dissabte, 19 de gener del 2008

Aprenem dels germans grans

Hola.
Arran de l(a inesperada)’ acceptació de Sometimes Scotland seems País Valencià i País Valencià meets Scotland, compartisc esta notícia amb vosaltres què, reconec que no està de rabiosa actualitat però, ja he dit que lamente no poder publicar més d’un post per setmana, els estudis m’han furtat més hores de les que esperava en els últims temps, repetisc: ho lamente. Però ara torne a estar “ de secà”, o això crec, i supose que recuperaré allò que, o bé no ho he pogut publicar,o encara no ha passat...

Posem-nos en matèria, recordareu el pla Ibarretxe d’Euskal Herria( o Euskadi, o País Basc, com vulgues), de farà cinc anys (perdoneu esta poca precisió) i el proper, si a Espanya li apanya, clar. I també de la futura “consulta” a Catalunya l’any 2014, coincidint amb els seus tres-cents.
Després de conèixer el cas d’Éire, tot és possible, nothing is impossible, ha sigut un revulsiu d’esperança des què el vaig conèixer, us el conte.
Quan Irlanda s'independitzà del Regne Unit, la majoria de la població no era pas independentista. El que passà és que la situació de caos era gran, vorejant la guerra civil, i els independentistes del Sinn Féin (Nosaltres Sols en gaèl·lic) eren la institució més sòlida que hi quedava. Per una altra banda el lobby irlandès als EUA assolí que els wilsonians demòcrates donaren suport als independentistes i Washington pressionà a Londres. Aleshores obriren un procés com el del Pla Ibarretxe: Irlanda passà a constituir-se en "Estat lliure" (associat) al Regne Unit, i als pocs anys en República independent. Això sí: van perdre Irlanda del Nord, on la majoria descendien de colons escocesos i eren reialistes i probritànics. A més, Irlanda quasi havia perdut la llengua, i ara és l’única llengua oficial a Éire.
Per tant, força!A Espanya constantment hi ha crisi.

Bé, Catalunya ja s’ha posat en marxa, Carod fa pocs dies va estar a Edimburg, no per a anar al Jenners, sinó per a parlar amb el president escocés al voltant del referèndum.

I nosaltres? Una altra volta que ens han deixat de banda, i ja són innumerables les voltes que hem deixat fer, fa poc amb la signatura per que pogueren jugar les seleccions basca, catalana i gallega. La gallega! I això que la gallega és del nostre grup de nacionalistes sense força, del grup on asseguts, veem com els altres avancen i avancen i nosaltres estem estancats. Però estem asseguts al nostre seient, un seient incòmode, però molt còmode per a quasi tots els nostres veïns, per ells, pels pocs que som sense ells, ens quedem asseguts, ara no hi ha culs inquiets, encara que res tenim, res podem perdre més, ens hem d’alçar més, res ens diferència dels bascs, irlandesos, catalans,etc odiem esta cadira!! Malgrat ser difícil, hem de predicar.
Dia rere dia veem com es desfan de nosaltres, el valencià, l’especulació, periòdicament som menys els que podem vore tv3.
A Catalunya o Euskal Herria és normal vore cotxes amb els adhesius del ruc o de l’ovella, a qui porta un bou li tiren pedres.
Ací tiren pedres (quasi literalment) a qui porta alguna cosa que no siga el bou.
Tot és tant diferent.

Sempre esperant un present que no aplega, sempre oblidant un passat negligent.