divendres, 30 de maig de 2008

Llàtzer de Tormos vs Lazarillo de Tormes


Mira açò que he trobat surfejant-surfejant.

Ja fa anys que molts hispanistes atribueixen el ‘Lazarillo de Tormes’ a l’humanisme valencià. No només pels girs lingüístics i expressions utilitzades, sinó sobretot per la visió que es té de la societat. Doctors en literatura castellana com Francisco Calero de la UNED atribueixen l’autoria del ‘Lazarillo’ a Joan Lluís Vives, en llibres pagats pel mateix Ajuntament de València. Però què passa si Vives mai va escriure en castellà? Com s’explica que la novel•la estiga plena de catalanades i errors de traducció?

N'hi ha un estudi signat per Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu que a part de corroborar l’autoria valenciana de la novel•la (Joan Timoneda o Joan Lluís Vives) i fer un repàs exhaustiu de les catalanades, va més enllà i denúncia un procés de deslocalització de la història original. Així, el Llàtzer seria de Tormos i no Tormes, i la seua mare filla de Teulada i no Tejares. La població on viu la seua mare amb un negre seria Dénia i no Salamanca (a Salamanca no hi havia negres, mentre Dénia era un important port de tràfic amb Àfrica). Seria des del pont romà d’entrada a Dénia des d’on s’acomiadaria Llàtzer de sa mare, i Gandia i no pas Escalona la ‘vila ducal’ on passa l’escena en què Llàtzer fa xocar el cec contra una columna, als porxos que encara ara existeixen. La versió castellana que ens ha arribat parla d’un ‘Regne de Toledo’ que mai ha existit, seria la traducció que els censors de la Inquisició van posar a ‘Regne de València’. En la mateixa línia, un per un tots els carrers de la novel•la s’han localitzat en l’entramat urbà de la València de l’època. Tot això explicaria la incongruència de la localització castellana, que ha fet que els hispanistes sempre hagen dit que l’autor mai havia estat als llocs on passa la història, o que no coincidix cronològicament els anys en què es feren Corts a Toledo amb les Corts que apareixen al llibre, però si amb les Corts celebrades a València, per posar un altre exemple. Un altre enigma de la novel•la que l’Acadèmia mai ha sabut explicar és la mateixa estructura del llibre. Un orfe explica a ‘vostra mercè’ tots els amos amb els qui ha estat. Només s’entèn si coneixem les institucions valencianes de l’època de protecció a la infància, com son el Pare d’Òrfens i l’Afermamossos. Aquestes institucions no tenen un equivalent castellà, i es dedicaven a donar amos als orfes, i a les quals un cop grans els mossos havien de rendir comptes.

Més informació ací.
Trobat ací.

In albis, veritat?

divendres, 16 de maig de 2008

Arribarà el dia...

...en què Albelda, Albiol, Ferrero, Ferrer, Faubel, Adrián Vallés o qualsevol altre dels molts grans esportistes valencians actuen com va fer Sébastien Chabal (internacional francès de rugby que juga a Anglaterra) en esta entrevista, què haurem de fer?

divendres, 9 de maig de 2008

Irracionals



Fa uns mesos em va arribar la informació al correu no obstant, vaig pensar “ho publicaré un dia” però no ho he fet fins ara.

No sé perquè no ho he fet abans, potser estem massa acostumats a vore coses d’estes a la televisió però, esta no és” normal”.
És una veritable aberració. És tan bèstia que, al principi, vaig creure que devia ser una mena de llegenda urbana, però no, al mail hi havia un enllaç per a rebutjar l’exposició d’este individu.

Un suposat artista de Costa Rica va fer una aberració que va fer passar per obra d'art. El més greu és que altres persones també han cregut que pot ser anomenada així i els de Bienal Centroamericana de Arte, edició d'enguany, l'han convidat a reproduir-la.

L’any 2007 Guillermo Vargas Habacuc agarrar un gos abandonat del carrer i el va lligar amb una corda curtíssima a la paret d’una galeria d’art i el va deixar fins que morira lentament de fam i set.

Durant varis dies els visitants pogueren comprovar com moria poc a poc el gos. I ho anaven a veure. I la Bienal li demana que ho repetisca... Algú més no entén res?

Hi ha un vídeo a YouTube.

Hi ha un web per a signar en contra d'esta exposició, per tal que este home no siga felicitat ni anomenat artista per esta obra. Podeu signar ací contra aquest acte a la Bienal.

divendres, 2 de maig de 2008

Degustació de ministres

Espanya és molt rica políticament i les joies de la corona, el colofó d'aquesta riquesa, en són els seus ministres. Els hem de separar en dos grans blocs. Per un costat hi ha els "ministres de degustació" que són tots aquells que duren pocs mesos i acaben sent substituïts per uns altres, molt abans que el poble assimile el seu nom i el seu càrrec. Vaja, que els ciutadans saben que era ministre perquè veuen a les noticies que els han destituït/canviat.
Si diem noms d'algunes ministres del darrers govern de ZP molta gent ni sabria que ocupaven aquest càrrec. En llenguatge culinari, es un problema de la cuina política de disseny que es practica al “nostre” país on hi ha un gran gran plat i una cosa ridícula al mig que, sovint, s'hi ha col•locat tot improvisant, per provar.
El segon bloc és els dels ministres que, lluny de ser degustats, s'ofereixen a crear ells els plats, a degustar per evitar ser cruspits en un instint natural de supervivència. Del govern Aznar en recordem la Ministra de Sanitat, Celia Villalobos, en la polèmica dels ossos del brou i les vaques boges. Mai sabrem si la seua recepta va ser equivocada, però Villalobos va demostrar que es pot menjar brou de pobre amb un sou de ric.

Després va venir Carme Chacón que, com a Ministra de la Vivenda, va fer-nos entendre que una parella jove pot viure en un habitatge de 30 metres quadrats com els que proposava el seu Ministeri. Chacón va anar més lluny ampliant la seva pròpia família per a demostrar-nos que en els mateixos 30 metres "donde caben dos, caben tres" però no ha pogut acabar la seua demostració perquè l'han canviada de ministeri i ara defensa la cartera de Defensa tot emocionant-se amb el "rompan filas" i la Cabra de la Legión que li han regalat, en format peluix.

Anem per un tercer cas, el del Ministre de Sanitat, Bernat Soria. Davant la polèmica de les més de 7.000 tones d'oli de gira-sol que ens ha endossat il•legalment Ucraïna, Soria s'ha compromés amb un periodista a beure's la meitat d'una ampolla amb oli contaminat, si aquest últim la troba i li la porta.
Aquesta resposta, valenta i arriscada és també prepotent, per part d'una persona que ha reconegut la existència del problema i que intenta apaivagar el foc amb aquest missatge que no convenç ningú i menys a ell, no siga que el periodista li porte l'oli que li ha demanat.
No m’imagine ni a Bernat Soria intoxicant-se amb l'oli, ni a Celia Villalobos fent brou de vaques boges ni a Chacón en una capsa de llumins que només desitja per als altres. El que sí imagine és un Consell de Ministres format per persones capacitades per exercir el seu càrrec però, de moment, és només un somni.
Fins que arribe el moment, seguirem degustant ministres insípids que, lluny de cuinar bones receptes, s'ofeguen en un got d'aigua.
Bon profit!