Una història de renúncies

Els canvis regeneratius de Leire Pajín al PSPV-PSOE han començat per canviar la marca. Carregar-se les sigles de País Valencià per "adaptar-se al nou Estatut". La decisió porta al darrere una grandíssima càrrega simbòlica, que és possible que algú amb poca connexió amb la història política valenciana des de la transició no acabe d'entendre.

El procés de gestació del PSPV-PSOE és, amb molts matisos, equiparable al del PSC. És a dir, confluència de partits d'esquerra burgesa amb pòsit nacionalista amb la federació local del PSOE. D'aquí el nom: el PSPV era un partit d'arrel cultural i universitària on l'autodeterminació era un eix estratègic, unit a la lluita de classes i al reconeixement dels lligams amb els germans de llengua. Es va ajuntar amb el PSOE i van unir sigles. En el moment clau, i a diferència del PSC, van vendre la seua autonomia i es van convertir en una federació socialista més.

En plena Batalla de València es va negociar l'Estatut de segona mentre Lerma guanyava les eleccions. Un darrere l'altre, el PSPV-PSOE va anar abandonant tots els símbols que havien caracteritzat l'esquerra valencianista: senyera quatribarrada, defensa ferma de la unitat i normalització de la llengua, comarcalització, horitzó de l'autodeterminació... De les èpoques passades, de l'arrel fusteriana de la cosa, només quedaven dues lletres en unes sigles, PSPV-PSOE, que s'amagaven quan venien eleccions.

Avui ja no queda ni això. Aquesta esquerra valenciana ha culminat la pèrdua de perfil propi soterrant el PV del nom. Ara la federació valenciana socialista ja és exactament igual que l'extremenya o la castellano-manxega. La història del PSPV-PSOE, una història de renúncies.

PS: hi ha articles correctes a la Viquipèdia sobre el PSPV, l'Estatut d'Autonomia i la Batalla de València. També es pot llegir "L'esquerra al sofà", així com veure "Del roig al blau". Per si voleu aprofundir més, vaja.

PS2:La culpa del retràs, les vacances.

Forasters a casa nostra

Una de les darreres enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas porta per títol Identidad Nacional en España. Amb aquest títol és evident que conté dades interessants per conèixer la progressió dels sentiments nacionals dels individus que residim dins l'espai del món on hi ha Estat espanyol. A banda, conté altres dades que més que preocupar-nos ens haurien de fer reaccionar d'alguna manera.
Segons l’enquesta, el 60,5% dels residents al País Valencià es consideren castellanoparlants davant de només un 21,7% que es defineixen com a valencianoparlants. L'enquesta no entra a valorar si els que es consideren valencianoparlants mantenen el català en converses amb castellanoparlants, una pràctica que els valencians tenim quasi com a norma. L'enquesta també constata que el percentatge de persones que poden escriure en català d’Oriola a Vinaròs no arriba al 36% , el que significa quinze punts per baix de la mitjana de les autonomies que comparteixen cooficialitat amb el castellà.
La última i potser més desastrosa dada és que només el 28,8% afirma que a casa es parla en valencià.

La pervivència del català és una qüestió d'anys. Probablement, nosaltres viurem, si durem el que és previsible, la desaparició del català... si el procés de minorització no para.De fet, la vivim i ja l'hem viscuda en llocs concrets.
De fa quaranta anys cap ací a ciutats com Alacant, els catalanoparlants comencen a ser una anècdota dins d'un paisatge monolingüe espanyol.

I tot i això, estem en el moment de la història en què el procés normalitzador té més eines per jugar i treballar. En què el català està a l’escola. En què tenim l'oportunitat de viure en català si no plenament, sí almenys en la majoria d'àmbits oficials.
Què ens falta, doncs? Potser que qui mane s'ho crega i faça tot el possible per convertir el català en una llengua “normal”, amb tots els usos possibles, en tots i cada un dels àmbits de la nostra vida.Perquè, tal com diu Toni Mollà en el seu darrer llibre "Quina política lingüística?" (editorial Bromera), "la política lingüística basada exclusivament en els àmbits escolars i les campanyes de sensibilització social indiscriminades són pràctiques estèrils sense un projecte global que les dirigisca convenientment", per tant "la normalització lingüística depén, en definitiva, de l'articulació d'un procés globalitzador i col•lectiu que repercuteix en totes i cadascuna de les activitats socials, culturals, polítiques i econòmiques que es realitzen en el país".

I qui farà esta faena? Este és el misteri més ben guardat i el que més pressa ens corre de saber.
Mentre s'aclareix, només ens queda el de sempre: fer-ho tot en català i infectar els altres parlant-lo, per respecte cap a nosaltres i, sobretot, cap a ells.