este partit de futbol que és la política al País, poques voltes- mai potser- pot jugar de davantera tot i que encara no he sabut per què. Els que tenim un blog el fem servir com a acusació particular d’este judici que mai no ix- tot i saber-ho de bestreta- del desplegament lineal que el tema que proposes suposa tot esperant que la resta de la gent, sempre bessons ideològics, que l’han llegit ens recolzen mitjançant comentaris per no sentir-nos sols en l’odi que ens aflora radicalment. Per primera vegada florix un post que no vol suposar una denúncia,de primera hora l’he considerat una renúncia, després de més d’un any des de l’inici d’este camí que es veu ara per ara més fort que mai i percep un rerefons ferm i puixant i no en constant estat de dispersió. Inicie un nou cicle. Que dóna per finit l’anterior, després de llevar-me la bena que m’obstaculitzava la visió i comprovar que l’espill amb què m’havia entestat en mirar no era del tot fidedigne sinó que amagava un entrebanc que em resulta rotundament impossible d’entendre per què no ha estat resolt i passar tot seguit a ser transparent i fidel al que s’intenta transmetre.

Quan Iniciativa del Poble Valencià va nàixer fa grosso modo un any la vaig concebre com a transgressora, fresca!, i la vaig considerar la força que el País necessitava. Va nàixer en mi un sentiment de pertinença que vaig anar refermant quan van caure en les meues mans cada ç, à, è i ò dels seus documents que vaig fer propis. Em vaig mostrar activa dins de les meues possibilitats i vaig intentar estar tan en contacte com vaig poder amb Ignasi, Mónica i Mireia. Però el seu interés poques vegades era el que- al meu parer- mereixia. Alhora veia com els meus bessons ideològics formaven part d’un altre projecte comú en tots ells. Després d’intentar-m’ho tots ells fer vore vaig accedir a detindre’m a pensar farà cosa d’un mes si més no i vaig vore com l’odi que sentia envers el BLOC no era atés a cap raó i anava minvant fins ser inexistent en els darrers temps.
El concepte de projecte país que tinc, imperativament fonamentat en la llengua – tot i que sempre serà cooficial amb el castellà per no haver rebut pobladors catalans tot el nostre territori durant el procés de Repoblació- seguida de la cultura i la història, que molt bé figura al document polític de Joves amb Iniciativa, va jugar la segona part.

Cite textualment:
TENIM INICIATIVA VALENCIANISTA perquè defensem el dret a l’autodeterminació dels pobles. El País Valencia forma part d’una realitat nacional compartida amb la resta de territoris de parla catalana. Tenim una cultura i una llengua pròpies que cal defensar des d’aquí, a l’Estat i a Europa. [...] El nostre marc de treball polític va més enllà del territori valencià, treballem conjuntament amb aquelles organitzacions amb qui compartim projecte amb especial atenció als territoris de parla catalana.”
I ha estat el no- compliment d’este requisit, el de defensa de la llengua, per part d’una de les redactants d’este document, amb una altra membre del partit, tot i ser –a priori- valencianoparlants, el que m'ha fet entrevore una realitat que desconeixia fins el moment, i tot seguit, fer vessar el got.

Potser tu que estàs davant d’estes línies em consideres una exagerada, en sóc conscient i no m’importa massa.
Ara és hora de fer una anàlisi al meu voltant. Però hi ha alguna cosa que m’obliga a detindre’m. Es tracta del ferm, actiu i consolidat projecte que ens ha oferit i oferirà passat el congrés el BLOC i el BLOC JOVE, on s’aglutinen- gens casualment- tots aquells que s’estimen el País i creuen que amb alguna cosa més que el no res poden fer renàixer de les brases el regne que fa 771 anys Jaume I va dotar amb una llengua, cultura i història pròpies tot i que més tard un tal Felip V i unes gens creïbles còpies s’han proposat- indignament- d’esborrar. No reconéixer-ho és un greu error que ara mateix no puc permetre’m.

dissabte, 17 de gener de 2009

Volíem un suc de taronja

---Hola, un café i un suc de taronja.
---¿Cómo?
---Un suc de taronja i un café.
---Será un zumo de naranja –posant émfasi en les paraules.
---És el que he dit: un suc de taronja.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---Jo parle català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
--- Si no m’entens, com és que em respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan hom diu açò -el recurs de la ignorància- és el moment de somriure i anar-se’n, ja hem guanyat. Jordi no se’n va anar perquè, tot i que el vaig obligar a anar-nos-en, ens va acabar servint el que demanàvem –la crisi, tot i la ideologia, impera pertot. El problema és que en el bar hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra ell. Primer ho va fer un home que hi havia al seu costat dient que “Estamos en España” i que tenia l’obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials ‘en sus comunidades’. Va respondre-li que estàvem a la Platja de Gandia i que parlant en valencià estava parlant la llengua local. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Gandia és l’espanyol, no el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de la Platja de Gandia és Playa de Gandía.

No hi ha dubte que va ser un suc molt accidentat, perquè la cambrera, buscant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, li deia que “hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación”. Naturalment, va haver de dir-li que l’única persona que no tenia educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, va dir: “Váyase usted a la mierda”. Per sort, els insults no fan ni fred ni calor. Tant verbals com escrits. Són l’expressió de la impotència. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient que teníem l’obligació de parlar en espanyol. Jordi, però, els va respondre que no, que no en tenia l’obligació perquè era al seu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els va recordar l’article 14 de la Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixement. Però no l’escoltava. També s’hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Una situació massa desagradable, perquè res no hauria passat si Jordi, en lloc de parlar en valencià, ho haguera fet en francés o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de ‘café au lait’ o ‘kaffee mit Milch’. Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seua pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra ell i el van considerar un negre insubmís. I tot per un simple suc de taronja. De fet, si va eixir-ne ben parat, tot i ser sis contra un, va ser per la serenitat que li donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el seu país i la seua llengua [els de Jordi, clar], però es defensava amb tant de convenciment que es van desconcertar.
Després d’ingerir el suc- que sumava patriotisme a la situació- pegant una volta, la situació feia fàstic. Joves creients en el déu GAV amb sons estranys i aliens a la boca- cacofonies!. Cap paraula en valencià, cap mostra que són valencians. A açò aspiràvem? La Gandia d’Ausiàs, Joanot i Roís està soterrada sota una capa grossíssima de mentides i vergonyes lingüístiques. De què va valdre el seu esforç? Cada vegada ser valencià implica menys. Et planteges el per què de tot, per què perdre el temps si l’esforç mai no el coneix ningú –qui sap si ho farà. I en eixe moment, escoltes algú parlar la teua llengua pel carrer i el cor et dóna un bot. Somrius. Molt. Com el millor moment de la infantesa. Tots ells fets en valencià. Este post homenatja a Jordi, va ensenyar-me que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.